l'Incendi

Victor Torres

Una de les darreres vegades que vaig parlar amb Víctor Torres va explicar una anècdota que també recull en les seves “Memòries polítiques i familiars”. El 6 d’octubre de 1934, els joves catalanistes de Lleida van anar cap a la Diputació per a proclamar l’Estat Català, i si calia, fer-ho amb les armes que es van repartir. Víctor es va fer amb un pistolot del 9 llarg però quan els soldats van començar a prendre posicions a la ciutat, tots els revoltats van tornar cap a casa seva amb la cua entre cames. En arribar a casa, Màrius, el germà gran, li va demanar que li lliurés la pistola. Es va posar un abric, va creuar la Banqueta i se’n va desfer llençant-la al riu. “En Màrius va evitar que anés a la presó”.
    Víctor Torres no va haver d’esperar gaire per demostrar que estava disposat a donar la vida per defensar les idees que havia mamat des de petit. Va estar lluitant fins que va creuar la frontera, deixant tot sol un germà que construïa jardins de patiment, metàfores del dolor, estrofes de malaltia. Aquí cal recordar la valentia de la germana petita, Núria, que en plena guerra mundial, des de Montpeller, creua clandestinament la frontera i es presenta al sanatori de Puig d’Olena, per passar uns dies amb en Màrius. Quan Víctor Torres, l’any passat, m’ho explicava, s’aturava diria jo que per a assaborir uns moments d’alegria, com un respir entre tanta dissort. “Aquells dies a Puig d’Olena, la Núria va intentar ensenyar-li a en Màrius com es ballaven els ritmes de moda”. Presències i absències.
   Ha estat una vida molt fecunda. De servei i fidelitat, una vida plena. Diuen que “els polítics parlen i els líders, actuen”. Víctor Torres va ser un líder, actor i testimoni d’uns temps interessants, però com a polític, serà recordat per una oratòria exquisida, culta, apassionada però alhora volteriana, perquè Monsieur Torres, havia mamat la cultura i els valors d’una França republicana i democràtica. Víctor Torres ha estat molt generós amb Lleida. Ha estat cabdal per a la recuperació de l’obra i la figura del seu germà i de tota la seva família. Si alguna vegada es materialitza aquell projecte de que la casa de l’Arc del Pont estigui dedicada a Màrius Torres, caldrà ampliar el museu o centre, a tota la família Torres. És la mateixa casa en la que la nit d’un 6 d’octubre de fa uns quants anys, el germà gran de Víctor, va agafar la pistola del jove rebel i la va fer desaparèixer llençant-la al riu.

Pau Echauz

Síndrome d'abstinència

L'Incendi

Quina llàstima!

La política de la indignació o la indignació de la política. 

Quina llàstima, quina pena, quina ocasió perduda, quin mal rotllo, quina putada! Els lamentables fets de Barcelona són un altre punt i apart dins de l’evolució d’una protesta que cor el perill de anul•lar-se a si mateixa. De la mateixa manera que no es pot posar en el mateix sac a tots els polítics, ni als periodistes, ni als policies, ni als jutges, tampoc podem posar en el mateix sac als indignats. I si l’altre dia criticàvem la duresa inútil de les càrregues policials, avui podem rebutjar, sense embuts, la radicalitat d’uns grups que difícilment podran construir una societat nova si impedeixen el normal funcionament d’un Parlament. És una llàstima, una pena que la indignació s’hagi deixat endur per la ràbia. D’aquí a l’abisme, només hi ha una o dues passes. I tanmateix aquesta fita no pot ser una ocasió perduda, és un luxe que els perdedors no es poden permetre. 
  Una de les possibles raons que explicarien els fets d’ahir és aquesta mania que ha tingut el moviment d’intentar ser alternatius en tot. El primer problema, la primera contradicció rau en el seu caràcter assembleari i la negativa a no tenir representants ni portaveus, veus autoritzades que haurien canalitzat millor el seu missatge. En aquest sentit, el moviment dels indignats podria haver estat anomenat el moviment dels desconfiats. A molts companys periodistes els hi han dit que no parlaven “perquè no enteneu el que diem”. D’altra banda eren conscients de que sense soroll el moviment podia aturar-se. No han sabut reconduir totes les conclusions positives a les que les diferents assemblees havien arribat. Enlloc d’anar a predicar als barris, a cercar més indignats, més gent crítica, unir forces amb d’altres col•lectius socials, fer xerrades, festes, o seguir aprofitant el fòrum de les xarxes, proselitisme, vaja, van preferir forçar la màquina de la presència al carrer. La sacsejada és forta, el descrèdit considerable. Un Parlament és un espai democràtic formal, però la gent que vota va dipositar la seva confiança en els homes i dones del hemicicle i això és un assumpte que democràticament no te cap discussió.
   El descrèdit pot haver caigut sobre els indignats però els problemes que denuncien continuen produint-se. Entre d’altres detalls que cal tenir en compte segueixen fent-se desnonaments i la Creu Roja de Catalunya reconeix que les xifres de les persones a les que té que ajudar per a que puguin menjar cada dia són equiparables a les del final de la guerra, fa setanta anys!. No cal fer esment ni de l’IPC ni de les xifres de l’atur, ni de les retallades, ni de que segueix sense obrir-se l’aixeta del crèdit i que l’única solució que s’adopta per a fer front a la crisi és l’austeritat.
   Però si compartim amb els diputats la seva indignació per no poder accedir amb normalitat democràtica a la seva feina, també creiem que ja sigui a l’escó, al cotxe oficial, al despatx, en la reunió de l’Executiva o en la soledat del dormitori, repassin el que ha passat i es preguntin si de debò van escoltar les primeres protestes i quina conclusió es pot treure de tot plegat. Aquest és un bon moment per a recordar que en les enquestes –ells, els polítics- encara aixequen suspicàcia i desafecció. Són ells els que ara han de reclamar més diàleg, més participació. Ens repetiran que la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes i contestarem que per això mateix, cal democratitzar la democràcia. Representen a tots els ciutadans, a tots, a tot el poble, cal no oblidar-ho.
