Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 14)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- L'Aleksandra havia fet d’intermediària en una operació que hagués convulsionat Lleida i els seus ciutadans. L'Aleksandra havia signat un contracte, com a representant de la immobiliària Tovarich, amb una organització anomenada Al-Haramain, radicada a Riad, la capital de l’Aràbia Saudita.
 

- ¡Coño! ¿Los árabes de las orgías de la casa de Mery? ¡Esto huele a mucho dinero!
 

- Sí, Oti, sí, molts i molts milions de dòlars i d’euros. Al-Haramain és una pantalla de la monarquia saudita que està molt vinculada a la lliga islàmica mundial, la Rabita al Alam al Islami, que deixa-la córrer: és una de les principals fonts de finançament del terrorisme islàmic al món. De fet, les filials d’Al-Haramain als països de Centreeuropa, nord d’Àfrica i Àsia van ser clausurades perquè se les havia fet seves Al Qaida, els que van fer caure les Torres Bessones de Nova York.
 

- Juan, me estoy acojonando por momentos. ¿Y qué hacen, en Lleida, estos de Alfajarín?
 

- Al Haramain, Al-Haramain, Otilia. Doncs una cosa molt senzilla: Eren aquí per comprar els terrenys de la gran mesquita de Lleida, que pagarien també els petrodòlars de l’Aràbia Saudita.
 

- ¡¡¡Dios mio!!!
 

- L’Aleksandra ja havia signat la venda d’aquests terrenys amb el director d’Al-Haramain, Aqeel Abdul-Azeel al Aqeel, que havia vingut dos dies abans del crim a tancar el tracte. Al-Haramain és l’organització que ha finançat bona part de les grans mesquites que hi ha a Europa i al món.
 

- ¿Y dónde se iba a levantar, esta mezquita? Y sigo sin entender por qué mataron a la chica.
 

- Els terrenys que va vendre l’Aleksandra són la parcel-la més gran de l’àrea d’expansió de Ciutat Jardí, prop de l’església Montserrat, perquè et situïs.
 

- ¡¡¡Aqui, en Ciudad Jardín!!! ¡¡¡Juan, tu me estás tomando el pelo!!!
 

- No, Otilia, no. L’operació era rodona. Els propietaris dels terrenys, arruïnats per la seva urbanització i la paralització del mercat immobiliari, havien trobat un filó d’or, una solució ideal: oferir-los perquè els àrabs rics hi aixequessin la gran mesquita de Lleida. Esclar que això hagués provocat una polseguera impressionant entre els mateixos veïns i a tota la ciutat. Però per això hi era a l’operació el governador del Ponent Septentrional, l’amic de la Mery, recordes? El governador ja havia comprat els mitjans de comunicació locals perquè en parlessin bé, de l’operació, perquè la venguessin com una inversió mai vista, com una pluja de milions sobre Lleida. Llavors el tema de la mesquita en l’únic barri encara verge d’immigració hagués sigut fins i tot un toc xic, de prestigi. Alguns empresaris de la construcció, immobiliaris i financers estaven al corrent: eren convidats també a les orgies que organitzava la Mery, l’amiga del governador.
 

- ¿Y por qué mataron a Aleksandra?
 

- Perquè s’havia enamorat d’un periodista de Lleida i li havia explicat tota la conxorxa.
 

- Entonces la vida de este periodista está también en peligro, ¿no? ¿Y el gobernador?
 

- El primer ha desaparegut. I el segon segueix sortint a les fotos dels diaris i a les teles com si res no hagués passat.

(Fi) 





Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 13)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


-He estat fent indagacions entre els antics col-legues del gremi de la construcció i he esbrinat més coses sobre què feia l’Aleksandra, la noia russa assassinada, a Lleida. Tovarich, l’agència que representava és una immobiliària russa que a Espanya només té una altra delegació a Marbella, però a la resta del món és un nom molt conegut en punts on abunden els diners fàcils, sobretot els lligats al petroli. A la mateixa Rússia Tovarich ha construït un complex residencial de luxe als afores de la ciutat de Surgut. I una cosa encara més interessant: és l’immobiliària que es va encarregar de fer construir els principals palaus que els xeics àrabs ténen a la costa espanyola, principalment a Marbella, per això la seva delegació allí.
 

- ¡Coño, Juan! Esto se complica, ¿no? Así que esta chica rusa asesinada en Ciudad Jardín no tenía ninguna necesidad de dedicarse a hacer de puta. ¿Pero a quién vendia casas de lujo, o para quién iba a construir palacios en un pueblo como Lleida?
 

- Bé, sembla que els convidats a les festes que la teva amiga Mery celebrava al seu xalet de Ciutat Jardí poden saber-ne alguna cosa.
 

- ¿Como dices?
 

- Si, un bon col-lega que va deixar la paleta i la bastida i es va fer mosso d’esquadra m’ha dit que en aquella casa s’hi muntaven orgies de campionat.
 

- ¿Orgías en casa de la Mery?
 

- Si, i orgies amb convidats molt i molt especials, segons aquest noi.
 

- ¡Coño, Juan, suéltalo todo de una vez!
 

- Entre els convidats hi havia noies russes, entre elles l’Aleksandra, que sembla ser l’encarregada de portar les ‘amigues’, empresaris de la construcció de la ciutat, polítics de Lleida i, el més interessant, àrabs amb molts i molts calerons per gastar.
 

- ¡Madre mía! ¡¡Dónde estamos!!
 

- Segons em diu l’amic expaleta, la mort de l’Aleksandra s’hauria produït a la darrera, d’aquestes orgies, celebrada només tres dies abans que jo descobrís el cos al jardí del Jaume quan hi intentava plantar marihuana de nit, he, he,..... Sembla que la van degollar i la van anar a enterrar al jardí del Jaume, que estava a prop i que, coneixent-lo, seria una víctima propiciatòria perquè li encolomessin la mort. Així que sembla també que en Jaume res té a veure amb el cadàver. El jutge, segons aquest mosso, el deixarà aviat en llibertat.
 

- ¿Quién la mató, pues? ¿Quién está detrás del crímen de Ciudad Jardín? ¿Y por qué la mataron?
 

- Sembla que l’Aleksandra anava a explicar a un amic seu, periodista de Lleida, un assumpte que hagués revoltat la ciutat. Per això la van silenciar.
 

