La gent de la plaça
Benedetta Tagliabue no acostuma a dissenyar places per acollir revoltes ciutadanes i la de Ricard Viñes no és una excepció. Els participants en aquest aplec seuen per terra i parlen, més aviat enraonen i procuren no trepitjar les franges verdes de gespa. Són allí perquè aquest espai els pertany i el cuiden. És una revolta més que una revolució. Ja era hora que algú fes alguna cosa, que algú fes pública la seva més rotunda disconformitat amb l’actual estat de les coses. Els hi diuen, es diuen, ens diem, els indignats, gent que ha sortit al carrer per dir de viva veu o amb la seva presencia de que hi ha alguna cosa que grinyola i que la crisi no ha fet més que aguditzar.
La gent no acaba d’estar d’acord en que la crisi la tinguin que pagar els ciutadans i denuncien que la democràcia funciona a nivell partidista, però no funciona a nivell polític. L’objectiu de la política és l’art de lo possible, no una picabaralla constant pel poder entre els partits. Els ciutadans indignats estan demanant que la política sigui útil, que solucioni el drama de les hipoteques, que la economia no escanyi, que el treball dignifiqui de debò, o sigui, un capitalisme de rostre humà.
A París, al 68, una altra d’aquelles primaveres lliures, els revoltats van escriure que sota les llambordes hi havia platges. Ahir en el transcurs de l’assemblea es van poder escoltar també frases plenes d’enginy, eslògans que parlen d’utopies com a veritats prematures o del treball com a eina per solucionar les necessitats de la societat i no els objectius del mercat. No discutiré el potencial ideològic de les utopies però reclamar ètica a les lleis del mercat no és una utopia. És la manca d’ètica que hi ha en cada operació especulativa, en cada operació d’enginyeria financera que mou els capitals d’un paradís a un altre, on rau una de les arrels del problema. Per ara, no hi ha política, ni polítics que hagin demostrat cap interès en imposar regles clares de funcionament als mercats financers mentrestant l’economia productiva se’n va en orris.
La gent que es concentra a Ricard Viñes n’està més que farta de les mentides del poder i en aquest sentit, els mitjans de comunicació hi tenim bona part de culpa. Divendres, un diari d’abast estatal, un referent clau en la lluita per les llibertats democràtiques d’anys enrere, va preferir dedicar la seva principal noticia de portada a una decisió judicial que encara s’ha de produir –el processament imminent de la cúpula del PP de València pel cas Gürtel-, mentre que les mobilitzacions dels indignats ocupaven l’espai de sota. Es va considerar més important una noticia desfavorable al PP que destacar els brots de civisme radical que sacsegen el país de punta a punta. Els diaris que havien estat un parlament de paper, avui només són els escons informatius dels partits que es disputen el poder.
Ja hi haurà temps per analitzar com ha influït tota aquesta moguda en el resultat de les eleccions de diumenge. Sigui quina sigui la realitat resultant, els polítics, hagin guanyat o hagin perdut, hauran de fer quelcom més que donar-se per assabentats i prendre nota. Si quatre poderosos ens han canviat l’economia, la gent de la plaça respon que pensa canviar la política.
Pau Echauz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada