Carn d'Olla


Asfixia financera a la Paeria

Assistim les darreres setmanes a una cada vegada més evident i preocupant manca de liquiditat de l'ajuntament de Lleida. Els símptomes passen gairebé desapercebuts, perquè no troben altaveu, però es van amuntegant com les factures impagades o la pols sobre la caixa buida. Un ajuntament que arrossega un deute que frega els 200 milions d'euros ha de comprometre una bona part dels seus ara magres recursos a eixugar-lo. Ja ho hem dit, aqui: només d'interessos s'ha de traure de la butxaca més de mig milió d'euros al mes. A banda, tornar el principal. I els bancs no esperen ni perdonen. Un ajuntament que en set anys ha augmentat la seua plantilla un 50% (500 nòmines més) té per força un capítol 1 inflacionat, més de 52 milions d'euros, un terç del pressupost. Un ajuntament que en set anys confessa, o presumeix, que s'ha gastat 422 milions d'euros fent obres i instal.lacions a la ciutat és ara esclau del manteniment d'aquestes grandeses, com la Llotja, que durant el seu primer exercici, l'any passat, confessa una pèrdua de 'només' 2,1 milions d'euros. Podriem seguir una estona, però anem a centrar-nos en aquests símptomes que deiem de l'asfixia financera.
El ple de l'ajuntament del passat 7 d'octubre va aprovar deixar mans lliures a l'alcalde per demanar un prèstec de 6.066.414,58 euros a l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) per poder pagar 505 factures de proveïdors que sumen aquest import i que ja s'amuntegaven sense pagar per falta de liquiditat. La Paeria s'acull així a la línia que l'ICO va obrir a l'estiu perquè els ajuntaments desesperats poguessin fer front al deute que acumulaven enguany amb petites i mitjanes empreses i, sobretot, amb autònoms. I la Paeria en deu d'estar, certament de desesperada, perquè és dels primers ajuntaments d'Espanya, després del megaendeutat de Madrid, que més import soliciten a l'ICO per poder pagar factures, tot i que aquesta línia de crèdit ha estat realment un fracàs perquè dels 3.400 milions de què disposa, només n'ha despatxat poc més de 500. La principal raó: que els diners s'han de tornar en tres anys, sense cap tipus de carència, i a l'interès lleoní del 6,5%. Molts alcaldes han decidit, doncs, no donar una altra puntada de peu cap endavant als seus deutes. L'alcalde Ros pot fer trampa i no tornar-los, aquests diners, però llavors l'Estat, l'ICO, li descomptarà principal i interessos dels ingressos a compte que rep la Paeria de la seua participació en els tributs de l'Estat. Ingressos que, per cert, ja estan seriosament compromesos enguany, perquè s'han de tornar a Madrid els que van arribar de més durant els anys de festa major del totxo gràcies a un excés d'optimisme pressupostari del govern Zapatero. En tot cas, seria també un cop de peu cap endavant a la bola del deute. Ja ens ho trobarem.
Entre les 505 factures que la Paeria pretèn pagar amb aquests 6 milions d'euros que demana a l'ICO i que corresponen només a les datades entre els mesos de març i abril d'enguany (hi pot haver molta 'redatació', però), n'hi ha de ben curioses. El seu import va dels 871.445 euros fins als 'miserables' 330,40 euros. El gruix, però, són petites factures, des de cents a pocs milers d'euros, imports que revelen que són de petits proveïdors i/o autònoms. Si ens endinsem en detalls, curiosament les tres primeres factures sumen l'import més elevat (prop de 1,3 milions d'euros), estan datades a l'octubre de l'any passat i corresponen a un 'cobrador del frac' sorprenent: l'Empresa Municipal d'Urbanisme. És a dir, la Paeria demana 6 milions d'euros a l'ICO per pagar factures del seu 'braç armat urbanístic', que al seu torn arrossega un deute de 61 milions d'euros i que declara un resultat positiu de 516.000 euros a l'exercici 2010. Espigant, trobem un munt de factures que s'han de pagar a Clanser; 29.774 euros a Telefònica, 114.000 a M i J Gruas; 272.000 a Urbaser; 660.000 a Benito Arnó o 150.000 a la UTE Jardiners de Lleida, a qui el passat 8 de juliol la Paeria va adjudicar el contracte de manteniment dels espais verds de la ciutat durant els anys 2011-2013 per 6,5 milions d'euros. Acsa Sorigué té també pendent de cobrar una 'recepta' de 298.000 euros i resulta xocant que el Consorci de Residus del Segrià, que formen el consell comarcal i l'ajuntament de Lleida, tingui pendents de cobrar de la Paeria tres factures que sumen 303.000 euros. Ja no es podia pagar ni la deposició de les escombraries de la ciutat a l'abocador de Montoliu. La floristeria Arrufat de la Rambla Ferran també té pendent de cobrar 335 euros, la llibreria Caselles, unes quantes de més import, i fins i tot un conegut escriptor i professor universitari surt a la llista amb un parell de factures de cinc-cents i pocs euros. I així fins a complertar les 505 'receptes'.

No pot pagar Gardeny

El següent símptoma important que ens posa sobre la pista de l'asfixia financera que viu la Paeria el trobem a Gardeny. L'ajuntament encara no ha tornat ni un euro dels crèdits reintegrables i a interès zero que els ministeris d'Indústria, Turisme i Comerç per un costat, i Ciència i Tecnologia per un altre, han anat concedint al consorci del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL) des que va començar a muntar-se, el 2005. El parc, un projecte de l'alcalde Ros, que ha arrossegat a la Universitat de Lleida a l'aventura, ha rebut en aquests sis anys almenys 30 milions d'euros de l'Estat en forma de crèdits sense interès, però que s'havien de començar a tornar l'any passat. La UdL ja va mostrar abans de l'estiu la seua incapacitat per tornar ni un ral de la part que li tocava pagar de Gardeny. Fins i tot l'alcalde Ros es va oferir llavors a fer-li costat, com a bon soci. Però no va dir res de què la Paeria tampoc pensava rostar el pols de la caixa.  Ara sí, ara ja no pot amagar-ho més. Aquest divendres l'alcalde farà passar pel ple una demanda d'ajornament, fins el 2014, de la quota que s'havia de tornar enguany, més d'un milió d'euros, perquè no hi ha un ral. Ros creu que en aquests tres anys de coll que vol guanyar amb la moratòria la situació econòmica escamparà. Optimisme patològic o inconsciència. Triïn. Tenim, doncs, un altre cop de peu cap endavant a la bola del deute. En aquest cas, també sembla que l'alcalde Ros se sent amb les espatlles cobertes, doncs la Generalitat, la del tripartit, aval.lava aquests crèdits i ara li podria tocar pagar la festa del parc de Gardeny al nou govern Mas. És la quadratura del cercle virtuós, del deute que es menjaran els adversaris politics.
Hi ha molts més símptomes, d'aquesta asfixia financera de l'ajuntament de Lleida, com els reiterats endarreriments en el pagament de les factures a l'empresa BB Serveis, que presta assistència social en nom de la Paeria, i que per això paga amb retard els seus treballadors, enutjats amb tota la raó del món; o la gassiveria de no continuar oferint una subvenció a l'associació que ajuda als addictes al joc, que tanca les portes pels 13.000 miserables euros que Generalitat i Paeria han deixat de pagar. Mentre, la Congregació dels Dolors en rebrà 30.000 cada any, d'euros, per fer un museu d'imagineria popular. Per cert, estupefaent la carta a la premsa amb què la congregació justificava fa pocs dies aquesta generosa i sagrada subvenció de la Paeria. Com estupefactes es comencen a quedar molts ciutadans quan veuen com el seu ajuntament fuig cap endavant mentre des del carro on viatja se'ns ven el beuratge de la ciutat ideal.

Ager Sedetanus

Síndrome d'abstinència


Carajillo de Balasch

Carn d'Olla

Lleida, un cul de món, aïllada dels corredors europeus


Molts lleidatans es preguntàven ahir què coi hi feia l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, a la foto dels alcaldes de Figueres, Girona, Tarragona i Barcelona celebrant que la Comissió Europea ha prioritzat, entre altres, l'eix mediterrani pel que fa a les connexions ferroviàries europees d'aquesta dècada. Què celebrava el paer en cap si Lleida, com queda patent a la documentació de la Comissió, no apareix per cap lloc ni cap d'aquests eixos la creuarà? Tot el contrari, perquè Lleida queda precisament aïllada entre el corredor mediterrani, que recorre la costa fins a Algessires, i un nou corredor que enllaçarà València amb Bilbao passant per Terol i Saragossa. Lleida, ni de pas. El conseller del ram, Lluís Recoder, ja ho va explicitar ahir, però sense voler fer sang, quan va dir que ara s'havia de demanar un enllaç amb Lleida del corredor mediterrani perquè la única capital de la Catalunya interior no es quedi despenjada del tot, fins l'any 2050, que és quan es preveu complertar la xarxa d'eixos ferroviaris no prioritaris. L'eufòria d'ahir ja es veia que era una mica de catró-pedra, impostada, però com hem dit al Carajillo Party aquests darrers dies, alguns polítics fugen i fugen endavant sense adonar-se'n que la gent no ho és del tot, de ruc. Lleida està d'esquena a aquest corredor mediterrani perquè entre altres coses els nostres polítics no han fet els deures els darrers anys, i han preferit tenir una fatxendosa autovia que ens portarà a Osca abans que comunicar-nos decentment amb la costa de Tarragona, on no hi arriba cap autovia que surti de Lleida. S'omplen la boca amb que Lleida és un potencial node logístic, amb que les nostres mercaderies agroalimentàries han de tenir accés ràpid i directe als ports de Tarragona i Barcelona, i cap d'ells s'ha escarrassat reclamant autovies en aquestes direccions ni unes connexions ferroviàries endreçades, que ara tampoc ens les prioritza Europa. Què no va incloure aquest ramal ferroviari a Lleida, el ministeri de Foment espanyol quan va fer la carta als reis reclamant els corredors (fins a cinc!!) per Espanya? Què ningú a Lleida li va dir al ministre José Blanco que fes el favor d'incloure aquests miserables cent quilòmetres més de via fèrria en uns projectes tan faraònics? Ara hem de batallar per aquest ramal, quan tot sembla dat i beneït? Per cert, una altra contradicció: en l'hipotètic cas què ens el féssin, el ramal, quina utilitat li quedaria a l'aeroport d'Alguaire, si ara el venem com a plataforma de mercaderies per salvar-lo d'una mort gairebé segura? Esperarem al gener o al febrer, a veure titulars de premsa que ens diguin que tal o qual companyia que ens porta els famosos esquiadors ha llançat la tovallola, com ha passat amb Ryanair, amb Vueling, amb Pyrenair,.....seguim?
Això diu exactament el comunicat oficial de la Comissió Europea respecte els elements clau que afecten Espanya:
"Inclusion of nearly all major axis in the comprehensive and core network,
that are part of the ES planning framework for the next decade.
Mediterranean corridor: based upon the methodology, the Mediterranean
corridor has been included all along the coast from FR via Barcelona and
Valencia up to Carthagena and Almeria. From Almeria it follows an inland
route to Granada and then to Sevilla. This routing allows to link the nodes of
Valencia and Sevilla. The corresponding road alignment is via Malaga due to
traffic intensities.
Atlantic corridor linking Portugal via Madrid and Valladolid to the Basque
country including Bilbao as a core port.
Central Pyrenean crossing has been agreed with FR to be included in the
comprehensive network: clearly, this link will not be realised until 2030, the
feasibility studies are ongoing still., but both countries want to include it in a
long term modal shift perspective.
Project implementation in ES is very good so far. ES has a strong project
portfolio. Important will be to integrate the rail freight network with its
neighbours FR and PT which is foreseen to be taken forward further in the
next MFF." (Accés directe al document: http://ec.europa.eu/transport/infrastructure/connecting/doc/revision/background-country.pdf).
Com podeu veure, cap eix passa per Lleida.
I aqui teniu el mapa (http://ec.europa.eu/transport/infrastructure/connecting/doc/revision/presentation.pdf) de quines són les prioritats de les connexions ferroviàries fins l'any 2030. Mireu el segon mapa, dels tres que hi ha en aquest document, i veureu per on discorren les línies negres, que són les que indiquen quins corredors s'han de fer ara. Veureu que es complerta el del Mediterrani, i que de València en surten dos, un cap a Saragossa (passant per Terol) i Bilbao, i l'altre cap a Lisboa, passant per Madrid. Lleida no surt per cap lloc en aquestes prioritats. Només apareix l'actual línia de l'AVE (en verd), creuant Lleida. Això vol dir que Lleida quedarà aïllada entre els corredors València-Bilbao i el del Mediterrani. Però no serem cap nus ni eix de cap corredor. Només podem encomanar-nos a la bona voluntat de Brusel.les, per si ens concedeix la gràcia (i ens la subvenciona, que d'això es tracta) que ahir demanava el conseller Recoder, un ramalet cap a Lleida, però no per fer de corredor fins a Saragossa, sinó només perquè Lleida no quedi tan escandalosament despenjada d'aquesta festa major ferroviària europea, que potser serà tot un foc d'encenalls perquè no la podrem pagar.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Amb els pixats al ventre


Així. Així ens agafa la designació de Tarragona, dissabte, com a seu dels Jocs del Mediterrani del 2017. Amb els pixats al ventre i els deures en infraestructures per fer. Llegiu què deiem fa uns dies a "Lleida, d'esquena al Corredor Mediterrani". Aviat tindrem una fatxendosa autovia que ens comunicarà amb Osca però cap via ràpida, ni per descomptat gratuïta, que ens porti directament a Tarragona, a les costes on milers i milers de lleidatans hi estiuegen o hi tenen segona residència. Tothom és sabedor de l'intens intercanvi de trànsit que hi ha entre Lleida i Osca. Poca broma. Només cal posar-se un dia al laberint d'accés a Alpicat per contemplar com els cotxes, camions i autocars no deixen veure l'asfalt de la A-22. Aquesta autovia ha estat una xarlotada, i ara el seu artífex, el secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán, que és d'Osca, reconeix que potser han actuat com a nous rics i que coses com l'aeroport d'Osca potser no s'haurien d'haver fet. Per cert, unes declaracions fetes per Morlán el passat divendres que no han tingut pas ressó en els mitjans, majoritàriament de la corda governamental, i ni molt menys a Lleida, no fos que el dubte s'encomanès a l'aeroport que els 'compañeros catalanes' van fer a Alguaire.
Tarragona serà el centre del món altra vegada d'aquí a sis anys, com ho va ser en fa dos mil i nosaltres, els lleidatans, amb dos pams de mocs. Ja triga, per cert, el nostre omnipresent alcalde en reclamar sinèrgies de Lleida amb l'antiga Tarraco romana. Ja triga l'Àngel Ros en demanar-li al seu soci de partit de Tarragona, en Josep Fèlix Ballesteros, un 'piltrafilla' polític que per no tenir ni té majoria absoluta al seu poble -deu de pensar el nostre líder incontestable- que comparteixi part del pastís dels Jocs amb la capital de la Catalunya interior (perquè no n'hi ha cap més, entre altres raons). Els apartaments del 'gotha' lleidatà, entre ells el de l'alcalde a Cambrils, podrien convertir-se en subseus d'aquest esdeveniment platenari. És una idea.
Estem perdent pistonada, els de Lleida. Primer, l'esvalotada idea de l'exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de fer uns Jocs d'Hivern a la capital catalana ja ens deixava de banda als del territori de Ponent. Alguns lleidatans ara van darrere demanant les engrunes d'aquest invent, per si s'arriba a fer. I ara, a cent quilòmetres de Lleida, faran de veritat una olimpiada petita i nosaltres hem d'anar-hi per la vella N-240, o despenjar-nos al Vendrell de la via de pagament. I mira que hi podriem haver arribat en tres quarts d'hora si haguéssin fet els deures els (lleidatans i lleidatanes, per cert) que van decidir que era més important anar abans a Osca per autovia. Que això d'anar a Tarragona o la Val d'Aran per via ràpida era cosa dels del poble. Apa, ara entomem tots. Algú demanarà responsabilitats polítiques, per la malifeta?
Perdent pistonada, com el nostre alcalde, que li passen la mà per la cara a Tarragona amb els Jocs del Mediterrani i amb el Corte Inglés i ara se li avança fins i tot el rector de la Universitat de Lleida, que fent cas al Carajillo Party (llegiu 'El regidor nº 28') ha decidit celebrar el vintè aniversari de la UdL al desembre entronitzant l'expresident Pujol com a doctor honoris causa, segons llegim avui al Segre. Li han pres la davantera a Tarragona i a Lleida. La reacció pot ser espectacular. Esperem esdeveniments. I esperem que el forat que la Llotja li ha fet a Caixa Catalunya no li foti la guitza al nostre campió Marc Màrquez, prenent-li el patrocini, com reclamen avui des de les pàgines de 'El País'. Només ens faltaria això!