- ¿Revolucionar Lleida? ¿Y qué asunto era este? ¿Lo sabes?
 

- Sí.

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 12)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- He hablado con mi amiga Mery y le he preguntado si sabía alguna cosa más de la chica rusa, si su amigo el político le había contado más detalles de todo este lío, quién la mató o quién la enterró en el jardín de Jaume... y se ha molestado. No lo entiendo. Cuando estalló el escándalo y le pregunté por primera vez qué pasaba en el vecindario de Ciudad Jardín parecía la primera interesada en saber cosas, y me las contó diciéndome que se lo había dicho su amigo el político. Pero ahora....... creo que sabe algo más y no suelta prenda. Lo de las chicas rusas participando en las fiestas que daba en su casa cuando no estaba su marido me parece que tiene algo que ver, y quizá también con el crimen. ¡¡A ver si va a estar ella misma implicada!! ¡Mi amiga Mery metida en un asesinato, y yo sin enterarme! ¿Y tu, Juan, sabes algo más?
 

- Otilia, aqui hi ha més marro del que sabem, i les nostres cabòries amb la maria, les hipoteques i els veïns fantasmes només són cosa de nens comparat amb el que es cou a Ciutat Jardí. Tothom sembla que té coses a amagar. Pensa que la Mery és la dona del president de la Confederació del Plàstic Tou, i aquests són els principals subministradors del sector de la construcció. I qui està a la presó per la mort de la noia és en Jaume, president de la patronal de la construcció, la Sempre Dura, i jo sé com les gasta, aquesta gent. Gent barrejada amb els polítics en una samfaina que fa fàstic. Gent que són uns fantasmes, que presumeixen del que no són, que et perdonen la vida a cada paraula, que aparenten patir pels més desafavorits i que fins i tot surten a les fotos del diari fent donacions o entregant paquetets de menjar als menesterosos quan només amb el que costa una capsa de clor per les seves piscines particulars menjaria una família durant una setmana. Púrria de gent! Però potser el que no saps, el més inquietant de tot, és una cosa que m’han comentat alguns excompanys del gremi dels paletes, zombis que de tant en tant veig per Lleida i la fem petar.
 

- ¿Y qué es esto tan inquietante que te han comentado, Juan?
 

- La noia rusa assassinada no era una puteta.
 

- ¡¡¡Hòstia!!! ¿De verdad? ¿Y qué hacía en Lleida, pues?
 

- Bé, no sé si era una puteta, a més a més, com tu i jo creiem que son aquestes noies. Però aquesta sembla que tenia una altra ocupació principal, no sé si més decent o no, però una altra feina.
 

- ¡Coño, Juan, suéltalo ya!
 

- Es comfirma que es deia Aleksandra i era la representant a Lleida d’una immobiliària russa de cases de luxe, de nom Tovarich.
 

- ¡¡¡La madre superiora!!!! ¿¿¿Y qué buscaba en Lleida una inmobiliaria rusa, y con una representante tan joven, guapa y ahora asesinada???

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 11)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)
 
- I així va ser com els Mossos van saber que hi havia un cadàver al jardí del nostre veí Jaume.
 

- Juan, no me lo puedo creer. Tenemos problemas económicos, nos van a quitar el apartamento de Cambrils, peligra nuestro adosado de Ciudad Jardín porque no sabes por cuanto tiempo podremos pagar la hipoteca y sólo se te ocurre robarle la droga, la marihuana que cultiva tu hijo para su consumo, para traficar con ella y, de paso, plantarla en el jardín de todos los adosados vecinos para joder a los podridos capitalistas, políticos, empresarios y pendencieros de todo pelaje que pueblan este barrio de mierda, para vengarte de ellos. Y cuando estás empezando la faena, vas y al intentar plantar las semillas en el jardín del Jaume te encuentras con el cadáver de una chica rusa. Y como estás haciendo algo muy, pero que muy difícil de creer y de explicar, vas y dejas una nota en el parabrisas de un coche aparcado delante de la comisaria de los Mossos para que se enteren sin tu dejar rastro. Y lo consigues. Detienen a Jaume en el Aplec del Caragol y ahora viene todo el sidral de si ha sido él, si le han endilgado la muerta, si pasaba por allí, yo no he sido, etcétera, etcétera, etcétera,.....¡¡¡Vayaaaaaaaaaaa películaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, Juan!!!!  ¿¿¿No esperarás que me la crea???
 

- Que sí, dona, que sí. T'ho juro que tot ha estat així, i més coses que per ara no et puc explicar però que ja sabràs quan toqui.
 

- ¿Cosas que no me puedes explicar? ¿Después de todo este serial, que no sé si creérme, todavía dices que me ocultas más cosas? ¡Venga, Juan, escúpelo todo o aquí va a arder Troya!
 

- No sé si t'ho hauria de dir, perquè et pot afectar una mica.
 

- ¿Una mica? ¿De qué coño hablas?
 

- La teva amiga, la Mery, és més puta que les gallines.
 

- ¿¿¿Comooooooooooooooooooooooooo??? ¿¿Puta la Mery?? Ya decía yo, tanto salero en el Ekke, tan dicharachera y descarada en la sala de pilates, tanto pretendiente en los vestuarios, tanta amistad con ese político..... ¿¿Puta la Mery?? ¿Y por qué lo dices? ¿Cómo lo sabes? ¿Qué sabes de mi amiga? ¿Y no me lo habías dicho? ¡¡¡Juan, suelta!!!
 

- Una matinada la vaig veure sortir de casa del polític que tu dius, el governador del Ponent Septentrional. S'estava posant la roba a tot córrer. Eren les quatre, quart amunt, quart avall. Ja sé que és la dona d'un empresari molt respectable, el president de la Confederació del Plàstic Tou, però això no vol dir que la teva amiga no pugui ser una guarreta de marca.
 

- Ay, ay, ay,.... Ahora entiendo muchas cosas de esta pájara. Viajes sin su marido a mogollón. Excepto el crucero que hicimos las dos, creo que siempre ha viajado sin su querido esposo, je, je,... Y no solo eso. Cuando él estaba de viaje, me contaba que en su casa habia celebrado alguna fiesta a la que invitaba incluso a las amigas....rusas.... ¿Juan?
 