  I un últim apunt. El conseller Felip Puig no té remei. Si avui som la xerigota de mig món pel trasllat en helicòpter del president Mas al Parlament, Puig hi té bona part de culpa. El passat 27 de maig la va espifiar per massa contundent i ara per massa tou. Si impedir l’accés dels diputats al Parlament és un delicte, com a conseller encarregat de la seguretat, havia de posar tots els elements al seu abast per a impedir la comissió del delicte. Que no defalleixi. Potser a la tercera encerta.


Pau Echauz

Carn d'Olla


Perroflautas de la política

Ara que havien aconseguit redireccionar la troupe dels indignats cap a la cridòria de les restes del naufragi del triparit (sense segona t); ara que els submarins havien assolit els seus objectius de fer combregar els esbarriats amb el mantra de les retallades=dimoni; ara que, foragitats del poder el 28 de novembre aplicaven allò que acostumaven a blasmar quan tocaven moqueta i cotxe oficial: quan pitjor, millor; ara que els terços de Montserrat mediàtics del triparit (una bona majoria, encara, inclosos els públics –endivineu a quina emisora li diuen ‘ràdio-retallades’?, i a quin diari, el ‘Pravda’ de Nicaragua??-) pasturaven els pollosos de les places en direcció a fer costat als nàufrags de la politica catalana; ara que ja s’havia clarificat a qui obeirien des de ja els joves tendres que volen canviar el món…. se’ls revolten als seus morros i els foten plens de xapels i pintura, a ells!!! Guardians del recte camí! A ells!! Que anàven a votar contra els pressupostos demoníacs d’en Mas Colell. A ells!! Que anàven a fer costat als indignats, però des dels còmodes seients de l’antic polvorí de la Ciutadella. Quina barra!!! Només calia sentir aquest matí de dimecres els retrets que alguns diputats i diputades que naveguen ara a les pasteres politiques del que abans era el triparit per a adonar-se’n que els ha sortit la guineu per la capterrera, que els gossos d’atura s’han col.locat amb un pet de llop i no han fet bé la seva feina. Que els esforços per redreçar-los cap a la seva pleta no han donat resultat, almenys aparentment, i se’ls ha esparracat el ramat. O potser hores d’ara, en algun despatx rellueix un ullal? Se sabrà tot, no patiu.
On ha quedat doncs la comprensió, l’apropament tàctic i fins i tot sentimental pregonat des dels comitès executius, des dels màxims resorts partidaris i institucionals, alli on encara els retenen? Els mateixos que havien dissenyat maniobres d’acostament per a fer-se amb una punta de llança amb què punxar el cul de l’Artur Mas s’han fet uns quants talls a les mans i ara ploren per les cantonades, com a boabdils descastats, com a perroflautas de la politica. Quin país, collons!

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Culte a la personalitat

Dissabte passat vam assistir a les cerimònies de constitució dels nous ajuntaments sorgits de les eleccions del passat 22 de maig o dels pactes posteriors que acostumen a refregir les voluntats ciutadanes amb l'oli brut, encara que legal, dels partidismes. Però un d'aquests cerimonials té una lectura bastant més profunda, tota una mina per als sociòlegs de la política. Parlem de la reentronització que es va materialitzar al palau de la Paeria mentre alguns joves escombraven la plaça, disconformes amb un sistema que permet tantes abjeccions en nom de la democràcia. Més simbolismes, impossible. Però anem a pams. Dins el palau no s'havia vist mai una presa de possessió dels nous muníceps tan freda, tan despullada d'emocions, diuen els que hi van estar i n'han vist unes quantes. L'assistència institucional, la justeta, i cap excés pel que fa a afluència d'amics, coneguts i saludats. De ciutadans anònims, cap. I tret dels familiars, sobretot els dels nous regidors, de la resta, escassa passió pel fet que s'estava vivint, tot i que té certa rellevància si es considera que almenys quatre o cinc dels el.lectes seran els que portaran les regnes de la ciutat els propers quatre anys.
El perquè d'aquest escenari pansit té segurament respostes variades, però n'hi ha algunes que no es poden defugir. Alguns dels que hi van assistir ho van percebre: surava l'ambient un tuf de culte a la personalitat, en una cerimònia derivada d'unes eleccions formulades més en clau de plebiscit que de tria real. Pel que fa al culte a la personalitat, els sociòlegs tindran ben presents els manuals de Max Weber i de Schumpeter. Les tesis de Weber ens expliquen perfectament certs lideratges, ens parlen de la importància de l'educació, però educació política, de l'ètica calvinista, de la importància també de la religió i d'altres aspectes i discursos que segur que els sonen, oi? En aquest cas no cal que la religió sigui monoteista, politeista o panteista, doncs la mateixa revolució francesa va ser un bon exemple de com la noció religiosa de certes virtuts cíviques esdevé de vegades és més perillosa que l'entrega a la fe divina. Un culte a la personalitat que no està massa lluny de la mecànica cartesiana del despotisme il.lustrat. Els sona, també, oi? Un culte a la personalitat, una glorificació del líder que només es pot desenvolupar on hi ha funcionaris a càrrec de controlar la seua intermediació amb les masses: editors, periodistes, radiodifussors, censors, educadors i formadors d'opinió. La cita no és nostra. És una descripció que es pot trobar a molts manuals de sociologia política, així que cadascú en pot treure les reflexions que vulgui.
Deixem de banda el culte a la personalitat, si això és possible o si a Lleida capital no és un oxímoron, i centrem-nos en la segona part de l'argument dels assistents a la cerimònia, la formulació plebiscitària de les eleccions a Lleida ciutat. Ja hem dit en aquest mateix blog (veieu 'Democràcia de baixa qualitat', del 27 de maig) que Lleida va assolir, el 22 de maig, el tristíssim rècord de ser l'única capital de província de l'Estat on la participació no havia arribat al 50% del cens electoral, perquè només havíen votat el 49,81% dels electors. Aixó no havia passat mai a una capital de província espanyola en democràcia, i Lleida ha tingut que ser la primera. Van votar només 45.565 lleidatans dels 91.471 que tenien dret a vot. I la majoria absoluta aconseguida per la força política guanyadora reposa sobre 18.864 vots, l'espectacular 42,07% dels emesos, però només el 20,6% del cens electoral i només el 13,7% del total de la població, però això no compta.
No cal anar a comparar els resultats electorals de Lleida ciutat amb la resta de l'Estat, sinó que la comparació amb la resta de la demarcació provincial reforça també la deriva plebiscitària de què parlàvem. Hem d'anar a dos petits pobles, i amb llista única, que desmotiva molt més l'anar a votar, per trobar índex de participació més baixos: Sudanell, amb un 38,05% del cens, i els Omells de Na Gaia, amb un 49,22%. La resta dels 231 municipis de la província, excepte Lleida, han superat a bastament, alguns fins arribar i tot al 100% (Tarrés, Prullans, Sarroca de Bellera, El Cogul i Farrera), el 50% de participació. S'ha de dir també que a la Seu d'Urgell, el 2007, només va anar a votar el 45,64% del cens, però enguany ja s'ha normalitzat amb un 54,72%. Així, doncs, amb aquesta combinació de culte a la personalitat i rècord de baixa participació a unes eleccions titllades de plebiscitàries, quina emoció es volia? Ni la dels afectes.
Tot això succeia portes endins del palau de la Paeria, però fora la cosa anava d'un altre pal. Un grup dels anomenats indignats feia una performance escombrant allò que en bona part s'estava representant a dins i a més desobeïnt les instruccions de l'alcalde, que els havia advertit, pels canals habituals, que no ho fessin. Després els va renyar, pels mateixos canals habituals, per no ser respectuosos....amb què, amb qui? El contrast potser no està entre la pompa i circumstància interior i el desgavell exterior sota la mirada perdonavides de l'autoritat uniformada, sinó en l'imaginari de les idees que també surava per allí: la democràcia directa no hi tenia res a fer en aquesta festa. Torneu a llegir els autors que hem esmentat abans i ho veureu. El discurs, doncs, de la lluita contra l'atur, contra la fractura social, i no només de l'alcalde, sembla més un sofisma que un projecte o un programa creïble i realitzable. L'atur està al carrer, i les fissures socials també. I augmentant. Només cal sortir del palau i baixar del cotxe oficial per a comprovar-ho. Calen moltes més coses que bones paraules i intencions per a intentar posar-hi remei abans que els traumatòlegs socials diagnostiquin la definitiva fractura.


Ager Sedetanus

L'incendi

Tàctiques lamentables

 He entrat al facebook de la Casa Gran del Catalanisme a Lleida i
potser és que no he clicat en el link adequat però no he trobat cap
referència, cap comentari sobre aquest lamentable tacticisme que
Convergència i Unió està protagonitzant en diferents ajuntaments
catalans on deixarà governar a alcaldes que han arribat al càrrec
després de dedicar-se a trinxar la convivència, o es deixarà votar per
partits que fan de l’enfrontament i del foment de l’odi a l’altre el
seu programa electoral.
  Que els de la Casa Gran de Lleida no hi hagin penjat cap comentari,
pregunta, crítica o referència és un detall preocupant. Molts pensàvem
que aquests col•lectius eren una mena de consciència crítica
independent que podia ajudar Mas i els seus a no perdre de vista
aquells valors que van aprendre en la travessa del desert. Ara,
instal•lats en el poder aquells valors són interpretats com miratges
viscuts, com una febre produïda per la set, el cansament i el desgast
de l’oposició. No tot està perdut. Destacats militants d’aquesta
coalició ja han expressat la seva inquietud per com s’està portant
aquest repartiment de cromos que posa excepcions a la regla adoptada
al seu dia de deixar governar la llista més votada. Tot plegat són les
contradiccions del poder. D’una banda el Govern posa una querella
contra Plataforma per Catalunya per xenofòbia però mira cap a un altre
costat en el cas de García Albiol que està imputat per la fiscalia per
un presumpte delicte molt semblant. CiU està atrapada per la premissa
de deixar governar el més votat, però aplica les excepcions en base a
un complicat equilibri que li pot donar una certa rendibilitat
política però que embruta la seva imatge de partit amb valors.
  I no serà perquè CiU no tingui referents ideològics i morals en els
que basar-se per a tenir una actitud favorable al manteniment de la
convivència intercultural al nostre país. El mateix Jordi Pujol va
observar i diagnosticar el fenomen migratori, no com a problema sinó
com a realitat viva en aquesta terra d’acollida que sempre ha estat
Catalunya: “és català aquell que viu i treballa a Catalunya”. Les
reflexions de Pujol coincidien en el temps amb les de Paco Candel, una
altra visió, complementària de la del president. Candel explicava que
aquí els immigrants s’havien catalanitzat perquè ningú els obligava a
renunciar als seus orígens. Es pot dir que les circumstàncies eren
molt diferents i que aleshores, malgrat les crisis econòmiques
cícliques hi havia feina per a tothom. Tan Pujol com Candel però
interpretaven l’emigració des de un humanisme molt bàsic, quan
paraules com agermanament s’escoltaven no només a les esglésies.
   Hi ha un altre referent. Hi havia una dona que no entenia la
política sense moral i pedagogia. Una dona amb valors que avui estic
segur criticaria en veu alta aquest tacticisme. ¿Què en diria avui de
tot això Maria Rúbies?


Pau Echauz

Carn d'Olla


Decadència

Atenció a aquesta paraula, perquè probablement serà la què definirà els propers anys l’esdevenir de la ciutat de Lleida i rodalies. Decadència perquè ara toca posar la sivella a l’últim trau, i potser fer-ne de nous, de traus, perquè no hi ha un ral. No hi ha un ral però els excessos faraònics d’aquests darrers anys demanen la seua racció de menjar, no ens creurem pas que no necessiten manteniment, que els hem fet i ja està, quiets com estaquirots a cost zero. No, el drama és que no és així. Ara comprovarem com ens vam passar per l’entrecuix el principi d’eficiència que ha de presidir el frontispici de qualsevol inversió pública (i privada) en infraestructures. Amb tot, el més preocupant no és potser mantenir la malifeta, sinó que seguim amb la dèria de la fugida cap endavant: mireu sinó la croada encetada ara per omplir Lleida de grans superfícies comercials, projectes megalòmans als que alguns fien la salvació de la nostra economia, quan el problema és què ningú té un euro per comprar i tampoc produïm gran cosa per a vendre. Projectes que porten anys arrossegant-se, no només per traves administratives, sinó per un simple i planer desinterès dels suposats candidats, que han fet números i Lleida, la petita Lleida, no els surt a compte.
Decadència perquè ara l’obra ciclòpia de la Llotja esdevé insostenible per excessiva, tant pel que fa al contingut com pel que respecta al continent. No havia d’atraure, a més, activitat econòmica al voltant? Doncs mireu davant, a l’avinguda Tortosa, quans baixos ténen posat el cartell de ‘es lloga’ o ‘es ven’. L’última funció de la Llotja s’ha hagut de suspendre perquè no hi ha hagut demanda d’entrades. Algunes altres funcions d’òpera s’han hagut d’omplir regalant centenars de tíquets. Alguns musicals han funcionat. Però amb això no n’hi ha prou per mantenir viu aquest monstre, que té tants metres quadrats com dos camps de futbol de primera divisió. L’aliança amb el Liceu tampoc sembla que funcionarà gaire temps més. El teatre barceloní acaba de despatxar cinquanta persones, ha retallat el sou dels treballadors que queden, tanca al setembre per estalviar, es planteja un nou expedient de regulació d’ocupació i, per més inri, fa propaganda a Lleida per captar abonats, fent competència directa a la seua ‘sòcia’ local, la Llotja. En una ciutat on es comptabilitzen com a congressos fins i tot les primeres comunions serà difícil crear la funció encara que s’hagi pogut pagar l’òrgan en temps de flors i violes. Quan no pot ser no pot ser, i a més és impossible.
Decadència perquè el nostre cofoïsme amb el bony de formigó que separa Balàfia i Pardinyes del centre de la ciutat, quan amb una mica més d’ambició els dos barris haguessin pogut formar part de la continuïtat d’aquest centre urbà, contrasta amb l’empenta de la tuneladora Gerunda, que ara mateix perfora les entranyes de Girona per permetre que el tren d’alta velocitat creui la ciutat per sota. Dos túnels de més de quilòmetre i mig que permetran cohesionar millor l’urbs gironina i evitaran la immensa cicatriu de les vies del tren. Aqui hem optat per tapar-les amb una gegantina ‘tirita’ de formigó. Dos túnels que passaran per sota del riu Ter, així que excuses amb el Segre, cap ni una. Per Lleida ja està bé, el bony.
Decadència perquè tenim un pont de disseny, que ha costat el triple del que costa un pont sense filigranes, i que ens durarà molts i molts anys perquè no es gasta, perquè hi passen quatre gats. Decadència perquè tenim una plaça Ricard Viñes freda, gens acollidora, també caríssima i amb un aparcament soterrani del que l’autoritat competent encara no ha donat cap explicació sobre el seu ús ni respecte la venda de places al famós tercer pis.
Decadència perquè hem aixecat una caserna de la policia local que no és de la ciutat, però que l’haurem de pagar durant 25 anys perquè s’ha fet pel modern sistema del partenariat públic-privat, és a dir, s’ha privatitzat la seu de la Guàrdia Urbana mitjançant una concessió administrativa. Artificis cosmètics per dissimular que el deute de l’ajuntament adquireix cada vegada més característiques d’obesitat mòrbida.
Decadència perquè tenim un aeroport que se’ns ha quedat molt gran només estrenar-lo. Un altre i trist exemple de negació del principi d’eficiència. Una tristor tan immensa com la seua buidor ens produeix la imatge d’un sol avió els divendres i d’un altre solitari aparell els diumenges. Tristor de veure també com l’accés a les pistes, la carretera N-230, segueix sent una ratera, un autèntic fre a qualsevol intent de dinamitzar l’economia de la zona, turisme de la Val d’Aran i aeroport inclosos. Així no anem enlloc.
Decadència perquè el Parc de Gardeny sembla estancat en un preocupant stand by, malgrat hagi facilitat acollida a preus de lloguer rebentats a algunes empreses que d’aquesta manera redueixen el capítol de costos d’explotació. Tot suma, diran alguns. Sobretot llocs de treball, sortosament ja existents, però pocs de nous. Els nous són inframil-leuristes. La gran tecnològica del parc ja ni demana graduats de la Politècnica, malgrat sigui per pagar-los-hi vuit-cents euros, sinó que ja només reclama al seu web titulats d’FP. Deuen pensar que total, per a fer de telefonistes... I tot això passa quan ara s’han de retornar els milionaris crèdits que Madrid va concedir a la Universitat de Lleida i a la Paeria (que formen el consorci) per aixecar les construccions de Gardeny. La UdL, que està ben apurada i en capella per una retallada monumental, ja ha dit que no pot pagar, que no pot tornar els quartos. La Paeria encara no ha badat boca, però amb un deute de 200 milions potser no està per tornar diners a Madrid, sinó potser preparant-se també per esmolar la tisora. Els ciutadans podem seure a la porta de casa perquè en passaran de curioses, els propers temps. Veurem.

Ager Sedetanus.

