Nadal, Cap d'Any i Repúbliques amb La Quera!

Prepareu-vos per al 2013 amb La Quera! 
Ja és al vostre quiosc, ràpid, que no s'acabaran!

HOMILIES

No ens falleu, no ens folleu

Què collons espera la majoria sobiranista del nostre Parlament per executar la voluntat majoritària d’un poble? Sou vuitanta-set, coi, els que us heu juramentat per tal que aquest país sigui lliure d’una punyetera vegada! Majoria absoluta! I, si s’hi afegeixen els titafreda del grup del peix bullit, doncs encara més!
‘No ens falleu’, titulava El Punt Avui l’endemà de les eleccions del 25 de novembre. Han passat vint-i-tres dies i encara no heu respost a aquesta voluntat majoritària d'aquests més de dos milions de catalans majors d’edat i amb dret a vot que ho hem deixat ben clar: volem una Catalunya independent, volem deslligar-nos d’una puta vegada d’Espanya, volem agermanar-nos amb els estats lliures d’Europa, no volem anar un dia més de bracet amb els fatxendes, lleganyosos, casposos i plens de mocs de Madrid i d'arreu de l’imperi espanyol. Volem tenir bon veïnatge amb la població civilitzada de l’altre costat de l’Ebre, ser solidaris amb ells i intercanviar-nos el que faci falta per tal que tots puguem viure millor. Però lluny d’una cony de vegada de l’urpa de la metròpoli colonial, de la gomina funcionarial borbònica, del bigotet retallat rere el taulell on ens riboten lleis, drets i la nostra economia feta malbé per aquesta infecciosa dependència.
No ens falleu! Perquè, estorats, veiem que esteu més preocupats per repartir-vos les cadires del poder que per fer realitat la voluntat d’aquest poble. No ens falleu perquè ens temem que, dels indiscutibles resultats d'aquestes eleccions, només en surti una proposta de calendari. Quan, ara més que mai, estem delerosos de referèndum. Ansiem la consulta que ha de validar, o no, el nostre procés cap a la independència.
Per tot plegat, us exigim també que no ens folleu, que tot i el desconcert dels guanyadors i la fal·lera dels segons i tercers, feu el favor d’emetre missatges definits per aquests més de dos milions de catalans que us hem donat el mandat de tirar endavant per la drecera sobirana, digueu-ne estat propi, independència, interdependència europea o com collons us plagui. Però enfileu l’agulla, mandrosos, perquè si no, us pot passar com a la tropa del president que ho fiava tot a l’empenta de la històrica explosió de desig nacional de l’11 de setembre oblidant-se que, per follar bé, s’ha d’estar ben humitejat. I el poble, de vegades, s’asseca de tant esperar. S'irrita fart que li donin tant pel cul.

(Homilia publicada al nº 18 de la revista satírica La Quera, que des d'avui ja podeu trobar als quioscos de Lleida, ben carregada de continguts punyents)

Carn d'Olla



'Ros Style'
 
 La cara més gran de la campanya. El rostre més immens dels cartells electorals. No apareix, com el candidat de CiU i president de la Generalitat, obrint els braços com en Moisès, però li fa la competència en la lliga del culte a la persona. L’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, és la nota més dissonant d’una campanya electoral de transcendència històrica que, això no obstant, a Lleida i gairebé a tot Catalunya es caracteritza per un to absolutament monòton. L’article sembla ja venut abans que les paperetes penetrin el cony de metacrilat.
El candidat Ros pontifica entre els culs de la resta d’aspirants a cadira a l’antic polvorí de la Ciutadella i cavalca un cavall impossible, el seu partit, mentre crida la seva mercaderia política, una caricatura de ciutat, com el barri pijo de Gangnam, bastida a cop de mànega de bitllets, ara, per cert, ben seca i amb el dipòsit hipotecat.
Ros és, sense cap mena de vacil-lació, l’estrella del pop polític local en aquesta campanya ensopida. Fracassat el seu intent d’assalt a la primera secretaria del PSC el desembre passat, desarborat el vaixell que el menava a les eleccions primàries per escollir el candidat del PSC a la Generalitat, el cap de llista Ros ha hagut de conformar-se amb això, una capçalera de tropa que fa dos anys va rebutjar perquè es volia dedicar ‘en cos i ànima’ a fer de paer en cap de la ciutat de Lleida i a la que ara s’ha enganxat com si fos un pont de plata que l’allunyarà del pou de les finances municipals.
L’alcalde Ros es va fer el desmenjat mentre el festejaven per ser primer candidat, com si fos una excentricitat que el primer secretari del partit a Lleida encapçalés la llista. Potser ja li xiulava l’oïda, albirant els insondables i/o esfereïdors resultats que el PSC pot gavellar en aquests comicis. Les enquestes l’assenyalen com el ‘genet solitari’ dels socialistes lleidatans. Vaja, que només sortiria el-legit ell i el PSC perdria els altres dos diputats que ara té per Lleida.
Si aquests pronòstics es materialitzen el diumenge 25, podrem fer literatura política durant una bona temporada. Perquè en principi voldrà dir que la campanya personalista de l’alcalde, el ‘Ros Style’, no haurà quallat gens ni mica entre una ciutadania que potser ja està tipa de grandeses i ara voldria una mica més de realitat, de gestió d’anar per casa, on rauen els problemes reals. Uns ciutadans que veuen amb estupefacció com la Paeria viu a crèdit, endeutada fins la punta del parallamps i obligada a plans de sanejament financer imposats pel Govern de Madrid si vol rebre calerons per pagar les milers de factures pendents (de les que s’han acumulat a partir de l’1 de gener d’enguany ningú no en parla). Els divuit mil vots que li van donar la majoria absoluta ara fa divuit mesos, enmig d’una abstenció rècord del 51%, la més alta de les capitals de l’Estat, li haurien fet el salt.
Pont de plata per marxar a l’exili daurat del Parlament a viure la senectud política si no decideix, com ja ha deixat caure, tornar-se a presentar a les eleccions municipals del 2015. L’escenari, però, s’endevina certament diferent, atès que un resultat d’aquesta tràgica magnitud desmuntaria tot d'una l’hegemonia de 31 anys de socialisme al Palau dels senyors de Sanaüja.
La veritat és que alguns politòlegs d’horta especulen que a l’alcalde Ros li faria fins i tot patxoca quedar-se sol, com a diputat del PSC per Lleida. No hem d’oblidar que qui el segueix, l’Òscar Ordeig, imposat com a segon a la llista, va ser l’espàrring que els amicals companys del partit li van posar al quadrilàter del congrés de la federació lleiadatana del PSC, a principis d’any, per fer-li la guitza en la seva cursa a la primera secretaria.

I els altres il-lustres?

Mentre l’alcalde Ros sobresurt per la mida de la seva cara a la cartelleria electoral, la resta de candidats lluiten per fer-se un raconet a la premsa, ràdio i teles locals. El primer espasa de CiU, l’Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell, pertany a la família Evax (no es nota, no es mou, no traspassa) per ordres emanades del carrer Còrsega de Barcelona. L’encontre es juga en clau catalana, nacional, i no fos que a comarques féssim un set a l’estelada amb alguna sortida de to, encara que a l’educat Batalla una sortida de to se li hauria d’extreure mitjançant tortura. CiU ensuma deu diputats a Lleida i aquesta trempera els té garratibats.
Pel que fa als d’Esquerra Republicana, el tsunami independentista pot fer que el candidat Cosconera, que branda com a pedigrí polític haver estat alcalde repetidament reelegit de la Babel lleidatana, esdevingui un triomfador, tot i que els focs dels bons resultats no cauteritzaran pas les ferides d’un Carmel Mòdol que plora pels camps de Montoliu el ‘sorpasso’ que li han muntat els assemblearis del seu partit.
Respecte del Partit Popular, la ‘Dolo’ López podria imantar tots els votants que fa trenta cinc anys van donar fama a Lleida com la tercera ciutat més fatxa de la península ibèrica, després de València i ‘Fatxadolid’, un triangle que sortia ben dibuixat als mapes dels que encara marcàven els carrers i barris de Lleida segons fossin ‘Zona Nacional’ o no. La pàtria espanyola està en perill i les oligarquies del sud i del centre entren en pànic davant la possibilitat de la secessió de Catalunya, així que empunyaran, de moment, només el vot.
I per acabar, els camarades de la samfaina ecosocialista s’han decidit aquesta vegada per una candidata, la Sara Vilà, de qui exploten, a la cartelleria, la seva vis glamurosa i seductora per denunciar les retallades. Això ho fan els candidats de la dreta i els envien a picar gel a Sibèria fins la propera glaciació.
 

Ager Sedetanus


(Article publicat a la revista La Quera de novembre, dedicada a les eleccions del 25-N)

Síndrome d'abstinència


La Quera també vota

Busca al teu quiosc el darrer número de la Quera. El tamany ja saps que no importa.

Carn d'Olla

Oblidem-nos de Veterinària, a la UdL

L'any 2008, l'autoritat acadèmica del segon tripartit i la Universitat de Lleida signaven un conveni segons el qual trenta titulats del nou grau en Ciència i Salut Animal que començava a impartir-se a la UdL podrien passar automàticament a Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i fer aquesta carrera amb dos cursos més. 
Aquell conveni ja va nàixer tarat, perquè hom va veure que es tractava de donar pedigrí a una titulació, el grau de Ciència i Salut animal que s'estrenava al campus d'Agrònoms i que van gestar, entre altres 'pares' i 'mares', grans integradores de porcí que necessitaven a les seves granges mà d'obra alternativa i més barata que els veterinaris.
La tara d'aquell conveni va esclatar com una butllofa de pus fa unes setmanes, al trascendir que la facultat de Veterinària de la UAB no estava pas disposada a acceptar aquesta porta falsa d'entrada a una titulació que té et seu prestigi ben guanyat a tot Europa. 
Davant aquest rebuig manifest, la Generalitat, concretament el secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà, ara ja del govern convergent, va traure pit i va dir que el conveni es faria complir. L'excusa era que el rector de l'Autònoma hi estava a favor i que es contempla una doble titulació, dues vies per assolir ser veterinari a Catalunya.
Doncs llegides aquestes afirmacions de'n Castellà, la decana de la facultat de Veterinària de l'Autònoma, Reyes Pla, va publicar divendres passat en un web especialitzat (cliqueu l'enllaç, més avall, que no té desperdici), una carta on demolidorament explicita que si la Generalitat i la UdL volen encolomar-los cada curs trenta graduats en Ciència i Salut Animal perquè acabin sortint fets uns veterinaris, gairebé hauran de passar per sobre del seu cadàver, del dels membres del claustre i del dels professionals del ram.
La degana atribueix el conveni del 2008 a una pressió política territorial i advoca per concentrar els estudis de Veterinària, com cal, on són ara, a l'Autònoma, sobretot tenint en compte que cada curs només entre 5 i 7 estudiants lleidatans s'hi matriculen. Per aquesta demanda, deu pensar més d'un, no cal pas una facultat de Veterinària a Lleida, ni ara ni als anys 80, quan es va esmunyir aquest somni o, segons qui ho digui, miratge.

 Ager Sedetanus

http://argos.portalveterinaria.com/noticia/8843/MUNDO-UNIVERSITARIO/La-UAB-se-equivoco-al-firmar-los-convenios-para-reconocer-automaticamente-un-numero-fijo-de-creditos-a-los-egresados-de-CSA.html


Carn d'Olla



La monocromia política de la Universitat de Lleida

El catedràtic d'història Roberto Fernàndez va assolir el càrrec de rector de la Universitat de Lleida el maig de l'any passat fent un càntic a la neutralitat política, a la independència de la UdL de partits, institucions i cercles de poder de Lleida. Fernández volia distanciar-se, d'aquesta manera, d'un dels retrets més sovintejats que li feien al seu antecessor, el doctor Joan Viñas, a qui reprotxaven un excessiu gregarisme envers l'alcalde Ros, batejat com a rector a l'ombra per no pocs actors vinculats al món universitari. Roberto Fernández va guanyar per àmplia majoria les eleccions a rector enfront Jaume Lloveras, catedràtic d'Agrònoms, a qui es considerava candidat continuista pel que fa a la dependència de la UdL del poder omnímode de la Paeria, tot i que personalment no presentava pas aquest perfil, no així alguns dels membres del seu equip. Doncs un any i quatre mesos després d'aquell canvi al capdavant del despatx de l'ala nord de la planta noble de l’antic Seminari, els fets semblen anar en direcció contrària a aquella proclamació d'independència política i d'obertura a les diferents forces polítiques, socials i econòmiques de la ciutat i de comarques. Un inquietant perfil polític sembla haver-se fet amb les regnes de la institució. Roberto Fernàndez sembla tancat amb una única joguina, d’un únic color polític, al seu despatx.
El passat 26 de juliol, Paco García, fins llavors coordinador de Política Universitària i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida, un càrrec d'encarregat escassament rellevant dins l'organigrama de la UdL, va ser designat pel consell de govern de la UdL nou vicerector de Docència, rellevant Dolors Mayoral, que assumiria les funcions de coordinadora d'Innovació Docent, una altra 'maria' de càrrec. El rector, Roberto Fernández, va justificar aquest cop de mà en l'estructura de direcció pel "repte que tindrà en els propers mesos la Universitat a l'hora d'emprendre la reforma dels graus". Bé, repte o no repte, el cas és que en Paco Garcia, sempre mà dreta del rector Fernández, no és precisament un personatge políticament neutre. Professor de Geografia i exdegà de la Facultat de Lletres, Garcia va ser nomenat el 2006 cap de gabinet de l'acabat d'estrenar departament d'Educació i Universitats de la Generalitat, fruit de la remodelació que va seguir a l'expulsió dels consellers d'ERC del primer tripartit encapçalat pel president Pasqual Maragall. Un any després, al novembre del 2007, Paco Garcia es convertia en el cap de gabinet de l’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, càrrec que va abandonar sobtadament temps després.
García, ara responsable de ‘filtrar’ el nou professorat que s’incorpora a la UdL, (el perfil, fins i tot polític, dels nous associats i les seves condicions mereixeria un altre article), és o ha estat membre de l’executiva de la federació lleidatana del PSC i va ser el candidat 43 a les llistes d’aquest partit a Barcelona en les eleccions al Parlament del 2010, a més de membre de la comissió sectorial d’Universitats, Recerca i Innovació del PSC. A tall de curiositat podem afegir que el mateix Roberto Fernández va ser secretari d’organització del PSC de Lleida (i també degà de Lletres, com García). Així que els càrrecs orgànics de partit no li són gens desconeguts.

Universitat Progressista de Lleida (UPD)

Però el perfil polític monocolor no s’acaba amb la mà dreta del rector. Roberto Fernández té especial estimació pels Honoris Causa d’un determinat segment ideològic. Fa pocs mesos, era investit doctor el periodista Iñaki Gabilondo, un prestigiós comunicador que venia a proporcionar pedigrí a la titulació de Comunicació i Periodisme Audiovisual, la nineta dels ulls de Lletres, perquè salva el departament de la indigència. El proper doctor (cerimònia al febrer), serà el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, metge de primera formació i reconegut politòleg i sociòleg. Res a dir sobre la seva vàlua, però la seva adscripció ideològica fa que els seus postulats permetin obertament el debat. Navarro va ser el primer rector de la Universitat Progressista de Catalunya, un ‘invent’ del primer tripartit (2004) per contrarestar la massa burgesa i nacionalista Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, i que ara arrossega les cames a l’acabar-se la subvenció del Govern. Hi ha qui diu que la UdL podria aixoplugar, aquesta universitat dels ‘progres’.
Tampoc s’acaba aquí, la monocromia política de la UdL. Josep Borrell, exministre d’Obres Públiques amb Felipe González, expresident del Parlament Europeu i frustrat candidat a la presidència del Govern per part del PSOE per culpa d’unes males companyies que s’enriquien a costelles de l’erari públic, és ara el flamant president de la Càtedra Repsol de Competitivitat i Desenvolupament Regional que s’ha creat a la UdL gràcies al vincle amb el mollerussenc Antoni Brufau, un home de la Caixa president de Repsol. Borrell, de la Pobla de Segur i reconegut jacobí, era fins el passat 9 de juny president també de l’Institut Universitari Europeu de Florència (Itàlia), però va tenir que deixar el càrrec perquè es va ‘oblidar’ de declarar els 300.000 euros d’honoraris que havia cobrat de l’empresa energètica sevillana Abengoa, on forma part del seu consell assessor. Brufau, també president de GLOBALleida, el consorci que pretén agabellar els ens de promoció econòmica de les institucions lleidatanes, entre elles la UdL, té els dies comptats al capdavant de Repsol perquè el govern del PP ja ha encomanat el seu relleu, no endebades va ser catapultat al càrrec pel seu ‘progressisme’ pel primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, d’infausta memòria.
Josep Borrell, prologuista de l’últim llibre-panegíric de l’alcalde Ros, serà també l’encarregat de presidir d’aqui uns dies la cerimònia d’obertura de curs de la UdL, al costat d’un rector, Roberto Fernàndez, que ha monopolitzat aquests tipus d’actes públics als dos principals ajuntaments socialistes de Lleida. A les Festes de Maig va llegir el pregó a la Paeria (depressa i corrents, perquè va ‘fallar’ el primer convidat, preicsament l’Antoni Brufau), i la passada Diada va ser el pregoner a Tremp, feu de l’assessor del grup socialista de la Diputació de Barcelona, Víctor Orrit, i defensor a capa i espasa de la presència de l’exèrcit espanyol al Pallars. Cap altre ajuntament de Lleida l’ha cridat, al rector Fernández.

Ager Sedetanus




Homilies

La Quera ja és als quioscos de Lleida! L'edicio d'octubre de la revista satírica lleidatana porta, per primera vegada a Lleida, una llarga entrevista amb la dona que ha liderat el resorgiment de l'ndependentisme català, i l'impressionant convocatòria de la manifestació de la Diada. Aqui en teniu un tast, de La Quera d'aquest mes:


Passi-ho bé, Espanya!
 
L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!

La Quera

 
La Quera torna a la càrrega després de les vacances d'estiu!!! Prepareu-vos, dolentots i dolentotes de Lleida!!! Vinga, que ja teniu al quiosc l'especial 11 de Setembre!!
Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 14)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- L'Aleksandra havia fet d’intermediària en una operació que hagués convulsionat Lleida i els seus ciutadans. L'Aleksandra havia signat un contracte, com a representant de la immobiliària Tovarich, amb una organització anomenada Al-Haramain, radicada a Riad, la capital de l’Aràbia Saudita.
 

- ¡Coño! ¿Los árabes de las orgías de la casa de Mery? ¡Esto huele a mucho dinero!
 

- Sí, Oti, sí, molts i molts milions de dòlars i d’euros. Al-Haramain és una pantalla de la monarquia saudita que està molt vinculada a la lliga islàmica mundial, la Rabita al Alam al Islami, que deixa-la córrer: és una de les principals fonts de finançament del terrorisme islàmic al món. De fet, les filials d’Al-Haramain als països de Centreeuropa, nord d’Àfrica i Àsia van ser clausurades perquè se les havia fet seves Al Qaida, els que van fer caure les Torres Bessones de Nova York.
 

- Juan, me estoy acojonando por momentos. ¿Y qué hacen, en Lleida, estos de Alfajarín?
 

- Al Haramain, Al-Haramain, Otilia. Doncs una cosa molt senzilla: Eren aquí per comprar els terrenys de la gran mesquita de Lleida, que pagarien també els petrodòlars de l’Aràbia Saudita.
 

- ¡¡¡Dios mio!!!
 

- L’Aleksandra ja havia signat la venda d’aquests terrenys amb el director d’Al-Haramain, Aqeel Abdul-Azeel al Aqeel, que havia vingut dos dies abans del crim a tancar el tracte. Al-Haramain és l’organització que ha finançat bona part de les grans mesquites que hi ha a Europa i al món.
 

- ¿Y dónde se iba a levantar, esta mezquita? Y sigo sin entender por qué mataron a la chica.
 

- Els terrenys que va vendre l’Aleksandra són la parcel-la més gran de l’àrea d’expansió de Ciutat Jardí, prop de l’església Montserrat, perquè et situïs.
 

- ¡¡¡Aqui, en Ciudad Jardín!!! ¡¡¡Juan, tu me estás tomando el pelo!!!
 

- No, Otilia, no. L’operació era rodona. Els propietaris dels terrenys, arruïnats per la seva urbanització i la paralització del mercat immobiliari, havien trobat un filó d’or, una solució ideal: oferir-los perquè els àrabs rics hi aixequessin la gran mesquita de Lleida. Esclar que això hagués provocat una polseguera impressionant entre els mateixos veïns i a tota la ciutat. Però per això hi era a l’operació el governador del Ponent Septentrional, l’amic de la Mery, recordes? El governador ja havia comprat els mitjans de comunicació locals perquè en parlessin bé, de l’operació, perquè la venguessin com una inversió mai vista, com una pluja de milions sobre Lleida. Llavors el tema de la mesquita en l’únic barri encara verge d’immigració hagués sigut fins i tot un toc xic, de prestigi. Alguns empresaris de la construcció, immobiliaris i financers estaven al corrent: eren convidats també a les orgies que organitzava la Mery, l’amiga del governador.
 

- ¿Y por qué mataron a Aleksandra?
 

- Perquè s’havia enamorat d’un periodista de Lleida i li havia explicat tota la conxorxa.
 

- Entonces la vida de este periodista está también en peligro, ¿no? ¿Y el gobernador?
 

- El primer ha desaparegut. I el segon segueix sortint a les fotos dels diaris i a les teles com si res no hagués passat.

(Fi) 





Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 13)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


-He estat fent indagacions entre els antics col-legues del gremi de la construcció i he esbrinat més coses sobre què feia l’Aleksandra, la noia russa assassinada, a Lleida. Tovarich, l’agència que representava és una immobiliària russa que a Espanya només té una altra delegació a Marbella, però a la resta del món és un nom molt conegut en punts on abunden els diners fàcils, sobretot els lligats al petroli. A la mateixa Rússia Tovarich ha construït un complex residencial de luxe als afores de la ciutat de Surgut. I una cosa encara més interessant: és l’immobiliària que es va encarregar de fer construir els principals palaus que els xeics àrabs ténen a la costa espanyola, principalment a Marbella, per això la seva delegació allí.
 

- ¡Coño, Juan! Esto se complica, ¿no? Así que esta chica rusa asesinada en Ciudad Jardín no tenía ninguna necesidad de dedicarse a hacer de puta. ¿Pero a quién vendia casas de lujo, o para quién iba a construir palacios en un pueblo como Lleida?
 

- Bé, sembla que els convidats a les festes que la teva amiga Mery celebrava al seu xalet de Ciutat Jardí poden saber-ne alguna cosa.
 

- ¿Como dices?
 

- Si, un bon col-lega que va deixar la paleta i la bastida i es va fer mosso d’esquadra m’ha dit que en aquella casa s’hi muntaven orgies de campionat.
 

- ¿Orgías en casa de la Mery?
 

- Si, i orgies amb convidats molt i molt especials, segons aquest noi.
 

- ¡Coño, Juan, suéltalo todo de una vez!
 

- Entre els convidats hi havia noies russes, entre elles l’Aleksandra, que sembla ser l’encarregada de portar les ‘amigues’, empresaris de la construcció de la ciutat, polítics de Lleida i, el més interessant, àrabs amb molts i molts calerons per gastar.
 

- ¡Madre mía! ¡¡Dónde estamos!!
 

- Segons em diu l’amic expaleta, la mort de l’Aleksandra s’hauria produït a la darrera, d’aquestes orgies, celebrada només tres dies abans que jo descobrís el cos al jardí del Jaume quan hi intentava plantar marihuana de nit, he, he,..... Sembla que la van degollar i la van anar a enterrar al jardí del Jaume, que estava a prop i que, coneixent-lo, seria una víctima propiciatòria perquè li encolomessin la mort. Així que sembla també que en Jaume res té a veure amb el cadàver. El jutge, segons aquest mosso, el deixarà aviat en llibertat.
 

- ¿Quién la mató, pues? ¿Quién está detrás del crímen de Ciudad Jardín? ¿Y por qué la mataron?
 

- Sembla que l’Aleksandra anava a explicar a un amic seu, periodista de Lleida, un assumpte que hagués revoltat la ciutat. Per això la van silenciar.
 

- ¿Revolucionar Lleida? ¿Y qué asunto era este? ¿Lo sabes?
 

- Sí.

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 12)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- He hablado con mi amiga Mery y le he preguntado si sabía alguna cosa más de la chica rusa, si su amigo el político le había contado más detalles de todo este lío, quién la mató o quién la enterró en el jardín de Jaume... y se ha molestado. No lo entiendo. Cuando estalló el escándalo y le pregunté por primera vez qué pasaba en el vecindario de Ciudad Jardín parecía la primera interesada en saber cosas, y me las contó diciéndome que se lo había dicho su amigo el político. Pero ahora....... creo que sabe algo más y no suelta prenda. Lo de las chicas rusas participando en las fiestas que daba en su casa cuando no estaba su marido me parece que tiene algo que ver, y quizá también con el crimen. ¡¡A ver si va a estar ella misma implicada!! ¡Mi amiga Mery metida en un asesinato, y yo sin enterarme! ¿Y tu, Juan, sabes algo más?
 

- Otilia, aqui hi ha més marro del que sabem, i les nostres cabòries amb la maria, les hipoteques i els veïns fantasmes només són cosa de nens comparat amb el que es cou a Ciutat Jardí. Tothom sembla que té coses a amagar. Pensa que la Mery és la dona del president de la Confederació del Plàstic Tou, i aquests són els principals subministradors del sector de la construcció. I qui està a la presó per la mort de la noia és en Jaume, president de la patronal de la construcció, la Sempre Dura, i jo sé com les gasta, aquesta gent. Gent barrejada amb els polítics en una samfaina que fa fàstic. Gent que són uns fantasmes, que presumeixen del que no són, que et perdonen la vida a cada paraula, que aparenten patir pels més desafavorits i que fins i tot surten a les fotos del diari fent donacions o entregant paquetets de menjar als menesterosos quan només amb el que costa una capsa de clor per les seves piscines particulars menjaria una família durant una setmana. Púrria de gent! Però potser el que no saps, el més inquietant de tot, és una cosa que m’han comentat alguns excompanys del gremi dels paletes, zombis que de tant en tant veig per Lleida i la fem petar.
 

- ¿Y qué es esto tan inquietante que te han comentado, Juan?
 

- La noia rusa assassinada no era una puteta.
 

- ¡¡¡Hòstia!!! ¿De verdad? ¿Y qué hacía en Lleida, pues?
 

- Bé, no sé si era una puteta, a més a més, com tu i jo creiem que son aquestes noies. Però aquesta sembla que tenia una altra ocupació principal, no sé si més decent o no, però una altra feina.
 

- ¡Coño, Juan, suéltalo ya!
 

- Es comfirma que es deia Aleksandra i era la representant a Lleida d’una immobiliària russa de cases de luxe, de nom Tovarich.
 

- ¡¡¡La madre superiora!!!! ¿¿¿Y qué buscaba en Lleida una inmobiliaria rusa, y con una representante tan joven, guapa y ahora asesinada???

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 11)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)
 
- I així va ser com els Mossos van saber que hi havia un cadàver al jardí del nostre veí Jaume.
 

- Juan, no me lo puedo creer. Tenemos problemas económicos, nos van a quitar el apartamento de Cambrils, peligra nuestro adosado de Ciudad Jardín porque no sabes por cuanto tiempo podremos pagar la hipoteca y sólo se te ocurre robarle la droga, la marihuana que cultiva tu hijo para su consumo, para traficar con ella y, de paso, plantarla en el jardín de todos los adosados vecinos para joder a los podridos capitalistas, políticos, empresarios y pendencieros de todo pelaje que pueblan este barrio de mierda, para vengarte de ellos. Y cuando estás empezando la faena, vas y al intentar plantar las semillas en el jardín del Jaume te encuentras con el cadáver de una chica rusa. Y como estás haciendo algo muy, pero que muy difícil de creer y de explicar, vas y dejas una nota en el parabrisas de un coche aparcado delante de la comisaria de los Mossos para que se enteren sin tu dejar rastro. Y lo consigues. Detienen a Jaume en el Aplec del Caragol y ahora viene todo el sidral de si ha sido él, si le han endilgado la muerta, si pasaba por allí, yo no he sido, etcétera, etcétera, etcétera,.....¡¡¡Vayaaaaaaaaaaa películaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, Juan!!!!  ¿¿¿No esperarás que me la crea???
 

- Que sí, dona, que sí. T'ho juro que tot ha estat així, i més coses que per ara no et puc explicar però que ja sabràs quan toqui.
 

- ¿Cosas que no me puedes explicar? ¿Después de todo este serial, que no sé si creérme, todavía dices que me ocultas más cosas? ¡Venga, Juan, escúpelo todo o aquí va a arder Troya!
 

- No sé si t'ho hauria de dir, perquè et pot afectar una mica.
 

- ¿Una mica? ¿De qué coño hablas?
 

- La teva amiga, la Mery, és més puta que les gallines.
 

- ¿¿¿Comooooooooooooooooooooooooo??? ¿¿Puta la Mery?? Ya decía yo, tanto salero en el Ekke, tan dicharachera y descarada en la sala de pilates, tanto pretendiente en los vestuarios, tanta amistad con ese político..... ¿¿Puta la Mery?? ¿Y por qué lo dices? ¿Cómo lo sabes? ¿Qué sabes de mi amiga? ¿Y no me lo habías dicho? ¡¡¡Juan, suelta!!!
 

- Una matinada la vaig veure sortir de casa del polític que tu dius, el governador del Ponent Septentrional. S'estava posant la roba a tot córrer. Eren les quatre, quart amunt, quart avall. Ja sé que és la dona d'un empresari molt respectable, el president de la Confederació del Plàstic Tou, però això no vol dir que la teva amiga no pugui ser una guarreta de marca.
 

- Ay, ay, ay,.... Ahora entiendo muchas cosas de esta pájara. Viajes sin su marido a mogollón. Excepto el crucero que hicimos las dos, creo que siempre ha viajado sin su querido esposo, je, je,... Y no solo eso. Cuando él estaba de viaje, me contaba que en su casa habia celebrado alguna fiesta a la que invitaba incluso a las amigas....rusas.... ¿Juan?
 

- Què?
 

- Me cago.
 

- Què??
 

- ¡Que me cago!
 

- Què???
 

- ¡¡¡Rusas!!! ¡¡¡La chica!!! ¡¡¡La muerta!!! ¡Que no lo había pensado! ¡La Mery tenía amigas rusas, y las invitaba a fiestas en su casa! ¡Ay madre, que aquí hay más lío del que parece! ¡¡Que en Ciudad Jardín hay más vicio del que tu supones!! ¿No estaremos nosotros enmedio del merder? Yo soy su amiga, de la Mery, quiero decir. Tu has estado en el jardín del crímen, o del cadáver. Has visto salir a la Mery de la casa del gobernador.... ¡¡¡Ay mi madre, que vamos a salir en los periódicos!!!

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 10)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

 
- ¡¡¡Una bolsita con semillas de marihuana!!! ¡¡¡Ahora resulta que además de un crimen, tenemos droga en Ciudad Jardín!!! ¡¡¡Eso es lo que me comentó la Mery, que los Mossos habían encontrado una bolsita con semillas de marihuana al lado del cadáver de la putita rusa!!! En un primer momento no presté atención, pero sí, droga han encontrado también en el jardín del Jaume. Marihuana, putiferio, asesinato… ¿Juan, tú crees que todo esto es por la crisis?
 

- Marihuana, dius? Ehem..... Que va, dona, que va! Això no té res a veure amb la crisi, almenys amb la crisi financera que ens té a tots ben collats ara mateix. Això té a veure amb un altre tipus de crisi, la moral, de degradació de la societat opulenta que ens envolta en aquest barri i que fins i tot amb la crisi ofegant la resta de mortals, ells han estat vivint com si no passés res, farts com a lladres. La majoria dels nostres veïns són l’exemple preclar, el paradigma de la degeneració del sistema capitalista, que es nodreix de l’explotació i la pobresa de milions de persones, de la degradació ecològica de la Terra, del treball i el patiment de molts per a produir la riquesa d’uns quants. En l’escala de valors capitalista, el capital està per sobre de la mà d’obra, el capital dóna feina al treball, no el treball dóna feina al capital. Qui posseix el capital posseix també l’autoritat i mana sobre la persona que només posseeix la seva vida i la seva força de treball, com la pobra puteta assassinada. Les coses, com pots comprovar, valen més que les persones, i aquesta màxima sembla que és moneda corrent entre el nostre veïnat. I què dius que han trobat, els Mossos al jardí del Jaume, una bosseta de llavors de marihuana??? D’on haurà sortit?
 

- No sé, las semillas solo sirven para ser plantadas, y no creo que Jaume se dedicara mucho a la jardinería, no tenia pinta de agachar mucho el lomo, ni de tener callos en las manos. Estas semillas creo que en algunos sitios las venden legalmente, porque con ellas no se puede traficar, ni se pueden fumar ni todo eso que hacen con la marihuana. Sólo sirven para sembrarlas y esperar a que crezca la planta, como se hace en muchos campos de la Huerta de Lleida y de los pueblos de alrededor, con plantaciones camufladas entre maizales o incluso en interiores, en corrales, patios y terrazas, en macetas. Tenemos una amiga en el Ekke que sabe mucho de todo esto. El otro día, por cierto, me la encontré haciendo la compra en el Opencor. Se llama Katy y vive en los chalets blancos. Pero no me preguntes qué hace su marido porque aun no he tenido teimpo de sonsacarla, y con la Mery no parece que se lleven muy bien. Se ve que todavía hay clases y diferencias entre los que vivimos a uno y otro lado de la carretera de Huesca. Hace poco me explicaron....
 

- Deixa, deixa, Oti, no cal que m’expliquis les misèries internes de la Ciutat Jardí, el fastigós classisme dintre mateix de la zona alta d’aquesta ciutat. No li podries preguntar, a la teva amiga Mery, si els mossos han sabut alguna cosa més, d’aquesta bosseta? Potser hi han trobat empremptes digitals..... no ho sé.... ehem.....
 

- Juan, no me haces caso.... y ¿a qué viene este interés por la bolsita? ¿No se te habrá caído a ti, haciendo de jardinero? Porque tú si que te has aficionado a la jardinería estas últimas semanas, ¿no? Y además nunca me has dicho qué quieres sembrar en nuestro jardín. ¿No estarías pensando en plantar marihuana y hacerte traficante de droga para pagar nuestras deudas y salvar el apartamento de Cambrils y hasta este adosado, por cuya hipoteca tenemos de los nervios al director del Banco Jones? ¡¡¡Juaaannn!!! ¡Dime la verdad, eh! ¿No tendrás tu algo que ver con esa bolsita? Tanto interés, tanto interés.....
 

- Oti, com pots pensar una cosa així??? Jo sempre he estat un treballador, i ara un empresari honrat!!!
 

- ¡¡¡Jaaaaaaaaaaa!!!
 

- Otiiiiiiiiiii!!! No fotem, que jo no tinc res a veure amb aquesta bosseta ni molt menys amb la morta. El meu interès per la jardineria rau només en les ganes de menjar sa, que tota la nostra família pugui fruir dels fruits de la mare terra, ja que en tenim al voltant de casa, desaprofitada amb una gespa que només fa bonic.
 

- Juan, creo que me tienes que explicar unas cuantas cosas.....

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 9)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- Efectivamente, la chica era rusa, Aleksandra, de veinticuatro años, y había trabajado en algunos de los muchos clubs de alterne camuflados que hay en Lleida. ¿Sabes, Juan, que en la ciudad hay más putas que en los locales de carretera de la Jonquera? ¿Que hay un montón de pisos, y no sólo en el barrio antiguo, que funcionan como puticlubs? Muchas mujeres que no jurarías nunca que se dedican a esto lo hacen para sacar adelante a su familia, a sus hijos,  porque se han quedado en el paro o porque su marido tampoco tiene trabajo o se las ha pirado. Se ve que el boca a boca funciona, je, je, y bajan a Lleida clientes de Andorra, de la Val d’Aran ¡¡e incluso franceses!! El putiferio es la actividad económica que en estos momentos da más rendimientos en la ciudad. ¡¡Y no te estoy dando ideas!! Je, je,.. Las hay de todos los países y de todas las razas. Los meapilas del ayuntamiento les mandan la Urbana para quitarlas de la calle pero con ello están fomentando que en muchas escaleras de vecinos haya siempre un farolillo rojo. En algunos barrios, sobretodo los de más glamur, los céntricos, no suelen molestar, pero en la periferia y en el barrio antiguo el lío está asegurado. ¡Suerte que aquí, en Ciudad Jardín, todavía no hay putas! Bueno, que se sepa…
 

- I per què m’expliques tot això, Oti?
 

- ¡Pues porque parece que no te enteras de nada de lo que sucede a tu alrededor, en tu ciudad, Juan! Me lo ha contado todo la Mery, que lo sabe por su amigo el político. Y me ha prometido que me contará más cosas, como que parece que nuestro vecino Jaume puede que no sea el criminal, aunque haya aparecido el cadáver de la putita esa enterrado en el jardín de su casa. Se ve que los Mossos han encontrado algo al lado del cuerpo, entre la tierra que alguien removió esa noche. Quizá dejó el trabajo de enterrarla a medio hacer, o quizá la desenterraban, pero lo cierto es que los Mossos tienen algo que podría sacar a Jaume de la cárcel bien pronto. Se lo ha dicho su mujer, la de Jaume, a la Mery, y ella se la cree.
 

- 'Algo'? Com qué? Ho saps? T’ha dit alguna cosa sobre què han trobat els Mossos al jardí del veí?
 

- ¡Coño, Juan, qué interés por lo que han encontrado los Mossos junto al cadáver! Me desconciertas. ¿Por qué te interesa tanto? ¡Si casi ni me hacías caso ayer cuando te contaba lo del descubrimiento del cuerpo y lo del ingreso en prisión de nuestro vecino Jaume! ¿No habrás perdido tu alguna cosa por allí?
 

- Jooooooooooo!!! Què coi se m’hi hauria perdut, a mi, al jardí d’aquest Jaume? Si ni gairebé el conec més que de vista, de creuar-me amb ell pel carrer i de veure’l un parell de vegades a la seu de la patronal de la construcció, la Sempre Dura. Potser hi he parlat dues vegades, i sempre en grup, amb gent pel mig! El Jaume, el Jaume, quin paio! Amb la fama que dius que té potser s’ha manegat alguna prova per traure’s la morta de sobre, i mai millor dit. Aquests fatxendes que sempre estan arronsats als polítics són capaços d’això i de molt més. N’han fotut més que el Macot i quan es passen de la ratlla, quan hi ha alguna mort pel mig o algun desfalc de collons, sempre tenen a mà un advocat trinxeraire que ho embolica tot i que sempre els trau del merder.
 

- ¡Ostras, Juan, parece que te haya picado un mosquito trigre! ¡Dices que casi no conoces al tal Jaume pero lo acabas de dejar bien galdós!
 

- És que aquests capitalistes de merda que sempre carreguen el mort als altres em posen furiós. ¿I així no te’n recordes, si la Mery va dir alguna cosa sobre què van trobar els Mossos al jardí del veí, al costat del cadáver?
 

- Calla, ahora que insistes. Creo que me comentó que….

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 8)
 

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)
 
- ¡¡¡Juan, vivimos entre criminales!!!
 

- Què dius, carinyo??
 

- ¿¿¿Juan, sabes por qué detuvieron el sábado en el Aplec a nuestro vecino Jaume??? ¿¿¿Eh??? ¿¿¿Lo sabes??? ¡¡¡Pues porque han encontrado el cadáver de una chica enterrado en su jardín!!! ¡¡¡Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! ¡¡¡Un crimen a veinte metros de casa!!! ¡¡¡Una chica enterrada en el jardín!!! ¡¡¡Muerta, bien muerta!!! ¡¡¡Yo no quiero vivir entre criminales!!! ¡¡¡A veinte metros!!! ¡¡¡Vámonos a casa de mi madre, Juan!!! ¡¡¡Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!
 

- Au, posa't tranquil-la, Oti. Seu i explica'm tot això del Jaume, del jardí i de la noia morta...
 

- Me lo acaba de contar todo la Mery, que se ha enterado esta mañana a través de su amigo, el político que te dije. Ayer domingo no salió nada en los periódicos porque hasta hoy se ve que no van a decir nada. Lo llevan todo en secreto. El sábado al mediodía los Mossos d'Esquadra acudieron a casa de Jaume porque alguien dejó una nota en el parabrisas de un coche policial aparcado cerca de la comisaría. Según le han contado a Mery, con una letra de niño alguien explicaba que en el número tal de la calle tal de Ciudad Jardín había un cadáver enterrado en eso, en el jardín. Vinieron dos mossos de paisano y efectivamente, se encontraron con el cuerpo de una chica a medio enterrar. Se ve que alguien había estado excavando por allí esa misma noche, no se sabe si para enterrar a la chica, o para desenterrarla. Jaume no estaba en casa, pero por la noche los mossos ya le localizaron en la peña El Vencill del Aplec del Caragol, como te conté. Pues era por esto, que lo detuvieron. Y ayer domingo el juez lo mandó a prisión. ¡¡¡Juan!!! ¡¡¡Que nuestro vecino está ahora al otro lado de la calle!!! ¡¡¡Pero no en su casa, sino en la prisión!!! ¿¿Qué poco cuesta, no, cruzar la calle y cambiar de vida?? ¡¡Y tú que siempre dices, Juan, que muchos de nuestros vecinos merecerían estar en ese otro lado de la calle!! ¡¡Mira, el primero!! ¿¿Y tu no sabias nada, de todo esto?? ¿¿No viste ningún movimiento extraño por el vecindario, tú, que te levantas tan pronto para trabajar el jardín??
 

- Calma, Oti, que jo parlava per parlar. No crec que tots els nostres veïns siguin uns criminals, encara que d'algún no me'n refiaria pas. I no, no en sabia res. Una cosa així cridaria l'atenció. A més, jo no em moc del nostre, de jardí, així que poca cosa veig. I... què en sap més, la Mery, de tot aixó?
 

- La Mery también me ha contado, porque se ve que lo va diciendo su mujer, que Jaume negaba repetidamente haber cometido el crimen. Decía que no sabía nada del cadáver en su jardín, que debía ser una confusión, o que alguien le había 'cargado el muerto', pero que ni conocía a la chica ni había matado nunca a nadie. Parece que la juez no le creyó y ayer al mediodía le mandó a prisión sin fianza. Yo creo que es muy difícil que no te enteres de que tienes un cadáver enterrado en tu jardín, aunque no le hayas enviado tu, al otro barrio. ¿No, Juan? ¿Por qué me miras con esta cara entre asustada i foteta? ¿No te echas a temblar, de saber que ha habido un asesinato junto a nuestra casa?
 

- Bé, carinyo, està a vint metres, i a més, com diu el Jaume, potser no ha estat ell, el criminal...
 

- ¿Y tú te crees que no sabía nada? Jaume siempre ha sido muy dicharachero, entre el vecindario de Ciudad Jardín. Le conoce casi todo el mundo, y todo el mundo sabe de su afición por las chicas rubias del Este, y esta parece que era rusa, aunque Mery todavía no sabía si la habían identificado. Esta tarde ha prometido que me contará más cosas, porque se iba a comer con su amigo el político.
 

- Ja m'ho explicaràs, doncs, ok?
 

- Juan, de verdad no me puedo creer que te importe tan poco lo que ha pasado aquí al lado. Pareces un zombie. ¿De verdad no sabes nada, de todo este fregao?
 

- Que no, dona, que no.... Jo no em poso a la vida dels altres, i menys als seus jardins...

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 7)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


- "Sisplau, faci el favor d'acompanyar-nos. Som agents de la Policia de la Generalitat i hem de fer-li unes quantes preguntes". Así de sencillo y así de breve. Dos mossos de esquadra que parecían armarios pero que iban vestidos de calle entraron anoche en el recinto de la colla El Vencill y se llevaron a nuestro vecino. Todos y todas nos quedamos boquiabiertos y hasta hubo momentos de tensión porque dos chulitos que parecía iban bastante perjudicados querían pedir explicaciones a los mossos y se encararon con ellos. Suerte que dos de la peña, dos que creo son abogados y que todavía no iban demasiado cocidos les recomendaron que no hicieran el burro. Estos dos también tuvieron que hablar con el portero de la peña para que no se metiera de por medio, porque parecía nervioso. Se lo llevaron hacia un coche, creo que un Seat Altea blanco, que tenían aparcado en la avenida Tarradellas y no se ha sabido nada más de él. Esta mañana he mirado los diarios por internet y no he visto nada. He llamado también a la Mery, y tampoco sabe nada, pero me ha dicho que llamará a un amigo suyo político, que seguro sabe qué ha pasado. Y no me mires así, Juan, como si no me escucharas! No te interesa saber que han detenido a un vecino nuestro, que vive a veinte metros de casa? Quizá no sabes ni de quién te hablo? Tienes que conocerlo, porque eres del gremio! Si, hombre, es ese, el Jaume, el presidente de los constructores, una asociación que se llama Sempre Dura....ji, ji,... es que me acuerdo porque tiene un nombre no muy corriente, por mucho que digan que se refiere a lo que duran sus pisos de bien construidos que están....yo pensaba que iba en coña...ji, ji.... Te acuerdas, no? Le has visto más de una vez paseando por Ciudad Jardín, coño! Y dicen que es también muy faldero. Bien, esto lo he oído en el Ekke, no sé nada yo, de eso.... Juan!!!!!
 

- Què ha fet? I com va anar, ahir a la nit, a l'Aplec del Caragol?
 

- ¿Qué dices, Juan? ¡¡¡Pasas de una cosa a otra como si no te importara tener un delincuente de vecino!!!
 