- Què?
 

- Me cago.
 

- Què??
 

- ¡Que me cago!
 

- Què???
 

- ¡¡¡Rusas!!! ¡¡¡La chica!!! ¡¡¡La muerta!!! ¡Que no lo había pensado! ¡La Mery tenía amigas rusas, y las invitaba a fiestas en su casa! ¡Ay madre, que aquí hay más lío del que parece! ¡¡Que en Ciudad Jardín hay más vicio del que tu supones!! ¿No estaremos nosotros enmedio del merder? Yo soy su amiga, de la Mery, quiero decir. Tu has estado en el jardín del crímen, o del cadáver. Has visto salir a la Mery de la casa del gobernador.... ¡¡¡Ay mi madre, que vamos a salir en los periódicos!!!

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 10)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

 
- ¡¡¡Una bolsita con semillas de marihuana!!! ¡¡¡Ahora resulta que además de un crimen, tenemos droga en Ciudad Jardín!!! ¡¡¡Eso es lo que me comentó la Mery, que los Mossos habían encontrado una bolsita con semillas de marihuana al lado del cadáver de la putita rusa!!! En un primer momento no presté atención, pero sí, droga han encontrado también en el jardín del Jaume. Marihuana, putiferio, asesinato… ¿Juan, tú crees que todo esto es por la crisis?
 

- Marihuana, dius? Ehem..... Que va, dona, que va! Això no té res a veure amb la crisi, almenys amb la crisi financera que ens té a tots ben collats ara mateix. Això té a veure amb un altre tipus de crisi, la moral, de degradació de la societat opulenta que ens envolta en aquest barri i que fins i tot amb la crisi ofegant la resta de mortals, ells han estat vivint com si no passés res, farts com a lladres. La majoria dels nostres veïns són l’exemple preclar, el paradigma de la degeneració del sistema capitalista, que es nodreix de l’explotació i la pobresa de milions de persones, de la degradació ecològica de la Terra, del treball i el patiment de molts per a produir la riquesa d’uns quants. En l’escala de valors capitalista, el capital està per sobre de la mà d’obra, el capital dóna feina al treball, no el treball dóna feina al capital. Qui posseix el capital posseix també l’autoritat i mana sobre la persona que només posseeix la seva vida i la seva força de treball, com la pobra puteta assassinada. Les coses, com pots comprovar, valen més que les persones, i aquesta màxima sembla que és moneda corrent entre el nostre veïnat. I què dius que han trobat, els Mossos al jardí del Jaume, una bosseta de llavors de marihuana??? D’on haurà sortit?
 

- No sé, las semillas solo sirven para ser plantadas, y no creo que Jaume se dedicara mucho a la jardinería, no tenia pinta de agachar mucho el lomo, ni de tener callos en las manos. Estas semillas creo que en algunos sitios las venden legalmente, porque con ellas no se puede traficar, ni se pueden fumar ni todo eso que hacen con la marihuana. Sólo sirven para sembrarlas y esperar a que crezca la planta, como se hace en muchos campos de la Huerta de Lleida y de los pueblos de alrededor, con plantaciones camufladas entre maizales o incluso en interiores, en corrales, patios y terrazas, en macetas. Tenemos una amiga en el Ekke que sabe mucho de todo esto. El otro día, por cierto, me la encontré haciendo la compra en el Opencor. Se llama Katy y vive en los chalets blancos. Pero no me preguntes qué hace su marido porque aun no he tenido teimpo de sonsacarla, y con la Mery no parece que se lleven muy bien. Se ve que todavía hay clases y diferencias entre los que vivimos a uno y otro lado de la carretera de Huesca. Hace poco me explicaron....
 

- Deixa, deixa, Oti, no cal que m’expliquis les misèries internes de la Ciutat Jardí, el fastigós classisme dintre mateix de la zona alta d’aquesta ciutat. No li podries preguntar, a la teva amiga Mery, si els mossos han sabut alguna cosa més, d’aquesta bosseta? Potser hi han trobat empremptes digitals..... no ho sé.... ehem.....
 

- Juan, no me haces caso.... y ¿a qué viene este interés por la bolsita? ¿No se te habrá caído a ti, haciendo de jardinero? Porque tú si que te has aficionado a la jardinería estas últimas semanas, ¿no? Y además nunca me has dicho qué quieres sembrar en nuestro jardín. ¿No estarías pensando en plantar marihuana y hacerte traficante de droga para pagar nuestras deudas y salvar el apartamento de Cambrils y hasta este adosado, por cuya hipoteca tenemos de los nervios al director del Banco Jones? ¡¡¡Juaaannn!!! ¡Dime la verdad, eh! ¿No tendrás tu algo que ver con esa bolsita? Tanto interés, tanto interés.....
 

- Oti, com pots pensar una cosa així??? Jo sempre he estat un treballador, i ara un empresari honrat!!!
 

- ¡¡¡Jaaaaaaaaaaa!!!
 

- Otiiiiiiiiiii!!! No fotem, que jo no tinc res a veure amb aquesta bosseta ni molt menys amb la morta. El meu interès per la jardineria rau només en les ganes de menjar sa, que tota la nostra família pugui fruir dels fruits de la mare terra, ja que en tenim al voltant de casa, desaprofitada amb una gespa que només fa bonic.
 

- Juan, creo que me tienes que explicar unas cuantas cosas.....

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 9)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- Efectivamente, la chica era rusa, Aleksandra, de veinticuatro años, y había trabajado en algunos de los muchos clubs de alterne camuflados que hay en Lleida. ¿Sabes, Juan, que en la ciudad hay más putas que en los locales de carretera de la Jonquera? ¿Que hay un montón de pisos, y no sólo en el barrio antiguo, que funcionan como puticlubs? Muchas mujeres que no jurarías nunca que se dedican a esto lo hacen para sacar adelante a su familia, a sus hijos,  porque se han quedado en el paro o porque su marido tampoco tiene trabajo o se las ha pirado. Se ve que el boca a boca funciona, je, je, y bajan a Lleida clientes de Andorra, de la Val d’Aran ¡¡e incluso franceses!! El putiferio es la actividad económica que en estos momentos da más rendimientos en la ciudad. ¡¡Y no te estoy dando ideas!! Je, je,.. Las hay de todos los países y de todas las razas. Los meapilas del ayuntamiento les mandan la Urbana para quitarlas de la calle pero con ello están fomentando que en muchas escaleras de vecinos haya siempre un farolillo rojo. En algunos barrios, sobretodo los de más glamur, los céntricos, no suelen molestar, pero en la periferia y en el barrio antiguo el lío está asegurado. ¡Suerte que aquí, en Ciudad Jardín, todavía no hay putas! Bueno, que se sepa…
 

- I per què m’expliques tot això, Oti?
 

- ¡Pues porque parece que no te enteras de nada de lo que sucede a tu alrededor, en tu ciudad, Juan! Me lo ha contado todo la Mery, que lo sabe por su amigo el político. Y me ha prometido que me contará más cosas, como que parece que nuestro vecino Jaume puede que no sea el criminal, aunque haya aparecido el cadáver de la putita esa enterrado en el jardín de su casa. Se ve que los Mossos han encontrado algo al lado del cuerpo, entre la tierra que alguien removió esa noche. Quizá dejó el trabajo de enterrarla a medio hacer, o quizá la desenterraban, pero lo cierto es que los Mossos tienen algo que podría sacar a Jaume de la cárcel bien pronto. Se lo ha dicho su mujer, la de Jaume, a la Mery, y ella se la cree.
 

- 'Algo'? Com qué? Ho saps? T’ha dit alguna cosa sobre què han trobat els Mossos al jardí del veí?
 

- ¡Coño, Juan, qué interés por lo que han encontrado los Mossos junto al cadáver! Me desconciertas. ¿Por qué te interesa tanto? ¡Si casi ni me hacías caso ayer cuando te contaba lo del descubrimiento del cuerpo y lo del ingreso en prisión de nuestro vecino Jaume! ¿No habrás perdido tu alguna cosa por allí?
 

- Jooooooooooo!!! Què coi se m’hi hauria perdut, a mi, al jardí d’aquest Jaume? Si ni gairebé el conec més que de vista, de creuar-me amb ell pel carrer i de veure’l un parell de vegades a la seu de la patronal de la construcció, la Sempre Dura. Potser hi he parlat dues vegades, i sempre en grup, amb gent pel mig! El Jaume, el Jaume, quin paio! Amb la fama que dius que té potser s’ha manegat alguna prova per traure’s la morta de sobre, i mai millor dit. Aquests fatxendes que sempre estan arronsats als polítics són capaços d’això i de molt més. N’han fotut més que el Macot i quan es passen de la ratlla, quan hi ha alguna mort pel mig o algun desfalc de collons, sempre tenen a mà un advocat trinxeraire que ho embolica tot i que sempre els trau del merder.
 

- ¡Ostras, Juan, parece que te haya picado un mosquito trigre! ¡Dices que casi no conoces al tal Jaume pero lo acabas de dejar bien galdós!
 

- És que aquests capitalistes de merda que sempre carreguen el mort als altres em posen furiós. ¿I així no te’n recordes, si la Mery va dir alguna cosa sobre què van trobar els Mossos al jardí del veí, al costat del cadáver?
 

- Calla, ahora que insistes. Creo que me comentó que….

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 8)
 

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)
 
- ¡¡¡Juan, vivimos entre criminales!!!
 

- Què dius, carinyo??
 

- ¿¿¿Juan, sabes por qué detuvieron el sábado en el Aplec a nuestro vecino Jaume??? ¿¿¿Eh??? ¿¿¿Lo sabes??? ¡¡¡Pues porque han encontrado el cadáver de una chica enterrado en su jardín!!! ¡¡¡Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! ¡¡¡Un crimen a veinte metros de casa!!! ¡¡¡Una chica enterrada en el jardín!!! ¡¡¡Muerta, bien muerta!!! ¡¡¡Yo no quiero vivir entre criminales!!! ¡¡¡A veinte metros!!! ¡¡¡Vámonos a casa de mi madre, Juan!!! ¡¡¡Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!
 

- Au, posa't tranquil-la, Oti. Seu i explica'm tot això del Jaume, del jardí i de la noia morta...
 

- Me lo acaba de contar todo la Mery, que se ha enterado esta mañana a través de su amigo, el político que te dije. Ayer domingo no salió nada en los periódicos porque hasta hoy se ve que no van a decir nada. Lo llevan todo en secreto. El sábado al mediodía los Mossos d'Esquadra acudieron a casa de Jaume porque alguien dejó una nota en el parabrisas de un coche policial aparcado cerca de la comisaría. Según le han contado a Mery, con una letra de niño alguien explicaba que en el número tal de la calle tal de Ciudad Jardín había un cadáver enterrado en eso, en el jardín. Vinieron dos mossos de paisano y efectivamente, se encontraron con el cuerpo de una chica a medio enterrar. Se ve que alguien había estado excavando por allí esa misma noche, no se sabe si para enterrar a la chica, o para desenterrarla. Jaume no estaba en casa, pero por la noche los mossos ya le localizaron en la peña El Vencill del Aplec del Caragol, como te conté. Pues era por esto, que lo detuvieron. Y ayer domingo el juez lo mandó a prisión. ¡¡¡Juan!!! ¡¡¡Que nuestro vecino está ahora al otro lado de la calle!!! ¡¡¡Pero no en su casa, sino en la prisión!!! ¿¿Qué poco cuesta, no, cruzar la calle y cambiar de vida?? ¡¡Y tú que siempre dices, Juan, que muchos de nuestros vecinos merecerían estar en ese otro lado de la calle!! ¡¡Mira, el primero!! ¿¿Y tu no sabias nada, de todo esto?? ¿¿No viste ningún movimiento extraño por el vecindario, tú, que te levantas tan pronto para trabajar el jardín??
 

- Calma, Oti, que jo parlava per parlar. No crec que tots els nostres veïns siguin uns criminals, encara que d'algún no me'n refiaria pas. I no, no en sabia res. Una cosa així cridaria l'atenció. A més, jo no em moc del nostre, de jardí, així que poca cosa veig. I... què en sap més, la Mery, de tot aixó?
 

- La Mery también me ha contado, porque se ve que lo va diciendo su mujer, que Jaume negaba repetidamente haber cometido el crimen. Decía que no sabía nada del cadáver en su jardín, que debía ser una confusión, o que alguien le había 'cargado el muerto', pero que ni conocía a la chica ni había matado nunca a nadie. Parece que la juez no le creyó y ayer al mediodía le mandó a prisión sin fianza. Yo creo que es muy difícil que no te enteres de que tienes un cadáver enterrado en tu jardín, aunque no le hayas enviado tu, al otro barrio. ¿No, Juan? ¿Por qué me miras con esta cara entre asustada i foteta? ¿No te echas a temblar, de saber que ha habido un asesinato junto a nuestra casa?
 

- Bé, carinyo, està a vint metres, i a més, com diu el Jaume, potser no ha estat ell, el criminal...
 

- ¿Y tú te crees que no sabía nada? Jaume siempre ha sido muy dicharachero, entre el vecindario de Ciudad Jardín. Le conoce casi todo el mundo, y todo el mundo sabe de su afición por las chicas rubias del Este, y esta parece que era rusa, aunque Mery todavía no sabía si la habían identificado. Esta tarde ha prometido que me contará más cosas, porque se iba a comer con su amigo el político.
 

- Ja m'ho explicaràs, doncs, ok?
 

- Juan, de verdad no me puedo creer que te importe tan poco lo que ha pasado aquí al lado. Pareces un zombie. ¿De verdad no sabes nada, de todo este fregao?
 

- Que no, dona, que no.... Jo no em poso a la vida dels altres, i menys als seus jardins...

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 7)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


- "Sisplau, faci el favor d'acompanyar-nos. Som agents de la Policia de la Generalitat i hem de fer-li unes quantes preguntes". Así de sencillo y así de breve. Dos mossos de esquadra que parecían armarios pero que iban vestidos de calle entraron anoche en el recinto de la colla El Vencill y se llevaron a nuestro vecino. Todos y todas nos quedamos boquiabiertos y hasta hubo momentos de tensión porque dos chulitos que parecía iban bastante perjudicados querían pedir explicaciones a los mossos y se encararon con ellos. Suerte que dos de la peña, dos que creo son abogados y que todavía no iban demasiado cocidos les recomendaron que no hicieran el burro. Estos dos también tuvieron que hablar con el portero de la peña para que no se metiera de por medio, porque parecía nervioso. Se lo llevaron hacia un coche, creo que un Seat Altea blanco, que tenían aparcado en la avenida Tarradellas y no se ha sabido nada más de él. Esta mañana he mirado los diarios por internet y no he visto nada. He llamado también a la Mery, y tampoco sabe nada, pero me ha dicho que llamará a un amigo suyo político, que seguro sabe qué ha pasado. Y no me mires así, Juan, como si no me escucharas! No te interesa saber que han detenido a un vecino nuestro, que vive a veinte metros de casa? Quizá no sabes ni de quién te hablo? Tienes que conocerlo, porque eres del gremio! Si, hombre, es ese, el Jaume, el presidente de los constructores, una asociación que se llama Sempre Dura....ji, ji,... es que me acuerdo porque tiene un nombre no muy corriente, por mucho que digan que se refiere a lo que duran sus pisos de bien construidos que están....yo pensaba que iba en coña...ji, ji.... Te acuerdas, no? Le has visto más de una vez paseando por Ciudad Jardín, coño! Y dicen que es también muy faldero. Bien, esto lo he oído en el Ekke, no sé nada yo, de eso.... Juan!!!!!
 

- Què ha fet? I com va anar, ahir a la nit, a l'Aplec del Caragol?
 

- ¿Qué dices, Juan? ¡¡¡Pasas de una cosa a otra como si no te importara tener un delincuente de vecino!!!
 

- Quin delicte ha comès?
 

- Aiiiiiiii, Juan!! Yo que sé, pero lo cierto es que se lo llevaron los mossos de esquadra anoche de la colla El Vencill, la más fashion del Aplec del Caragol y que toda Lleida debe de ir llena a estas horas del domingo de que han detenido a un señorón de la construcción y vecino nuestro, de Ciudad Jardín!!! ¡¡Y tu parece que oigas llover!! ¿¿¿No te preocupa, tener un criminal como vecino???
 

- Només un?
 

- Juaaaaaaaaaaaaaaaaaannnnnnnn!!! 
 

- Bé, i com va anar, anit a l'Aplec? Perquè tu i la Mery només tornar del creuer ja us n'aneu de farra a l'Aplec sense ni desfer les maletes.
 

- Porque tu no quisiste venir, y el marido de Mery es tan soso como tú y siempre tiene cosas que hacer, menos acompañar a su mujer. Sois iguales, siempre con compromisos de trabajo o trabajillos de casa o jardín. ¿De verdad no te interesa, lo que ha pasado con nuestro vecino? Me dejas parada. Bueno, te explico lo de anoche, aunque después de que se llevaran al Jaume el ambiente cayó mucho. Nosotras no nos movimos del recinto de El Vencill, porque el marido de Mery, que es uno de los fundadores de la peña, nos recomendó que no nos mezcláramos con el resto de peñas ni mucho menos pasear por los pasillos del Aplec si no queríamos prendre mal. Todo muy guay. ¡Tenían camareros y todo! ¡Y orquesta! ¡Y comedor aparte de la sala de baile! Lo que me dejó a cuadros fue que en El Vencill no comen caracoles, sino marisco!!! ¡¡Jódete!! Uy, perdón. Juan. ¡Una pasada! Me como las uñas porque Mery sólo me invitó anoche y de ir hoy domingo no me ha dicho nada. ¡Qué envidia! El próximo Aplec tengo que hacer lo que sea para que me vuelva a invitar, ahora que somos muy amigas. ¿Juan, de verdad no te preocupa qué ha pasado con nuestro vecino, què ha hecho?
 

- No. Ja se sabrà. Se sabrà tot. 

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 6)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- Mecangontot!!! Hòstiaaaaa!!! Collons!!! La mare del Tano!!!  I això és la cara!!! I un braç a dos dits de la superfície!!! Porta ulleres, ni això han tingut temps de traure-li, a la pobra. M'he tacat de sang? L'aixolet sí que ha tocat carn, així que segur que està ben empastifat... Ai mare de Déu, encara me l'encolomaran a mi, aquesta mort! Sembla una noieta jove, per la fesomia, però amb la llum del mòbil no ho veig gaire bé, i aquests fanals del carrer semblen enfosquir encara més l'escena. Quin començament, collons, quin començament!  L'altre dia, la guarra de la Mery sortint de la casa del governador del Ponent Septentrional, que vés a saber què coi estarà tramant ara amb la meva dona al creuer que s'han empescat. I ara em surt aquest fiambre
només gratar una mica al jardí del president de la patronal de la construcció Sempre Dura. Ja m'ho pensava jo que aquest paio no era pas un angelet. Si ho ha fet ell, que segur que ha sigut ell, deu de ser alguna d'aquelles noietes que sempre portava engaxades als pantalons quan pujava a fer el milhomes a l'Excessiu. Entre russes i ucraïneses feien una bona patxoca, tots aquells empresariets. Feien veure que s'havien refinat per estar a l'alçada. Fins i tot ja no semblava que havien deixat el xapo al guarda-roba i el John Deere a doble fila davant la porta. Però tot alló no podia acabar pas bé. Ja vaig fer bé, ja, de no embolicar-me en els seus tripijocs. No volien paletes al seu club, et miraven com si fossis un penjat pidolaire, així que se'n podien anar a la merda. Cabrons! La seva perversió moral i social havia d'acabar per força en un acte criminal com aquest.  Mitgesmerdes! Els empresaris honrats mai haguéssim arribat a aquesta degradació! I, per descomptat, havien de refugiar la seva misèria asocial en aquest barri, on la virtut només és aparença. Collons, quant de vici que hi ha, a Ciutat Jardí!!!
 

- I ara, què dimonis foto? A qui i com faig saber que he trobat un cadàver enterrat en un jardí particular situat a vint metres de casa meva? Perquè no puc anar pas als Mossos amb aquesta cançó! Mirin, sóc un veí de Ciutat Jardí que tot passejant he vist que una mà sortia del terra i.... És clar, vostè passeja a les quatre de la matinada pel jardí del veí, oi? Ui, ui,.... que això no cola... I si ho denuncio a través del correu electrònic o del feisbuc? O millor encara, de Twitter, amb una piulada. Mare meva. Tampoc. Em poden descobrir per l'IP de l'ordinador, o pel número del telèfon... Com em connecto doncs amb el món per denunciar que hi ha el cos d'una noia sota terra, aqui al costat? Un escrit anònim? Penjo una pancarta davant l'adossada explicant-ho? 'Aqui hi ha un cadàver'! Ui, ui,... quines idees de bomber!  A més, em poden empurar a mi! I si troben les meves empremptes, les dels peus a la terra també..? I si arriben al meu aixolet i troben restes de sang? Pensaran que l'he matat jo, a la noia!!! Ui, ui,... això pinta de color de gos quan fuig... Sembrar, plantar, fer de pagès a Ciutat Jardí s'ha convertit en un esport de risc!!
- Però ja sé què faré.....

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 5)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

-Fills meus, només una cosa ens separa dels que viuen en aquell edifici blanc i roig que veiem quan sortim al terrat, ple de filferros per sobre de les tanques: els diners. Si no en tens, de diners, ets una víctima propiciatòria dels mecanismes repressors de la societat capitalista. Qui té diners, no hi entra en aquell casalot, no creua aquells murs. La presó està feta per a les classes desposseïdes, que són al cap i a la fi el lumpenproletariat a qui el capital ha despullat de la riquesa creada pel seu propi treball. De tal manera que els propietaris dels mitjans de producció s'apropien, per mecanismes específics en cada formació social, del treball de les classes explotades, en el cas del capitalisme a través de l'extracció de plusvàlua. Així, la justícia social consistiria a combatre aquest instint depredador capitalista i repartir la riquesa generada per la nostra força de treball de forma que es doni a cadascú segons la seva necessitat i que cadascú faci les seves aportacions segons la seva capacitat.
 

-Pare, que t'han de fotre a la garjola perquè no tenim diners o l'has fotut molt grossa al negoci?
 

-Fill, tu i la teva germana heu de saber que en aquesta casa mai no us faltarà un plat a taula, en cas que conservem la casa. Però les circumstàncies de la vida, la decadència del capitalisme, i l'eterna espera d'alló que no acaba mai de nàixer mentre allò altre vell no acaba de morir, tot i la victòria de'n Françoise Hollande a França, ens han deixat sense circulant, sense cash, vaja, sense un euro. I a més hem de tornar-ne molts, d'euros. Som pobres, malgart el que contemplen els vostres ulls: riquesa a casa nostra, opulència entre els  veïns d'aquest barri privilegiat on es refugien els afortunats de la vida, les classes dirigents, els polítics amb comandament a la plaça, les elits suposadament culturals, els explotadors més pervertits, l'oligarquia més podrida, l'apparattxik dels partits i de l'Administració, funcionaris amb galons i les famílies de l'oasi lleidatà fartes de diners que no fan mai ostentació però que se'ls nota a la flaire que desprenen quan te'ls creues. Així que ja ho veieu, fills meus: la presó per un costat i tot aquest submón per un altre, subjugat, però, aquest últim per la proximitat de la primera. És la perversió del contacte i el vertigen d'una classe social que si hi hagués justícia en aquest món hauria d'estar entre els murs a l'altre costat d'Enric Farreny!!!  I nosaltres al mig, sense un ral. Però d'això no n'ha de saber res la vostra mare, ok? Ja ha tingut prou disgustos amb els rebuts retornats del Pare Salvados i amb la venda de les accions del golf. Ara només li queda l'Ekke i les visites a la Tugues o a la Prats a l'hora d'esmorzar o berenar. Ja sabeu que la vostra mare és d'extracció molt humil i un altre desclassament, una altra caiguda en l'escala social, a la seva edat, la tornaria addicta al tarot.
 

-Així que hem de fer alguna cosa, oi, pare? Jo podria 'descuidar' a les cases de les meves amigues. Van fartes de tot i no es notaria gens.
 

-I jo podria colocar posturetes entre els meus col.legues de l'insti i visitar els patis dels altres centres de la ciutat, públics i encara millor, els privats, on van més forts. Però abans m'hauries de tornat tot el material, pare, perquè m'has arruïnat la indústria del wakitabac que tant m'havia costat muntar.
 

-No patiu, fills, farem coses més grosses i més rendibles. El nostre entorn podrit treballarà per a nosaltres. Els explotarem. Explotaran!
 

-Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!! ¿Qué hacéis, los tres reuniditos en la cocina? ¿Secretitos? ¿Ha pasado algo? ¿Nos han robado? ¿Nos han embargado? ¿Ha comido, el perro?
 

-No, dona. Estem parlant de les nostres coses. Estic explicant a la teva filla i al teu fill com es fan els negocis, com un pot tirar endavant amb el seu esforç, amb el seu talent.
 

-Ui, pues yo de talento cada día tengo más. Mira hasta qué punto que he convencido a la Mery para irnos una semanita de crucero, solas las dos, para desconectar de este ritmo de vida tan trepidante.
 

-Oti, vols dir que et convé, la Mery, com a amiga?
 

-Pero si és la reina del barrio! Si es la que tiene más amigos en el gimnasio! La más estilosa, la más perseguida por los chicos en los vestuarios,...ji, ji,... Y ya te dije que apunta maneras como política. Ya verás como nos da una sorpresa. De momento esta noche me quedaré en su casa para planificar el crucero. En la nevera tenéis monodosis de la Guissona, espavil!!!

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 4)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


- (Collons! Aquesta 'guarra' no és la Mery, la dona del president de la Confederació del Plàstic Tou? Hòstia, quin vici hi ha en aquest barri! Què hi fot, aquí, sortint de casa del governador del Ponent Septentrional a les quatre de la matinada? Sis anys vivint a Ciutat Jardí i jo sense ensumar-me aquestes mogudes. Ja m'ho imaginava, que aqui hi havia d'haver vici, a la força, però està vist que havia de matinar força per trobar-me'l de morros. Durant el dia tot sembla tan plàcid, tan glamurós, tan tranquil, tan britànic, i resulta que a la nit hi ha més perill que en una caixa de bombes! Hauré d'anar amb més de compte, si vull culminar la meva missió, o apuntar-me a la nòria!!! He, he,.... D'aqui no res començarà a clarejar, així que val més que ho posi tot al sac altra vegada i em retiri del camp de batalla fins la propera nit. Collons, la primera sortida de nit i ja em trobo una sopreseta. No m'imaginava pas que tindria espectacle, a la vegada que faig la meva feina. Hauré de portar un diari.... millor, podria gravar-ho tot amb el mòbil, que té un porró de megapíxels i que per això em va costar una pasta. Així la venjança serà molt més sucosa, terrible! Això promet!!!)
 

- Juan, parece que hayas salido de la tumba. Tiritas, estás blanco como la cera y tienes unas ojeras que te llegan a la boca. ¿Has dormido mal o no te has acostado? ¿Duermes bien, en el cuarto del garaje? Ya sabes que por mi no hacía falta que te instalaras allí, aunque te tengas que levantar tan pronto. Como ahora te ha picado la manía de hacer de jardinero y madrugar a lo bestia, igual vas corto de sueño. ¿Ya has empezado a sembrar? No veo que le hayas pegado un golpe de azadón, al jardín...
 

- No pateixis, Oti. No tinc son.
Només que m'he d'acostumar al nou catre, però s'hi està bé, i així no us molesto a tu ni al nen ni a la nena. Estic preparant les llavors per la sembra. Aviat mouré la terra del jardí, no et preocupis. A l'estiu menjaràs autèntiques delícies, t'ho puc ben assegurar. Em prenc el cafè amb llet i me'n vaig a l'oficina, que tinc aparaulada la venda d'un pis de vint metres quadrats i el banc sembla que li deixarà calerons al client perquè paga el noranta per cent del preu en negre. És rus i té compte, a la sucursal de Fernando, així que sembla fet. Ja veuràs, dona, com ens en sortim i no ens subhasten l'apartament de Cambrils i no ens toquen aquesta casa que tanta il.lusió ens va fer el 2006.
 

- ¡Ay, qué ilusión, Juan! Hacía meses que no te veía tan demacrado pero a la vez tan esperanzado. Yo también me voy, que he quedado en el Ekke con la Mery, ¿te acuerdas? La mujer de ese empresario tan importante que vive dos manzanas más arriba. ¡Es genial! Siempre va a la última porque se ve que su marido tiene pasta gansa, y ahora hasta habla de política! Somos muy amigas, para que veas que yo también me relaciono con gente importante y con dinero! Además, nuestra hija ya ha estado varias veces en su casa porque es amiga de la hija pequeña de Mery, de la misma edad, aunque ésta está interna en un colegio de Suiza y solo viene de vacaciones o cada dos meses. Ya ves, los más ricos ya no se conforman con los colegios pijos de por aquí. No deben 'mudar' como uno del extranjero.
 

- (Hòstia!!!)

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 3)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


-¿Juan, te has vuelto horticultor?
 

-Per què ho dius?
 

-Coño, porque el garaje está lleno de sacos de tierra vegetal, saquitos con semillas, trastos de cavar pequeños, un azadón de los que usaba mi madre en el corral del pueblo….
 

-Oti, has descobert la meva nova vida. M’he transformat. Aquesta merda de crisi m’ha transformat. La crida de la terra s’ha produït. Hem de descobrir i retrobar sabors, hem de menjar sa. He d’experimentar altra vegada el plaer de recollir el fruit del meu treball, sense intermediaris, sense que m’exploti un cabró capitalista. He decidit disfrutar de les meravelles de la naturalesa, veure les llavors germinar, veure com creixen i es multipliquen les plantes, recollir les seves delícies i després cuinar-les amb tendresa i oferir-les amb amor. La collita ens aportarà felicitat i serenor. Menjarem i guardarem. Serem autosuficients! Prou vegetals podrits amb productes químics! Prou multinacionals collant els nostres pagesos i enverinant consumidors com nosaltres. Visca la terra!!
 

-¡Pero Juan, si sólo tenemos cuatro palmos de jardín! ¡Y el material que tienes guardado abajo serviría para sembrar y plantar todos los jardines del vecindario, de todo Ciudad Jardín!
 

-La naturalesa és sabia i ens demana generositat. Després ens ho retorna multiplicat per cent, per mil….. Les llavors s’arrengleren en poc espai, dona. No demanen massa, la terra prenyada ofereix els seus fruits en cada centímetre quadrat. No es desaprofita res.
 

-¿Y cuando piensas trabajarlo, el jardín? Si te pasas el dia fuera de casa, dices, en la oficina de la inmobiliaria… Claro, como no tienes nada que hacer allí cerrarás antes i vendrás a casa por la tarde, ¿no?
 

-Ui, no, no, que al despatx vaig fent amb el negoci. Alguna coseta cau, de pasqües a rams. Treballaré ben aviat, abans de sortir el sol, perquè els seus raigs m’acaronin a mi i al producte del meu treball quan comenci a florir. Veuré sortir el sol cada dia i li donaré la benvinguda a la terra, a la mare que ell també ha d’ajudar a parir.
 

-¡Joder, Juan, qué poeta te has vuelto! Lo que me extraña es que necesites un jersey y un pantalón negros, para enmerdarte de tierra. ¿Y el pasamontañas? ¿Tanto frío hace, a las seis de la mañana, ahora en abril? Un dia de estos me levanto de madrugada y te ayudo con el huerto.
 

-Ui, millor que no, Oti. T’embrutaries de terra. A més, passaries molt fred i després estaries feta un nyap per anar a l’Ekke. ¿Què dirien les teves amigues, si et veuen amb les mans clivellades i les ungles negres?

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 2)


(Pel maquès del Centre Residencial Ponent)

-Pare, qui m’ha fotut les meves plantes, les meves llavors i el meu waki-tabac que ja tenia assecat i preparat per fer els petas del divendres? M’he trobat les jardineres arrasades! Collons, tant que m’havia costat esquerar-les!!


-Fill, estem fotuts. Hem de parlar. Per cert, on és ta mare?
 

-No pateixis, és a l’Ekke, com sempre.
 

-Veuràs, jo no penso vendre mai més la meva força de treball. El capitalisme salvatge m’explotaria altra vegada, com quan em tocava repartir amb la furgoneta. Em vaig fer constructor per tenir els meus propis béns de producció i no tenir que vendre la meva suor com una mercaderia qualsevol, generant una plusvàlua que m’arrabassava el fill de puta de l’amo. S’ha acabat!! No hi tornaré pas a ser un esclau de la classe explotadora capitalista!! Jo vull continuar sent el meu amo, l’amo del meu treball, l’amo de la meva vida!! Ni Déu, ni patró, revolució!!!
 

-Hòstia, pare, quina samfaina ideològica! Que t’has fet revolucionari? Tu, que de repartidor vas convertir-te en constructor i explotador d’una quadrilla de romanesos? Tu, que has aixecat pisos i cases adossades de paper de fumar, on estalviaves fins i tot el ciment? Tu, que cobraves fortunes en ‘B’, en negre o en ‘avió’ per aquests zulos? Tú, que presumies de viure a Ciutat Jardí, aïllat de la xusma de la classe mitjana i ja no diguem del lumpen proletariat? Collons, quin canvi! I tot això perquè ara ens persegueixen els bancs i el Cobrador del Frac? Perquè estem més pelats que un vímet i hem d’aparentar que no passa res entre els nostres veïns, polítics, empresaris i farandulers, que també tenen els calçotets ben cagats? En resum: així, vindràs amb nosaltres a Ricard Viñes, no? Hem de recordar el 15M "a lo grande". Seràs un gosflabiol com nosaltres?
 

-Fill, jo faré coses més grosses. Deixaré petjada en aquest món capitalista decadent.
 

-I de tot el meu waki-tabac, què cony en vols fer?
 

-Ja ho veuràs. El futur pertany als que creuen en la bellesa dels seus somnis!
 

-Colloooooooooons!

(Continuarà)

Misèria i companyia

Al CarajilloPartyLleida volem fer una aportació a aquestes vacances de pobre que tots ens hem hagut d'empassar enguany. I ho farem en forma de relat d'estiu, catorze capítols publicats al setmanari satíric lleidatà 'La Quera' d'abril a juliol. Amb un parell de somriures ens donem per ben pagats. Salut i bones vacances!



Ciutat Jardí Vice  
(Capítol 1)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


—Juan, ha llamado Sor Gasmo por un asunto feo de la niña. ¿Me escuchas? Ha llamado Sor Gasmo preguntando cosas.

—Què li ha passat ara, a la nena? Una altra vegada els porros?

—No, peor, peor...

—Un altre coma etílic?

—No, no, mucho peor, mucho peor! Le han descubierto una tableta de chocolate con leche... Fin Carré... del Lidl!!! Y a Sor Gasmo, claro, le ha faltado tiempo para preguntar si estamos bien de cash, si la nena continuará en tercero de ESO, si podremos pagar el próximo recibo del colegio y la cuota voluntaria de la asociación redentora de padres sicalípticos, si la seguiremos mandando a la semana fucsia y si volverá a alquilar los esquís como al principio y, y... Buaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Ya te dije yo que no mandaras a Lupe a comprar al Lidl!!! Y si lo hacías, haberle quitado las etiquetas y envoltorios de todo lo que le diera a la nena! Ahora todas mis amigas van a burlarse de mí, van a pensar que es cierto lo de tu constructora, van a creer que no tenemos dinero, se pensarán que estamos arruinados y que seguimos aquí, aparentando... ¿¿¿Qué van a decir de mí ahora en el tenis, y en el Ekke??? Buaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

—Bien, la cosa está jodida y no puedo ir tirando el dinero comprando en el Carrefour, ni mucho menos en el Plus! Y si seguimos aquí rozando el larguero de la hipoteca es porque a ti un día se te ocurrió ridiculizar a Piluca llamándole piltrafilla porque vivía en los adosados viejunos de la Fundació Felip!!! Así que ahora a joderse toca y a aguantar el chaparrón, incluida la Sor Jodienda esa!!! Y espérate, porque me ha llegado una notificación del juzgado por el embargo del apartamento de Cambrils! Si nos joden esta casa, voy a sacar los colores a todos los políticos refugiados en el vecindario! Aquí hi haurà ball de bastons! Se sabrà tot!

—Buaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

(Continuarà)