Carn d'Olla

Indigneu-vos!!! Enguany, 10.000 lleidatans a la gana!

Voleu motius per a indignar-vos de veritat? Doncs obriu els ulls: enguany més de 10.000 lleidatans esgotaran la prestació d’atur, un sotrac social d’imprevisibles conseqüències. La causa és molt simple: l’any 2009 va ser el pitjor quant a destrucció de llocs de treball a Lleida, doncs entre finals del 2008 i principis del 2010 més de 17.000 persones es van quedar sense feina a la demarcació. Això vol dir què aquests lleidatans comencen a esgotar ara els dos anys de prestació d’atur, i això en el millor dels casos, suposant que haguessin adquirit el dret a aquest periode màxim de prestació, cosa difícil de creure perquè el gruix dels aturats disposaven només de contractes temporals.
La cruesa de les conseqüències socials de la crisi, doncs, la començarem a notar de veritat a partir d’ara. Les xifres són esgarrifoses. Només entre gener i abril d’enguany, 1.600 lleidatans han deixat ja de cobrar l’atur. I la caiguda no ha fet més que començar. Al gener hi havia 29.081 aturats registrats, dels quals 23.200 cobraven alguna prestació. A l’abril eren ja 29.652, els desocupats a Lleida, però només cobraven ja l’atur 21.600. I darrere vénen la resta dels més de 10.000 lleidatans que van començar a percebre’l el 2009, l’atur.
El nombre de perceptors d’aquestes rendes s’havia estabilitzat des de principis de l’any passat, desprès que els primers mesos hi hagués un repunt (van arribar a ser 24.100 aturats cobrant prestació, el rècord mai abans assolit a Lleida) provocat pels treballadors que ja van esgotar llavors el seu dret, aquells que el 2009 només havíen acumulat sis mesos o un any de prestació. De fet, la taxa de cobertura, el nombre d’aturats que cobren sobre el total dels registrats va arribar a ser del 81%, l’any 2010, però enguany a l’abril ja havia caigut al 72% i és probable que a finals d’any sigui bastant més baixa. Fins i tot podria arribar a baixar més que el 2008, quan era només del 58%. Això vol dir que la meitat dels aturats de Lleida no tindran ja prestació d’atur i s’hauran d’acollir als subsidis o a la renda mínima d’inserció, uns ajuts no contributius de caracter assistencial que sí estan creixent, i de forma molt alarmant, sobretot perquè alguns, que no passen de 426 euros al mes, també s’aniran esgotant.
El panorama, doncs, és tenebrós. Perquè a més es dibuixa en un context d’impotència quant a la inexistent recuperació econòmica i de ridícoles xifres de reducció de l’atur. Aquests dies el Govern presumeix què a Lleida s’ha reduït de 730 persones de l’abril al maig, i de 226 del març a l’abril. Al marge de què aquesta disminució vingui donada per l’estacionalitat de la campanya de la fruita (que veurem com anirà amb la crisi que ha esclatat a Alemanya) i que segurament a l’octubre tornaran a les llistes del Servei Català d’Ocupació, el que s’amaga és que amb aquestes petites reduccions només hem fet que tornar a la xifra d’aturats del desembre passat, quan tancàvem 2010 amb 1.600 aturats més que quan va començar l’any. Així que poca cosa hem eixugat de les espantoses llistes de l’atur a Lleida: ara mateix 28.922 persones, quan fa cinc anys ‘només’ eren 10.000, tres vegades menys. Això sense comptar els milers d’aturats ‘ocults’ que no es compten perquè fan cursos de formació o, simplement, abandonen tota esperança i ni es van a apuntar a les oficines de Treball.
La protecció social als aturats de Lleida cau, doncs, a tota velocitat, i tot plegat no augura pas un futur esperançador. Si tot aquest quadre no és per indignar-se, per a fer alguna cosa, i urgentment, potser ens ho haurem de fer mirar.



Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Us han enviat a cagar a l’era!!!