Ager Sedetanus

Carajillo de Balasch

Carn d'Olla

Cau la 'Caixa B' (2)

Fa uns dies explicàvem (vegeu Cau la 'Caixa B') com Caixa Catalunya, quan estava presidida per Narcís Serra, exalcalde de Barcelona, exministre i exprimer secretari del PSC, va ''llançar" 50 milions d'euros el 2007 per satisfer la vanitat de l'alcalde de Lleida i que aquest pogués construir la Llotja. L'excusa era que amb els 50 milions Catalunya Caixa comprava a la Paeria el solar que fa xamfrà entre l'Avinguda Tortosa i el pont de Pardinyes per fer-hi 204 pisos de gran luxe. Aquest solar, de 4.640 metres quadrats, és una quarta part del terreny que va deixar lliure el trasllat del mercat dels pagesos al polígon del Camí dels Frares. A la resta del terreny, com explicàvem, s'hi ha construit la Llotja i un edifici d'oficines annex.
Si aquesta operació 'política', més què econòmica, tal com apuntàvem, arriba a ser fiscalitzada pel Banc d'Espanya, els nous amos de Caixa Catalunya (ara Catalunya Caixa i Caixa Banc) poden treure'n l'entrellat de moltes de les raons del perquè l'entitat ha acabat a la ruïna i nacionalitzada per l'Estat. Perquè al final a la caixa, a tots els seus impositors i als contribuents en general (el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria -Frob- ha injectat ja 3.000 milions a Catalunya Caixa per recapitalitzar-la), li costarà més de 70 milions, l''operació Llotja'.
Al CarajilloParty hem pogut saber que qui va comprar realment el solar i el va escripturar el 2007 no va ser l'empresa lleidatana Promociones i Construcciones Cervera i Batlle SL, filial de la immobiliària de la caixa i que només feia el paper de constructora, sinó Gescat Gestió de Sòl SL, empresa filial cent per cent de Catalunya Caixa i encarregada, com indica el seu nom, de gestionar el sòl que té l'entitat. Doncs bé, tant l''operació Llotja' com les altres adquisicions de solars se li han indigestat, a la caixa ara nacionalitzada. Catalunya Caixa acumula milers de milions en actius immobiliaris, fruit de l'esclat de la bombolla del totxo, i bona part d'aquests actius són sòl, que ha perdut un bon percentatge, o tot, del seu valor.
Pel que fa a la compra, a preu estratosfèric, del solar ara al costat de la Llotja, Gescat Gestió de Sòl SL va executar-la amb un prèstec hipotecari de la seva 'casa mare', és a dir, de Caixa Catalunya, per import de 50.275.600 euros. Aquesta hipoteca havia d'haver estat aixecada al març del 2010, doncs es va contractar el març del 2007 per un termini de 3 anys, al bonic interès del 9,61%. Sí que el crèdit queda dins la mateixa casa, però no deixa de ser sorprenent un interès tan elevat, molt per sobre del de mercat. Doncs arribats al final del termini, Gescat Gestió de Sòl SL va haver de demanar davant notari una ampliació de tres anys més d'aquest termini, fins el 31 de març de 2013. Es veu que les dificultats de tresoreria escanyen fins i tot les principals caixes d'estalvis del pais. El solar en qüestió seguirà doncs tres anys més hipotecat, hipoteca que si tenim en compte el tipus d'interès aplicat, pot superar fàcilment els 70 milions d'euros (més de 4 milions d'interessos l'any, per sis anys, a sumar als 50,2 del principal). L''operació Llotja' li haurà costat, doncs, a Catalunya Caixa un dineral, que haurà de provisionar i anotar als llibres igualment encara que es tracti d'un prèstec entre matriu i filial.
No és gens d'estrany que l'empresa Gescat Gestió de Sòl SL no pugui assolir els seus compromisos hipotecaris i hagi de demanar ajornaments. Els darrers dos anys, Catalunya Caixa l'hi ha hagut d'injectar més de 1.000 milions d'euros al seu capital per eixugar les pèrdues d'una desastrosa cartera de sòl. Com passa a la divisió immobiliària. Així, al març del 2009, el capital de Gescat Gestió de Sòl SL passava de 12 a 103 milions d'euros, resultat de dos injeccions de capital consecutives aquell mateix mes. Al setembre, Catalunya Caixa hi posava 80 milions més, a la seua filial de sòl. Al febrer del 2010, 35 milions més. Al febrer del 2011, hi posava altres 54 milions. I fa ben poc, el 24 d'agost d'enguany, la injecció ja eren paraules majors: 868,6 milions, fins a totalitzar un capital de 1.141 milions d'euros. Una digestió de sòl ben pesant, i que probablement no acabi aqui.
La gran inversió de Catalunya Caixa comprant a preu d'or un solar a Lleida per fer 204 pisos de superluxe que havien de ser un bon negoci ha esdevingut doncs un autèntic fracàs, tret de per l'alcalde Ros, que ha 'enterrat' els 50 milions al solar del costat fent un palau de dubtosa sostenibilitat. Els 50,2 milions els va cobrar, per cert, el Centre de Negocis i Convencions SA, la societat que va crear l'alcalde Ros al novembre del 2004 (el mateix any que va accedir a l'alcaldia rellevant l'Antoni Siurana), amb l'objectiu de materialitzar la seua idea quan i com fos. El Centre de Negocis, titular del solar, tenia llavors com a gerent l'ara diputat del PSC a Madrid i també regidor de la Paeria, Fèlix Larrosa.
No és gens d'estrany, doncs, que havent quedat desert, aquest solar, i tenint en compte que a l'escriptura hi ha una clàusula resolutòria que diu que si no s'aixequen els pisos en el termini establert el terreny podrà revertir a la Paeria, el demani una associació musulmana per fer-hi una mesquita. Sort que la hipoteca, de la que no se'n sabia res, passa per davant, de moment, d'aquesta condició resolutòria.

