Síndrome d'abstinència


L'Incendi

Werher Zaballos

      En l’ambient polític i mediàtic de Lleida hi ha dues qüestions que floten, preguntes que per ara, no tenen resposta. La primera és com resoldrà Àngel Ros la compatibilitat entre l’alcaldia i el partit i si aquest fet obrirà una cursa successòria, que l’obrirà, no en tingueu cap dubte, sempre hi ha qui vol ser califa en lloc del califa. L’altra podria cotitzar en les cases d’apostes i es refereix a la capacitat de resistència del que ha de ser líder de la molt lleial oposició al govern de la Paeria. ¿Quant durarà Joan Ramon Zaballos en el seu nou càrrec? ¿Aguantarà tot el mandat municipal? ¿Qui li posarà més entrebancs per a desenvolupar la seva tasca, l’alcalde i tot el seu equip, o la mateixa federació que el va designar per a aquesta guerra?
   Sembla ser que les ferides internes obertes per la designació de l’independent no s’han tancat i els resultats electorals a Lleida ciutat encara couen i molt entre molts membres del comitè local de Convergència. La llista de Zaballos va perdre uns mil cinc-cents vots respecte del 2007 i els descontents atribueixen aquesta deserció de votants a la mateixa condició independent de Zaballos i a que no va voler ser més canyero amb Ros. Diuen que això no hauria passat si el candidat hagués estat “dels nostres”, o sigui dels seus, un home o una dona amb carnet de CDC. Les crítiques han arribat més amunt i l’autoritat de Ramon Farré ha estat qüestionada perquè se’l fa responsable de la desfeta.
   La mateixa urgència de la designació no va ajudar a que Zaballos fos acceptat entre els militants del partit. Una de les proves més evidents del malestar és que Alexis Guallar, que volia optar a ser el candidat, va renunciar a formar part de la llista en els primers llocs i es va col·locar entre els darrers i els suplents. Guallar seria ara un dels que anirien repetint “jo, ja us ho havia dit”, però quan hauria d’haver plantejat la seva oposició a la designació, si ho va fer, no ho va fer amb prou contundència. En conseqüència Zaballos va ser acceptat per la militància de manera formal i oficial però sense llençar coets i bengales.
   Un dels aspectes més curiosos de tota aquest episodi està en que si els militants avui crítics haguessin exigit l’elecció del candidat segons marquen els Estatuts, Zaballos s’hauria vist obligat probablement a participar en unes primàries enfront del mateix Guallar. Encara és més curiós saber, però, que si CDC va adoptar el sistema de primàries per escollir candidat es deu a que en el darrer congrés del partit, dos militants convergents de Lleida, van presentar esmenes als Estatuts en aquest sentit i van ser aprovades sense problemes. Els noms d’aquells dos compromissaris són Isidre Gavín i Alexis Guallar. La pregunta que queda en l’aire és: ¿perquè Guallar no va exigir primàries tal i com contemplen els Estatuts que ell mateix va proposar i aconseguir reformar?
   Zaballos és un admirador confés de Goethe. Una de les obres de joventut d’aquest geni de la literatura és Werther. El jove Werher cau perdudament enamorat d’una noia ja compromesa per al matrimoni amb un altre home. Incapaç d’aconseguir el seu amor, el dissortat protagonista de la novel·la demana una pistola que li porta la seva estimada i acaba suïcidant-se. Werther Zaballos s’ha enamorat perdudament de la missió que li tocarà representar però caldrà que vagi en compte perquè la seva enamorada, com en la novel·la, no li correspon. Només esperem que aquesta història no acabi com en la novel·la, si més no en el sentit literari. A dues setmanes del primer ple de la Paeria, CiU s’enfronta a un problema, cremar o no cremar el candidat. Recordeu que és el setè que opta a l’alcaldia.

Pau Echauz

Carn d'Olla

Abandoneu Ricard Vinyes!!!

Sigueu pràctics. Després de la revifada de divendres passat, la situació es tornarà a estancar. L'autoritat ha après la lliçó i no us tornarà a enviar la policia. Els mitjans de comunicació us aniran abandonant com ja va succeïr quan la vostra acampada començava a durar i durar. Vosaltres esteu incòmodes. Alguns veïns i comerciants estan incòmodes, fins i tot molestos pels claxons que sonen de matinada en solidaritat amb vosaltres. Avui dilluns tornen a comerçar les classes i a la plaça hi quedarà un escamot testimonial. Penseu que qui resisteix, guanya, així que us deixaran escolar poc a poc, com ja es veia venir abans que els mossos us fessin un favor. 
Doncs abans de perdre la batalla per esgotament, perquè no canvieu de tàctica? A la plaça Ricard Viñes ja us heu convertit en part del mobiliari urbà, en el sentit que la vostra acció no té més ressò que el que li vulgui donar qui us ve a veure o qui passa per allí, siguin mitjans de comunicació, polítics o simples vianants. Doncs perquè no portar la protesta allà on hi hagi atenció mediàtica, allà on hi hagi un esdeveniment, allà on hi hagi un focus d'interès, suposat o real, per part de la ciutadania? 
El pla és ben senzill. Respon a les accions per 'salts' que es feien quan la policia franquista, i també a la Transició, no deixava agrupar més de tres persones. Llavors es quedava en un punt i a una hora determinada, i ja estava muntada una manifestació llampec.  I així cada hora, si calia. Doncs adoptant aquest mètode, perquè no us presenteu als esdeveniments polítics, socials, culturals, esportius, socials, econòmics,... -molts d'ells autèntiques collonades, tot sigui dit de pas- i us erigiu en la veu de la consciència dels protagonistes? De pas potser evitareu que es segueixin llençant diners de tots en actes que es podrien estalviar perfectament.
Feu-vos amb una bona agenda de la setmana, que la trobareu als diaris, als webs de les diferents institucions, entitats, etc,... Decidiu en assemblea a quins actes us presentareu, i no cal ni que sigui secreta, la deliberació. No passa res perquè se sàpigui que el moviment dels indignats estarà present en tal o qual acte. Així obtindreu molt més ressó que quedant-vos quiets, incòmodes i mal dormits a Ricard Viñes. Deixeu la plaça per les assemblees setmanals on decidireu la vostra 'l'agenda' d'actes als que us presentareu. Així no hi haurà tantes hores mortes, esperant que vinguin a vosaltres els destinataris del vostre missatge. Aneu-hi vosaltres, als llocs, feu-los-hi el 'salt'!!! Serà més divertit, més emocionant, més profitòs.
Sigueu originals. No cal que esbronqueu ningú, ni que feu malbé res. Ni envaïr escenaris, ni locals, ni edificis públics. No cal. Només que us vegin, que feu pinya davant la porta, els cotxes, la comitiva, sense violentar ningú. Sigueu originals, repeteixo. Un dia aneu de roig, l'altre de negre, l'altre amb flors a la mà, l'altre amb pancartes, o com us roti, i així us fareu notar molt més. El carrer és de tots i no us poden fer fora. I si alguns dels mitjans de comunicació presents us ignoren deliberadament, es retrataran ells mateixos i s'hauran d'avergonyir de servir a certs amos.
La fòrmula, com veieu, permet ser més àgils, anar més 'al gra', on es pot obtenir ressò garantit, i penseu que durant tota la setmana se'n fan moltes, de coses en una ciutat com Lleida. Només us cal fer un bon llistat i votar en assemblea, després d'una reflexió i debat, a quins actes us presenteu. La gent no es cremarà tant per tenir que passar hores i hores improductives acampats a Ricard Viñes. Serà més còmode per a tots vosaltres. I, no cal dir-ho, feu ús de les xarxes socials per les quedades. No desaprofiteu la vostra capacitat de convocatòria, no la deixeu pansir passant hores i hores, dies i dies a Ricard Viñes sense mobilitzar-vos, sense mobilitzar. Com vau fer divendres després de la intervenció de la policia. Ningú us ha dit que vau protagonitzar probablement una de les manifestacions més importants que s'han produït mai a Lleida des de l'11 de juliol de 1997, quan milers de lleidatans van sortir al carrer per demanar que ETA no matès al regidor del PP d'Ermua, Miguel Angel Blanco, a qui va acabar assassinant l'endemà? Fins i tot això us han amagat? La vostra manifestació, espontània, va treure al carrer entre dos mil i quatre mil joves, i no tan joves, que van recórrer tot Lleida, una fita, un recorregut tan llarg, també poques vegades assolida. Vau deixar en ridícol altres manifestacions que a Lleida convoquen les corretges de transmissió del sistema, partits, sindicats, la Federació d'Associacions de Veïns, etc, que van sortir al carrer en una 'mani' preelectoral el passat dia 18 amb el pobre resultat de tots conegut. De fet, aqui mateix vam dir que si determinats partits tenien tan poca capacitat de mobilització, no era estrany que alguna enquesta els deixés fora de la Paeria, com així ha sigut.
No afluixeu. La vostra indignació és la revolta de milers de ciutadans que us fan costat, la majoria silenciosa a qui poseu veu, a qui representeu per assentiment mentre no es demostri el contrari. No us deixeu entabanar, per ningú, ni per blogs com aquest. Només us volem suggerir eines per si en voleu fer ús. Decidiu-ho tot democràticament, en assemblees representatives si pot ser, i no feu mal a ningú, ni a res. Penseu que no hi ha res més revolucionari que la veritat. I vosaltres l'hi heu posat rostres, i veu, dels que no en tenen, dels que no la tenen. Encara.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