Nois i noies de Ricard Viñes, no heu sigut gaire pràctics, la veritat, i la vostra indignació es desunfla més aviat del previst. Ja us vam advertir que el temps que passarieu acampats a la plaça jugaria en contra vostra. Que els mitjans de comunicació us oblidarien més prompte que tard, en part pressionats pels qui manen de veritat. No us podeu arribar pas a imaginar com de llarg és el seu braç. Heu vist avui quin ressò heu tingut als mitjans de comunicació? Uns raconets. Doncs lliçó apresa, oi?
Us vam dir que la simpatia dels ciutadans envers el vostre moviment aniria de capa caiguda si no sortieu a mobilitzar, si us quedàveu quiets a la plaça veient-les venir i fent el kumbaià. Que molts d’aquests ciutadans, comerciants inclosos, s’emprenyarien si no deixàveu de fer nosa al mateix lloc, soroll dels claxons dels cotxes inclòs. Que les enquestes que es fan arreu sobre la vostra moguda començarien a girar d’aclaparadorament favorables a la vostra indignació a una cada vegada més clara indiferència i fins i tot cap a l’enuig. I així ha sigut.
Us vam dir també que no focalitzessiu l’objectiu en els mossos d’esquadra i la guàrdia urbana, que només eren uns instruments. Els fets de divendres passat s’havien d’haver descomptat, com a la borsa, perquè formen part del ritual, i els que us els van enviar saben perfectament que si us enredàveu amb els arbres, mai veurieu clar el bosc. Heu, aquí i a Barcelona, elevat a categoria l’anècdota, i ara ben bé que els hi va a determinats partits què, no heu d’oblidar, estan al mateix bàndol, al de les politges que transmeten els moviments-ordres del sistema partitocràtic establert. Els vostres blaus, les garrotades que us han fotut, s’han convertit en mercaderia política avariada, que alimentarà uns quants policies més com aquell psicòpata que va escriure al facebook que no us va pugue fotre totes les hòsties que li demanava el seu cervell corcat.
Heu obtingut, això sí, la benedicció del bisbe Piris, que això sempre és un punt, però de l’altre món, i també heu vist com l’alcalde s’esconillava de la seua responsabilitat en l’esbandida del divendres. Ha estat prou hàbil per traure’s les puces de sobre, perquè sap que qualsevol de can Puig no tindrà pas pebrots d’acusar-lo ara d’haver demanat la ‘neteja’ de la plaça.
I heu decidit en assemblea, segons els diaris, acudir als plens municipals amb samarretes al.legòriques a la vostra performance per a fer-vos notar. Doncs dels instruments que us proposàvem dilluns (llegiu ‘Abandoneu Ricard Viñes!!!) n’heu triat només un, i el què és més greu, el pitjor! Perquè de plens municipals se’n fa només un al mes, a una sala del segon pis de la Paeria on no hi ha cap dificultat per arribar-hi, als que no hi va ni Déu i, també un punt per a nota, és dels actes públics que es fan a Lleida el què menys interès desperta en els mitjans de comunicació, que ni el retraten ni el filmen perquè tot està dat i beneït, i més amb una majoria absoluta.
Sentim dir-vos que heu equivocat el tret, com amb la mega-tallada del trànsit a la Rambla d’Aragó el dimarts. Us vam alertar sobre possibles entabanades. Si això ho heu decidit en assemblea, fa l’efecte que potser s’hi ha colat un submarí, en aquesta reunió, perquè no hi ha res més fàcil que manipular-la, l’assemblea. I alguns dels que estaran llegint això saben perfectament de què parlem i com es fa i com es controlen els tempus, les concurrències i, en definitiva, les voluntats.
Si el vostre moviment, que tantes esperances ha aixecat entre milers de ciutadans, s’ha d’esvaïr així, us han estabulat ben bé a la pleta, i uns han enviat a cagar a l’era. Sempre podreu dir, però, com el clàssic, que va ser bonic mentre va durar. Siau!

Ager Sedetanus