Ager Sedetanus

L'espurna

Els de sempre

  En aquest país hi ha coses que no canvien i si ho fan, és molt de tant en tant. A Lleida, Siurana semblava inamovible del antic palau dels Sanaüja i, a excepció de la Diputació i de la Universitat, on han anat passant presidents i magnífics rectors, hi ha cadires que fa molts anys que s’escalfen amb el mateix cul. Com Joan Simó, que he perdut el compte dels anys que porta a la Cambra de Comerç. Les eleccions a Corts ens mostren dos exemples més, Teresa Cunillera i José Ignacio Llorens que porten –amb algun parèntesi però- movent-se per la Carrera de San Jerónimo des de l’any 1982. Trenta anys des de que Cunillera, segona en la llista de Josep Pau i Llorens, en solitari, es van fer amb l’acta de diputat. Per cert l’altre diputat era Josep Antoni Duran i Lleida, que porta tanta o mes mili que els seus col·legues.
    Ningú dubta de la vàlua humana i política de Cunillera i Llorens però que tornin a presentar-se –quelcom totalment legítim, of course- després de tants anys, significa que els partits no tenen el més mínim interès en renovar-se, en oferir cares noves, i també més joves. En un moment en que la societat busca enmig de la crisi renovar-se, que els candidats tornin a ser els mateixos significa que el canvi generacional dins d’aquests aparells només es produeix per esgotament o carambola. Cada vegada hi ha més gent que em comenta que votarà en blanc. “Sempre són els mateixos”, diu el poble. Com es pot proposar reformes que no han fet quan podien, en el cas dels socialistes, o demanar el canvi sense dir per a què, en el cas dels populars, si no ofereixen noves cares? La candidatura de Cunillera s’ha acceptat al PSC perquè el seu mal no vol soroll, i en el cas de Llorens, no hi ha ningú que li pugui posar el dit a l’ull dins del PP de Lleida. És que no tenen d’altres candidats, no tenen militants tant o mes valuosos que els de sempre?. Els partits estan més preocupats per mantenir els equilibris de poder dins dels seus aparells que en ser institucions de servei al ciutadà.  Si els partits no són capaços d’aplicar-se la regeneració política que prediquen tampoc l’aplicaran quan arribin al poder.
    Serà una campanya dura i fins i tot aspra. La tercera persona en discòrdia és Conxita Tarruella, que repeteix per segona vegada, i que també ha estat diputada al Parlament i regidora. La regeneració política està representada per Félix Larrosa, Inma Manso, com secretària de Llorens però amb molt de ganxo (si fa com a les municipals, pot obtenir un bon resultat a Lleida ciutat) i el jove alcalde de Mollerussa, Marc Solsona, com si no tingués prou feina a casa seva.
    “Experiència i renovació”, que va dir l’altre dia a Gardeny, Carme Chacón, per a definir la llista de Cunillera. Chacón ens va obsequiar amb un discurs estil Evita del Baix Llobregat amb paraules com “justícia social, estat del benestar, retallades”, però ni una sola referència, cap, a Alfredo Pérez Rubalcaba. La ministra de Defensa ens va citar les grans inversions i projectes que set anys de govern Zapatero han donat a Lleida. Mentre les enumerava vaig pensar que anunciaria que el seu ministeri ens donaria per una pesseta alguns terrenys del turó que encara hem de pagar-li. Però no, no va tenir el detall.

PAU ECHAUZ  

Carn d'Olla

Lleida, d’esquena al Corredor Mediterrani

Si no fos què ho hem vist a la tele, ho hem escoltat a la ràdio i ho hem llegit als diaris semblaria que a Lleida hi ha hagut Carnaval abans d’hora. O el que és pitjor, que la Lleida real va per un costat i la Lleida virtual, la que ens volen vendre els nostres il.lustres representants polítics, amb l’alcalde Ros al capdavant, va per un altre camí ben diferent. Dilluns en vam tenir un bon tast, d’aquest divorci entre la Lleida real i la Lleida fictícia amb què ensopeguem cada dia als mitjans de comunicació.
Ferrmed, el conglomerat d’interessos (econòmics i polítics) que advoca per construir l’anomenat Corredor Mediterrani, un eix ferroviari que uniria Centreeuropa i Algesires passant per tota la costa mediterrània, va venir a explicar-nos, en boca del seu secretari general, Joan Amorós, que Lleida no quedarà desenganxada d’aquest corredor, perquè ens conectaria un ramal fins a Tarragona. Amorós va deixar caure que si a Lleida es feien els deures, podriem convertir-nos fins i tot en la porta d’entrada d’aquest corredor a la Vall de l’Ebre i al nord de la Península.
El voluntarisme d’Amorós va generar entusiasme en els nostres mai ben ponderats representants polítics i econòmics i va tornar a emergir aquesta Lleida virtual que sempre trauen en processó quan es tracta de fotre’ns el pèl, recaptar vots o fer-nos seguir la pastanaga. Perquè, algú dels reunits li va explicar a en Joan Amorós que a Lleida el què no s’ha fet, precissament, són els deures?
Per convertir-nos en la porta d’entrada a la Vall de l’Ebre i al nord peninsular d’aquest Corredor Mediterrani ens calen autovies fins a la costa (per Montblanc –N-240- i per Tortosa –N-230-), fins a la Val d’Aran (A-14), l’Eix Transversal en condicions, que les línies ferroviàries Lleida-Tarragona i Lleida-Manresa siguin dignes d’aquest nom i un ramal de tren fins l’aeroport d’Alguaire, a més de prolongar la línia de la Pobla fins a Tolosa de Llenguadoc. Amb aquests deures fets, Lleida podria aspirar a convertir-se en un nus de comunicacions o pol logístic.
Cap dels nostres representants polítics i econòmics reunits a la Cambra de Comerç va ser capaç, però, de confessar en públic què aquests deures que ens demanen per jugar a la primera divisió de les comunicacions amb Europa, no s’han fet.
Algú de vostès ha vist cap autovia que ens comuniqui amb la costa, tot i que milers de lleidatans hi van a l’estiu i hi tenen segona residència? Algú de vostès hi ha pogut arribar en tren, a la costa? O l’han deixat a mig Camp de Tarragona? Algú de vostès ha pogut arribar a la Val d’Aran per autovia? Algú de vostès ha aconseguit arribar a Barcelona en tren per la línia de Manresa en menys de tres hores? Algú de vostès ha vist cap ramal ferroviari a l’aeroport? Algú de vostès ha patit la línia de la Pobla? Algú de vostès ha pogut gaudir de l’Eix Pirinenc? Algú de vostès ha recorregut sencer l’Eix Transversal sense encomanar-se a Sant Cristòfol? Algú de vostès…
Tot per fer. Millor dit, s’ha fet el què no calia: la incomplerta autovia a Osca (A-22), un caprici del secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán, que és d’Osca, amb la complicitat d’alguns lleidatans i lleidatanes (‘Se sabrà tot’, diu el títol del llibre de Xavier Bosch), que ara acaba a Raimat, perquè falta acabar-la al tram d’Almacelles, i per la que no hi passa ni Déu. Mentre, qui vulgui anar a l’aeroport (no cal córrer massa, tampoc, per agafar un trist vol el divendres i un altre el diumenge) haurà de fer un patac de rotondes per la vella N-230 mentre un bocí de l’autovia A-14 es fot de fàstic a dalt del Sas. Volen més exemples, de la ineficiència de qui ens governa des de Madrid?
Ara, sense un ral, tots aquests deures són inabastables, així què a Lleida anirem somiant truites mentre els rectors de la cosa pública ens la vagin fent empassar. Per molts anys, ciutat llunyana.

Ager Sedetanus



Carn d'Olla

Cau la 'Caixa B'

La nacionalització de Catalunya Caixa, abans Caixa Catalunya i ara Catalunya Banc, ha estat la culminació del procés de degradació i extinció del què ha representat el poder omnímode i a l’ombra del Partit dels Socialistes de Catalunya (en endavant, PSC) des que el 1979 va fer-se amb la major part dels grans ajuntaments de Catalunya i, de retruc, amb la Diputació de Barcelona, quan aquest reducte franquista ocupava encara el Palau de la Generalitat i aquesta, provisional i presidida per Josep Tarradellas, només n’era una llogatera.
La Diputació de Barcelona, fundadora de Caixa Catalunya, ha estat l’autèntic nucli de poder del PSC des de fa 32 anys. Alli pasturaven i s’abeuraven tots els membres de la nomenklatura socialista, i molts encara ho fan tot i que n’han perdut el control a favor de Convergència i el PP. Aquesta pèrdua, la Diputació de Barcelona, ha estat el cop més letal que ha experimentat el PSC en aquestes tres dècades, més que la pèrdua de la Generalitat amb els ridícols 28 diputats espigats el 28 de novembre de 2010.
Perquè mitjançant la Diputació de Barcelona el PSC controlava, entre altres institucions, Caixa Catalunya, la 'Caixa B' pels que coneixen els resorts del poder a casa nostra. I controlar Caixa Catalunya significava disponibilitat per pagar les megalomanies de dirigents del partit que volien enlluernar la seva clientela i tenir ben farcida la menjadora. I a Lleida en tenim un bon exemple, d’aquesta disponiblitat dels calés de Caixa Catalunya: la Llotja.
Quan el 20 de novembre el PP guanyi les eleccions i canviï el governador del Banc d’Espanya, seria molt interessant que fes un cop d’ull, ara que l’Estat és l’amo del 90% de Catalunya Caixa (després d’injectar-hi 3.000 milions d’euros de les nostres butxaques), als papers on es recull la decissió de pagar 50 milions d’euros perquè l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, pogués gastar-se’ls fent el mausoleu de la Llotja. Els impositors de la caixa i la societat catalana en general estarien encantats de saber perquè Caixa Catalunya, mitjançant una filial immobiliària, va decidir ‘llançar’ 50 milions per pagar aquesta vanitat lleidatana. Ara que els sindicats ploren perquè s’han quedat sense cadira al nou consell d’administració de Catalunya Banc, estaria bé també demanar-los explicacions del per què van tolerar aquesta ‘inversió’ ruïnosa, en l’hipotètic cas que la decissió s’hagués pres al consell d’administració de la caixa i no hagués estat un mandat directe del seu president, Narcís Serra.
Narcís Serra, exalcalde de Barcelona (1979-1982), exvicepresident del Govern central amb el PSOE  i exprimer secretari del PSC (1996-2000), era el president de Caixa Catalunya quan es va munyir ‘l’operació Llotja’, entre 2006 i 2007. El procediment era senzill: la caixa, a través de Promociones y Construcciones Cerbat SL, una constructora lleidatana filial de Promotora Catalunya Mediterránea SA (Procam), la divisió immobiliària de Caixa Catalunya (ara CatalunyaCaixa Immobiliària), comprava a la Paeria per 49,5 milions d’euros una quarta part de l’antic mercat dels pagesos (el solar que fa xamfrà entre l’Avinguda de Tortosa i el pont de Pardinyes), i amb aquests diners l’ajuntament feia la Llotja i un edifici d’oficines annex a les altres tres quartes parts del terreny que havia deixat lliure el mercat.
La tapadora eren les dos torres de pisos de gran luxe que Cerbat SL (Cervera i Batlle) havia d’aixecar en aquest solar que havia comprat a preu d’or, molt per sobre del preu de mercat tot i que en aquells moments estàvem en plena bombolla immobiliària. El solar fa uns 4.500 metres quadrats (140x35 metres) i havia d'encabir 204 pisos. Només per rescabalar-se dels 49,5 milions pagats pel terreny, la constructora havia d'imputar a cada pis 255.000 euros de repercussió del sòl. Ja us podeu imaginar a quin preu havien de sortir aquests pisos amb 'privilegiades' vistes a la futura mesquita i al polígon industrial. El projecte de les torres dorm als calaixos de la promotora esperant temps millors: és a dir, mai, malgrat la Paeria juri i perjuri que es faran. No poden dir altra cosa, esclar. Com a dada curiosa cal afegir que Promociones i Construcciones Cerbat SL va declarar al Registre Mercantil unes vendes de 25.403 euros l'any 2005 i de 0,00 euros el 2007, l'any que va pagar els 49,5 milions pel solar del costat de la Llotja. Esclar, la musculatura financera la posava la 'casa mare', Caixa Catalunya, però això mai es va dir.
