LA MALA SETMANA



El jutge remenarà els papers de la Paeria, el 2014

La querella per 'l'operació Llotja' i el 'cas Bárcenas', que escatxiga empreses de Lleida, poden obligar l'alcalde Ros a donar més d'una explicació


L'any 2014 pot ser realment mogut per a l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, i no només per les travesses sobre la seva continuïtat al capdavant de la candidatura socialista a les municipals del 2015 o sobre la seva abraçada de l'ós amb el cap de l'oposició convergent. Dos investigacions judicials, una directament i l'altra de retruc, poden provocar-li molts maldecaps quan hagi d'ensenyar fins l´últim paper de determinades operacions de contractació.

En primer lloc, i com ja vam informar al darrer número de La Quera, la Paeria haurà d'entregar al jutge Josep Maria Pijuan, titular del jutjat d'Instrucció número 30 de Barcelona, "l'expedient de licitació i adjudicació de la finca 5853 ubicada a l’Av. Tortosa s/n de Lleida de 4639,95 m2 amb referència cadastral 3304436CG0130C0001LT, inscrita al Registre de la Propietat núm. 4 de Lleida, així com contracte formalitzat, i l'expedient de llicència urbanística sol·licitada i/o obtinguda  per a la mateixa finca; certificat del Secretari municipal sobre la no sol·licitud de llicència, en cas que així fos, i informe dels serveis tècnics municipals constatant la manca d’inici de les obres". Ni més ni menys que tota la documentació de la venda del solar del costat de la Llotja, on s'havien de construir dos torres de pisos de superluxe que no s'han arribat a aixecar mai.

El jutge Pijuan va admetre a tràmit, el passat 1 de desembre, l'ampliació de la querella que la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) va presentar contra la cúpula de CatalunyaCaixa, amb l'expresident Narcís Serra al capdavant, per suposats delictes d'administració deslleial. L’ampliació posa en mans del jutge instructor la investigació de l’operació creditícia i immobiliària realitzada per l’entitat per valor de més de 50 milions d’euros, amb què es va finançar la construcció de la Llotja. Si la Paeria haurà d'ensenyar els seus papers en l'operació, Narcís Serra també haurà de donar explicacions sobre els acords adoptats en data 19 de gener i 13 d'octubre de 2010 per consell d'administració de CatalunyaCaixa.

L'alcalde Ros va evidenciar una tranquil·litat certament tensa el passat dilluns 10 de desembre, quan al dinar amb els representants dels mitjans de comunicació de Lleida algú li va preguntar si estava nerviós per la investigació judicial de 'l'operació Llotja'. "No tinc el més mínim temor", va assegurar després de revelar, potser sense voler, que feia bens pocs dies que havia parlat amb Narcís Serra, "però només d'un tema cultural, de música". Ros va afirmar que l'oferta que va guanyar (rere la qual hi havia Caixa Catalunya) "no era la més elevada econòmicament. Hi havia ofertes per aquell solar molt més cares", va reblar com volent desmentir que 50 milions d'euros pels 4.639 metres quadrats del solar fossin un sobrepreu, un preu polític molt més alt que el de mercat. Seria interessant, doncs, que les fes públiques, aquestes ofertes més elevades. L'alcalde va qualificar la venda del terreny com una "operació excel·lent", que es va fer "de la  manera que més va preservar l'interés públic". Per acabar-ho d'adobar, Ros va assegurar que prorrogaran tan com faci falta la llicència per construir les dos torres de pisos: "no tenim cap interés que ningú s'arruïni. Algún dia es construiran, quan financerament li vagi bé al propietari", va acabar dient, oblidant que ara el solar està a l'anomenat banc dolent, la Sareb, i que pot acabar a mans de qualsevol fons voltor estranger a un preu molt inferior (uns 10 milions d'euros) del que Caixa Catalunya va pagar el 2007, els 50 milions esmentats, als que s'han de sumar 20 milions més d'interessos.



Dos empreses sota sospita


Si 'l'operació Llotja' implica directament la Paeria, hi ha un altre cas que pot acabar escatxigant també l'ajuntament de Lleida, amb conseqüències ara per ara insospitades. El dimecres 4 de desembre, el jutge Pablo Ruz, titular del Jutjat Central d'Instrucció nº 5 de l'Audiència Nacional, imputava dos constructores lleidatanes (Romero Polo i Sorigué) en l'anomenat 'cas Bárcenas', pel suposat pagament de comissions il·legals al Partit Popular i on surt el nom del diputat lleidatà del PP José Ignacio Llorens com un dels comissionistes o cobradors de les comissions. José Antonio Romero Polo, cap visible de Grupo Romero Polo SA, haurà de declarar davant del jutge Ruz el proper 15 de gener, a les 13,00 hores, mentre que Ramón Aigé, que fou màxim directiu de Sorigué-ACSA, Conservación de Infraestructuras SA, haurà de declarar a les 10 del matí del dia 17 de gener..... (segueix)

(Fragment d'un dels reportatges que trobareu al número 29 de La Quera, que surt demà a la venda a tot Catalunya)
El número 29 de La Quera, demà dimecres als quioscos de tot Catalunya!! No us la perdeu!

HOMILIES



Ros hipoteca Lleida per molts anys


Els ciutadans de Lleida capital suporten una motxil·la de deute del seu ajuntament que al pas que anem heretaran els seus besnéts. La Paeria no només carrega un deute de més de 200 milions d'euros (cada lleidatà, petit, gran, espanyolista, independentista o federalista, deu ara mateix 1.500 euros a compte de l'ajuntament), sinó que s'està creant un nou deute, difós o diferit en el temps, amb les concessions i privatitzacions dels serveis municipals. I no només dels serveis: la nova caserna de la Guàrdia Urbana la pagarem durant 25 anys a raó d'uns quants milions cada any. Qui governa la Paeria està fugint d'estudi, de la llosa econòmica que suposa aquest deute i dels interessos que ens costa -40.000 euros diaris paga la Paeria per atendre aquest forat-. L'alcalde Ros està practicant el vell esport dels que fugen de les responsabilitats: Puntada de peu cap endavant a la pilota de l'endeutament, ja s'ho trobaran. Aquesta tardor ho hem vist amb la privatització de l'enllumenat públic (altres 14 milions per l'amic Romero Polo, empresa 'pata negra' i de capçalera de la Paeria) i amb la privatització dels semàfors, que porta afegida la col·locació de radars caça-multes, de les quals l'empresa concessionària s'emportarà prop d'un 40% de la recaptació, bon incentiu perquè aquests radars semblin la bola multiespills d'una discoteca.
Més privatitzacions, quan sabem, i a La Quera ho hem dit mil vegades, que les concessions del transport urbà, de la recollida d’escombraries, de l’aigua i dels parquímetres estan suposant una autèntica sagnia per la Paeria, perquè ningú sembla haver estat controlant el dèficit creixent que han estat generant any rera any i l’ajuntament tampoc sembla haver fiscalitzat mai l’eficiència d’aquestes concesionàries. Resultat: només aquestes quatre concessions han fet un forat de més de 300 milions d’euros al calaix de la Paeria els darrers deu anys. O dit d’una altra manera, la Paeria els ha hagut d’injectar aquests diners per tapar el dèficit que totes quatre generen cada exercici. En números rodons, segons consta als successius pressupostos municipals i sense comptar el darrer exercici, l’empresa Ilnet (Romero Polo), de neteja i recollida d’escombraries, ha estat ‘ajudada’ amb prop de 100 milions des que el 2005 va desplaçar Seinsa de la concessió. Aigües de Lleida ha rebut prop de 100 milions més pels mateixos conceptes. EYSSA, l’empresa dels parquímetres, n’ha rebut uns 25, de milions, en aquests darrers deu anys, i Autobusos de Lleida, uns 40 milions més. Davant d’aquest panorama de concessions ruïnoses, i atenent a l’asfixiant situació de les finances municipals, l’alcalde Ros ha tret també la tisora i ha començat a retallar a tort i a dret, com als autobusos, que ha dissimulat amb un 'redisseny' de la xarxa enguany. El que no pot dissimular, i ja ho vam dir a La Quera, és que ara fotran fora el 10% dels conductors. 

(Aquestes són les Homilies del mes de novembre de La Quera, des d'ahir als quioscos de tot Catalunya)

LA MALA SETMANA



'La Llotja connection', una operació sota la lupa del jutge

La CUP amplia la querella de la Fiscalía contra l'anterior cúpula de CatalunyaCaixa en base a les investigacions de La Quera sobre com es va pagar el Palau de Congressos de Lleida

  Qui fou alcalde de Barcelona i ministre del Govern de Felipe González, Narcís Serra, està cada vegada més a prop d'haver de donar explicacions sobre per què l'entitat financera que va presidir del 2005 al 2010, llavors Caixa Catalunya, va entregar 50 milions d'euros a la Paeria perquè l'alcalde, Àngel Ros, pogués edificar la Llotja, un mausoleu que pretèn sigui el seu llegat postrer a la ciutat. El passat 15 de novembre, els representants legals de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) presentàven al jutjat d'Instrucció número 30 de Barcelona una solicitud d'ampliació de la querella "contra els membres del Consell d’Administració de Caixa d’Estalvis de Catalunya -i entitat successora- per la possible lesió causada al patrimoni societari arran dels acords adoptats relatius a hipoteca concedida en data 12.03.2007 a la filial de l’entitat Gescat Gestió del Sòl , SL en garantia d’un préstec de 50.275.000 euros de capital (més interessos i costes) per un termini inicial fins a 31.03.2010 i prorrogat posteriorment fins a 31.03.13, per adquirir una finca municipal de l’Ajuntament de Lleida per un valor molt superior al de mercat, a fi que aquest ens local financés la construcció del palau de congressos La Llotja", diu el text de la denúncia.
La CUP ampliava així la querella que va formular al setembre la Fiscalía pels escandalosos sous que s'havien autoadjudicat els directius i les dietes del president Narcís Serra quan la caixa ja havia necessitat fons públics per no haver de tancar a causa d'una desastrosa gestió. En aquesta primera querella s'acusa la cúpula de Catalunya Caixa de delicte d’administració deslleial de l’article 295 del Codi Penal, castigat amb pena de presó de 6 mesos a 4 anys o multa del tant al triple del benefici obtingut. La CUP exerceix l’acusació popular dins les diligències prèvies núm. 3014/2013, incoades arran de l'esmentada denúncia de Fiscalia contra Narcís Serra, Adolf Todó i altres membres del Consell d’administració de Catalunya Caixa.
Pendent de l'admissió a tràmit per part del jutge d'aquesta ampliació de querella, "La Llotja connection", l'operació política que va permetre descapitalitzar Caixa Catalunya en desenes de milions d'euros per construir el Palau de Congressos ubicat a Pardinyes entra ja en fase d'instrucció judicial, la qual cosa significa que tant Narcís Serra com la propia Paeria hauran de donar detallada explicació de com es va cuinar aquest transvassament de diners mitjançant una complicada triangulació de coartades. L’ampliació posa en mans del jutge instructor la investigació de l’operació creditícia i immobiliària realitzada per l’entitat per valor de més de 50 milions d’euros, amb què es va finançar la construcció de la Llotja. L'operació va consistir en l'adquisició del solar municipal situat davant del palau amb compromís d’edificar-hi dues torres de pisos de luxe i de gran alçada. El projecte mai s'ha dut a terme. L'administració deslleial consistiria, doncs, en les decisions de compra del terreny per un valor molt superior al de mercat i la no execució del projecte, malgrat saber que suposaria greus perjudicis per l’entitat.
L'únic beneficiari, la Paeria
Els querellants consideren que "els acords del Consell d’Administració pels quals es va concedir aquest préstec a la filial Gescat Gestió del Sòl, SL a 1 d’abril de 2007 i, sobretot, els acords pels quals es va prorrogar en ple 2010, quan la fusió ja havia tingut lloc i la intervenció del FROB també, poden ser constitutius d’un delicte d’administració deslleial de l’article 295 del Codi Penal", afegint acte seguit: "Cal tenir en compte que, en aquest cas, es tractava d’una operació entre la matriu i la filial del mateix grup, per la qual cosa la informació de que es disposava devia ser completa i contrastada i, atesa la quantia de més de 50.000.000 d'euros s’entén que calia actuar amb el màxim rigor. Així mateix, es conclou que l’únic beneficiari de l’operació ha estat l’Ajuntament de Lleida, sense la qual no hagués pogut construir el palau de congressos La Llotja, de grans dimensions i arquitectura emblemàtica o singular, que depassen la capacitat pressupostària municipal fins i tot d’abans de la crisi".
"La pròrroga del préstec a la filial sense garantir aquesta l’inici de les obres (de les dos torres de pisos al solar annexe), per suposat que no s’adiu a la realitat de l’entitat a 2010, amb la intervenció pública i un ERO sobre la plantilla. Però crida més l’atenció que, tampoc a 2007, no sembli segur ni rigorós apostar per un negoci immobiliari tant poc viable en que l’entitat acceptava un desemborsament tan gran a canvi d’un terreny que no en valia ni la meitat, alhora que es sotmetia a unes condicions resolutòries molt estrictes de l’Ajuntament de Lleida en contrast amb un projecte immobiliari tan arriscat", conclouen els querellants en la seva qualificació jurídica dels fets....(segueix)
(Aquest és el reportatge de La Mala Setmana a La Quera del mes de novembre, on trobareu la resta de la informació)
No us la podeu perdre!!! La Quera d'aquest mes de novembre ve ben carregadeta d'humor, de mala llet i d'informació de la bona. Dimecres 27 als quioscos de tot Catalunya!

LA MALA SETMANA

La CUP amplia la querella contra el consell de Catalunya Caixa per la Llotja de Lleida

La CUP de Lleida ha presentat aquest passat dijous un escrit d'ampliació de la querella contra el consell de Catalunya Caixa quan estava presidit per Narcís Serra, per l'operació crediticia i immobiliària de la construcció de la Llotja de Lleida, ha assegurat a Europa Press l'advocada de la formació, Esther Sancho.

El partit independentista, que exerceix d'acusació popular en la denúncia de Fiscalia contra Serra i l'exdirector general Adolf Todó, ha assegurat en un comunicat que l'operació, valorada en 50 milions d'euros, va consistir en l'adquisició d'un terreny municipal amb el compromís d'edificar dues torres de gran alçada, un projecte que mai es va fer realitat.

La "administració deslleial" que segons la formació ha d'investigar ara el jutjat, és la presa de decisions en la compra del terreny per un valor molt superior al de mercat i la no execució del projecte, malgrat saber que suposaria greus perjudicis per a l'entitat, a més de l'operació de pròrroga de la hipoteca.

La CUP ha precisat que l'ampliació de la querella es basa en les informacions publicades en la revista de Lleida 'La Quera' sobre les possibles irregularitats de Caixa Catalunya amb les quals l'entitat hauria perdut 80 milions, uns diners que segons Esther Sancho acabarà assumint la ciutadania amb el rescat bancari del FROB.

"Arran de la recerca periodística, la CUP ha elaborat l'ampliació de la querella i l'ha presentat a la ciutat de la justícia de Barcelona", conclou el comunicat.


(De moment només reproduïm la nota d'Europa Press amb el comunicat de la CUP. Al proper número de 'La Quera', l'últim dimecres de novembre, i aquí mateix, al Carajillo Party, us oferirem pèls i senyals de l'empaperada judicial per un dels negocis polítics més foscos que hi han hagut mai a Lleida)

LA MALA SETMANA


La bombolla immobiliària paga el sous de la Paeria

La plantilla, que ha augmentat un terç des del 2004, cobra pel fet que la pressió fiscal sobre l'habitatge s'ha disparat a Lleida



Si els valors cadastrals dels habitatges i terrenys urbans de Lleida capital s'ajustessin a la realitat del mercat o, simplement, tornessin als que regien abans de la revisió del 2005, la Paeria no podria pagar el sous dels seus prop de 1.500 empleats. Així de simple. Gràcies a la ja esclatada bombolla immobiliària, doncs, es poden pagar les nòmines de l'Ajuntament. La pressió fiscal sostinguda i augmentada any rera any sobre els immobles de la ciutat ha permés que la recaptació per IBI hagi crescut en paral·lel a l'increment de l'anomenat capítol 1 del pressupost de la Paeria, el que reflexa les retribucions als empleats municipals. Així, l'any 2004, primer del mandat de l'alcalde Àngel Ros, el pressupost preveia una recaptació per l'Impost de Béns Immobles de 24,1 milions d'euros, mentre que les despeses de personal estaven taxades en 29,2 milions. Als pressupostos del 2013, la recaptació per IBI ja puja a 51,1 milions d'euros (més del doble, en només nou anys), mentre que el cost de les nòmines s'enfila fins els 55,2 milions d'euros (1,2 pels alts càrrecs).

La proporció entre ambdòs capítols es manté, però s'ha de tenir en compte que l'IBI és l'únic apartat recaptatori que ha augmentat en aquesta sideral proporció, el mateix que passa amb les despeses de personal, que ja representen prop del 40% de la despesa de la Paeria, quan el 2004 les nòmines només suposaven el 28%. I això que enguany s'ha posat el fre, per primera vegada, a aquest apartat, doncs al pressupost anterior, el del 2012, es van preveure 57,3 milions per a pagar sous.
S'entèn, doncs, que el govern municipal sigui totalment refractari a atendre reclamacions respecte una possible rebaixa de l'IBI (enguany s'anuncia, per primer cop, la seva 'congelació'). I se suposa que deu d'estar tremolant si, com es demana des de diferents sectors polítics, econòmics i socials, el govern de Madrid cedeix i les properes revisions cadastrals serveixen no per augmentar encara més el valor fiscal d'uns habitatges sobrevalorats arrel de la bombolla immobiliària, sinó per corregir sobrevaloració i adequar els valors a la realitat del mercat, perquè molts immobles valen ara menys de la meitat del que costaven el 2005....(segueix)

(Aquest és un primer fragment del reportatge de La Mala Setmana del número d'octubre de La Quera, que dimecres podeu trobar ja als quioscos de tot Catalunya)
La Quera d'octubre arriba als quioscos aquest dimecres 23!! No us la perdeu! Va carregada de bona mala llet, d'humor corrossiu i de dibuixos i històries que no us deixaran dormir o us faran fer un panxot de riure!!

LA MALA SETMANA


Fotem el camp d'una puta vegada

Crònica del 2025, un escenari que potser no està tan allunyat d'una realitat perfectament possible

Any 2025. Els presidents de les comunitats autònomes, uns ens feudals que s'agrupen sota un estat anomenat Espanya protesten davant el govern de Madrid perquè els carrers dels seus pobles i ciutats estan cremant. La virolla no arriba per mantenir els milers de mestres, metges i infermeres, policies i bombers que tenen a sou i en abundància. Tampoc no els arriba per pagar els llibres i els ordinadors portàtils a les escoles. Els mandamasos andalusos i extremenys, al seu torn, esbufeguen al despatx del president espanyol, a la Moncloa, perquè no saben com garbellar la legió d'aturats que col·lapsen els menjadors socials. A Andalusia l'índex d'atur ja ha arribat al 48% de la població activa. A Extremadura ja supera el 40%. Només un 20% d'aquests parats perceben la misèria en què ha deixat el subsidi d'atur el govern central, després d'una dotzena de retallades perquè tampoc té un ral per assegurar aquesta bossa de beneficència. Hi han hagut revoltes al carrer i enfrontaments violents entre indígenes i immigrants magribins i africans del sud. La gent de l'est d'Europa i Amèrica del Sud ja fa temps que ha tocat el dos, veient que aquí començaven a estar pitjor que als seus països.
El president gallec, al seu torn, renega del seu homòleg a Madrid perquè fa deu anys que Galícia no rep un euro per mantenir la xarxa de carreteres que a principis de segle va estendre's com els braços d'un pop. El tren d'alta velocitat ja fa uns quants anys que és aturat per manca de manteniment i de recursos per subvencionar els quatre viatgers que portava cada dia de Madrid a Santiago de Compostel·la. El president murcià i el valencià blasmen contra el capitost capitalí i el seu govern perquè el corredor ferroviari que els havien promès que recorreria la costa mediterrània s'acaba a la gran estació de mercaderies d'Amposta, nova de trinca i que concentra la recepció de mercaderies que el nou Estat català exporta a Europa. També n'estan farts d'haver de pagar al peatge d'Ulldecona per creuar fins a França, i tips dels aranzels que han de dipositar cada vegada que porten productes al moll ferroviari d'Amposta.


