Carn d'Olla
Gardeny no és un turó, és un gran forat
Al Carajillo Party ja ho haviem avançat. Només us cal rellegir, més avall, 'Asfíxia financera a la Paeria', del passat 31 d'octubre. Ni la Paeria ni la Universitat de Lleida tenen un ral per tornar la milionada en crèdits que, emparats en la fòrmula d'un consorci, van demanar per muntar el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL) a Gardeny. El director general de Recerca de la Generalitat, Josep Maria Martorell, ja havia dit fa uns dies que el deute que sumen els 24 (vint i quatre!!!!) parcs científics de Catalunya, 300 milions d'euros, són 'impossibles de retornar'. Vaja, que tampoc hi ha massa alegries a la resta del país. Però ahir dilluns, La Vanguardia afinava i ens posava negre sobre blanc quins eren els 'campions' d'aquest endeutament, i no només a Catalunya, sinó de tot Espanya: en primer lloc, el parc científic de Barcelona, amb 110 milions a retornar, i en segon lloc, faltaria més, el PCiTAL de Gardeny, amb 50 milions. Després venia el de Girona, amb 40 milions. La resta seguien a la llista, però amb molt menys deute.
Així que tenim a Lleida el segon parc científic més endeutat d'Espanya. 50 milions que ni Paeria ni UdL poden retornar perquè no ténen possibilitats financeres de cap mena, només asfíxia, financera. Ni poden ni, per part de la Paeria, volen. Perquè l'alcalde, l'Àngel Ros, quan va tenir que començar a confessar que Gardeny no es podria pagar, ja es va agafar com un pop a les condicions en que van ser concedits aquests crèdits per part de Govern central: amb interessos de riure, amb tres anys de moratòria i amb l'aval de la Generalitat, llavors a mans del tripartit. Ros devia pensar que si la Generalitat era l'avalista, doncs jo em declaro insolvent i que pagui la Generalitat!!! I així estem des de fa almenys un parell d'anys, entre les pròrrogues que s'han demanat al Govern de Madrid per no començar encara a tornar els calerons i la tirada de pilotes fora, cap a la Plaça Sant Jaume costat muntanya. Per cert, la Generalitat del tripartit mai va pressupostar aquests diners avalats. La de CiU no està per romanços. Ara la Generalitat no en pagarà cap, d'aquests crèdits, perquè no hi ha amb què. S'atansa final de mes i es preveu altra vegada ball de bastons per pagar les nòmines dels més de 200.000 funcionaris. I la Caixa ja li ha tancat l'aixeta de crèdits i crèdits pont per anar salvant la cara (el darrer, per les nòmines del desembre, ja el va afluixar el Banc Sabadell), doncs ja porta acumulats 2.000 milions amb aquestes cançons.
L'alcalde fa gal.la del seu perfil egipci i al més pur estil 'fill pròdig' li passa la pilota a la Generalitat, i haurà de ser l'administració catalana qui haurà de negociar com es resol l'embolic, vista la 'responsabilitat' que demostren els gestors locals. Perquè a Lleida la figura de l'alcalde té especial rellevància, en tots els sentits i no descobrim res a ningú. La resta de parcs científics han anat bastint-se per l'impuls bàsicament de les universitats dels diferents territoris, que per això són parcs vinculats, a les universitats. Però a Lleida no ha estat així. A Lleida el veritable motor de Gardeny ha estat l'alcalde Ros, que ha arrossegat a l'anterior rector de la UdL, el doctor Joan Viñas, a totes les aventures que han aterrat sobre el turó de Gardeny. Es poden comptar amb els dits d'una mà les iniciatives de la pròpia UdL que han acabat quallant a Gardeny. La immensa majoria són obra i gràcia de la Paeria de l'alcalde Ros, que ha utilitzat, això sí, la UdL com a vehicle o instrument captador de bona part d'aquests crèdits que ara sumen tants milions a retornar. Exemples n'hi ha un fotimer, com l'últim del que es parla ara, el Magical, uns immensos estudis audiovisuals dignes de Hollywood que han costat més de 15 milions d'euros, que s'estan reequipant perquè sembla que tot el que es va encomanar al principi ja s'ha quedat obsolet i que encara no ténen cap funció ni clients definits, tret de la possibilitat de fer-hi part d'una pel.lícula que està preparant un lleidatà, qui segurament gaudirà d'unes condicions de luxe per quatre rals. Quatre rals com els que paguen totes les empreses que s'han anat instal.lant a Gardeny per fer caliu, amb la qual cosa pocs ingressos poden generar i que anirien molt bé per finançar almenys els interessos dels deutes del parc, perquè no tot han estat crèdits de festa major del Govern central, sinó que també s'ha manllevat de caixa pròpia i aliena.