- Quin delicte ha comès?
 

- Aiiiiiiii, Juan!! Yo que sé, pero lo cierto es que se lo llevaron los mossos de esquadra anoche de la colla El Vencill, la más fashion del Aplec del Caragol y que toda Lleida debe de ir llena a estas horas del domingo de que han detenido a un señorón de la construcción y vecino nuestro, de Ciudad Jardín!!! ¡¡Y tu parece que oigas llover!! ¿¿¿No te preocupa, tener un criminal como vecino???
 

- Només un?
 

- Juaaaaaaaaaaaaaaaaaannnnnnnn!!! 
 

- Bé, i com va anar, anit a l'Aplec? Perquè tu i la Mery només tornar del creuer ja us n'aneu de farra a l'Aplec sense ni desfer les maletes.
 

- Porque tu no quisiste venir, y el marido de Mery es tan soso como tú y siempre tiene cosas que hacer, menos acompañar a su mujer. Sois iguales, siempre con compromisos de trabajo o trabajillos de casa o jardín. ¿De verdad no te interesa, lo que ha pasado con nuestro vecino? Me dejas parada. Bueno, te explico lo de anoche, aunque después de que se llevaran al Jaume el ambiente cayó mucho. Nosotras no nos movimos del recinto de El Vencill, porque el marido de Mery, que es uno de los fundadores de la peña, nos recomendó que no nos mezcláramos con el resto de peñas ni mucho menos pasear por los pasillos del Aplec si no queríamos prendre mal. Todo muy guay. ¡Tenían camareros y todo! ¡Y orquesta! ¡Y comedor aparte de la sala de baile! Lo que me dejó a cuadros fue que en El Vencill no comen caracoles, sino marisco!!! ¡¡Jódete!! Uy, perdón. Juan. ¡Una pasada! Me como las uñas porque Mery sólo me invitó anoche y de ir hoy domingo no me ha dicho nada. ¡Qué envidia! El próximo Aplec tengo que hacer lo que sea para que me vuelva a invitar, ahora que somos muy amigas. ¿Juan, de verdad no te preocupa qué ha pasado con nuestro vecino, què ha hecho?
 

- No. Ja se sabrà. Se sabrà tot. 

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 6)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- Mecangontot!!! Hòstiaaaaa!!! Collons!!! La mare del Tano!!!  I això és la cara!!! I un braç a dos dits de la superfície!!! Porta ulleres, ni això han tingut temps de traure-li, a la pobra. M'he tacat de sang? L'aixolet sí que ha tocat carn, així que segur que està ben empastifat... Ai mare de Déu, encara me l'encolomaran a mi, aquesta mort! Sembla una noieta jove, per la fesomia, però amb la llum del mòbil no ho veig gaire bé, i aquests fanals del carrer semblen enfosquir encara més l'escena. Quin començament, collons, quin començament!  L'altre dia, la guarra de la Mery sortint de la casa del governador del Ponent Septentrional, que vés a saber què coi estarà tramant ara amb la meva dona al creuer que s'han empescat. I ara em surt aquest fiambre
només gratar una mica al jardí del president de la patronal de la construcció Sempre Dura. Ja m'ho pensava jo que aquest paio no era pas un angelet. Si ho ha fet ell, que segur que ha sigut ell, deu de ser alguna d'aquelles noietes que sempre portava engaxades als pantalons quan pujava a fer el milhomes a l'Excessiu. Entre russes i ucraïneses feien una bona patxoca, tots aquells empresariets. Feien veure que s'havien refinat per estar a l'alçada. Fins i tot ja no semblava que havien deixat el xapo al guarda-roba i el John Deere a doble fila davant la porta. Però tot alló no podia acabar pas bé. Ja vaig fer bé, ja, de no embolicar-me en els seus tripijocs. No volien paletes al seu club, et miraven com si fossis un penjat pidolaire, així que se'n podien anar a la merda. Cabrons! La seva perversió moral i social havia d'acabar per força en un acte criminal com aquest.  Mitgesmerdes! Els empresaris honrats mai haguéssim arribat a aquesta degradació! I, per descomptat, havien de refugiar la seva misèria asocial en aquest barri, on la virtut només és aparença. Collons, quant de vici que hi ha, a Ciutat Jardí!!!
 

- I ara, què dimonis foto? A qui i com faig saber que he trobat un cadàver enterrat en un jardí particular situat a vint metres de casa meva? Perquè no puc anar pas als Mossos amb aquesta cançó! Mirin, sóc un veí de Ciutat Jardí que tot passejant he vist que una mà sortia del terra i.... És clar, vostè passeja a les quatre de la matinada pel jardí del veí, oi? Ui, ui,.... que això no cola... I si ho denuncio a través del correu electrònic o del feisbuc? O millor encara, de Twitter, amb una piulada. Mare meva. Tampoc. Em poden descobrir per l'IP de l'ordinador, o pel número del telèfon... Com em connecto doncs amb el món per denunciar que hi ha el cos d'una noia sota terra, aqui al costat? Un escrit anònim? Penjo una pancarta davant l'adossada explicant-ho? 'Aqui hi ha un cadàver'! Ui, ui,... quines idees de bomber!  A més, em poden empurar a mi! I si troben les meves empremptes, les dels peus a la terra també..? I si arriben al meu aixolet i troben restes de sang? Pensaran que l'he matat jo, a la noia!!! Ui, ui,... això pinta de color de gos quan fuig... Sembrar, plantar, fer de pagès a Ciutat Jardí s'ha convertit en un esport de risc!!
- Però ja sé què faré.....

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 5)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

-Fills meus, només una cosa ens separa dels que viuen en aquell edifici blanc i roig que veiem quan sortim al terrat, ple de filferros per sobre de les tanques: els diners. Si no en tens, de diners, ets una víctima propiciatòria dels mecanismes repressors de la societat capitalista. Qui té diners, no hi entra en aquell casalot, no creua aquells murs. La presó està feta per a les classes desposseïdes, que són al cap i a la fi el lumpenproletariat a qui el capital ha despullat de la riquesa creada pel seu propi treball. De tal manera que els propietaris dels mitjans de producció s'apropien, per mecanismes específics en cada formació social, del treball de les classes explotades, en el cas del capitalisme a través de l'extracció de plusvàlua. Així, la justícia social consistiria a combatre aquest instint depredador capitalista i repartir la riquesa generada per la nostra força de treball de forma que es doni a cadascú segons la seva necessitat i que cadascú faci les seves aportacions segons la seva capacitat.
 

-Pare, que t'han de fotre a la garjola perquè no tenim diners o l'has fotut molt grossa al negoci?
 

-Fill, tu i la teva germana heu de saber que en aquesta casa mai no us faltarà un plat a taula, en cas que conservem la casa. Però les circumstàncies de la vida, la decadència del capitalisme, i l'eterna espera d'alló que no acaba mai de nàixer mentre allò altre vell no acaba de morir, tot i la victòria de'n Françoise Hollande a França, ens han deixat sense circulant, sense cash, vaja, sense un euro. I a més hem de tornar-ne molts, d'euros. Som pobres, malgart el que contemplen els vostres ulls: riquesa a casa nostra, opulència entre els  veïns d'aquest barri privilegiat on es refugien els afortunats de la vida, les classes dirigents, els polítics amb comandament a la plaça, les elits suposadament culturals, els explotadors més pervertits, l'oligarquia més podrida, l'apparattxik dels partits i de l'Administració, funcionaris amb galons i les famílies de l'oasi lleidatà fartes de diners que no fan mai ostentació però que se'ls nota a la flaire que desprenen quan te'ls creues. Així que ja ho veieu, fills meus: la presó per un costat i tot aquest submón per un altre, subjugat, però, aquest últim per la proximitat de la primera. És la perversió del contacte i el vertigen d'una classe social que si hi hagués justícia en aquest món hauria d'estar entre els murs a l'altre costat d'Enric Farreny!!!  I nosaltres al mig, sense un ral. Però d'això no n'ha de saber res la vostra mare, ok? Ja ha tingut prou disgustos amb els rebuts retornats del Pare Salvados i amb la venda de les accions del golf. Ara només li queda l'Ekke i les visites a la Tugues o a la Prats a l'hora d'esmorzar o berenar. Ja sabeu que la vostra mare és d'extracció molt humil i un altre desclassament, una altra caiguda en l'escala social, a la seva edat, la tornaria addicta al tarot.
 

-Així que hem de fer alguna cosa, oi, pare? Jo podria 'descuidar' a les cases de les meves amigues. Van fartes de tot i no es notaria gens.
 

-I jo podria colocar posturetes entre els meus col.legues de l'insti i visitar els patis dels altres centres de la ciutat, públics i encara millor, els privats, on van més forts. Però abans m'hauries de tornat tot el material, pare, perquè m'has arruïnat la indústria del wakitabac que tant m'havia costat muntar.
 

-No patiu, fills, farem coses més grosses i més rendibles. El nostre entorn podrit treballarà per a nosaltres. Els explotarem. Explotaran!
 

-Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!! ¿Qué hacéis, los tres reuniditos en la cocina? ¿Secretitos? ¿Ha pasado algo? ¿Nos han robado? ¿Nos han embargado? ¿Ha comido, el perro?
 

-No, dona. Estem parlant de les nostres coses. Estic explicant a la teva filla i al teu fill com es fan els negocis, com un pot tirar endavant amb el seu esforç, amb el seu talent.
 

-Ui, pues yo de talento cada día tengo más. Mira hasta qué punto que he convencido a la Mery para irnos una semanita de crucero, solas las dos, para desconectar de este ritmo de vida tan trepidante.
 

-Oti, vols dir que et convé, la Mery, com a amiga?
 

-Pero si és la reina del barrio! Si es la que tiene más amigos en el gimnasio! La más estilosa, la más perseguida por los chicos en los vestuarios,...ji, ji,... Y ya te dije que apunta maneras como política. Ya verás como nos da una sorpresa. De momento esta noche me quedaré en su casa para planificar el crucero. En la nevera tenéis monodosis de la Guissona, espavil!!!

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 4)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


- (Collons! Aquesta 'guarra' no és la Mery, la dona del president de la Confederació del Plàstic Tou? Hòstia, quin vici hi ha en aquest barri! Què hi fot, aquí, sortint de casa del governador del Ponent Septentrional a les quatre de la matinada? Sis anys vivint a Ciutat Jardí i jo sense ensumar-me aquestes mogudes. Ja m'ho imaginava, que aqui hi havia d'haver vici, a la força, però està vist que havia de matinar força per trobar-me'l de morros. Durant el dia tot sembla tan plàcid, tan glamurós, tan tranquil, tan britànic, i resulta que a la nit hi ha més perill que en una caixa de bombes! Hauré d'anar amb més de compte, si vull culminar la meva missió, o apuntar-me a la nòria!!! He, he,.... D'aqui no res començarà a clarejar, així que val més que ho posi tot al sac altra vegada i em retiri del camp de batalla fins la propera nit. Collons, la primera sortida de nit i ja em trobo una sopreseta. No m'imaginava pas que tindria espectacle, a la vegada que faig la meva feina. Hauré de portar un diari.... millor, podria gravar-ho tot amb el mòbil, que té un porró de megapíxels i que per això em va costar una pasta. Així la venjança serà molt més sucosa, terrible! Això promet!!!)
 

- Juan, parece que hayas salido de la tumba. Tiritas, estás blanco como la cera y tienes unas ojeras que te llegan a la boca. ¿Has dormido mal o no te has acostado? ¿Duermes bien, en el cuarto del garaje? Ya sabes que por mi no hacía falta que te instalaras allí, aunque te tengas que levantar tan pronto. Como ahora te ha picado la manía de hacer de jardinero y madrugar a lo bestia, igual vas corto de sueño. ¿Ya has empezado a sembrar? No veo que le hayas pegado un golpe de azadón, al jardín...
 

- No pateixis, Oti. No tinc son.
Només que m'he d'acostumar al nou catre, però s'hi està bé, i així no us molesto a tu ni al nen ni a la nena. Estic preparant les llavors per la sembra. Aviat mouré la terra del jardí, no et preocupis. A l'estiu menjaràs autèntiques delícies, t'ho puc ben assegurar. Em prenc el cafè amb llet i me'n vaig a l'oficina, que tinc aparaulada la venda d'un pis de vint metres quadrats i el banc sembla que li deixarà calerons al client perquè paga el noranta per cent del preu en negre. És rus i té compte, a la sucursal de Fernando, així que sembla fet. Ja veuràs, dona, com ens en sortim i no ens subhasten l'apartament de Cambrils i no ens toquen aquesta casa que tanta il.lusió ens va fer el 2006.
 

- ¡Ay, qué ilusión, Juan! Hacía meses que no te veía tan demacrado pero a la vez tan esperanzado. Yo también me voy, que he quedado en el Ekke con la Mery, ¿te acuerdas? La mujer de ese empresario tan importante que vive dos manzanas más arriba. ¡Es genial! Siempre va a la última porque se ve que su marido tiene pasta gansa, y ahora hasta habla de política! Somos muy amigas, para que veas que yo también me relaciono con gente importante y con dinero! Además, nuestra hija ya ha estado varias veces en su casa porque es amiga de la hija pequeña de Mery, de la misma edad, aunque ésta está interna en un colegio de Suiza y solo viene de vacaciones o cada dos meses. Ya ves, los más ricos ya no se conforman con los colegios pijos de por aquí. No deben 'mudar' como uno del extranjero.
 

- (Hòstia!!!)

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice 
(Capítol 3)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


-¿Juan, te has vuelto horticultor?
 

-Per què ho dius?
 

-Coño, porque el garaje está lleno de sacos de tierra vegetal, saquitos con semillas, trastos de cavar pequeños, un azadón de los que usaba mi madre en el corral del pueblo….
 

-Oti, has descobert la meva nova vida. M’he transformat. Aquesta merda de crisi m’ha transformat. La crida de la terra s’ha produït. Hem de descobrir i retrobar sabors, hem de menjar sa. He d’experimentar altra vegada el plaer de recollir el fruit del meu treball, sense intermediaris, sense que m’exploti un cabró capitalista. He decidit disfrutar de les meravelles de la naturalesa, veure les llavors germinar, veure com creixen i es multipliquen les plantes, recollir les seves delícies i després cuinar-les amb tendresa i oferir-les amb amor. La collita ens aportarà felicitat i serenor. Menjarem i guardarem. Serem autosuficients! Prou vegetals podrits amb productes químics! Prou multinacionals collant els nostres pagesos i enverinant consumidors com nosaltres. Visca la terra!!
 

-¡Pero Juan, si sólo tenemos cuatro palmos de jardín! ¡Y el material que tienes guardado abajo serviría para sembrar y plantar todos los jardines del vecindario, de todo Ciudad Jardín!
 

-La naturalesa és sabia i ens demana generositat. Després ens ho retorna multiplicat per cent, per mil….. Les llavors s’arrengleren en poc espai, dona. No demanen massa, la terra prenyada ofereix els seus fruits en cada centímetre quadrat. No es desaprofita res.
 

-¿Y cuando piensas trabajarlo, el jardín? Si te pasas el dia fuera de casa, dices, en la oficina de la inmobiliaria… Claro, como no tienes nada que hacer allí cerrarás antes i vendrás a casa por la tarde, ¿no?
 

-Ui, no, no, que al despatx vaig fent amb el negoci. Alguna coseta cau, de pasqües a rams. Treballaré ben aviat, abans de sortir el sol, perquè els seus raigs m’acaronin a mi i al producte del meu treball quan comenci a florir. Veuré sortir el sol cada dia i li donaré la benvinguda a la terra, a la mare que ell també ha d’ajudar a parir.
 

-¡Joder, Juan, qué poeta te has vuelto! Lo que me extraña es que necesites un jersey y un pantalón negros, para enmerdarte de tierra. ¿Y el pasamontañas? ¿Tanto frío hace, a las seis de la mañana, ahora en abril? Un dia de estos me levanto de madrugada y te ayudo con el huerto.
 

-Ui, millor que no, Oti. T’embrutaries de terra. A més, passaries molt fred i després estaries feta un nyap per anar a l’Ekke. ¿Què dirien les teves amigues, si et veuen amb les mans clivellades i les ungles negres?

(Continuarà)

Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 2)


(Pel maquès del Centre Residencial Ponent)

-Pare, qui m’ha fotut les meves plantes, les meves llavors i el meu waki-tabac que ja tenia assecat i preparat per fer els petas del divendres? M’he trobat les jardineres arrasades! Collons, tant que m’havia costat esquerar-les!!


-Fill, estem fotuts. Hem de parlar. Per cert, on és ta mare?
 

-No pateixis, és a l’Ekke, com sempre.
 

-Veuràs, jo no penso vendre mai més la meva força de treball. El capitalisme salvatge m’explotaria altra vegada, com quan em tocava repartir amb la furgoneta. Em vaig fer constructor per tenir els meus propis béns de producció i no tenir que vendre la meva suor com una mercaderia qualsevol, generant una plusvàlua que m’arrabassava el fill de puta de l’amo. S’ha acabat!! No hi tornaré pas a ser un esclau de la classe explotadora capitalista!! Jo vull continuar sent el meu amo, l’amo del meu treball, l’amo de la meva vida!! Ni Déu, ni patró, revolució!!!
 

-Hòstia, pare, quina samfaina ideològica! Que t’has fet revolucionari? Tu, que de repartidor vas convertir-te en constructor i explotador d’una quadrilla de romanesos? Tu, que has aixecat pisos i cases adossades de paper de fumar, on estalviaves fins i tot el ciment? Tu, que cobraves fortunes en ‘B’, en negre o en ‘avió’ per aquests zulos? Tú, que presumies de viure a Ciutat Jardí, aïllat de la xusma de la classe mitjana i ja no diguem del lumpen proletariat? Collons, quin canvi! I tot això perquè ara ens persegueixen els bancs i el Cobrador del Frac? Perquè estem més pelats que un vímet i hem d’aparentar que no passa res entre els nostres veïns, polítics, empresaris i farandulers, que també tenen els calçotets ben cagats? En resum: així, vindràs amb nosaltres a Ricard Viñes, no? Hem de recordar el 15M "a lo grande". Seràs un gosflabiol com nosaltres?
 

-Fill, jo faré coses més grosses. Deixaré petjada en aquest món capitalista decadent.
 

-I de tot el meu waki-tabac, què cony en vols fer?
 

-Ja ho veuràs. El futur pertany als que creuen en la bellesa dels seus somnis!
 

-Colloooooooooons!

