Declaració de principis

El carajillo, altrament dit cigaló, és una barreja potent que combina l’efecte despertador del cafè amb la dosi justa d’eufòria que proporciona un gran ventall de destil·lats alcohòlics. Els membres del Carajilloparty només coincidim en el cafè ben cremós, ben negre, però discrepem sobre el licor que ha de complementar la beguda. Per uns la barreja ideal es fa amb Centenario Terry mentre d’altres aposten pel Dyc 8 Years. Com els altres partits tenim dues sensibilitats, dues ànimes, una més crítica, l’altra voldria ser oficial, però aquí no hi ha aparell, ni secretari d’organització, ni cap de gabinet, i tothom es paga el seu. El Carajilloparty és un divertimento. Vol ser un intent de penjar a la xarxa, de traslladar-li al món, aquells comentaris que anem fent mentre esmorzem, amb forquilla o sense, desprès de llegir les bajanades que els diaris expliquen d’una ciutat, Lleida, que mai deixarà de ser un poble.

Politburó del Carajilloparty

* (si no us agraden, en tenim d’altres)



"La cultura de la sospita és fonamental a l'hora d'enfrontar-se al poder. El poder és necessari, l'organització social és necessària, però sempre s'ha de sospitar que moltes de les mesures que es prenen més que cercar el "bé comú" o "'interés general" tenen al darrere una correlació de grups de pressió instal·lats al poder que sovint no es corresponen amb unes auténtiques finalitats socials. Si això no ho evidencia la comunicació, quí pot evidenciar-ho? I si no és així, estem dient que tot és correcte, però en realitat estem ocupant graus d'informació extraordinària".

Manuel Vázquez Montalbán
De l'entrevista amb Jordi Rovira, pocs mesos abans de morir, a la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes.