Carn d'Olla



La Paeria va renunciar a recuperar el solar amb què va 'pagar' la Llotja

Va consentir que no s'apliquessin les condicions resolutòries de l'escriptura de compravenda en favor de Caixa Catalunya

Si la Fiscalia o la comissió del Parlament de Catalunya constituïda fa ben poc per investigar els 'pufos' a bancs i caixes fan bé la seva feina trobaran, en l'anomenada 'operació Llotja', la venda del solar annex a la mastaba de l'Avinguda Tortosa (venda que segons la Paeria va servir per pagar-la, la Llotja) un sucós compendi d'enginyeria financero-política que, com vam dir a l'anterior número de La Quera, podria suposar més d'un maldecap pel llavors president de l'entitat, l'exvicepresident del govern socialista de Felipe González i exalcalde de Barcelona, Narcís Serra.
La Paeria té molt d'interès en fer empassar a la ciutadania que la construcció de la Llotja no va costar un euro a l'ajuntament i que, aquest palau, ha tingut cost zero pel contribuent. Si atenem aquest raonament, la Paeria dóna un valor també zero al solar municipal annex a la Llotja que va vendre per pagar el flamant edifici. Així que com a mínim al contribuent lleidatà li ha costat el valor d'aquest solar. Un valor que va ser unflat convenientment per assolir la xifra que es necessitava, uns 50 milions d'euros, per aixecar la piràmide de Pardinyes.
Així, l'empresa municipal Centre de Negocis i Convencions SA, titular de la Llotja i solar annex, va traure a concurs la venda d'aquest terreny de 4.639,95 metres quadrats per un mínim de licitació de 37.829.827 euros (32,6 milions més 5,2 d'IVA). El preu de sortida ja era un símptoma de que l''operació Llotja' anava sobrevoltada i fregant el paroxisme immobiliari. Perquè l'any 2007, segons les dades del ministeri de Fomento, el preu màxim del sòl a Lleida ciutat havia arribat a 734,2 euros el metre quadrat. Ja sabem que les estadístiques oficials estan bastant lluny de la realitat de l'oferta i la demanda, però la Paeria posava a la venda aquell solar a 8.200 euros el metre quadrat, onze vegades més que el preu oficial de mercat.
Segurament, tenia esperances que l'adjudicatari fos generós, i així va ser. El contracte se'l va adjudicar una petita empresa constructora de Lleida, Promociones y Contratas Cerbat SL que, segons la Paeria, va pagar per aquest solar 49.531.912,65 euros. ¡¡¡Dotze milions més dels que demanava de sortida l'empresa municipal!!! ¡¡Una petita constructora de Lleida pagava 11.000 euros el metre quadrat per un solar on havia d'aixecar dos torres amb un total de 204 pisos!! Prop de 300.000 euros de repercussió del sòl en cada pis.  Per tal que ens fem una idea de la desproporció d'aquests preus, com ja hem anat informant a La Quera, El Corte Inglés va pagar en aquelles dates 24 milions d'euros per un solar de 39.000 metres quadrats a un lloc privilegiat de Mataró, en ple centre urbà, on aixecarà ara el seu centre comercial (que Lleida ni ensuma). Això vol dir poc més de 600 euros per metre quadrat. I tornant a l'empresa, Cerbat, aquesta va declarar aquell any al registre mercantil un esquifit moviment de 25.000 euros.
On era, doncs, el misteri? Com una promotora insignificant es podia permetre el luxe de pagar 11.000 euros el metre quadrat per un solar de Pardinyes, proper a la fàbrica de pinsos de la Guissona i a la llavors futura mesquita de Lleida, i aixecar 204 pisos de luxe? Doncs el misteri es desvetlla ben aviat, ja que qui en realitat comprava el solar per aquesta astronòmica xifra era Gescat Gestió de Sol SLU, empresa de Caixa Catalunya que, al seu torn, també controlava Cerbat a través de la seva filial immobiliària Procam. En resum, qui entregava prop de 50 milions d'euros a la Paeria, a través del Centre de Convencions i Negocis, era la Caixa de Catalunya governada llavors per l'exministre socialista Narcís Serra.
Si aquesta operació ja feia un tuf polític que marejava, nogensmenys tupinaires van ser els moviments posteriors. Tenim que Cerbat havia estat una promotora tan generosa que havia pagat 12 milions més dels desorbitants 37 que demanava la Paeria pel solar que fa xamfrà amb el pont del polígon. És curiós, perquè amb aquesta 'generositat' la Paeria aconseguia els 40 milions (en números rodons) que va costat l'obra de la Llotja, i els 10 milions més que va haver de pagar d'impost de societats. Un impost, que com tothom sap, satisfà sempre l'empresa que hi guanya amb la venda, mai el comprador. La jugada, doncs, va ser rodona.