Canya als catalans


Les presidentes de les dos castelles, i el seu correligionari aragonès, explosius i carregats de flaire mesetari, proposen mesures més enllà de pidolar calés a Madrid, que també en necessiten i molts. En primer lloc perquè volen reobrir el pas de Canfranc per poder exportar la seva pobra producció primària directament a Europa, sense haver de donar negoci als cada vegada més revoltats bascos o pagar peatge per creuar fins a la Jonquera. El port de València queda massa lluny i no està prou preparat per les mercaderies. El tren d'alta velocitat Madrid-València fa anys que també està aturat per ruïnós, i mai va preparar-se per portar altra cosa que no fossin estiuejants, polítics o funcionaris subvencionats. Les castellanes i l'aragonès plantegen bloquejar la sortida de qualsevol gènere per les duanes de Fraga i Vinaròs, i proposen fer pagar als catalans una taxa de cent euros només trepitjar Espanya en concepte de despeses de duana i d'aportació al manteniment d'unes carreteres on fa anys que no s'hi ha dipositat un pegat d'asfalt. Recorden que l'any 2013 ja es va aplicar una taxa similar als gibraltarenys que creuaven cap a La Línea, cap a Espanya. La idea fa patxoca al president del govern, i un parell dels seus ministres, presents, esclaten de satisfacció. Un d'ells és l'encarregat de l'Exèrcit, que fa temps que proposa mesures contudents contra els secessionistes bascos, ara en plena 'guerra' per la independència del seu territori, alliçonats pel que va passar fa deu anys al nordest de l'Estat al qual encara pertanyen i on reten homenatge al seu monarca, Felip VI. La presidenta de Castella i Lleó aprofita per recordar-li al ministre de la Guerra que ha de complir la seva promesa de rescatar, al preu que sigui, el grup de setze 'soldats espanyols' detinguts fa dos mesos a Barcelona pels Mossos d'Esquadra després d'assaltar el Palau Marc, la seu del departament de Cultura, per proclamar que 'Cataluña es España'. La líder castellana nega que hi hagués agressions als funcionaris i a la consellera del departament, ni de bon tros amenaces de mort. El ministre no bada la boca. Un assessor li xiuxiueja a l'orella que hi ha més d'un centenar d'aquests 'valents' detinguts a les presons catalanes per 'actes de patriotisme espanyol', i que el seu alliberament es negocia 'en paquet' amb la Generalitat. 


Espanya truca a la porta altra vegada


El president del govern central els plora, també. La diplomàcia espanyola està negociant encara l'encaix d'Espanya a la Unió Europea, d'on va ser descavalcada provisionalment quan fa deu anys es va quedar escapçat el seu Producte Interior Brut -un 21%- per la secessió d'una d'aquelles comunitats autònomes, farta fins i tot de rebre aquesta denominació ofenosa. Brussel·les considera que un Estat que perd de cop un de cada cinc euros que genera la seva activitat econòmica i que veu fugir un dels seus principals finançadors, ha de passar altra vegada per l'adreçador, no fos que hagués de ser incorporat al grup de països de l'Est que han completat l'Europa dels 29 i que ara reben fons comunitaris per sobreviure, com li va passar a Espanya l'any 1986. L'estat 29, Catalunya, va entrar ja fa una colla d'anys amb els deures fets i la factura pagada, amb Europa, a bastament. Ara li va bé, pagant deutes anteriors, encara, però concentrant un desenvolupament fabril, agroindustrial, científic i tecnològic que la situen a la primera divisió europea de les societats que poden treballar sense penyores pel benestar dels seus ciutadans, cohesionades i lliures.


Ager Sedetanus 

(La Mala Setmana del número 26 de La Quera, que a partir d'avui ja teniu als quioscos!!)

HOMILIES




Mentiu a les enquestes!!!

Mentiu a les enquestes. No digueu mai la veritat. Si us pregunten quin partit voteu, digueu el contrari, o un de 'friqui'. Si us pregunten quin cotxe preferiu, digueu-ne un altre, no el dels vostres somnis. Si volen saber a quin supermercat compreu, digueu-ne un altre. Quan vulguin saber quins productes gasteu, foteu-li la llista dels que no heu provat mai. Quan a Google, o a Yahoo, o a qualsevol altre invent d'aquests, us demanin dades personals, foteu-li pel broc gros, mentiu, maquilleu les vostres preferències, digueu que viviu al poble del costat, que us agrada el blanc quan badeu amb el negre. Quan al Facebook hagueu d'expressar preferències, cliqueu tot el contrari, i poseu-vos d'acord amb els amics i amigues perquè sàpiguin que ho feu per fotre al sistema, no a ells. Així també participaran a la samfaina que ha de capgirar la utilització que en fan els poderosos, de les xarxes socials. Mentiu als enquestadors telefònics de qualsevol mena, sobretot als que fan enquestes polítiques. Les grans empreses de serveis també es mereixen una bona enganyifa. Gasos, telefòniques, llums i altres herbes els hem de tornar bojos, ja que ens la claven sense misericòrdia cada mes. Sempre que per qualsevol mitjà us preguntin dades i gustos, preferències i tendències, foteu-los-hi ben pentinades, per l'escaire. No afluixeu. Si fem això molta gent, molt de temps, farem que comencin a canviar les coses. Aquestes mentides, les que direm a les enquestes de qualsevol mena, són revolucionàries. Mentir a les enquestes és un mètode tan o més revolucionari que traure els calerons dels bancs. Tant de bo poguéssim fer les dos coses alhora per donar un tomb al sistema, però el primer, el mentir, és més senzill, menys arriscat, més 'viral' que l'anar a l'oficina a traure uns quants bitllets. Acabaríem així amb una societat demoscòpica i, de retruc, amb la partitocràcia que ens mana, que fa i desfà a les nostres costelles. Recordeu que els partits actuals, que la podrida política d'aquest país en general, vaja, funciona a cop d'enquesta. A les votacions ja s'ho trobarien. Ara que el moviment del "15-M" ha estat integrat pel sistema, ara que aquell brot de revolució s'ha assecat, a La Quera en proposem un de nou, d'instrument revolucionari. Provem-ho?

(Les Homilies del número 26 de La Quera, que demà dimecres ja trobareu als quioscos. Passeu-ho!)
No us perdeu 'La Quera' de setembre (nº 26)!! A partir d'aquest dimecres 25 la trobareu als quioscos, carregada de bones històries, bons articles, bons dibuixos i bones dosis de mala llet! I per arrodonir, també la revista 'Hawaa', la única de tot l'Estat feta per dones àrabs i de Lleida. 

EL CONSULTORI MÉS SUCÓS

Doctor Libido
L'estiu és una estació (climatològica, que no de tren) on el sexe s'esvalota i els animalons com nosaltres els humans (bé, deixem-ho així, no furonem més en la nostra miserable condició) intentem donar-nos plaer més sovint del que és costum (o miracle) la resta de l'any. Però la calorada d'aquestos mesos estiuencs ens acostuma a fer la punyeta quan volem fotre un clau amb el parent, la parenta o les dos coses alhora. Així que atenent les nombroses consultes que ens han arribat a La Quera reclamant que ressuscitem l'exitós consultori del Doctor Líbido, que ja ens va il·luminar els baixos amb els seus inestimables consells als primers números d'aquest corc satíric lleidatà, avui torna a les nostres pàgines amb unes quantes recomanacions sobre les alteracions sexuals durant la canícula. Aquí teniu el que pregunten els tres angoixes que hem sel.leccionat i les respostes del nostre mai ben ponderat sexòleg.


Benaurat Dr. Líbido:

A la meva dona li sua molt la cosa i jo em pensava que estava humida. I veig que no és el mateix una humitrat que l'altra. Com puc diferenciar les humitats, doctor? Per la textura, per l'olor o pel sabor?

Aleix Castells, Llardecans


Indecís Aleix, tú el que necessites és un gat. Un senyor gat, a poder ser mascle, que ensumi l'engonal de la teva parenta. Si és bó fent la seva feina, que ho són gairebé tots, els gats, desseguida sabràs d'on prové l'humitat. Si veus que el gat fot un bot, arrufa el nas, els pèls del bigoti se li destrempen i acte seguit fuig a la carrera fent marrameus, hauràs de ser diplomàtic amb la teva dona i recomanar-li una bona passada pel rentafruites. El gat haurà detectat que la humitat és en realitat suor covada, probablement amb habitants i amb certs graus d'acidesa. Els felins reaccionen igual davant el peix, segons sigui el seu estat, així que fixa-t'hi bé perquè en saben un colló, de gat i d'ensumar suors a l'entrecuix. Si per contra el gatot no es vol moure de les cuixes de la teva dona, o dels seus peus, o del seu cul, o de com coi estigui posada, i fot una rialla d'orella a orella, pots estar ben segur que allí hi ha marro, que hi ha humitat de la bona, de la que, si no ets gaire ruc, et farà relliscar tan prompte us poseu d'acord en com i on posar-vos a la feina. I el gat que miri, així agafarà pràctica per anar ensumant altres dies i donar-te la satisfacció d'encertar el que tú, gamarús, ets incapaç d'endevinar ni que te la foti als morros, la figa.


Respectat Dr. Líbido:

A l'estiu suem molt la meva dona i jo i em fa una mica de mania. L'altra nit vaig agafar l'hule de la taula de la cuina, vaig fer-li un forat al mig i el vaig posar entre els dos. Ella es va emprenyar molt. Vosté creu que s'ha enfadat per foradar-li l'hule, o per cobrir-la amb això? L'estiu se'm fa llarg, doctor. Què puc fer?

Didac Ribes, El Poal.


Maniàtic Dídac, el primer que has de fer és deixar en pau l'hule. Si jo fos la teva dona -Déu me'n lliuri de per vida!!- ja t'hauria fotut una cara de mans. Seràs ruc! L'hule rellisca i és calorós, no ho sabies? En aquests casos el millor és un sac de pinso de la Cooperativa Agropecuària de Guissona, que és de paper i fa més o menys la mateixa olor que els vostres cossos marrans. Ruc!! Foteu-vos una bona dutxa tots dos i folleu com a desesperats, però nets, collons!! La propera consulta d'aquest caire te la contestarà ta mare!


Trempat Dr. Líbido:

Dissabte a la nit feia calor a Alguaire, on vivim, i la meva dona i jo vam provar de fer-ho a la banyera. Ens vam adonar que no hi cabem, els dos. Va entrar ella primer, i li quedava un braç, una cama i una popa fora. Jo també estic una mica grassonet i no va haver-hi manera. Vam acabar a la gespa del jardí, però els gossos no van para de lladrucar i m'ha estat impossible fer res. Què faig, doctor, m'empesco una banyera tipo piscina? Porto els gossos a la canera municipal? O espero a l'octubre per fer un cacau?

Guifré Rodamilans, Alguaire.


Molsudet Guifré, a veure, anem a pams. En primer lloc, oblida't de la banyera. Però fins i tot per rentar-vos! Tu i la teva dona us heu de fotre a la secla, al canal de Pinyana, que el teniu ben a prop. Allí us renteu, si no us enxampa el secler, i podeu provar de fotre un clau. Ara, a la temperatura que baixa l'aigua potser no se t'aixecarà la siguela. Pel que fa a la gespa, no foteu el ruc, que rellisca i a sobre et deixa el cul verd. Els gossos és normal que us fotin la tabarra. L'estrany és que no s'escollonessin al veure les vostres maniobres. Fes-me cas, ni piscina-banyera, ni abandonis els gossos ni esperis a l'octubre: aneu a dalt del Sas, busqueu un bancal acabat de llaurar i foteu-vos unes bones rebolcades de matinada, que allí corre l'airet, a la nit. Vigileu, però, que un avió no se la foti abans d'arribar a l'aeroport si el pilot us veu fer massa tombs.

(El consultori sexual del Dr. Libido, una secció que La Quera recupera en la seva edició Especial Estiu que ja teniu al quiosc)

HOMILIES

La Lleida bruta

Ha estat necessari un aiguat considerable la nit del dissabte 13 de juliol per posar en evidència el que molts lleidatans venim observant, i pocs denunciant perquè no tenim altaveus, respecte del manteniment de la ciutat. Carrers principals com la Rambla Ferran, Acadèmia, avinguda del Segre o altres, que semblaven mar obert. Centenars d'aparcaments i baixos de cases inundats, amb la impotència dels particulars dibuixada a les xarxes socials (oblideu-vos de qualsevol denúncia als mitjans de comunicació 'oficials'), la mateixa estació de Renfe plena d'aigua, i un llarg etcètera. La Paeria intenta desviar l'atenció emparant-se en la força de la natura, però no explica que ja fa uns quants anys que els embornals de Lleida, els desguassos, no han estat sanejats convenientment. Aqualia, l'empresa concessionària del cicle integral de l'aigua a la ciutat des que aquest servei es va privatitzar (com molts altres serveis) està sotmesa a una cura d'aprimament de la concessió (com els autobusos, els parquímetres, etc, etc,...) perquè l'ajuntament no té un ral i prou feines té per pagar les mil cinc-centes nòmines de la casa. Així que a menys diners dedicats a greixar una concessionària que fins ara anava farta (Agualia és de Fomento de Construcciones y Contratas, FCC, però aviat en sentireu parlar, de la 'guerra' de la francesa -abans catalana- Agbar per fer-se amb el servei d'aigües de Lleida i de quin aliat principal té per guanyar-la), menys esforços en el manteniment. Traducció: els embornals ja els netejarà la pluja. Igualment passa amb el servei de neteja viària. La concessionària Ilnet ja fa molt de temps que no neteja regularment, ni molt menys amb aigua a pressió, la majoria dels carrers de Lleida. Aquest fet es tradueix en merda enganxada a les voreres i la calçada, un fenòmen que feia molts anys que no s'observava a la capital del Segre, una ciutat abans mitjanament neta. Es dona el cas també que en determinats barris aquesta absència de neteja integral de la via pública està generant una creixent preocupació i una potencial amenaça a la salut pública. Hi ha determinats col·lectius d'immigrants que ténen el costum (mal costum) d'escopir al terra sistemàticament. El resultat és un còctel vomitiu. Arrel d'aquesta realitat alguns ciutadans s'han col·locat, a l'entrada dels seus domicilis, catifes impregnades amb desinfectant, com les que es posen a les granges per evitar la transmissió de qualsevol malaltia als animals. Us pot semblar exagerat, però és tal com us ho expliquem. Un indicador de que vivim a la Lleida bruta.
 
(Aquestes són les Homilies de l'Especial Estiu de la revista satírica La Quera, que des d'ahir teniu ja als quioscos de tot Catalunya)

LA MALA SETMANA

Com està la 'maria', mare de Déu!

El sistema d'integració del porcí arriba al cultiu de la marihuana, que s'escampa per Lleida i tot Catalunya

Fa un parell d'anys, al setembre del 2011, els Mossos d'Esquadra sorprenien tothom anunciant una operació de pel·lícula: mitjançant una sèrie de vols amb helicòpter havien descobert que, alguns camps de blat de moro dels voltants de la ciutat i la plana de Lleida, amagaven uns cercles d'una verdor molt diferent al color palla del panís a punt de recollir. Eren plantacions de marihuana que creixien dissimulades al centre dels panissars i que es regaven al mateix ritme. Els conreadors només hi havien d'anar a controlar que tot anés bé i a recollir les plantes quan tocava. S'ha de dir, però, que els Mossos d'Esquadra havien jugat amb avantatge ja que el pastís de la marihuana s'havia descobert gràcies a una competició de globus aerostàtics que, a finals de setembre, va veure la plana de Lleida des del cel.

Aquesta forma de producció de la 'maria' a escala industrial (el cultiu de la destinada a l'autoconsum donaria per uns quants articles més), per al seu comerç (tràfic de drogues, en argot del Codi Penal) ha passat, però, a la història donada la facilitat com es descobreix, l'alt risc de ser robada pels que s'ensumen que al mig d'un panissar hi ha el que hi ha, i la seva baixa productivitat. D'un temps cap aquí, s'està imposant el sistema d'integració, com el que impera a la ramaderia del porcí, per als cultius de cànnabis en interiors. Les organitzacions de traficants a gran escala faciliten les llavors i els estris necessaris i passen a recollir la collita quan el 'pagès' la té a punt i seca.

L'allargament de la recessió econòmica, amb el drama de l'atur que porta aparellat, ha propiciat que nombroses persones s'hagin enrolat en el negoci de producció domèstica de la marihuana, una realitat que els Mossos saben que s'escampa però que no poden controlar perquè sorgeix com bolets als llocs més inesperats.


Cultius d'alt rendiment


Així, disposar d'un espai mitjanament segur per fer créixer les plantes i un mínim de perícia en el seu maneig garanteix una renda considerable al 'pagès' sobrevingut. Els espais poden ser des de cellers, baixos de cases, grans magatzems on s'hi construeixen cubs més petits a l'interior o, fins i tot, contenidors de camió o de vaixell, els anomenats TEU, que fan uns 15 metres quadrats. I, pel que fa al substrat, n'hi ha de terra, d'arlita o hidropònics, només amb aigua.

El conreador només ha d'estar disposat a vigilar el creixement de les plantes, a mantenir els llums encesos nit i dia (làmpades de sodi, generalment 400 vats per metre quadrat), a fer funcionar el sistema de ventilació forçada i a dissimular el màxim possible que, en aquell lloc, s'hi amaga una indústria productora de grifa o marihuana.

L'organització, que recollirà aquesta producció i que probablement la farà arribar en grans quantitats a països del nord d'Europa, encara que bona part es consumeix també a l'Estat, s'encarrega d'aportar tots els estris necessaris, des de les llavors fins a les làmpades. En alguns casos, fins i tot, paga la factura de la llum, un dels principals indicis que poden portar a descobrir la plantació de marihuana.... (segueix).

Ager Sedetanus

 (Extraxte del reportatge de La Mala Setmana que es publica al número Especial Estiu de la revista satírica 'La Quera', que podeu trobar als quioscos de tot Catalunya des d'ahir dimecres)

La Quera Especial Estiu!

LA QUERA nº 25 Especial Estiu
44 pàgines!
29 col·laboradors literaris!
38 dibuixants!
Més color, més humor, més canya!
Des d'avui al teu quiosc!

Carn d'Olla



La Paeria va renunciar a recuperar el solar amb què va 'pagar' la Llotja

Va consentir que no s'apliquessin les condicions resolutòries de l'escriptura de compravenda en favor de Caixa Catalunya

Si la Fiscalia o la comissió del Parlament de Catalunya constituïda fa ben poc per investigar els 'pufos' a bancs i caixes fan bé la seva feina trobaran, en l'anomenada 'operació Llotja', la venda del solar annex a la mastaba de l'Avinguda Tortosa (venda que segons la Paeria va servir per pagar-la, la Llotja) un sucós compendi d'enginyeria financero-política que, com vam dir a l'anterior número de La Quera, podria suposar més d'un maldecap pel llavors president de l'entitat, l'exvicepresident del govern socialista de Felipe González i exalcalde de Barcelona, Narcís Serra.
La Paeria té molt d'interès en fer empassar a la ciutadania que la construcció de la Llotja no va costar un euro a l'ajuntament i que, aquest palau, ha tingut cost zero pel contribuent. Si atenem aquest raonament, la Paeria dóna un valor també zero al solar municipal annex a la Llotja que va vendre per pagar el flamant edifici. Així que com a mínim al contribuent lleidatà li ha costat el valor d'aquest solar. Un valor que va ser unflat convenientment per assolir la xifra que es necessitava, uns 50 milions d'euros, per aixecar la piràmide de Pardinyes.
Així, l'empresa municipal Centre de Negocis i Convencions SA, titular de la Llotja i solar annex, va traure a concurs la venda d'aquest terreny de 4.639,95 metres quadrats per un mínim de licitació de 37.829.827 euros (32,6 milions més 5,2 d'IVA). El preu de sortida ja era un símptoma de que l''operació Llotja' anava sobrevoltada i fregant el paroxisme immobiliari. Perquè l'any 2007, segons les dades del ministeri de Fomento, el preu màxim del sòl a Lleida ciutat havia arribat a 734,2 euros el metre quadrat. Ja sabem que les estadístiques oficials estan bastant lluny de la realitat de l'oferta i la demanda, però la Paeria posava a la venda aquell solar a 8.200 euros el metre quadrat, onze vegades més que el preu oficial de mercat.
Segurament, tenia esperances que l'adjudicatari fos generós, i així va ser. El contracte se'l va adjudicar una petita empresa constructora de Lleida, Promociones y Contratas Cerbat SL que, segons la Paeria, va pagar per aquest solar 49.531.912,65 euros. ¡¡¡Dotze milions més dels que demanava de sortida l'empresa municipal!!! ¡¡Una petita constructora de Lleida pagava 11.000 euros el metre quadrat per un solar on havia d'aixecar dos torres amb un total de 204 pisos!! Prop de 300.000 euros de repercussió del sòl en cada pis.  Per tal que ens fem una idea de la desproporció d'aquests preus, com ja hem anat informant a La Quera, El Corte Inglés va pagar en aquelles dates 24 milions d'euros per un solar de 39.000 metres quadrats a un lloc privilegiat de Mataró, en ple centre urbà, on aixecarà ara el seu centre comercial (que Lleida ni ensuma). Això vol dir poc més de 600 euros per metre quadrat. I tornant a l'empresa, Cerbat, aquesta va declarar aquell any al registre mercantil un esquifit moviment de 25.000 euros.
On era, doncs, el misteri? Com una promotora insignificant es podia permetre el luxe de pagar 11.000 euros el metre quadrat per un solar de Pardinyes, proper a la fàbrica de pinsos de la Guissona i a la llavors futura mesquita de Lleida, i aixecar 204 pisos de luxe? Doncs el misteri es desvetlla ben aviat, ja que qui en realitat comprava el solar per aquesta astronòmica xifra era Gescat Gestió de Sol SLU, empresa de Caixa Catalunya que, al seu torn, també controlava Cerbat a través de la seva filial immobiliària Procam. En resum, qui entregava prop de 50 milions d'euros a la Paeria, a través del Centre de Convencions i Negocis, era la Caixa de Catalunya governada llavors per l'exministre socialista Narcís Serra.
Si aquesta operació ja feia un tuf polític que marejava, nogensmenys tupinaires van ser els moviments posteriors. Tenim que Cerbat havia estat una promotora tan generosa que havia pagat 12 milions més dels desorbitants 37 que demanava la Paeria pel solar que fa xamfrà amb el pont del polígon. És curiós, perquè amb aquesta 'generositat' la Paeria aconseguia els 40 milions (en números rodons) que va costat l'obra de la Llotja, i els 10 milions més que va haver de pagar d'impost de societats. Un impost, que com tothom sap, satisfà sempre l'empresa que hi guanya amb la venda, mai el comprador. La jugada, doncs, va ser rodona.

Un solar que podia tornar a ser de tots els lleidatans

Però no es tanca pas aquí, la cuina de 'operació Llotja'. L'escriptura de compravenda se signa el 12 de març del 2007. El mateix dia, Gescat Gestiò de Sol SLU (qui en realitat compra) hipoteca el solar (finca número 5853, llibre 98 de Lleida) en garantia d'un préstec de 50.275.560 euros que li concedeix la seva entitat mare, Caixa Catalunya. Vaja, que la tenidora de sòl de la caixa presidida pel socialista Serra sembla que no té cash i ha de recórrer a la caixa matriu de la plaça d'Antonio Maura, dominada llavors per la socialista Diputació de Barcelona. Caixa Catalunya 'es creu' també que aquest solar del barri de Pardinyes de Lleida val el potosí que en demana la Paeria, i molt més.  
El contracte de compravenda té, però, una curiositat que dóna títol a aquest article. Segurament, la Paeria volia ser generosa amb Caixa Catalunya atenent aquesta 'entrega' de l'entitat d'estalvis (ara a la ruïna) per la ciutat de Lleida....(segueix
Ager Sedetanus

(Extracte d'un nou reportatge d'investigació sobre l'anomenada 'Operació Llotja' que podeu trobar al número de juny de 'La Quera', a la venda als quioscos des d'ahir dimecres)

 

La Mala Setmana



Lleida, 'low cost city'
Una allau de grans superfícies de productes barats, arquitectònicament infumables, envaeixen els polígons que la crisi ha deixat buits d'habitatges mentre el comerç local del centre i, sobretot dels barris, viu asfixiat


Lleida està adoptant, amb una velocitat insospitada, el model de suburbi de ciutat nord-americana. Un model de creixement basat en l'obertura de més i més hipermercats de productes ben barats i que s'han convertit en els terminals de sortida de les immenses exportacions de productes xinesos. Lleida està copiant, potser sense ser-ne del tot conscient, l'estil 'Wal Mart', la cadena de supermercats més gran del món i que té colonitzats els suburbis de tots els Estats Units amb preus imbatibles, qualitat indigesta i nuls drets laborals pels seu milió llarg de treballadors.

Si, fins que va començar la crisi, una immobiliària de Lleida marcava en realitat les línies mestres per on s'havia d'expandir la ciutat, tot i el Pla General Municipal d'Ordenació Urbana ara, l'urbanisme el marquen les multinacionals de la gran distribució i del consum 'low cost', de baix cost, com les cadenes de menjar ràpid i similars. És l'anomenat model de les 'zones mortes', grans espais d'aparcament i grans corredors d'asfalt que uneixen aquets hipermercats que semblen tots iguals. Només canvien el nom i els colors, perquè la base arquitectònica és sempre la mateixa. Grans cubs de materials efímers, barats i ràpids de construir i que, en cas de deslocalització, serviran per a qualsevol altra activitat de poc valor afegit. Deslocalització, hem dit, perquè aquests negocis aixequen el vol tan prompte com la direcció central, ubicada generalment en un altre país, considera que l'activitat ja no és rendible.


Tenim tants quartos, els lleidatans?


Refredada una mica la febrada municipal per El Corte Inglés, el que hem anat veient aquests darrers mesos és una autèntica colonització dels polígons que han quedat buits d'habitatges i negocis degut a la crisi. La zona de Copa d'Or és paradigmàtica de tot plegat. Tot tipus d’activitat 'low cost' (supermercats, hotels, etc..) s'ha apoderat d'una àrea d'expansió urbana on paradoxalment no hi ha veïns o, si n'hi ha, són a certa distància. Així que l'ús de l'automòbil es fa imprescindible per anar a aquestes meques del consum barat. Així, fora de l'horari comercial, podem veure immensos pàrquings desèrtics, escampats entre els monòtons cubs que allotgen els hipermercats.... (segueix)
Ager Sedetanus
 
(Aquests són els primers paràgrafs d'un nou reportatge de La Mala Setmana que es publica al número de juny de la revista satírica 'La Quera', que podeu trobar als quioscos des d'ahir dimecres)
El número 24 de La Quera aviat als quioscos de Lleida i tot Catalunya!! Aquest dimecres no us la perdeu. No us decebrà. Va carregadeta de temes punyents i dibuixos escatxarrants!

Carn d'Olla

El Hollywood d'en Ros no arrenca

Aquest video resumeix perfectament 'l'èxit' del Magical, un altre caprici multimilionari de l'alcalde Ros. El Carajillo Party ja en va fer cinc cèntims de com anava la cosa al març del 2012, així que perquè no hagueu de tirar més avall copiem aquí aquella Carn d'Olla tan sucosa. Veureu com el mort continua estant ben mort.
La revista satírica La Quera també en va fer un bon repàs, de l'esdevenir del Hollywood de plastilina que s'ha muntat l'Àngel Ros a Gardeny (gastant-se 14 milions d'euros). Va ser al número 12 de La Quera, del 29 de juny del 2012. Més avall en podeu veure la portada, aquella on el cap de l'alcalde llueix a la plaça Sant Joan.

http://www.youtube.com/watch?v=urd12waMZac

Roslandia
El Hollywood lleidatà tira endavant, erra que erra, perquè com ja vam dir al Carajillo, l’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, abans mort que senzill o auster. Encara que no hi hagi ni un ral. Encara que s’hagi fet més que palés que ha fet un artefacte absolutament sobredimensionat per les possibilitats reals de producció de la indústria audiovisual lleidatana (n’hi ha?). Encara que no hi hagi cap perspectiva a curt termini de clients que puguin fer funcionar unes instal-lacions que han costat més de 15 milions d’euros: 15 milions!!! El Magical de Gardeny, cridat a ser la punta de llança de la creació virtual de Lleida naixerà, doncs, com un immens plató buit on només hi posarà una mica d’activitat la presència episòdica de’n Bigas Luna, que ve a Lleida de la mà del productor local Carles Porta i atrets tots dos pels sucosos 300.000 euros de subvenció que la Paeria, rumbosa ella, afluixa per fer la pel-li del Pedrolo. El 24 de gener en aquest mateix Carajillo (vegeu més avall ‘Gardeny no és un turó, és un gran forat’) ens vam equivocar quan vam dir que aquest productor gaudiria d’unes condicions magnífiques a Gardeny per quatre rals: ni per quatre rals, al contrari, li pagaran perquè hi vagi a rodar, i 300.000 euros!!!
Veus més assenyades d’aquest consorci que sosté el Parc de Gardeny advocaven recentment per posar en stand-by un Magical que no ha trobat una suficient massa crítica de productors per a fer-lo econòmicament viable, però la caparruderia de l’alcalde fa que el vaixell salpi sense gairebé aigua al mar, no sigui dit que li ha agafat vertígen pel dispendi i ara intenti estroncar l’hemorràgia. Una cosa semblant passa amb la Llotja. ‘Gasteu, gasteu, maleïts’, seria el títol d’aquesta pel-lícula de por que s’està rodant des de fa uns quants anys a aquesta ciutat virtual que és Lleida.
El Centre Experimental per a la Producció Audiovisual Multimèdia, Digitalització i Arxiu de Continguts, altrament dit Magical, costarà al final prop de 20 milions d’euros, perquè el pressupost de 17 milions que es va fer el 2007 ja ha quedat una mica desfassat. D’aquell pressupost, el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, llavors a mans del ministre socialista Miguel Sebastián, n’havia d’aportar, en forma de crèdits del Pla Avanza 2, un total de 12.315.000 euros. La resta, se suposa, els ha hagut d’afluixar la Paeria, així està la seva caixa i el seu deute, o treure'ls de vés a saber on. El 2007, si recorden, eren bons temps perquè el món encara no s’havia començat a ensorrar. Doncs tot i comprovar des de llavors com s’ha anat enfonsant, aquest món, l’invent no s’ha aturat i ara el tindrem que alimentar i mantenir d’una manera o altra. No vindrà d’aqui, a Lleida.
Ager Sedetanus


"For a politician to complain about the press is like a ship captain complained of waves".

“Que un polític es queixi de la premsa es com un capità de vaixell que es queixa de les onades”

LA MALA SETMANA



La Llotja ha costat més de 160 milions d'euros


El president de Caixa Catalunya el 2007, Narcís Serra, podria ser imputat penalment per aquesta 'inversió política' ruïnosa a Lleida


El flamant palau de Congressos de Lleida, la Llotja, ha costat més de 160 milions d'euros als contribuents lleidatans, catalans i espanyols, per molt que l'alcalde, Àngel Ros, artífex del mausoleu, presumeixi de que a Lleida no li ha costat res, aquesta mastaba aixecada en el seu honor i que l'ha de fer passar a la posteritat del malbaratament dels recursos públics. A La Quera (i a cap altre mitjà de comunicació, què curiós) hem anat explicant com es va gestar l'operació per finançar aquesta aventura de l'alcalde Ros a les acaballes de la bombolla immobiliària, i com el 2007 Caixa Catalunya, mitjançant la seva divisió immobiliària i actuant d'intermediària instrumental una petita constructora de Lleida, va desemborsar 50 milions d'euros a la Paeria en concepte de compra del solar que fa xamfrà entre l'avinguda Tortosa i el pont del polígon. Aquests 50 milions van servir per pagar la construcció de la Llotja, però tot i això no en va haver prou, perquè la Paeria hi ha hagut d'afegir més milions pel seu compte, com els 12 de l'impost de Societats amb el que no havia pensat, i altres serrells constructius i d'equipament. Tot això a banda del cost de manteniment i les càrregues derivades de la seva explotació, una sagnia de la que ja hem informat amb detall a La Quera i que tornarem a tractar en un altre número, doncs les pèrdues i l'enginyeria financera desplegada per tapar-les mereixen tot un capítol sencer.

Tenim doncs que en un primer estadi, la Llotja va costar més de 60 milions d'euros, però aquest cost és incomplet si no tenim en compte que els 50 milions que va desemborsar Caixa Catalunya es van aportar mitjançant un crèdit hipotecari concedit a la seva filial immobiliària, Gescat Gestió de Sòl SL, que s'havia de liquidar el passat 31 de març i que en aquests sis anys hauria generat uns 20 milions en interessos. Així, anant sumant, tenim que el cost net de la Llotja sumaria ja més de 80 milions d'euros.

Però encara no hem acabat de sumar, perquè a aquesta estratosfèrica xifra, de moment a càrrec dels impositors de Caixa Catalunya, haurem d'afegir els diners públics que han estat necessaris per tapar l'immens forat provocat per la mala gestió i que ha portat l'entitat a pasar a mans de l'Estat (nacionalitzada) i a punt de desaparéixer, doncs al mercat financer no hi ha cap interés en la seva adquisició. Catalunya Caixa, que va tancar 2012 amb unes pèrdues de 11.856 milions d'euros, ha rebut 14.000 milions d'euros en recursos públics en els dos darrers anys per a poder subsistir, 9.000 dels quals provinents directament del rescat internacional a la banca espanyola.



Solar en mans estrangeres


Doncs als 80 milions que hem esmentat al principi haurem de sumar-hi ara altres 80 milions d'euros dels contribuents amb els que el Frob (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) ha hagut de tapar el forat (principal i interessos) que l'operació Llotja' ha deixat a Caixa Catalunya... (segueix)....

(Aquests són els primers paràgrafs d'un nou reportatge de La Mala Setmana que es publica al número de maig de la revista satírica 'La Quera', als quioscos des d'avui mateix)

HOMILIES



Laputa que us va parir 

Ni la reintroducció de la Formación del Espíritu Nacional franquista ni hòsties. El que pretèn directament el govern del PP és una nova Reconquesta, amb Isabel (Sánchez Camacho) i Fernando (Rajoy) al capdavant de les tropes que han d'espanyolitzar fins la nàusea la terra de parla catalana, com si no ho estigués ja, plenament castellanitzada. A l'anterior número de La Quera advertíem que potser hi haurà algú que cridarà a les barricades més aviat que tard, i ho deiem per la interlocutòria d'un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que disposava que només que un alumne demanés que la classe es fes en castellà, la resta s'havien d'aguantar i seguir-la en la llengua de Cervantes. Des de llavors n'ha passat dos de molt més grosses, encara, tres si hi sumem l'astracanada de les Corts valencianes prohibint que s'empri el terme País Valencià. En primer lloc el parlament d'Aragó ha batejat com a Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (Lapao) el català que es parla a la Franja i el divendres 17 el consell de ministres va donar el vist i plau a la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (Lomce) de l'innombrable ministre Wert. Totes dues iniciatives legals del Partit Popular dirigides a esborrar del mapa el català.
A l'Aragó s'empra el canvi terminològic per aconseguir aquesta eliminació, a veure si canviant-li el nom aconsegueixen que les 60.000 persones que enraonen ara català a la Franja se n'obliden del que parlen i que no puguin contaminar futures generacions amb el fragatí o les altres denominacions que rep aquí el català. La dreta espanyola més imperialista, que a l'Aragó té arrels que fins i tot no són d'eixe món, pretèn així esborrar del mapa, i mai millor dit, el que considera pancatalanisme, qualsevol gest a favor del català i de la seva pretesa expansió. Anticatalanisme que també promocionen alguns polítics i mitjans de comunicació del Principat actuant com a autèntics 'quintacolumnistes' de l'espanyolisme més ranci, encara que el vernissin de federal. Serà tot el ridícol que volguem, el gest de les Corts aragoneses, però és una declaració de guerra desvergonyida i en tota regla a la comunitat veïna, i un càstic feudal als catalanoparlants aragonesos que pretenien fer de la seva riquesa lingüística una aposta de futur i un estri d'enriquiment cultural i fins i tot professional. Pensem en els que venen a estudiar a Lleida o Barcelona.
Pel que fa a la Lomce, estableix que l'Estat descomptarà a la Generalitat el que costi escolaritzar en centres privats tots aquells nens i nenes que, per voluntat dels pares, hàgin de fer les classes en castellà. Aquesta aberració, una càrrega de profunditat contra la immersió lingüística que tanta cohesió social ha generat a Catalunya des de fa trenta anys, suposa quelcom més que una declaració de guerra. Representa un primer atac amb sang, un primer bombardeig amb víctimes. Trigarem encara molt, a aixecar les barricades? 

(Aquestes són les Homilies de la revista satírica 'La Quera' del mes de maig, que des d'avui teniu ja als quioscos de tot Catalunya)