Carn d'Olla

L'encarregat

La carrera politica de l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, s'ha acabat aquest cap de setmana. La sessió de maquillatge (perdó, congrés) del PSC ha evidenciat que un personatge com l'Àngel Ros poca cosa hi té a pintar, en un club com aquest. Ja ho deiem fa pocs dies al CarajilloParty, reproduïnt paraules de destacats dirigents del partit, que l'alcalde es 'fotria una morrada' amb la seva desmesurada ambició de ser la reina mare del PSC i, de retruc, de la Generalitat. I se l'ha fotut, i a més 's'ha cagat', com deia ahir un company seu de militància. Fa quatre dies que en Ros assegurava que arribaria fins al final en la seva cursa per encapçalar partit i candidatura al Govern i dissabte ja no es podia aguantar els pantalons. I diumenge acceptava entrar a l'executiva de'n Pere Navarro com a encarregat de Cohesió Territorial, una sectorial que si fos assignatura en diriem una 'maria', un carreguet que només poden encolomar-lo a polítics 'de comarques', a poder ser de Lleida, perquè no enredin. Això també passa al Govern, de qualsevol color, no patiu.
La gran esperança rossa del sector catalanista s'ha quedat en això, en encarregat d'una executiva que renta la cara a l'aparell del partit però no el renova, per molt que s'hi escarrassin en fer veure el contrari. Per això l'Àngel Ros, enlloc de plegar-se al 'diktat' del nou general secretari (aqui es ven fins i tot com un cop de força de'n Ros, l'entrada a l'executiva, demostrant que les ulleres polítiques tenen mil vidres de colors), podia haver actuat amb més dignitat i rebutjar fer d'encarregat per mantenir el seu pols amb la nova estructura, que ni ha acceptat el grup propi a Madrid (una línia vermella que van marcar Ros i Elena i que pel que es veu no era tan vermella) ni ha trencat cap pont amb la 'nomenklatura' anterior: senzillament s'ha maquillat pels nous temps.
Podia haver mantingut posicions, demostrant que tot aquest temps no anava de farol. Podia haver fet com el seu valedor, l'expresident Maragall, i deixar un partit que l'ha arraconat. Ara ha perdut tota credibilitat, i la seva aposta per les primàries per ser candidat a la Generalitat, dintre de dos anys, s'esvairà com un sucret. 'Si estic en condicions', deia ahir amb veu de derrota. Tindrà 62 anys i un paper al partit absolutament apartat de la primera fila i dels flashos mediàtics. Aquests, als que està tan acostumat, viciat, podriem dir, segurament són part del seu fracàs. L'Àngel Ros havia arribat al congrés del PSC com el 'candidat més mediàtic', un tìtol que competia amb el de 'més catalanista'. Doncs aquesta sobreexposició mediàtica l'ha acabat socarrimant, un risc que corre també a Lleida, on no té rival com a 'prota' de totes les pel.lícules ni ningú que li bordi ni li digui que va despullat. Així ens va. La socarrimada del 'candidat més mediàtic' només ha patentitzat el què va dir l'insigne Alfonso Guerra, un que sí sap com funciona el ventre del socialisme patri: 'el que se mueva no sale en la foto'. I en Ros, que es mou més que els preus, a qui la premsa addicta qualifica pietosament d'hiperactiu, es va bellugar massa buscant una drecera per arribar a la cadira grossa. Això, els companys de partit, els enemics dels què un polític s'ha de guarir més, no s'ho empassen. Només us cal veure com han anat les coses per Lleida. Algú ha vist que el primer secretari provincial, en Quim Llena, o les diputades Mònica Lafuente i Tere Cunillera, li donessin el seu suport?
Ros ha estat el perdedor clar del congrès socialista. Això ho evidencia qualsevol crònica periodística, tret dels mitjans que controla, així que no insistirem. La imatge dels membres del 'politburó' (la mateixa escenografia, sort que la votació no ha estat 'a la búlgara' i ha hagut un 17% de desafectes) cantant la Internacional, tampoc l'ha ajudat massa. Algú s'imagina l'Àngel Ros cantant la Internacional? Sort que no va aixecar el puny esquerra, com l'Iceta. La cara de'n Ros era tot un poema, i evidenciava tot el que estem dient: decepció i fracàs. Només cal veure amb quin entusiasme aplaudia des de la mesa quan es van posar tots drets. La imatge és impagable. Podria protagonitzar el clàssic exercici d'agudesa visual: qui de tots els presents aplaudeix amb més convicció? Gent que hi va estar, en aquest dotzé congrés del PSC (per cert, ple de cotxes oficials amb xòfer a la porta, dels alcaldes, se suposa) expressen en privat, perquè la vida segueix, que l'estat anímic del candidat Ros no fa endevinar un periode precisament pacífic al capdavant del govern municipal a Lleida.
Perquè ara torna derrotat davant els seus conciutadans. I torna a Lleida enmig d'un escenari que podriem qualificar de peripatètic. Sobretot perquè tindrà una fiscalització que fins ara no ha patit. Tindrà un malson al capdavant de la subdelegació del Govern, la Inma Manso, la portanveu del PP a la Paeria i la seva oposició més crítica i cridanera. Torna Ros a Lleida quan ha d'afrontar una situació econòmica també crítica a la Paeria. Amb els proveïdors trucant a la porta per poder cobrar i amb un pressupost retallat pel 2012 i sense cap inversió, tret d'unes quantes minúcies de l'ajuntament B, l'Empresa Municipal d'Urbanisme, i remanents d'altres anys. Amb grans projectes que s'hauran d'apedaçar, com el parador del Roser, que ara obeeix al seu nom: parat (de la situació financera de l'empresa pública que el fa, Paradores Nacionales, i del paper en l'assumpte de qui va ser director de Turespaña, l'ara regidor Fèlix Larrosa, en parlarem en un proper Carn d'Olla). O GlobalLleida, un trencaclosques que porta tres anys arrossegant-se i que pot acabar com el rosari de l'Aurora sobretot si, com es preveu, l'Antoni Brufau, el seu president, 'cau' de la presidència de Repsol amb l'entrada del PP al Govern de Madrid. Al capdavall, va ser el Govern del PSOE qui el va empényer a la presidència d'una de les empreses espanyoles més endeutades. O el Pla de l'Estació, una aventura on la Paeria ha gastat i ha avançat molts milions que ara no retornen. O la caserna de la Guàrdia Urbana, que pagaran els nostres néts, i pel que es veu cada vegada més cara. O el manteniment d'un palau insostenible com la Llotja, o futurs 'palaus' buits com el Magical, situat en un Parc de Gardeny que tampoc es pot pagar. Però de tot això en parlarem un altre dia.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Nit de ganivets llargs al PSC de Lleida


A l’alcalde de Lleida se li està fent costa amunt la seva ambició de fer-se l’amo del PSC com a pas previ per assaltar el Palau de la Generalitat. Alguns dels seus correligionaris locals, que no amics, ja van augurar que es ‘fotria una morrada’ en aquesta aposta al tot o no res per conquerir tot el poder a Catalunya. Al febrer del 2012 farà 60 anys i se li passaria l’arròs polític, a l’Àngel Ros, si no ho intenta ara. Ell mateix ho ha reconegut als seus més íntims, que ara o mai. A més, cerca un pont de plata per allunyar-se per la porta gran d’un càrrec, alcalde de Lleida, que cada vegada se li està fent més feréstec perquè ara no té els diners amb que enlluernava fa uns anys als ciutadans crèduls; ans al contrari, ara arrossega un deute de 200 milions d’euros que cada vegada costarà més pagar i que s'anirà fent més gros.
Se li està fent costa amunt, deiem, perquè la seva aspiració proclamada i oficialitzada a liderar un PSC desmanegat s’està revelant una cursa d'obstacles i ambicions, com alguns ja aventuraven quan aquest estiu passat va sorprendre (no tant, si es coneix el personatge) amb la seva postulació a substituir José Montilla. Els altres candidats, l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena (que ha deixat també tremolant la caixa del seu ajuntament), Miquel Iceta, Montserrat Tura (encara no decidida) i l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, semblen portar-li un bon avantatge, sobretot aquest darrer, uns quants anys més jove que Ros.
Pere Navarro no pot presumir de majoria absoluta com Ros (governa Terrassa amb 11 regidors del PSC i 3 d’ICV, enfront els 9 de CiU i 4 del PP), però sí d’una abundància de pronunciaments al seu favor dins el partit que el converteixen en el favorit a primer secretari en el dotzé congrés del PSC que començarà aquest divendres vinent, 16 de desembre. Ros només gaudeix, de moment i que se sàpiga, del copet a l’esquena que li han fet els exconsellers Ernest Maragall i Marina Geli i de l’adhesió inquebrantable d’uns quants regidors socialistes de la Paeria.
Però entre tota la militància que li ha promés suport a Pere Navarro n’hi ha una, de militant, que ve a evidenciar que al PSC de Lleida hi ha hagut, o hi pot haver, una nit de ganivets polítics llargs. Divendres un grup de joves dirigents i càrrecs intermitjos del PSC, anomenats ‘blackberry’ o joves renovadors, van signar un manifest a favor de’n Navarro. Era el mateix dia en què l’alcalde de Terrassa criticava el seu homòleg de Lleida per haver-lo acusat, dies enrera, de ser el candidat de l’aparell del partit i per haver-se autoconcedit el títol de candidat més catalanista.
Doncs bé, aquesta signant del manifest a favor de Pere Navarro és ni més ni menys que la diputada al Parlament Mònica Lafuente, tercera de la llista del PSC per Lleida a les eleccions del 28 de novembre del 2010, llista que tancava a mode testimonial l’alcalde Ros. I la tancava enlloc d’encapçalar-la perquè el 22 de juliol d’aquell mateix any Ros va renunciar a liderar la candidatura del PSC per Lleida al Parlament (després d’haver-se postulat ell mateix com a cap de cartell), fotent-li la porta als morros al primer secretari de la federació de les comarques de Lleida del PSC, el llavors encara conseller d’Agricultura Joaquim Llena, qui finalment va ser el primer candidat. Aquest lleig li fa pagar ara la diputada Mònica Lafuente donant el seu suport al candidat Navarro. La venjança s’entendrà millor si s’explica que Llena és el primer secretari de la federació del PSC a Lleida, mentre que l’Àngel Ros n’és el president, d’aquesta federació provincial, a més de ser el primer secretari del PSC a Lleida ciutat. I Mònica Lafuente? Doncs la diputada Lafuente és secretària d’organització de l’executiva de la federació del PSC i excap de gabinet de l’exconseller……Llena. Per cert, l’Àngel Ros, que pregona una renovació del partit, també és membre de l’executiva nacional del PSC, on regnen encara els ‘dinosaures’ Montilla, Zaragoza, Iceta, etc, etc,…..
Els joves de la ‘generació blackberry’ es van reunir divendres amb Pere Navarro a la seu de la UGT de Barcelona (a Lleida no hi ha notícies d’un suport de la UGT local a l’alcalde Ros en la seva carrera a conquerir la seu socialista del carrer Nicaragüa). Entre els reunits, a banda de la Mònica Lafuente, hi havia un bon reguitzell de diputats, alcaldes de poblacions del cinturó de Barcelona i fins i tot Jaume Collboni, cap de campanya de José Montilla a les autonòmiques i qui el va portar a ‘La Noria’ de Tele5.
El darrer meló precongresual encetat per Ros en la seva acceleració cap a la primera secretaria del PSC és un nou desafiament: es planteja entrar al Parlament com a diputat si guanyés les eleccions primàries (que també demana però que encara són una realitat virtual) que organitzaria el PSC després del seu dotzé congrés (del 16 al 18 de desembre), per a elegir qui serà candidat a la Generalitat, si no ho ha de ser el primer secretari que en surti d'aquest congrès. Aquesta arriscada aposta sembla evidenciar que ja es dóna per la pell i que veu que ho té pelut per arribar a la primera secretaria del PSC (i que perquè ell fos diputat hauria de renunciar un dels tres parlamentaris –qui? Llena? Pardell? La mateixa Mònica Lafuente?- i també els altres 11 candidats que el precedien a la llista), però a més s’han de recordar els seus arguments quan al juliol del 2010 va dir-li a Montilla i Llena que ell no volia anar al Parlament encapçalant la llista de Lleida: “les dedicacions a la ciutat són intenses i té tot el sentit del món que no dispersi esforços i em focalitzi en la ciutat”. Ara sembla que aquests esforços ja es poden dispersar, si atenem les ganes que hi posa l’alcalde en fer el salt a Barcelona. 