Un solar que podia tornar a ser de tots els lleidatans

Però no es tanca pas aquí, la cuina de 'operació Llotja'. L'escriptura de compravenda se signa el 12 de març del 2007. El mateix dia, Gescat Gestiò de Sol SLU (qui en realitat compra) hipoteca el solar (finca número 5853, llibre 98 de Lleida) en garantia d'un préstec de 50.275.560 euros que li concedeix la seva entitat mare, Caixa Catalunya. Vaja, que la tenidora de sòl de la caixa presidida pel socialista Serra sembla que no té cash i ha de recórrer a la caixa matriu de la plaça d'Antonio Maura, dominada llavors per la socialista Diputació de Barcelona. Caixa Catalunya 'es creu' també que aquest solar del barri de Pardinyes de Lleida val el potosí que en demana la Paeria, i molt més.  
El contracte de compravenda té, però, una curiositat que dóna títol a aquest article. Segurament, la Paeria volia ser generosa amb Caixa Catalunya atenent aquesta 'entrega' de l'entitat d'estalvis (ara a la ruïna) per la ciutat de Lleida....(segueix
Ager Sedetanus

(Extracte d'un nou reportatge d'investigació sobre l'anomenada 'Operació Llotja' que podeu trobar al número de juny de 'La Quera', a la venda als quioscos des d'ahir dimecres)

 

La Mala Setmana



Lleida, 'low cost city'
Una allau de grans superfícies de productes barats, arquitectònicament infumables, envaeixen els polígons que la crisi ha deixat buits d'habitatges mentre el comerç local del centre i, sobretot dels barris, viu asfixiat


Lleida està adoptant, amb una velocitat insospitada, el model de suburbi de ciutat nord-americana. Un model de creixement basat en l'obertura de més i més hipermercats de productes ben barats i que s'han convertit en els terminals de sortida de les immenses exportacions de productes xinesos. Lleida està copiant, potser sense ser-ne del tot conscient, l'estil 'Wal Mart', la cadena de supermercats més gran del món i que té colonitzats els suburbis de tots els Estats Units amb preus imbatibles, qualitat indigesta i nuls drets laborals pels seu milió llarg de treballadors.

Si, fins que va començar la crisi, una immobiliària de Lleida marcava en realitat les línies mestres per on s'havia d'expandir la ciutat, tot i el Pla General Municipal d'Ordenació Urbana ara, l'urbanisme el marquen les multinacionals de la gran distribució i del consum 'low cost', de baix cost, com les cadenes de menjar ràpid i similars. És l'anomenat model de les 'zones mortes', grans espais d'aparcament i grans corredors d'asfalt que uneixen aquets hipermercats que semblen tots iguals. Només canvien el nom i els colors, perquè la base arquitectònica és sempre la mateixa. Grans cubs de materials efímers, barats i ràpids de construir i que, en cas de deslocalització, serviran per a qualsevol altra activitat de poc valor afegit. Deslocalització, hem dit, perquè aquests negocis aixequen el vol tan prompte com la direcció central, ubicada generalment en un altre país, considera que l'activitat ja no és rendible.


Tenim tants quartos, els lleidatans?


Refredada una mica la febrada municipal per El Corte Inglés, el que hem anat veient aquests darrers mesos és una autèntica colonització dels polígons que han quedat buits d'habitatges i negocis degut a la crisi. La zona de Copa d'Or és paradigmàtica de tot plegat. Tot tipus d’activitat 'low cost' (supermercats, hotels, etc..) s'ha apoderat d'una àrea d'expansió urbana on paradoxalment no hi ha veïns o, si n'hi ha, són a certa distància. Així que l'ús de l'automòbil es fa imprescindible per anar a aquestes meques del consum barat. Així, fora de l'horari comercial, podem veure immensos pàrquings desèrtics, escampats entre els monòtons cubs que allotgen els hipermercats.... (segueix)
Ager Sedetanus
 
(Aquests són els primers paràgrafs d'un nou reportatge de La Mala Setmana que es publica al número de juny de la revista satírica 'La Quera', que podeu trobar als quioscos des d'ahir dimecres)
El número 24 de La Quera aviat als quioscos de Lleida i tot Catalunya!! Aquest dimecres no us la perdeu. No us decebrà. Va carregadeta de temes punyents i dibuixos escatxarrants!