L'Incendi

Com solucionar problemes inexistents

Una frase de José Maria Aznar que ha quedat en la memòria col·lectiva és aquella que va dir quan se li va preguntar per una expulsió d’immigrants practicada sense cap tipus de delicadesa. Els expulsats van ser sedats en contra de la seva voluntat i van viatjar emmanillats. La resposta d’Aznar davant aquest tracte denigrant va ser: “teníamos un problema y lo hemos solucionado”.

   El conseller Puig i els alcaldes socialistes de Barcelona i Lleida tenien un problema però no l’han solucionat. Els lamentables fets d’ahir demostren que al poder li agrada intimidar, fins i tot cascar quan considera que la seva autoritat es posa en dubte. Tenien un problema i lluny de solucionar-lo l’han fet més gros. ¿Si de debò volien netejar la plaça perquè no hi enviaven les brigades de neteja necessàries? ¿I, si de debò volien desallotjar-la, perquè permeten que els indignats hi tornin? ¿Si el problema era de salubritat, perquè s’adopta una solució d’ordre públic? ¿Si els polítics volen solucions polítiques perquè s’obstinen en una solució policial? Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, diuen.

    Ara fa cosa d’un segle en diferents ciutats d’Europa van sorgir moviments artístics que preconitzaven una ruptura total amb l’art oficial, trencar amb la lògica i proclamar la poca-soltada com a conducta davant l’absurditat i la mediocritat d’aquella societat en la que vivien. Un d’aquells moviments va ser Dada. Va arribar un moment en que els dadaistes van dur els seus plantejaments tan lluny, que de tant negar la cultura, les costums i les institucions van acabar negant-se a si mateixos i van protagonitzar el primer suïcidi cultural del segle XX. Va ser una auto-immolació en tota la regla però de les cendres del dadaisme va sorgir un moviment poderós, el surrealisme, una revolució del esperit. Els surrealistes eren els dadaistes que s’havien negat a suïcidar-se perquè volien fer sostenible i eficaç, que dirien ara, aquell esperit de revolta permanent. Va ser una aventura intel·lectual formidable que encara dura perquè aspirava a canviar la vida transformant el món. L’espurna de Dada va provocar l’incendi del Surrealisme.

   La gent de la plaça corria el perill de l’esgotament físic, de la indiferència mediàtica i de que la seva espurna no alimentés prou la metxa. Ha estat l’actuació policial la que ha tornat a posar llenya al foc i l’ha encès de nou. La gent de la plaça surt refermada en les seves conviccions i més esperonada per seguir reclamant un capitalisme de rostre humà i sobretot que no se’ls enganyi. Si el poder hagués tingut paciència d’aquí una setmana es tornarien a ballar sardanes a Ricard Viñes perquè els indignats no haurien aguantat tant i s’haurien estalviat les fotos que avui hi ha a totes les webs del món i que comprometen la imatge d’un país democràtic i tolerant, que sap respectar la llibertat d’expressió i reunió pacífica dels seus ciutadans. La gent de la plaça ara sap que molesta prou com per a molestar encara més al poder.

   Però si el poder tenia un problema i no l’ha solucionat, o més aviat, crea una solució per a tenir un problema, els indignats també haurien d’aprendre alguna lliçó. Dur les situacions al límit condueix a un final si voleu heroic però trist com el de Dada. Dels debats, de les vivències, dels problemes i de la imaginació aplicada aquests dies s’haurien de treure les primeres conclusions. Com els Dada, neguen l’absurditat d’una societat que els hi nega el futur i com ells, si no condueixen la revolta cap a la direcció adequada, podrien acabar com les cendres de les brases. Com els surrealistes haurien de fer sostenible l’esperit de revolta permanent.

Pau Echauz