Ager Sedetanus.

Carn d'Olla

El nou 'hit parade' d'aquest hivern als karaokes de tot Catalunya!!!

El Carajillo Party Lleida té l'immens plaer d'oferir als seus fidels lectors, gratis total, la lletra de la que serà la 'cançó de l'hivern' d'enguany, el nou 'hit parade' dels karaokes on els catalans ens haurem de refugiar per fer turisme de pobre després que alguns dels nostres pròdigs governants ens hàgin deixat les butxaques ben buides.


Al Senao

La gente está diciendo por ahí
que me voy al Senao
y que estoy amarrao
al poder!
Decirme eso es un cuento por favor
Que me voy al Senao
pero me lo he ganao
Que cuando mandé el tripartito estaba lleno de felones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Y que de nuestro poderío se reían por los callejones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Que cuando fui a Madrid tenia amigotes por montones
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que de botellas vacias estaban llenos los rincones
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que no me digan en la esquina
Al Senao, al Senao
Que eso a mi ya me la silba
Al Senao, al Senao
Que no me voceen en la esquina
Al Senao, al Senao
Eso a mí ya me la silba
Y que a mi que abra los ojos no sea bobo y no sea torpe
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Que en verdad voy al Senao aunque ellos no me lo perdonen
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que no me digan en la esquina
Al Senao, al Senao
Que eso a mi ya me la silba
Al Senao, al Senao
Que no me voceen en la esquina
Al Senao, al Senao
Eso a mí ya me la silba
Que cuando mandé el tripartito estaba lleno de felones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Y que de nuestro poderío se reían por los callejones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Que aquí mandan ursulinas y en Madrid los julandrones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
En verdad voy al Senao aunque ellos no me lo perdonen
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que no me digan en la esquina
Al Senao, al Senao
Que eso a mi ya me la silba
Al Senao, al Senao
Que no me voceen en la esquina
Al Senao, al Senao
Eso a mí ya me la silba


Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Manresa passa la mà per la cara a Lleida

Manresa és la veritable capital de la Catalunya interior, no pas Lleida com s'empenya en pregonar el nostre paer en cap. Manresa és el veritable nus de comunicacions de la Catalunya central i interior, no pas Lleida. Manresa sí que té garantida la connexió ferroviària de mercaderies amb el futur Corredor Ferroviari Mediterrani. A Manresa no li cal aeroport, perquè està a quatre passes dels de Barcelona i Girona, i hi ha un aeroport corporatiu previst a Òdena, a costat d'Igualada. Manresa és el veritable pol logístic de la Catalunya interior, i no pas Lleida. Manresa disposa de més de 3 milions de metres quadrats de polígons d'activitats econòmiques. Acull el Parc Tecnològic de la Catalunya Central, amb 67.000 metres quadrats de centres tecnològics, i l'empresa pública Cimalsa ha obert recentment un polígon logístic de més de 7 hectàrees. A més, el principal polígon, el de Bufalvent, mitjançant un acord entre ajuntament i associació d'empresaris, tindrà el curs que ve una llar d'infants de 74 places pels fills i filles de treballadors i treballadores. En plena crisi. A Lleida cap polígon té aquest servei, ni en època de bonança ni ara. La fibra òptica ha arribat també a diversos polígons de Manresa. Manresa aglutina en un sol i dinàmic ens tota la promoció econòmica de la ciutat i comarca. A Lleida fa tres anys que s'arrossega la posada en marxa de GlobaLleida, l'entitat que ha d'aglutinar els organismes d'aquesta índole que encara fan la guerra pel seu compte a la Paeria, Diputació, Cambra de Comerç i UdL. Manresa només té 77.000 habitants. Lleida, 140.000, gairebé el doble. Però el que ha acabat rematant tot el que estem dient és l'estrena, divendres, de l'anomenat Eix Diagonal, la carretera que comunica Manresa directament amb la costa catalana, amb Vilanova i la Geltrú, passant per Igualada. Els manresans es posaran a la platja en 45 minuts, el temps que trigaran en recórrer una carretera de 67 quilòmetres gairebé recta. L'obra va començar el 2003, però l'impuls li va donar el tripartit i ara l'ha acabat el Govern de CiU. El president Mas va dir que la via ha de servir per treballar per la recuperació econòmica i per deixar enrere la boira de la Catalunya interior. Doncs a Lleida en suportarem per molts anys més, de boira, i de boira econòmica, perquè encara no tenim una connexió amb cara i ulls amb la costa de Tarragona. I això que en línia recta Lleida està a 75 quilòmetres de la capital costanera. Ara n'hem de fer 101, de quilòmetres, i conduir hora i quart (quan hi ha sort i sense trànsit) per una carretera recargolada del tercer món. L'autovia per posar-nos a la platja en aquets tres quarts d'hora que gaudiran els manresans trigarà encara uns quants anys a fer-se realitat. Ara no hi ha un ral i durant aquests anys passats de bonança això no semblava una prioritat pels polítics que manaven a Lleida, a Catalunya i a Madrid. Com tampoc ha estat una prioritat l'autovia A-14 a la Val d'Aran, ni l'Eix Pirinenc. Veurem què passa amb els esquiadors britànics que diu que han d'arribar per l'aeroport d'Alguaire a partir del dia 19, quan s'empassin dos hores llargues d'autobús per arribar a la Val d'Aran i bastant més temps per fer cap a Andorra.

Ager Sedetanus