El PSOE passa de Ricard Viñes

És enternidor veure com la superioritat moral de què es vanta la suposada esquerra que vol patrimonialitzar el PSOE s'estimba amb contumància contra el mur de la misèria intel.lectual i la més enganxifosa de les hipocresies socials i polítiques. L'espectacle de la designació 'digital' del vicepresident del Govern central Alfredo Pérez Rubalcaba com a hereu de l'amortitzat José Luis Rodríguez Zapatero per encapçalar la tropa socialista davant les eleccions generals del 2012 ens demostra que el PSOE és com tots els altres partits. Però aquests altres almenys no fan comèdia i no aparenten el què no són, estructures obertes on les bases eligeixen els seus candidats. Prietas las filas, recias marciales, els socialistes s'han deixa't d'hòsties i d'el.leccions primàries i han tirat pel dret tornant -si és que l'havien abandonat mai- a la democràcia orgànica, aquella concepció de l'organització social que passa del vot de cada ciutadà perquè la representació popular està més endreçadeta si es deixa a mans de la família, el municipi i el sindicat, estructures socials 'naturals' que tanta cohesió van donar al franquisme i dónen encara a la nostra societat formalment democràtica.
Ja poden acampar força dies els nostres herois i heroïnes a Ricard Viñes, ja, demanant una regeneració moral, social i política, que els encarregats d'escoltar-los, els què manen, van a la seva, i espereu-vos. Els mossos d'esquadra no us els va enviar divendres un conseller anomenat Puig, Felip Puig, sinó una concepció escleròtica i absolutista de com han de ser les relacions socials i els equilibris entre els que manen i els que estan obligats a obeïr. No us sembla simptomàtic que l'acció policial només s'executès a Barcelona i a Lleida? A la plaça Catalunya hi havia, si voleu, arguments, motius o excuses, bons o dolents, per a justificar la repassada, poseu-hi les conseqüències menys desitjables de l'acció de l'opi del poble. Però, i a Lleida? Una trentena d'arreplegadets/detes en un racó d'una multimilionària plaça que els lleidatans acabarem de pagar quan els caragols portin turbo, quin perill representàven, quina nosa feien, quina insalubritat generàven?
Lleida ciutat ha quedat aïllada del món com un reservori de la franquícia catalana del PSOE, així que els procediments de la casa mare se li poden empeltar mentre no es demostri el contrari, mentre el PSC no faci un acte de contricció, trenqui el sogall i passi per Ricard Viñes a escoltar. Ull amb els comportaments que genera l'absolutisme il.lustrat, ull amb el despotisme benevolent perquè no deixen de ser formes 'amables' de dictadura. I sobretot ull perquè hi ha una connexió perversa amb la concepció de la democràcia orgànica de què parlàvem abans. Feu un repàs a Hegel i ho veureu.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla


Ara, encara heu d’afluixar menys!!!

 No us preocupeu, ni en feu un grà massa, de l’actuació de la policia divendres al matí. Tot ha estat dins un ordre, i les forces democràtiques acostumen a retroalimentar-se. En un sistema democràtic, el monopoli legal de la violència el té l’Estat i les seues franquícies i això no ho canviareu, ni ha de ser l’objectiu principal, perquè el dia que maneu vosaltres haureu de legitimar-vos també si necessiteu fer-la servir, la força. I ocasions n’hi haurà, en podeu estar ben segurs. S’ha de ser positiu, i aprofitar al vostre favor tota l’energia que han desplegat contra vosaltres. Sigui l’alcalde, sigui la Generalitat, qui ha pres la iniciativa d’enviar-vos els mossos i la policia local, no importa. Forma part del guió. Fa uns dies ja us advertiem què alguna o altra garrotada de la policia us cauria. Està als manuals, i això no ho canviareu, perquè aquesta policia potser us l’enviaria també aquell o aquella ciutadana que dos dies abans us ha signat recolzant-vos, si li toqueu el botet. La policia és un instrument que qui mana instrumentalitza –en tots els sentits de la paraula, bons i dolents, de vegades- per aconseguir la sovint mal anomenada pau social. I si un alcalde, un vianant, un comerciant o una padrina se sent amenaçada o violentada per la vostra actitud o la vostra moguda, no dubteu que us l’enviaran amb uns quants encàrrecs.  En bona lògica democràtica, aquesta mateixa policia us ha de protegir també a vosaltres, encara que us sembli estrany i mentida.
Així que focalitzem les energies en què és important. Oi que arrel de la intervenció dels mossos el matí de divendres heu obtingut molts més recolzaments espontanis? Oi que heu despertat més simpaties entre els vianants i entre la gent que us ha vist a la tele o us veurà als diaris? Oi que aquests mitjans de comunicació, com us vam advertir, ja començaven a passar de vosaltres i cada vegada venien menys per Ricard Viñes? Oi que us tornen a fer cas, encara que sigui en motiu de la ‘visita’ dels policies? Oi que entre vosaltres mateixos s’ha refet el ciment de la solidaritat, una mica estovat pel cansament de tants dies al peu de la tenda? Oi que encara teniu més ganes de seguir endavant gràcies a l’acció policial, que ha actuat de revulsiu? Oi que la propera operació dels mossos ja no us agafarà tant de sorpresa i estareu més preparats per afrontar-la, amb seny, això sí? Oi que la plaça ha quedat fins i tot millor, més endreçada, amb pancartes més xules i visibles que les desenes de cartellets que s’havien anat amuntegant des del dia 15? Oi que noteu un allau de simpatia, que fa només 24 hores esdevenia de vegades fàstic a la cara de més d’un vianant que creuava la plaça? Oi que aquesta ‘posada a punt’ de la vostra protesta, que hauria de ser la de tothom, us proporciona energia com per tornar a començar?
Doncs si esteu d’acord en uns quants d’aquests punts, penseu que la vostra empresa no ha fet més que reactivar-se i agafar embranzida,  i us ha deixat més organitzats, més crescuts, amb el sarró més ple d’arguments. Ara, doncs, més que mai no heu d’afluixar. La gent que n’està fins als collons, la gent que ho passa malament, la gent que no ho passa malament però que n’és conscient, que n’estem de malament i no es renta les mans, la bona gent, i fins i tot molts dels polítics covards que no n’han tingut prous per fer-vos costat o simplement escoltar-vos, estan amb vosaltres. Estem, esperançats, amb vosaltres.

Ager Sedetanus

L'Incendi

Com solucionar problemes inexistents

Una frase de José Maria Aznar que ha quedat en la memòria col·lectiva és aquella que va dir quan se li va preguntar per una expulsió d’immigrants practicada sense cap tipus de delicadesa. Els expulsats van ser sedats en contra de la seva voluntat i van viatjar emmanillats. La resposta d’Aznar davant aquest tracte denigrant va ser: “teníamos un problema y lo hemos solucionado”.
   El conseller Puig i els alcaldes socialistes de Barcelona i Lleida tenien un problema però no l’han solucionat. Els lamentables fets d’ahir demostren que al poder li agrada intimidar, fins i tot cascar quan considera que la seva autoritat es posa en dubte. Tenien un problema i lluny de solucionar-lo l’han fet més gros. ¿Si de debò volien netejar la plaça perquè no hi enviaven les brigades de neteja necessàries? ¿I, si de debò volien desallotjar-la, perquè permeten que els indignats hi tornin? ¿Si el problema era de salubritat, perquè s’adopta una solució d’ordre públic? ¿Si els polítics volen solucions polítiques perquè s’obstinen en una solució policial? Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, diuen.
    Ara fa cosa d’un segle en diferents ciutats d’Europa van sorgir moviments artístics que preconitzaven una ruptura total amb l’art oficial, trencar amb la lògica i proclamar la poca-soltada com a conducta davant l’absurditat i la mediocritat d’aquella societat en la que vivien. Un d’aquells moviments va ser Dada. Va arribar un moment en que els dadaistes van dur els seus plantejaments tan lluny, que de tant negar la cultura, les costums i les institucions van acabar negant-se a si mateixos i van protagonitzar el primer suïcidi cultural del segle XX. Va ser una auto-immolació en tota la regla però de les cendres del dadaisme va sorgir un moviment poderós, el surrealisme, una revolució del esperit. Els surrealistes eren els dadaistes que s’havien negat a suïcidar-se perquè volien fer sostenible i eficaç, que dirien ara, aquell esperit de revolta permanent. Va ser una aventura intel·lectual formidable que encara dura perquè aspirava a canviar la vida transformant el món. L’espurna de Dada va provocar l’incendi del Surrealisme.
   La gent de la plaça corria el perill de l’esgotament físic, de la indiferència mediàtica i de que la seva espurna no alimentés prou la metxa. Ha estat l’actuació policial la que ha tornat a posar llenya al foc i l’ha encès de nou. La gent de la plaça surt refermada en les seves conviccions i més esperonada per seguir reclamant un capitalisme de rostre humà i sobretot que no se’ls enganyi. Si el poder hagués tingut paciència d’aquí una setmana es tornarien a ballar sardanes a Ricard Viñes perquè els indignats no haurien aguantat tant i s’haurien estalviat les fotos que avui hi ha a totes les webs del món i que comprometen la imatge d’un país democràtic i tolerant, que sap respectar la llibertat d’expressió i reunió pacífica dels seus ciutadans. La gent de la plaça ara sap que molesta prou com per a molestar encara més al poder.
   Però si el poder tenia un problema i no l’ha solucionat, o més aviat, crea una solució per a tenir un problema, els indignats també haurien d’aprendre alguna lliçó. Dur les situacions al límit condueix a un final si voleu heroic però trist com el de Dada. Dels debats, de les vivències, dels problemes i de la imaginació aplicada aquests dies s’haurien de treure les primeres conclusions. Com els Dada, neguen l’absurditat d’una societat que els hi nega el futur i com ells, si no condueixen la revolta cap a la direcció adequada, podrien acabar com les cendres de les brases. Com els surrealistes haurien de fer sostenible l’esperit de revolta permanent.

Pau Echauz 

Carn d'Olla

Democràcia de baixa qualitat

Si la democràcia representativa accepta una forma d'auditoria sobre el seu funcionament, aquesta és sense cap mena de dubte la que mesura la seva qualitat en base precisament a això, amb quina fidelitat la reflexa, aquesta representació que otorguem els ciutadans amb el nostre vot. I si agafem aquest paràmetre com a mesura de la salut de la nostra democràcia, podem dir sense massa por a equivocar-nos que a Lleida ciutat aquesta qualitat és baixa, a tenor del que es pot deduïr dels resultats de les eleccions municipals del passat diumenge 22 de maig.
Ahir aquest Carn d'Olla ('Lleida: tenim un problema') ja desvetllava una dada inquietant: per primera vegada a la curta història de la democràcia espanyola, a la ciutat de Lleida havíen votat menys de la meitat dels ciutadans del cens, i precisament en unes eleccions municipals, que se suposa són les que han d'atànyer més la ciutadania, per la proximitat de l'administració que es tria. Doncs 45.565 lleidatans van atansar-se fins les urnes (el 49,81%), però 45.906 van decidir no fer-ho (el 50,19%). La dada no aniria més enllà d'un toc d'atenció sever a la política local d'aquesta ciutat si no fos, però, que Lleida assolia, a més, el trist mèrit de ser la primera capital de província de l'Estat on la participació en unes municipals baixava del 50%.
Però això ja ho vam dir ahir. Avui podem afegir que tot i haver votat aquestes 45.565 persones, el vot d'un de cada cinc lleidatans, és a dir, 8.410, no ha servit literalment per a res, com si s'haguessin llançat a la paperera. Són tots aquells vots que van anar a parar als partits que la mecànica electoral i la llei d'Hont deixa fora de la Paeia perquè no arriben al 5% dels vots emesos. Així, els 2.080 d'Iniciativa, els 1.890 d'ERC, els 1.464 de la CUP, o els 1.120 de PxC i d'altres formacions minoritàries, no han servit per a res. És el joc electoral, ja ho sabem, legal i legítim, però aquesta vegada, quan la Paeria es queda amb només tres forces polítiques representades, es posen cruament de manifest les carències d'aquest sistema de representació. Que el vot d'un de cada cinc lleidatans que han anat als col.legis electorals no valgui per a res hauria de moure a la reflexió, o a tornar a revisar el topall del 5%, que ja va ser del 3% però es va elevar per impedir l'entrada de partits minoritaris. A banda doncs dels 45.906 ciutadans que no han volgut estar representats per ningú i per això no han anat a votar, i dels 1.943 que ho han fet en blanc i que se suposa tenien les mateixes intencions, n'hi ha 8.410 que sí ho han fet, de votar, però no els ha servit de res perquè no tenen cap interlocutor a l'ajuntament. I són molts, com tots els habitants d'un barri sencer de Lleida. El seu exercici de sobirania ha estat inútil.
Que la majoria absoluta assolida per l'alcalde Ros estigui sustentada en una proporció (18.864 vots) tan baixa del cens electoral, i fins i tot del total dels que van anar a votar, no la deslegitima de cap de les maneres, en absolut. Però mou a reflexió sobre la salut d'aquest sistema representatiu, que permet a minories majoritàries assolir altíssims nivells de representació d'un col.lectiu infinitament més ampli (els més de 90.000 ciutadans amb dret a vot a Lleida, o el total dels 137.000 habitants). 
Lleida, com hem dit, ha assolit el trist rècord de la participació més baixa en unes municipals, però la reelecció d'un alcalde del PSC per governar quatre anys més la ciutat porta Lleida a atansar-se a un altre, de rècord: a l'acabar el mandat, serà una de les poques ciutats espanyoles on ha governat durant més temps una mateixa foça política. Si la salut de la democràcia es mesura també per l'alternança en el poder de les diferents opcions polítiques, a Lleida hem de situar altra vegada el llistó ben baix. El 2015 hauran estat 32 anys de governs socialistes des de la restauració de la democràcia, només interromputs del 1987 al 1989 per un curt periode de govern convergent que tots sabem com va acabar. 
Tants anys seguits al front de l'ajuntament d'una capital de província per part de la mateixa força política només ho trobem a Santander, on ha governat sempre el Partit Popular, i a Bilbao, on sempre ha manat un alcalde del Partit Nacionalista Basc. La veritat és que aquesta eternització al capdavant del govern municipal no ha produït pas els mateixos resultats a les tres ciutats de què parlem. Difícilment Lleida resistiria una comparació amb Santander o Bilbao, i no només pel seu tamany.
La manca de representació efectiva dels electors lleidatans que han anat a votar és culpa principalment del sistema electoral, però també dels ciutadans que s'han quedat a casa o han marxat a la platja. L'abstenció genera aquests monstres que estem descrivint, però si aquesta abstenció és a més induïda, com sembla que ha passat en el cas de la principal (pels pèls, tot s'ha de dir) força de l'oposició, la situació esdevé gairebé còmica. És evident que més de la meitat dels electors de Lleida ciutat que van votar CiU a les eleccions al Parlament del 28 de novembre han passat de donar el seu suport a la candidatura del mateix partit a la Paeria, que només ha replegat 8.212 vots, dels més de 22.000 que va recollir la mateixa formació fa sis mesos. Un sector de la coalició nacionalista ha dedicat esforços a la desmobilització durant la campanya, segons expliquen, amb certa estupefacció, militants de base dels patits que en formen part. Aquest mateix sector, o persones significades, han fet saber aquests dies les seues crítiques al candidat i als responsables del partit i de la campanya pels resultats obtinguts. Qualifiquen de 'tova' l'actitud envers el candidat a la reelecció, l'alcalde Ros. Com si en els darrers quatre anys de mandat a la Paeria la tasca de l'oposició, sobretot de CiU, haguès estat precisament combativa! De bombers piròmans n'hi ha a tot arreu, i a la política encara més. Aquests, però, han aconseguit calar-se foc fins i tot a ells mateixos, com qui es dispara un tret al peu. O no s'adonen que les seues crítiques d'ara contra els seus companys de partit han obtingut més ressó del que mai va obtenir la tasca com a oposició a la Paeria? S'han parat a pensar per què? La baixa qualitat de la democràcia no només s'expressa en nivells de representació. També es medeix per la honestedat, la coherència i el joc net dels seus actors.

Ager Sedetanus

L'incendi


L’empatx de CiU

   L’opinió pública, o sigui la publicada, s’està fixant de manera morbosa en la descomposició del socialisme espanyol i català. És lògic, sempre triomfen les pelis d’històries on a la decadència s’hi afegeix el sexe, una bona baralla a cops de puny i les punyalades. A Europa aquest debat gairebé no existeix perquè la socialdemocràcia ara mateix no te cap força, incapaç de donar una resposta política a la crisi, incapaç de bastir una alternativa política als dictats de quatre consells d’administració, venuts con estan a les lleis d’allò que anomenem genèricament “els mercats”.
   Es fàcil dir que els socialistes estan administrant molt malament la derrota però, i els guanyadors, administren bé la victòria?  A Catalunya, Convergència i Unió ha esdevingut la primera força municipalista. Els d’Artur Mas criticaven el tripartit i el PSC perquè acaparaven el poder a la Generalitat, a tres diputacions i als ajuntaments de les quatre capitals catalanes. Ara, CiU controla la Generalitat –amb una majoria relativa- però també les quatre diputacions, l’ajuntament de Barcelona, el de Girona, segur que el de Tarragona, gairebé tots els consells comarcals, l’Aran i el DOG, a més de TV-3 i Catalunya Ràdio. El tomb polític ha dissenyat una situació política nova de trinca perquè CiU no havia gaudit mai de tant de poder.
   ¿S’imaginen Jordi Pujol en els seus bons temps amb tot aquest bé de Déu controlat des de la Casa dels Canonges? ¿S’hauria carregat l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per exemple? Ho dubto perquè els nacionalistes afirmaven que si volien les diputacions era per tancar-les, però quan ja les tenien a la seva disposició, les mantenien obertes en horari comercial de municipi turístic. Amb l’Àrea Metropolitana li haurien canviat el nom i a córrer.
   Pujol tenia contrapoders que limitaven la seva capacitat de maniobra però, avui, 2011, el seu successor, Artur Mas no te cap contrapoder que el pugui frenar, i això tampoc pot ser bo. Pujol va generar el pujolisme, que era una forma de controlar el territori i les institucions, però avui, la recepta pujoliana per administrar tot aquest immens poder no serveix i Mas ho sap. CiU està exposada a caure en els mateixos vicis de l’era Pujol que el tripartit també va adquirir i desenvolupar amb personalitat pròpia. Sense cap contrapoder que li planti cara i amb l’excusa que governa per a tots perquè gairebé totes les xinxetes del mapa son del seu color, pot acabar governant per als seus, mirant cap a un altre lloc per no veure el que fan els seus i al capdavall mirar-se massa el mèlic. La classe mitjana d’aquest país va tornar a donar responsabilitats al nou projecte catalanista d’Artur Mas perquè va considerar que havia purgat prou els pecats del pujolisme i oferia un discurs realista per fer front a la crisi. Però la classe mitjana dels vuitanta i els noranta avui conforma un nou proletariat i no sols de valors es viu. Les retallades provocaran desgast –encara que per ara no ho sembla- però la necessitat de la tisora no pot frenar l’acció de govern, la quotidiana i la que ha de preparar al país quan estigui en condicions de sortir de la crisi.
   Artur Mas i els seus no haurien d’oblidar mai l’amarga travessa del desert. Els hi toca aixecar el país, i potser a partir de l’any que ve ser la força majoritària catalana a les Corts. Passar de la pobresa a l’opulència en tant poc temps podria ser contraproduent. Ho tenen tot a favor, que no s’empatxin.

Pau Echauz

Carn d'Olla

Lleida: tenim un problema

La ciutat de Lleida és la capital espanyola on els ciutadans han passat més d'anar a votar a les eleccions municipals del passat diumenge. Sabíem que la renovada majoria absoluta de l'alcalde Ros es sustentava en una abstenció récord i amb una participació gairebé ridícola, del 49,81% del cens electoral. Doncs bé, fent un cop d'ull a les dades de totes les capitals de província de l'Estat, podem comprovar com Lleida ha batut un rècord mai vist: és la única ciutat on la participació no arriba al 50% del cens electoral. Però no només a les eleccions del passat diumenge, sinó també a les eleccions municipals del 2007. Aquell any, el rècord abstencionista se'l va emportar Màlaga, però amb un 50,17% de participació. Cap ciutat baixava dels 50%. Diumenge, més de la meitat dels lleidatans que podien votar, com deiem ahir en aquest mateix blog, van preferir no fer-ho. Trist rècord, doncs, el de la ciutat de Lleida. La segona ciutat més abstencionista ha estat Girona, però allí no es va baixar de la frontera psicològica del 50%, i es va quedar en un 51,70% de participació, dos punts per sobre de Lleida.
Però les particularitats abstencionistes i de 'rebot' dels electors de Lleida capital no s'acaben amb aquesta fita que passarà als annals de la ciència electoral, sinó que Lleida ciutat ha estat també la quarta capital espanyola amb un percentatge més alt de vots en blanc, per darrera de A Coruña (4,56%), Barcelona (4,47%) i Girona (4,38%). A Lleida es van comptar 1.943 vots en blanc, un 4,33% del total, i una xifra que converteix el vot del cabreig en la cinquena força política de la ciutat, per davant dels 1.890 vots (4,21%) que va obtenir Esquerra Republicana i a poca distància dels 2.080 vots (4,64%) d'Iniciativa. Si hi sumem els 721 vots nuls, tenim la quarta força política de la Paeria, amb més del 5% dels vots, que li hagués donat dret a una cadira de regidor al ple municipal.... però buida. Hagués estat tot un daltabaix, un escenari així. Doncs hem estat ben a prop.
Els millors resultats obtinguts a tot Espanya per un alcalde socialista es sustenten, doncs, en un panorama de participació desolador, que posa Lleida com a capdavantera de l'abstenció en les dos darreres cites electorals municipals. Hi han hagut altres dos majories absolutes d'alcaldes socialistes a capitals de província espanyoles, resultats tan bons com els d'Àngel Ros, doncs. Però a Sòria hi va haver una participació del 63,40% i un 3,79% de vots de rebuig o en blanc, mentre que a Cuenca la participació va ser del 72,35% i els vots en blanc inapreciables.
A Lleida tenim, doncs, un problema. Hi ha qui diu que els 18.864 vots del PSC a la capital (prop de 3.500 menys que el 2007 i 4 punts per sota d'aquell any) ténen directa correlació amb les mil cinc-centes nòmines llargues de la Paeria; que els 8.212 vots de CiU (1.500 i 2 punts menys que el 2007) són dels militants i simpatitzants de pedra picada, que han vist molta deserció al seu voltant; i que els 7.410 del PP (1.800 i 4 punts més que fa quatre anys) són dels que volen canya al mono del Govern Zapatero. Però el què és ben cert és que més de la meitat dels electors de la ciutat ha passat de votar, i això hauria de moure a la reflexió. A analizar si aqui es guanyen eleccions per l'atracció del cartell o per la concurrència d'una sèrie de factors de control sobre el vot, que esdevé gairebé captiu. Això no ha passat a cap altra capital espanyola, així que potser faríem bé de fer-nos-ho mirar. Ara sí que podem dir, amb les dades a la mà, que a Lleida hi ha una autèntica majoria silenciosa que no ha volgut votar. Per què serà?

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Capità Manaia

Lleida és una illa socialista enmig de l’oceà convergent i popular. No és ni sisquere una península esquerranosa del cinturó roig de Barcelona unida per la autovia A-2, com havíem aventurat dies abans de les eleccions en aquest mateix bloc. No ho és perquè el cinturó roig del Baix Llobregat, el Vallès i altres raconades poligoneres, senzillament ha estat dinamitat per les tropes de la dreta i del centre-dreta. Així que a la capital del Segre ens hem quedat ben aïllats de l’onada que recórre el món mundial escombrant l’equerra. Ni península, doncs, sinó illa Baratària, aquell indret imaginari que valia un imperi però que es va esmicolar enmig el desori i l’escarni del fabulador.
Cada poble té els governants que es mereix, així que res a dir de la reentronització de l’alcalde Àngel Ros amb la seua renovada majoria absoluta, tot i que com diu l’amic Pau Echauz, ha estat revalidada amb una xifra d’abstenció mai vista –més de la meitat dels votants de la ciutat s’han quedat a casa o han marxat a la platja, cosa que no ha passat a comarques-  i amb una pèrdua de més de tres mil vots respecte el 2007. De totes formes, cinc centes nòmines noves de trinca donen per a moltes fidelitats i una bona bossa de vots. De l’oposició poca cosa es pot dir, tret de felicitar l’Imma Manso i els seus per haver sabut arreplegar els vents que bufaven a favor, i de recomanar als convergents que rebaixin la dosi de caïnisme perquè podrien prendre mal.
L’etapa que comença ara a la Paeria, però, no serà de fàcil transitar, malgrat la majoria absoluta o absolutista, com la batejaven alguns. Perquè ara tocarà fer allò que no s’ha fet per no espantar la clientel.la: aplicar mesures de contenció de l’enorme deute municipal, obligats per la caiguda dels ingressos, si no es vol arribar al col.lapse financer a mesura que avanci aquest nou mandat. I tot això s’haurà de fer en un context de governs i institucions sinó hostils, sí més aviat poc inclinats a tapar les vergonyes de l’adversari. Mireu sinó què passa amb la relació Govern Mas-Zapatero. Veurem també amb quina alegria reben els afectats els, diguem-ne, ajustaments, per no parlar de retallades, mot patrimoni de les hostes que setgen la Plaça Sant Jaume costat muntanya –i ara també costat mar- i que diumenge van quedar ben escuades.
Serà de mal transitar, dèiem, perquè en aquest mandat entrarà també en escena el paper que a l’Àngel Ros li pot tocar jugar al carrer Nicaragua, seu dels socialistes catalans i ara un mar de llàgrimes. Ambició no n’hi falta, així que preparem-nos pel nou escenari, que d’aquí a la tardor estrenarà variades representacions. El què no acaba de quadrar és la naturalesa d’aquesta ambició, perquè hores d’ara l’únic que pot anar a buscar a la seu del socialisme català l’Àngel Ros, convertit en capità Manaia de les tropes que han sobreviscut, és l’urna amb les cendres d’un partit que una vegada va ser hegemònic i que ara s’ha autoincinerat.


Ager Sedetanus

L'esperança socialista

Síndrome d'abstinència

L'incendi


Notes de matinada electoral

La victòria d’Àngel Ros és més que rotunda. El candidat a la reelecció fa historia perquè encadena dues majories absolutes seguides, un resultat que Siurana –més inestable ell, més procliu al desgast del poder- no va aconseguir mai. Aquesta és la cara, perquè la creu de Ros és que no supera el llistó dels 15 quan Siurana va aconseguir 17 regidors en dues ocasions. Però d’entrada cal felicitar-lo perquè el seu lideratge lleidatà ha estat confirmat i segueix sent el preferit en una amplia franja ciutadana que desborda el propi electorat socialista. Plebiscit guanyat, feina fuig, ara mirem cap a Nicaragua, Ferraz i la Moncloa.
   El triomf de Ros s’explica en primer lloc per la fermesa del seu discurs, el seu treball infatigable i una obra pública que ha transformat, per bé i per mal, la ciutat d’ideals que volíem bastir. Ros sap usar i abusar també del màrqueting i de la presència constant en els mitjans i ha fet una campanya de trucada telefònica. Però sobre tot s’ha beneficiat d’una oposició erràtica, feble, que no ha sabut o pogut plantar-li cara, ni durant el mandat ni tampoc en la campanya.
   CiU ha deixat sol Zaballos davant la fera. Ramon Farré, que li hauria comprat un cotxe al flamant candidat novell e independent, ara podria fer Zaballos president de la Diputació i així podria assegurar-se que al 2015, Lleida seguirà sent l’única ciutat amb xinxeta vermella de tot el mapa peninsular. Molts pensàvem que Zaballos era un bon candidat per a CiU però els resultats no ho confirmen. Un cop ha deixat de ser candidat té davant seu l’oportunitat de demostrar que serà un bon cap de l’oposició. No cal que li comprem el cotxe, només que no ens vengui la moto.
   Una de les millors novel·les del Marquès de Sade és Justine ou les malheurs de la vértu. Tracta d’una noia que vol ser virtuosa però per molt que vol guardar la virtut acaba sent víctima de tot tipus de depravacions sexuals. És una situació semblant a la que han patit Esquerra i Iniciativa que volien guardar al màxim la puresa de les seves propostes ciutadanes i ara, sigui pels indignats, sigui pels indecisos, sigui perquè els indignats han mobilitzat el vot conservador coneixen la dissort de la virtut.
   Una altra novel·la del diví marqués és Juliette ou les prosperités du vice. La germana de Justine té èxit en la vida perquè no fa cas de les conveniències morals. El PP local sabia que havia de mobilitzar per al seu recompte un segment social que mira cada nit El gato al agua, escolta la COPE i llegeix La Razón i La Gaceta, perquè, honestament, queda algun lector d’ABC a Lleida? Amb un llenguatge calcat al d’aquests mitjans, Inma Manso ha aconseguit identificar Ros amb Zapatero. Èxit rotund, el vici sempre prospera. Cal tenir en compte que Inma Manso disposa d’un mag entre els seus regidors. Pot intentar hipnotitzar l’alcalde però dubto que se’n surti.
   Dues reflexions més. La primera és que Ros ha perdut vots i percentatge, més de tres mil vots en brut i cinc punts. Quan advertia contra la relaxació del seu equip es referia a que sempre queda un rasclet per passar i que hi ha un desgast fruit de l’exercici del poder. Caldrà que els estreteges socialistes busquin en quin forat són aquests vots. ¿S’han quedat a la plaça Ricard Viñes o el PSC els havia agafat prestats del PP?. Per primera vegada l’abstenció guanya a la participació a Lleida, una dada inquietant.
   El dia desprès del 22-M, Lleida destaca en el mapa per la reelecció del seu alcalde. A Nicaragua li demanaran que segui al costat de Montilla, s’ho ha guanyat. Això no ha fet més que començar.

Pau Echauz

Carn d'Olla

No afluixeu!!!

 Encara que els politics locals no us hàgin fotut puto cas, tret d'algun que vol pescar vots amb un gargot. Encara que a partir d'aquest diumenge les coses segueixin com estàven perquè la gent que votem estem aubardats i no tenim collons de fotre-li foc a la barraca. Encara que us diguin que sou uns pollosos. Encara que us diguin que sou uns fills de papà que esteu de happening i que feu això perquè ja sabeu què sereu quan sigueu grans. Encara que en cinc dies d'acampada no tingueu les coses clares i no hagueu trobat la clau per millorar el món. Encara que la vostra son, el vostre fred, la vostra catipèn, el vostre mal d'ossos de dormir malament no s'hagi traduït en promeses de l'autoritat competent, tot i que moltes vegades és paper mullat. Encara que a Madrid els putos amos d'aquest puto pais diguin que ja us en cansareu, ja, que dilluns s'ha de tornar a classe, al curro -qui tingui la sort de tenir-ne-  i que la cosa afluixarà per sí mateixa. Encara que us diguin que és inútil, que no us cal trencar el cap, que això no ho arregla ni Déu i que la cobdícia humana us escombrarà les bones intencions quan pogueu tocar virolla o poder. Encara que hi hagi desercions entre els companys i companyes, perquè no tothom té la mateixa capacitat de resistència. Encara que us ensarronin els mitjans de comunicació i els xerrameques de sempre. Encara que aquests mitjans i xerrameques us fotin fora dels telebrutícies i de les primeres planes perquè hàgiu passat de moda a mitja setmana i perquè sigueu pocs. Encara que alguns elements intentin parasitar la moguda i fer-la servir de palanca d'objectius inconfessables. Encara que aquests elements us facin mal veure a ulls els anestesiats ciutadans i potser us caigui alguna garrotada de la policia. Encara que se'n fotin de les collonades que de vegades escriviu a les pancartes. Encara que us desanimeu per això, però penseu que qui se'n riu de qui demana un món millor acostuma a ser un bon fill de puta. Encara que demaneu la lluna tot i saber que no hi ha escala prou llarga per arribar-hi. Però la lluna hi és, i de vegades només cal fermes ganes d'arribar-hi per anar arreglant el camí que ens hi portarà, encara que no hi arribem mai. No afluixeu, nois i noies, que això és gran, encara que no sapiguem què és. Perquè li heu fotut foc a la metxa de la il.lusió i d'una manera o altra, en un lloc o altre, més aviat o més tard, un horitzó nou esclatarà.


Ager Sedetanus

AJUDA A ARRELS

Benvolguts

Us fem una crida solidària.

Arrels Centre Obert necessita urgentment llet i sucs per poder seguir oferint el servei de berenar durant la sala d'estar per a les persones sense llar de la ciutat.

Les persones que pugueu/vulgueu col·laborar ho podeu portar directament al nostre centre:

ARRELS - CENTRE OBERT
CARRER PANERA Nº 7 , 1ER PIS
HORARI: DE DILLUNS A DIVENDRES DE 11H A 15H I DE 17H A 20H.

Moltes gràcies a tots i agrairiam en fessiu la màxima difussió possible


ARRELS-CENTRE OBERT
Tlf- 973 27 52 92
C/Panera nº 7, 1er pis
25002 Lleida

L'Incendi

La gent de la plaça

Benedetta Tagliabue  no acostuma a dissenyar places per acollir revoltes ciutadanes i la de Ricard Viñes no és una excepció. Els participants en aquest aplec seuen per terra i parlen, més aviat enraonen i procuren no trepitjar les franges verdes de gespa. Són allí perquè aquest espai els pertany i el cuiden. És una revolta més que una revolució. Ja era hora que algú fes alguna cosa, que algú fes pública la seva més rotunda disconformitat amb l’actual estat de les coses. Els hi diuen, es diuen, ens diem, els indignats, gent que ha sortit al carrer per dir de viva veu o amb la seva presencia de que hi ha alguna cosa que grinyola i que la crisi no ha fet més que aguditzar.
   La gent no acaba d’estar d’acord en que la crisi la tinguin que pagar els ciutadans i denuncien que la democràcia funciona a nivell partidista, però no funciona a nivell polític. L’objectiu de la política és l’art de lo possible, no una picabaralla constant pel poder entre els partits. Els ciutadans indignats estan demanant que la política sigui útil, que solucioni el drama de les hipoteques, que la economia no escanyi, que el treball dignifiqui de debò, o sigui, un capitalisme de rostre humà.
   A París, al 68, una altra d’aquelles primaveres lliures, els revoltats van escriure que sota les llambordes hi havia platges. Ahir en el transcurs de l’assemblea es van poder escoltar també frases plenes d’enginy, eslògans que parlen d’utopies com a veritats prematures o del treball com a eina per solucionar les necessitats de la societat i no els objectius del mercat. No discutiré el potencial ideològic de les utopies però reclamar ètica a les lleis del mercat no és una utopia. És la manca d’ètica que hi ha en cada operació especulativa, en cada operació d’enginyeria financera que mou els capitals d’un paradís a un altre, on rau una de les arrels del problema. Per ara, no hi ha política, ni polítics que hagin demostrat cap interès en imposar regles clares de funcionament als mercats financers  mentrestant l’economia productiva se’n va en orris.
   La gent que es concentra a Ricard Viñes n’està més que farta de les mentides del poder i en aquest sentit, els mitjans de comunicació hi tenim bona part de culpa. Divendres, un diari d’abast estatal, un referent clau en la lluita per les llibertats democràtiques d’anys enrere, va preferir dedicar la seva principal noticia de portada a una decisió judicial que encara s’ha de produir –el processament imminent de la cúpula del PP de València pel cas Gürtel-, mentre que les mobilitzacions dels indignats ocupaven l’espai de sota. Es va considerar més important una noticia desfavorable al PP que destacar els brots de civisme radical que sacsegen el país de punta a punta. Els diaris que havien estat un parlament de paper, avui només són els escons informatius dels partits que es disputen el poder.
    Ja hi haurà temps per analitzar com ha influït tota aquesta moguda en el resultat de les eleccions de diumenge. Sigui quina sigui la realitat resultant, els polítics, hagin guanyat o hagin perdut, hauran de fer quelcom més que donar-se per assabentats i prendre nota. Si quatre poderosos ens han canviat l’economia, la gent de la plaça respon que pensa canviar la política.

Pau Echauz

Carn d'Olla

Alegria!!! Alegria!!! És Festa Major!!!

Aquestes expressions devien sonar ben sovint als despatxos d’alcaldes i alcaldesses, de regidors i regidores dels nostres ajuntaments en els anys de l’abundància, de les llicències d’obres que entraven per la porta del registre municipal en safata d’or, algunes fins i tot amb taques d’oli de dinars inconfessables. Alegria i xerinola i fot-li pel broc gros perquè no ve d’un pam, ni d’un poliesportiu, ni d’una piscina, ni d’un centre d’interpretació del colló de riu, ni d’un mausoleu egipci, ni d’un pont cap al no res,  ni d’un casal que fes la competència als hangars de la Ibèria. No venia d’un milió d’euros, ni de dos, ni de tres, ni de cent,… però els músics van plegar els trastos ara fa quatre anys i des de llavors l’envelat de la Festa Major municipal està ple de sets, de forats i algunes carpes ja se les han emportat els creditors amb el camió-gòndola. S’ha acabat la festa, però la despesa no, perquè ara s’ha de tornar el deute, aquest monstre que creix i creix si no se li dóna menjar en forma de pagament d’interessos o d’amortització del principal, i vés a saber ara d’on els traurem, els quartos per tapar el forat. Però a més del deute, hi ha altres despeses, com les corrents, que aquestes sí que es poden afaitar una mica, i les de personal, que aquí és on hi ha el drama, i després de diumenge, de les eleccions, drama i mig perquè esclatarà en tota la seva dimensió. Fins ara els alcaldes s’hi han posat de perfil i han negat l’evidència com el sant, no fos que s’esbarriés el bestiar votant més del que n’està per moltes i variades emprenyades.
Però a partir de dilluns en sentirem parlar, perquè molts ajuntaments han prenyat, en només cinc anys d’alegries del totxo, el famós capítol 1 dels pressupostos, una despesa consolidada i que va davant perquè és el que suma els calerons amb què s’han de pagar les nòmines. En posarem uns quants exemples perquè vegem la magnitud de la tragèdia. De l’ajuntament de Lleida ja ho hem dit, va passar de 29 milions per a pagar nòmines al pressupost del 2004 als 52 milions al pressupost d’enguany, un salt que reflexa també un increment de la plantilla del 50% (de mil a mil cinc-cents empleats). Tot això guarnit amb un deute a llarg termini del voltant dels 200 milions d’euros, inclosos els què deu l’Empresa Municipal d’Urbanisme.
No és la Paeria, però, la campiona en aquesta competició en relació al seu pressupost total, ni al seu personal ni a la seua població. Hi ha salts molt més olímpics. Per exemple, el 2004 l’ajuntament de Balaguer va pressupostar 4,2 milions d’euros per pagar nòmines (3,2 l’ajuntament i 1 el seu satèl.lit, l’Institut Municipal Progrès i Cultura), mentre que el 2009 (últim any disponible a la Sindicatura de Comptes) aquests capítols sumaven ja 7,4 milions (5,2 i 2,2, respectivament), un salt del 75% més en jornals en només 5 anys. Aquí hi hem de sumar, el mateix any, 12,1 milions de deute a llarg termini i 8,4 a curt.
L’ajuntament de Mollerussa no s’ha estat de res, tampoc, perquè el 2004 pagava 3,2 milions en nòmines i el 2009 ja eren 5,2, els milions. El de Tàrrega ha fet una grimpada similar, però una mica més continguda: 3,3 milions en nòmines el 2004 i 5,1 milions el 2011. I així, sumant i sumant, gairebé tots els ajuntaments han incrementat més d’un 50% la seua càrrega en el capítol 1. Cervera no hi arriba per poc, perquè passa dels 2,3 milions el 2004 als 3,3 el 2009 en despeses de personal. Tampoc les Borges Blanques, però també per poc: de 1,4 milions, però del 2005 (molts ajuntaments no han fet bondat amb la Sindicatura de Comptes), passa a 2,1 milions el 2009. La Seu d’Urgell, de 4,3 milions el 2004 als 6,7 el 2009. I pobles que no són capital de comarca però que han viscut la febrada de la construcció també s’han ben prenyat de nòmines. Dos exemples: Alcarràs passa de 1,4 milions en jornals el 2004 a 2,7 milions el 2009, mentre que Torrefarrera hi destinava 370.000 euros el 2004, que es van convertir en 750.000 el 2009.
És probable que des del 2009 alguns d’aquests ajuntaments hàgin fet ja alguna retallada per frenar la despesa, però a partir de la constitució al juny dels nous consistoris (i dels nous governs de les comunitats autònomes en procés electoral) el bisturí podria donar pas a la destral. Veurem.

Ager Sedetanus 

Carn d'Olla

Puntada a l’estufa!!!

Perquè cap dels candidats i candidates que s’enfronten diumenge a les eleccions municipals s’ha presentat a la plaça Ricard Viñes a veure, parlar, discutir, polemitzar, prometre, saludar, solidaritzar-se o fer unes canyes amb les desenes de nois i noies que des de fa tres dies estan plantats alli?
Què no formen part de la ciutadania de Lleida? Es que no tenen res a dir-los? Què no tenen respostes als molts interrogants que van tancant atropelladament aquests nois i noies? Que tenen por? No es volen contaminar? De què? D’espontaneitat juvenil? O també hem de creure que això està tot dirigit per una força política per fer la guitza davant les eleccions de diumenge?  L’autoritat competent només els ha enviat les seues respectives policies. Comencem bé. D’acord que s’ha de vetllar perquè no s’alteri la pau ciutadana i qui no vulgui participar en la moguda ha de poder caminar tranquil.lament per on vulgui, o anar a la feina, si en té, amb normalitat, o no veure com es malmeten les seues propietats o també els béns públics, però que la única interlocució que hàgin trobat aquests nois i noies amb l’autoritat, amb els polítics que ens manen o ens volen manar, sigui la policia ens ha de fer reflexionar a tots.
Siguin valents, coi! Vàgin a Ricard Viñes, candidats i candidates, que encara que aquesta jovenalla blasmi contra els polítics i la política potser n’aprendran els uns dels altres. No es tanquin en la seua bombolla, com sempre, perquè si segueix endavant i arriba a bon port l’empresa que han muntat aquesta canalla potser els hi faran explotar als morros. Vâgin i preguntin perquè tota aquesta gent volen fer la revolució i començar de nou o redreçar força bé, almenys, allò que no els agrada, que no funciona. Els poden dir que per albirar el futur que ara no veuen, que per trobar la feina que ara no tenen, que per viure en una societat més justa que la present, vostès s’hi deixaran la pell com a servidors públics. Però no els enganyin, sisplau. Si ho fan així, de bon rotllo i honestament, aquí i a tot arreu, potser no caldrà tornar-hi, a fotre-li una puntada a l’estufa.

Ager Sedetanus.

Carn d'Olla


Manifestació VIP

 Quin goig, quina joia, veure’ls tots juntets. Eren uns 300, més o menys els que surten al carrer cada primer de Maig, i la xifra, en lloc d’augmentar, minva cada vegada més tot i que el cel ens ha caigut al damunt en forma de crisi brutal des de fa més de tres anys. Eren més o menys aquesta gent encara que els mitjans de comunicació convocants s’entestin en sumar-ne el doble. Qualsevol que hagués vist la comitiva no s’enganyava pas. Altra cosa són les fotos dels diaris o les imatges de la tele, que amb això es poden fer meravelles.
La primera evidència és que el moviment veïnal a Lleida està mort o tan domesticat per qui mana a la Paeria que ahir només es van moure els quatre (o dos?) gats de la cúpula de la Federació d’Associacions de Veïns, que com tothom sap no té res a veure amb els interessos de qui mana a l’ajuntament.
La segona és que els sindicats van arrossegar la gent  i alliberats de sempre, o potser fins i tot menys, contra unes retallades dels dolents de la Generalitat de’n Mas, que són el dimoni escuat perquè volen, per exemple, que metges de l’Arnau surtin quan s’acaba la guàrdia, a les 5 de la tarda, i no abans. Per cert, era tan enternidor veure nòmines de cinc mil euros al mes manifestar-se per la Rambla d’Aragó fins la casa del mal o de la tisora que a alguns ens van caure les llàgrimes, i no parlem de les inquietes diputades socialistes Agnès Pardell i Mònica Lafuente, ven visibles a la cuina de la moguda.
La tercera és que si partits com Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds només van aconseguir portar-hi els quatre gats que vam veure, a la manifestació, potser sí que haurem de donar per bones les enquestes que els situen fora de la Paeria.
I la quarta és que si les vuitanta –vuitanta!!!- entitats que diu que s’hi van sumar tenen també aquesta capacitat de convocatòria potser haurem de reinventar la societat civil i associativa d’aquest poble, anestesiada pel pinso del poder.
En resum, ens quedem amb els nois i noies de Ricard Viñes, que almenys no saben què volen, però lluiten per una política, uns sindicats, un teixit associatiu, una societat civil, unes relacions humanes i un món millor.

Ager Sedetanus

L'Incendi

El sopar dels 400.

   Un dels secrets que més bé guardarà la candidatura d’Àngel Ros d’aquesta campanya electoral serà l'import de la factura telefònica. S’han fet milers i milers de trucades telefòniques i missatges sms, a més de milers i milers de mails, però aquests ja se sap que surten més a compte. L’objectiu d’aquestes trucades era el confirmar assistència a actes electorals de la candidatura socialista. Així es va programar el sopar de dimarts passat a la Finca Prats, on Ros impartia la doctrina de la nova economia. Molts dels assistents em van explicar que havien arribat a rebre entre dos i sis trucades de l’equip electoral per assegurar l’assistència a un dels actes més importants de la campanya. Al menjador de Prats hi havia, en números rodons, 400 persones que van pagar 35 euros per escoltar el compromís per una Lleida innovadora de l’alcalde i els anàlisis sobre la situació actual de l’ex ministre Joan Majó.
    Quan arribes a un sopar d’aquests el primer que apuntes és qui ha vingut, qui s’ha deixat ensarronar. La trobada s’acostuma a anomenar “empresarial” però si fas càlculs, d’empresaris -i molts d’ells amb les seves dones-, potser n’hi ha un 30 per cent. En aquest grup hi ha empresaris que directa o indirectament tenen relació amb l’ajuntament, com els constructors, els del sector agroalimentari o els ubicats al nou Temple de Gardeny, obligats per la més elemental regla de bona educació a respondre a la trucada de l’alcalde. Un segon grup és el dels representants dels diferents sectors econòmics i socials, professionals lliberals i executius, gent de la Universitat, cases regionals, sindicats. Per cert, hi havia el rector sortint, però no vaig veure al rector entrant. Per completar els 400 hi has de sumar a tots els membres de la llista, més els companys de partit, més els funcionaris i contractats de la Paeria, els parents, la militància i la taula dels xofers i dels escoltes.
   Un cop sopats va començar el xou. Suposo que deu ser l’elevada dosi de debats, entrevistes, mítings i declaracions que Ros ha intensificat en aquestes dues setmanes, -ja no compto els darrers quatre anys- la causant de que la seva intervenció no aportés cap novetat substancial al que ja sabem del seu pensament, de la seva ambició per Lleida. Entre els assistents, els convençuts de la bondat de les seves paraules eren majoria. Per això, per lo repetitiu, per l’absència de novetats, el sopar dels 400, va esdevenir una vetllada soporífera. La classe dirigent de Lleida va anar a escoltar l’alcalde o per compromís i conveniència o per disciplina a toc de xiulet.
   Amb tot cal valorar l’aportació de Joan Majó sobre la distància a la que tenim la boca del túnel, una lectura optimista de la crisi. “La crisi no s’acaba, de la crisi se’n surt”. Va ser extraordinària la seva explicació sobre el cotxe que ens convé als lleidatans. Res de cotxes elèctrics, aposteu pels híbrids. En algunes taules els badalls s’encomanaven i als extrems, les tertúlies i xiuxiuejos eren constants.
   Deia l’altre dia l’alcalde que no es pot permetre la relaxació del seu equip perquè no s’ha de donar res per guanyat. Si els hi ha de donar tensió amb sessions tan anestesiants com la de dimarts no anem bé, encara adormirem l’electorat, no el mantenim despert i alerta, que ja se sap que és quan dorms que hi veus clar. Quan baixava cap a Lleida no vaig poder evitar preguntar-me com hauria estat el sopar dels 400 si l’organitzador hagués estat Gerard Guiu, el nostre entranyable Gigi.

Pau Echauz

Carn d'Olla

La Llotja no es menja

Indigneu-vos!!! Per les 12.000 persones que no troben feina a la ciutat de Lleida, quan el  2007 eren 3.800, una tercera part. Indigneu-vos!!! Perquè l’ajuntament diu que ha invertit, en aquests quatre anys, més de 70.000 milions de pessetes (422 milions d’euros) i amb aquesta monstruositat de diners no ha aconseguit mantenir a ratlla l’atur a la ciutat però sí els balanços d’algunes constructores. Indigneu-vos!!! Perquè si aquests 70.000 milions de pessetes s’haguessin repartit entre els aturats, sortirien a 5 milions per cap!!! Indigneu-vos!!! Perquè la ciutat de Lleida paga gairebé la meitat de la contribució que es paga a tota la província, tot i tenir només un terç dels habitants, i el 80% de tot l’IBI de la comarca del Segrià, tot i tenir només el 60% de la població. Indigneu-vos!!! Perquè la recaptació per l’IBI augmenta cada any a la ciutat com un coet (40,7 milions el 2009; 44,4 milions el 2010; 47 milions previstos per enguany), encara que s’amagui diferint-la en quatre, vuit o mil rebuts. Indigneu-vos!!! Perquè hem fet un mausoleu que ha costat 60 milions, impostos inclosos, de les nostres butxaques, i està sense vida al voltant i buida gairebé tota la setmana. Indigneu-vos!!! Perquè hem fet un pont, a més de 10 milions la peça,  pel que hi passen menys de la meitat dels cotxes previstos, senyal que era just i necessari. Indigneu-vos!!! Perquè no hem aconseguit acabar amb la marginalitat del Barri Antic ni amb la formació de ghetos d’immigrants en diferents barris, ni amb el problema de la mesquita, ni amb... Indigneu-vos!!! Perquè cada vegada hi ha més famílies a la ciutat que estan esgotant els seus recursos de subsistència, els estalvis i les prestacions i subsidis d’atur, i s’està formant una nova bossa de pobresa. Indigneu-vos!!! Perquè nadant en l’abundància durant quatre anys, no hem sortit de pobres.
El Carajillo Party Lleida cedeix gratuïtament aquestes idees i l’eslogan del titular a aquelles persones que a partir d’aquest dimecres preelectoral anunciaven una acampada a la plaça Ricard Viñes per reivindicar, com fan a altres llocs, un canvi de rumb a la política, a l’economia i al món. Advertència: ho tindran difícil en una ciutat on governa el despotisme il.lustrat. Ja ho saben, allò de tot per al poble, però sense el poble. Pobrets.

Ager Sedetanus

2000 carajilleros!

Carn d'Olla


Lleida, península del cinturó roig de Barcelona 
 
Lleida és com l'Hospitalet, arsa i olé! El cinturó roig de Barcelona està desmanegat, i ara fa un bony a l'alçada de la B-23, arriba fins a Lleida per la A-2 i torna a marxar cap al Baix Llobregat. Aquest cinturó ja no és el que era, un corral on li ponen totes al PSC i el reducte d'IC, però encara hi ha un reservori important de vot esquerranós que identifica les essències de l'esquerra amb el partit dels Montilla, Zaragoza, Sala i demés prohoms. Lleida, doncs, es perfila com el Baix Llobregat de Ponent si es compleix el que diuen algunes enquestes i el candidat Àngel Ros revalida el títol de lliga municipal. Lleida serà, llavors, una de les poques ciutats catalanes i espanyoles on continuaran manant els socialistes, si hem de fer cas d'aquestes enquestes, que per totes les espanyes dibuixen un panorama blau, blau, blau i, a Catalunya, del color de la coalició que ocupa ara Sant Jaume cara mar.
És curiós observar com de les enquestes que publica el diari portanveu oficial de la progressia socialista catalana es dedueix que Lleida té moltes més similituds amb l'Hospitalet de Llobregat que no pas amb cap altra ciutat de la Catalunya interior, i això que aquí capitalegem en aquesta direcció: volem ser capital d'aquesta Catalunya interior. Coi, què n'hi ha alguna altra, de capital a la Catalunya interior? Dir això és com dir que vull ser el reiet de casa meva.
Lleida quedarà, doncs, com una península del cinturó roig de Barcelona, far de l'occident socialista, El Àlamo dels progres del Ponent català. I tots contents. 
Ager Sedetanus