(Continuarà)

Misèria i companyia

Al CarajilloPartyLleida volem fer una aportació a aquestes vacances de pobre que tots ens hem hagut d'empassar enguany. I ho farem en forma de relat d'estiu, catorze capítols publicats al setmanari satíric lleidatà 'La Quera' d'abril a juliol. Amb un parell de somriures ens donem per ben pagats. Salut i bones vacances!



Ciutat Jardí Vice  
(Capítol 1)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)


—Juan, ha llamado Sor Gasmo por un asunto feo de la niña. ¿Me escuchas? Ha llamado Sor Gasmo preguntando cosas.

—Què li ha passat ara, a la nena? Una altra vegada els porros?

—No, peor, peor...

—Un altre coma etílic?

—No, no, mucho peor, mucho peor! Le han descubierto una tableta de chocolate con leche... Fin Carré... del Lidl!!! Y a Sor Gasmo, claro, le ha faltado tiempo para preguntar si estamos bien de cash, si la nena continuará en tercero de ESO, si podremos pagar el próximo recibo del colegio y la cuota voluntaria de la asociación redentora de padres sicalípticos, si la seguiremos mandando a la semana fucsia y si volverá a alquilar los esquís como al principio y, y... Buaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Ya te dije yo que no mandaras a Lupe a comprar al Lidl!!! Y si lo hacías, haberle quitado las etiquetas y envoltorios de todo lo que le diera a la nena! Ahora todas mis amigas van a burlarse de mí, van a pensar que es cierto lo de tu constructora, van a creer que no tenemos dinero, se pensarán que estamos arruinados y que seguimos aquí, aparentando... ¿¿¿Qué van a decir de mí ahora en el tenis, y en el Ekke??? Buaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

—Bien, la cosa está jodida y no puedo ir tirando el dinero comprando en el Carrefour, ni mucho menos en el Plus! Y si seguimos aquí rozando el larguero de la hipoteca es porque a ti un día se te ocurrió ridiculizar a Piluca llamándole piltrafilla porque vivía en los adosados viejunos de la Fundació Felip!!! Así que ahora a joderse toca y a aguantar el chaparrón, incluida la Sor Jodienda esa!!! Y espérate, porque me ha llegado una notificación del juzgado por el embargo del apartamento de Cambrils! Si nos joden esta casa, voy a sacar los colores a todos los políticos refugiados en el vecindario! Aquí hi haurà ball de bastons! Se sabrà tot!

—Buaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

(Continuarà)

Carn d'Olla

Últimes notícies sobre la gran traca de la  Llotja

Sembla ser que la presència d'una regidora pot enterbolir el concurs que la Paeria està preparant a mida d'una de les empreses que estan encarregant-se de que la Llotja no faci figa. Hi ha una llei que prohibeix als ajuntaments contractar amb empreses dels regidors i regidores, dels seus cònjuges (o persones vinculades amb ells o elles amb relació de convivència afectiva anàloga), o descendents i/o ascendents. Altra cosa és que es respecti.
Seguirem informant.

Carn d'Olla

La Llotja és una gran traca

La Paeria 'apanya' amb empreses de Lleida l'explotació del Palau de Congressos

L'edifici roman buit i a les fosques gairebé tots els dies de la setmana

Fins i tot la Fundació Teatre de la Llotja comença a tenir pèrdues.  La Llotja en conjunt ja porta perduts 3,5 milions en dos anys


La Llotja, l'edifici que havia de canviar l'sky line de la ciutat de Lleida, es queda buida i s'ha d'omplir com sigui. S'han de justificar com sigui els 60 milions d'euros que ha costat aquest mausoleu. La Llotja està aquest dies a les fosques. Només una discretíssima activitat a la terrassa, algunes nits amb una buidor dessoladora, manté unes certes constants vitals. Si no, la gent que passa pel costat diria que aquest immoble gegantí està abandonat. Durant el dia hi ha una minsa activitat en un parell d'oficines que dónen al pont de Pardinyes, i para de comptar. És un altre senyal de la decadència de la ciutat de cartró-pedra bastida amb uns recursos que ara ens farien prou falta per no veure pels carrers tanta misèria. Una despesa gegantina que contrasta de forma sagnant amb els més de 12.000 persones aturades que hi ha a la ciutat, amb els centenars de famílies que no poden pagar l'aigua o el gas.
L'explotació privada de la Llotja ha estat un complet fracàs. I la part pública, la que mantenia fins ara la Fundació Teatre de la Llotja, també. Fa quinze dies l'alcalde, Àngel Ros, reconeixia un dèficit de 252.000 euros a la Fundació i ho atribuia a la disminució de les aportacions de la pròpia Paeria, que està també de retallades, i de les empreses que l'ajuntament té collades d'una manera o altra perquè paguin la festa encara que sigui a pessics. El que no va explicar l'alcalde és que el Centre de Negocis i Convencions SA, l'empresa que va constituir Ros el 2004 per acabar fent la Llotja, va presentar a 31 de desembre del 2010 un resultat negatiu de 2.163.844,72 euros. I l'any 2011 el va tancar amb 1.250.000 euros també de pèrdues. Això vol dir que des que es va posar en funcionament la Llotja, dos anys i mig mal comptats, els lleidatans ja hi hem perdut 3,5 milions d'euros, confessats. Aqui hi hauriem de sumar les 'aportacions' que la Paeria hi fa sota conceptes diversos a mode de respiració econòmica assistida. En aquests dos anys tampoc s’ha fet res a l’edifici annexe, el de les grades: 2.000 metres quadrats d’oficines buides. Ara hi posaran serveis municipals de Comerç i Consum, per omplir una mica.

Fracassa també l'explotació privada de la Llotja

Si la Fundació Teatre de la Llotja, sota la tutel-la directa de la Paeria, ha fracassat, pitjor ha anat encara l’explotació privada. La Llotja de Lleida SA,  l’empresa que es va fer càrrec de la vessant congressual i de restauració del mausoleu de Pardinyes ha fet figa. L'any passat ja va fugir cames ajudeu-me en Jaume Tàpies, el prestigiós restaurador i hoteler de la Seu quan va veure el percal. I ara les restes de la societat han estat venudes, per un simbòlic euro, a  Caparròs Celebracions, una filial de l’empresa de càtering i restauració Alessa Catering Services, de Torrefarrera, propietat de la família Torrelles i absorbida l’octubre passat per Serunion, filial a Espanya de la multinacional francesa de la restauració col.lectiva Elior. Aquesta empresa s'encarrega ara dels àpats dels que es reuneixen a la Llotja de tant en tant: la BBC s’ha instal.lat a la Llotja, Bodes, Banquets i Comunions, que per comptar assistents ja va bé a l'Ajuntament, doncs ho fa passar tot per congressistes i assimilats.
Però com els congressos tampoc omplen la Llotja, ara la Paeria acaba de fer una última jugada desesperada. Ha fet fora la persona que se n’encarregava, heretada de l’antiga La Llotja de Lleida SA i ha encomanat (directament, sense concurs) la gestió congressual i també la d’espectacles que fins ara portava la Fundació Teatre de la Llotja (la part pública) a una empresa molt singular, Zucar Event SL.
Zucar Event SL es va constituir, amb un capital de 3.200 euros (el mínim són 3.000), el 9 d’agost de l’any passat, precisament el mes en que es va desmantellar l’altra empresa adjudicatària -però aquesta mitjançant concurs- La Llotja de Lleida SA. Y Zucar Event SL està constituïda pels mateixos socis d’Espectacles La Traca SL, Antoni Cabero i Joan Arnedo, i comparteix fins i tot la mateixa adreça: Paer Casanovas, 12 de Lleida. Va incorporar un tercer administrador solidari, Rafael Zueco Almenara, que sembla ser qui s’encarrega de donar la cara com a programador de la Llotja (figura com a director de continguts). Així no és gens estrany que gairebé tots els espectacles que el passat 25 de juny l’alcalde Ros va presentar per la temporada de tardor de la Llotja es puguin trobar entre l’oferta de La Traca. Val a dir també que, com Alessa, La Traca és subministradora de la Paeria i, a més, membre del patronat de la Fundació Teatre de la Llotja en concepte d’empresa col.laboradora.
A tall de curiositat hem de dir que Rafael Zueco, expert en biatló i que el 2008 era consultor en matèria d’estalvi energètic i assessorava la venda d’un producte per millorar l’eficiència dels motors de combustió, va presentar una ponència al IV Festival de MasterClasses de Gestión Cultural, celebrat al maig a Madrid, ara ja reconvertit en gestor cultural, on l’enunciat era del tot un poema:  “Modelo de gestión del teatro de la Llotja- Lleida. Nacer en medio de la crisis y no tener presupuesto te obliga a aplicar soluciones de gestión imaginativas condicionadas al éxito de la taquilla. La publicidad es importante pero no  lo único. Rafael Zueco Almenara. Socio fundador de la empresa Zucar Event SL. Director de contenidos de ataquilla.net”.
Alessa i La Traca, doncs, són les dos empreses que ara per ara es fan càrrec d’explotar el mausoleu de la Llotja, gregàries com són de la Paeria. Veurem quan duren. Les grandeses de l’òpera i dels magnes congressos sembla que han quedat al malson de la ressaca d’allò tan nostrat del braç i la màniga. Per aquest viatge no feia falta gastar-se 60 milions d’euros. Amb un envelat de festa major i de lloguer ja haguéssim fet.


Ager Sedetanus