Aquesta versió moderna del conte de la lletera, o 'pelotazo' en terminologia pròpia dels temps de furor especulatiu amb el totxo, una inversió sense futur que van pagar tots els impositors de Caixa Catalunya, va tenir però una torna. Procam, la filial immobiliària de la caixa, que des de l'any 2009 està implicada en el 'cas Pretòria' de corrupció urbanística per pagar comissions (per un altre 'pelotazo' al port de Badalona) a dos exalts càrrecs de CiU, un exdiputat del PSC i l'exalcalde socialista de Santa Coloma, va obtenir durant 'l'operació Llotja' importants compensacions per part de la Paeria de les que tot just se n'ha parlat. Compensacions en forma de requalificacions urbanístiques.
Al desembre de 2008, la filial immobiliària de Caixa Catalunya absorbia el cent per cent de Cerbat SL. Paralel.lament, la Paeria impulsava la modificació puntual del Pla General de Lleida per augmentar la densitat d'habitatge de protecció pública al sector o polígon SUR 42 del pla parcial Torre Salses, la zona d'expansió urbana situada entre els Magraners i la Bordeta, on la immobiliària de Catalunya Caixa, a través de Cerbat SL, participava o era majoritària en els polígons SUR 42 i SUR 31. La Paeria va augmentar-ne l'edificabilitat afegint-hi 516 pisos més dels previstos, amb l'excusa de què havien de ser de protecció social. La conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, que dirigia llavors l'exdiputat del PSC per Lleida (1984-1988) Joaquim Nadal, va aprovar aquesta modificació del Pla General Municipal amb una celeritat digna dels neutrins que disputen a la llum el rècord de velocitat: el 12 de gener del 2009 Nadal signava l'aprovació definitiva (Expedient: 2008/034217/L) d'aquesta modificació.
Com es veu, mentre per un costat Paeria i la 'Caixa B' s'omplien la boca pregonant la promoció d'habitatge de protecció oficial, els mateixos actors es fregaven les mans amb l'operació de les dos torres de pisos, dels més luxosos de Lleida. En la mateixa línia hipòcrita cal afegir també que Proviure, la filial de Catalunya Caixa dedicada a la promoció dels pisos socials, ha fet ben poca feina a Lleida, tot i tenir a la seua disposició milers de metres quadrats amb un sostre d'edificació ben greixat per la Paeria. En total no passen de cent els pisos protegits (a Pardinyes i a Magraners) que ha fet en tots aquests anys, quan el compromís amb la Paeria eren més de 300, pel cap baix. El 2007 l'ajuntament va cedir fins i tot a Proviure un solar a Copa d'Or per fer-ne 117, d'aquests pisos. Al cap d'un any Proviure va renunciar i se'n va tenir que fer càrrec la Caixa de Pensions.
La Llotja, doncs, ha estat executada mitjançant una operació especulativa que res té a envejar als més refinats taurons que van alimentar la que ara ha esdevingut catàstrofe immobiliària. Una Llotja, a més, que sobreviu amb la respiració assistida que li proporciona la Paeria, que ha estat sense activitat rellevant des del maig fins al setembre d'enguany, que desapareguda l'òpera s'alimenta d'espectacles de segona, regal massiu d'entrades inclòs, i que experimenta ja inquietants senyals de l'efecte papallona (grans vidreres trencades), per no parlar d'un fenòmen a venir: els 10.400 metres quadrats de pedra morisca or, importats del Brasil per la principal empresa pedrera de Lleida (com si a les Garrigues no en tinguéssim, de pedra) amb què s'ha revestit la Llotja són un embolcall de luxe pel palau, però com tota arenisca suporta malament les glaçades i la contaminació.
Però tornem a la 'Caixa B', perquè la seua nacionalització no només pot traure a la llum detalls poc coneguts del procés de gestació de la Llotja i deixar a més sense 'cash' als partits que manàven i manen a la Diputació de Barcelona, sinó que tindrà efectes també sobre altres àmbits de Lleida, sense cap mena de dubte. La pèrdua de control per part de la caixa sobre els beneficis del, a partir d'ara, Catalunya Banc (només en podrà disposar del 10%, la seua part) fa trontollar importants projectes. Com l'activitat social de l'entitat. A banda del Club Sant Jordi, Catalunya Caixa participa en diverses iniciatives de caràcter social i assistencial, com el programa Viure i Conviure. O com l'administració de les 600 hectàrees del Congost de Mont-rebei, que de la nit al dia han passat a mans de l'Estat. La Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya va adquirir aquest espai natural el 1999 per a preservar-lo, com ha fet amb altres indrets de les comarques de Lleida. Territori i Paisatge és un dels grans 'terratinents' d'espais protegits de la província de Lleida. Com el centre de natura de les Planes de Son, a les Valls d'Àneu. Tot això ha estat ara nacionalitzat: és de l'Estat. Aquesta nacionalització afecta fins i tot un dels esportistes lleidatans amb més projeccció i futur: Marc Màrquez. No hem d'oblidar que un dels principals patrocinadors del jove pilot de Cervera és precisament Catalunya Caixa. Suposem que mantindrà el compromís. Als lleidatans no ens és gens aliena, doncs, la caiguda en desgràcia de la 'Caixa B'.

Ager Sedetanus

L'espurna

Pobresa

   Llegeixo a la portada del diari del marge esquerre que la crisi dispara la pobresa a Lleida segons denuncien quinze entitats cristianes lleidatanes dedicades a l’acció caritativa i social. Al diari del marge dret m’ha costat més de trobar la informació –és a la pàgina de la loteria- però també informa que un de cada cinc catalans viu en una situació de pobresa. A mesura que la crisi avança, aquestes entitats tenen més dificultats per atendre la gent amb problemes de subsistència perquè les administracions paguen poc, tard i malament. L’exclusió social creix però les seves eines i recursos minven. Un dels seus portaveus, Joan Suñol, ha arribat a dir que aquesta pobresa “genera violència interior en el cor de molts exclosos”. A l’alberg municipal i també a algunes parròquies hi ha cues de gent que torna cap a casa amb una mica de llet, un pot de cigrons i una capsa de galetes. Em sembla que els hi anirien molt bé els 30.000 euros anuals que la Paeria ha donat a la Confraria dels Dolors per al seu museu de religiositat popular. A la llista de les quinze entitats que conformen la Xarxa d’Entitats Cristianes d’Acció Caritativa i Social de la diòcesi de Lleida, la Confraria dels Dolors no hi consta.

Pau Echauz

Carajillo de Balasch

Sense sucre

La capital, per a qui la treballa
 
Del debat de les vegueries en va quedar una cosa clara: l'aspiració de Lleida de mantenir la capitalitat de tot el territori provincial, Pirineu i Solsonès inclosos. Lleida és una i no cinquanta-una. L'alcalde Àngel Ros va fer llavors un periple per tots els micròfons de país fins arribar al faristol del Parlament per defensar la capitalitat de Lleida. La ciutat no podia “perdre” aquelles comarques de muntanya per moltes i diverses raons: la comunicació natural a través de les valls, les relacions històriques, i sobretot per la influència econòmica i política que exerceix la metròpoli lleidatana sobre el territori.
 
Quan l'Ajuntament de Barcelona es va treure de la màniga l'organització d'uns Jocs Olímpics d'Hivern, de nou l'alcalde es va moure amb rapidesa per situar Lleida com a ciutat referent del Pirineu i per tant imprescindible dins l'organització dels jocs. Barcelona ho va acceptar amb una cordialitat sospitosa i va cedir amb entusiasme una cadira a Lleida dins del comitè organitzador dels jocs. Mentrestant, la resta de grups municipals aplaudien el lleidatanisme combatiu de Ros i en un tapís de la Paeria brillava com mai ho havia fet fins llavors la frase de Muntaner: Barcelona és cap de Catalunya en la marina, i en la Terra Ferma, Lleida.
 
La ciutat de Lleida hauria d'estar agraïda a aquest zel dels seus polítics sobre la seva capitalitat. Si és que fos un zel real i constant. Perquè no ho és. La capitalitat i la influència sobre el territori no es defensa acollint edificis oficials ni sortint a les fotos olímpiques ni ve imposada pel DOGC o El Corte Inglés. Un exemple: aquests dies hi ha al territori del Pallars un clam unànime contra la línia de Molt Alta Tensió (MAT). Des de fa un parell d'anys que tots els alcaldes d'aquell territori s'oposen al projecte. Quina és la resposta, el suport, l'ajuda rebuda des de la seva “capital”? ¿Que potser no és Lleida la ciutat capital del territori on es perpetra aquest agressió ambiental? No és pot ser la capital del Pirineu i després xiular i mirar cap a una altra banda quan t'omplen de torres elèctriques aquest Pirineu.
 
Un altra oportunitat de ser capital: el desastre financer d'alguns municipis, entre ells capitals de comarca de Mollerussa. La situació ha motivat multitud de reunions, mals de panxa, insomnis, fins la dimissió d'un govern municipal. Ara s'ha creat un nou lobby de caps de comarca de Ponent per intentar compartir serveis i redreçar la situació. On és, aquí, la “capital” d'aquestes terres? Ni que sigui en el nivell dels gestos, la capital de Ponent hauria d'exercir algun tipus d'autoritat moral o tutela territorial a l'hora de reclamar suport per a les ciutats de Ponent davant la Generalitat i l'Estat. Lleida és o no és capital?
 
I l'última: a la Franja, on acostumen a mirar amb més esperança cap a Lleida que cap a Saragossa i on la ciutat presumeix, amb raó, d'exercir una influència econòmica i cultural important, la retallada del nou govern en matèria de drets lingüístics, amb la retirada de la Llei de Llengües, tampoc no ha fet moure un dit als pròcers de la ciutat en defensa d'aquelles terres. Capital? La capital per a qui la treballa.
 
David Marín

Carn d'Olla

Tornem al passat

Sorprèn el silenci de tota Lleida després què un jove de la ciutat, Pau Rivadulla, hagi estat detingut per la policia espanyola i portat a l’Audiència Nacional a Madrid acusat d’un delicte d’apologia del terrorisme. Pau, de 22 anys, és molt conegut en els cercles del rap i hip hop com a Pablo Hasél. Les lletres de les més de vint maquetes que ha distribuït gratuïtament per internet no són gens ortodoxes. Són antisistema, defensen un comunisme ranci i algunes freguen el mal gust. Però de la discrepància estètica a l’emmanillament i el tracte com a pressumpte terrorista hi ha un món.
Sembla que el niu de l’operació policial rau en el ‘respecte’ que en Pau ha manifestat pel ‘Camarada Arenas’, el líder polític del Partido Comunista de España (Reconstituido) i de l’organització terrorista Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). A Manuel Pérez Martínez, sexagenari i empresonat a Madrid, no se li han pogut demostrar mai delictes de sang. La seua companya és la lleidatana Isabel Llaquet Baldellou, de 64 anys, veïna a la seua joventut del carrer Ramon i Cajal de Lleida i membre també de PCE(R). La policia espanyola considera que pertany també als GRAPO, amb l’àlies ‘Montse’, encara que ella sempre ho ha negat. Des del desembre del 2007 està en llibertat després de ser absolta en el judici pel segrest i desaparició de l’empresari aragonès Publio Cordón. Va ser entregada per França a Espanya l’any 2006 després de ser detinguda a París l’any 2000 quan portava prop de vint anys a la clandestinitat a Bèlgica. La circumstància lleidatana no és, però, la que lliga en Pau Rivadulla amb el ‘Camarada Arenas’. Només cal donar un cop d’ull a aquest web (http://www.presos.org.es/ARCHIVOS/campanapp.php?nb=arenas)  per adonar-se’n que la ‘campanya’ per l’alliberament de’n Manuel Pérez Martínez no és idea de’n Pablo Hasél i que si a tots els llocs on s’han fet proclames al seu favor la policia espanyola o l’Audiència Nacional hagués hagut d’actuar, les presons d’aquest país estarien ben plenes.

Ager Sedetanus

Carajillo de Balasch


L'atur suma el pitjor setembre en 15 anys a dos dies de les eleccions


Noves incorporacions

El Politburó del Carajillo Party es complau en anunciar avui una nova incorporació en aquest racó de perdularis i/o perdedors. Jordi Balasch, by Balasch, no necessita cap presentació però no precisament perquè sigui un impresentable, sinó per la seva més que llarga trajectòria d’humorista gràfic, dissenyador, il·lustrador, etc...En els propers dies hi haurà més sorpreses, nous companys de viatge, cafè i barreja. 

Carajillo Party