L'incendi

Fernando, Ferran o la Castellana

  En tan sols cinc dies de campanya, Àngel Ros ja ha promès vàries escoles bressol, una llar de jubilats, la reforma del mercat de Balàfia, augmentar fins a 50 els agents cívics, i el que ha qualificat com el “projecte estrella” del proper mandat, la reforma de la Rambla de Ferran. Per prometre que no quedi, encara queden moltes més sorpreses que el candidat anirà traient de la bossa com quan el Pacheco vestit d’armat, repartia caramels entre la canalla. Segons Ros la reforma vol convertir el nostre passeig centenari en una cosa semblant a un altre passeig, aquest senyorial i centralista, una trampa mortífera si ets dins un taxi en una tarda de pluja, el Paseo de la Castellana.

   Fer comparatives és una pràctica habitual dels candidats. Històricament parlant, Antoni Siurana, va arribar a comparar Lleida amb la nova Parma, per allò de la capital agroalimentària. Al cap d’una setmana la ciutat italiana era noticia perquè s’hi havia descobert una trama d’empresaris i financers que abastava la majoria de firmes que havien falsejat comptes, enganyat al fisco, pactat preus, evasió de divises... i potser em quedo curt. Parma va deixar de ser la ciutat d’ideals que volíem bastir.

   La comparativa com argument de discursos i de model de ciutat però segueix sent un recurs vàlid. O sigui, que quan Zaballos compara la ciutat de l’oblit amb la capital bavaresa, la mateixa on un austríac de bigoti curt va muntar un pustch de nassos, només hi veus un punt de coincidència, la cervesa. Potser caldrà preguntar a la resta de candidats quina és la seva ciutat de referència. Bergès podria apostar per Glasgow, la segona ciutat d’Escòcia, futur estat independent del Regne Unit. Camats pot escollir entre Frankfurt, per l’escola del mateix nom, Viena, pel cercle, o Atenes, per l’acadèmia. Inma Manso, l’autèntica revelació d’aquesta campanya, l’única que es dedica de debò a despertar el seu vot ocult, potser citaria València on mana la mare de totes les alcaldesses.

  I Ros? Crec que alguna vegada, no n’estic del tot segur, ha citat Hannover, però la ciutat que més agrada al candidat de la pipa, és –no en podia ser una altra-, Nova York. Ara mateix diu que devora una novel•la sobre la ciutat que mai no dorm del periodista Edward Rutherfurd, un volum gruixut, que rememora la tasca dels colons holandesos, els primers habitants de Manhattan.

  Però tornem a Ferran o com deien abans, Fernando, una rambla oberta per a major glòria d’un rei que va ocasionar més problemes que una altra cosa. Quan la vida econòmica i social de Lleida es desenvolupava entre el Carrer Major i la Rambla de Ferran, els botiguers recelaven dels majoristes i a l’inrevés. Després de la guerra, els magatzems de pinso, carbó, ametlles, oli, blat i d’altres mercaderies, van passar a ser oficines financeres, però Fernando, que sí, que va ser, com diu l’alcalde, un bon lloc per a passejar i prendre el vermut, és un espai que no necessita inspirar-se en la Castellana per a patir una reforma que és una llàstima sigui massa prematur dir que no t’agrada.

  La comparació amb la Castellana és com a mínim discutible. A no ser que l’alcalde es refereixi a que el nostre entranyable passeig és també una trampa de dificultat urbana si la travesses en cotxe. No aconsegueixes mai passar tots els semàfors d’una sola tacada. Com a la Castellana. A Times Square també passa això?

Pau Echauz