Mentre tot això passa, la Universitat de Lleida segueix sent una simple espectadora, del que es cou a Gardeny, amb alguna facècia pròpia perquè no es faci passar bou per bèstia grossa. Al final, i per rendibilitzar d'alguna manera Gardeny, potser s'hi haurà de pujar mitja universitat, allí dalt. La UdL sap que si no hagués estat per 'l'impuls' de l'alcalde Ros, potser no s'hagués endeutat d'aquesta manera per Gardeny. Ho ha fet al 50%, doncs el consorci el formen amb aquesta proporció totes dues institucions. El doctor Viñas no hagués anat potser tan lluny, no així alguns membres del seu equip, entusiastes seguidors dels dictats de l'alcalde, segons expliquen els qui van viure aquella 'borratxera' de diner fàcil i, llavors, barat. Ara, amb la retallada de pressupost, i havent de despatxar fins i tot professors associats i algun científic reconegut per quadrar els comptes, la UdL pot aspirar a ben poc, a Gardeny.
Estem, doncs, en plena ressaca d'allò tan nostrat del braç i la màniga. Com es comprova també aquests dies amb la Llotja, que fa dos anys que funciona i encara no es veuen per cap lloc els fruits dels 60 milions d'euros, impostos inclosos, que va costar aixecar-la, ja en plena crisi. Per dissimular aquesta realitat ens bombardegen amb xifres de persones que hi han passat, en aquests dos anys. Diuen que 150.000, entre espectadors, de pagament i convidats, i participants en trobades i congressos. També compten els 1.500 alumnes de la Universitat Oberta de Catalunya que hi van anar a fer exàmens? Curiosa destinació, la del Palau de Congressos i Convencions. Circula al respecte dels usos de la Llotja una maldat: s'hi ha instal.lat la BBC. Però no la radiotelevisió pública britànica, sinó bodes, batejos i comunions. De l'atzarosa vida de l'empresa que va fer-se càrrec de l'explotació de la part de Llotja que la fundació i la Paeria deixaven 'lliure' ja en parlarem un altre dia. I de l'aliança amb el Liceu per compartir òperes també, perquè ara el Liceu està enfeinat en les seves pròpies cabòries, retallades que el deixaran dos mesos sense funcions i amb un ERO que penja sobre els seus 400 treballadors. No, si al final l'haurà d'aixoplugar la Llotja, al símbol líric barceloní. Aqui podem això i més.
Com el braç que han estirat molt més que la màniga les anomenades Capitals en Xarxa, ara marxant ja una mica de Lleida ciutat. Aquest cap de setmana s'havia de signar a les Borges, a la fira de l'oli, un acord entre els alcaldes de Tàrrega, Mollerussa, Cervera, Balaguer, les Borges Blanques i Lleida per mancomunar serveis i proveïdors amb l'objectiu d'estalviar una mica. Tots alcaldes convergents menys el de Lleida, a qui es donava l'oportunitat de diluïr així una mica el bony de les finances i del deute de la ciutat. Mai hagués pensat l'alcalde Ros que un president de la Diputació que no és de la seva corda li servís en safata una invitació d'aquesta mena. A no ser que l'hagi abduït també, com acostuma a sortir-se'n amb oposats, oposicions i oponents. Alguns alcaldes de nova fornada, però, van dedicir que l'aquelarre encara no estava prou madur com per disoldre les responsabilitats en una olla comuna. Alguns potser encara s'hauran de plantejar demanar o no responsabilitats, però individuals, pel que s'han trobat al calaix. Exemples: Tàrrega, 21,7 milions d'euros de deute a 31 de desembre de 2010; Balaguer, 15 milions a la mateixa data; Mollerussa, 13,3 milions, les Borges, 5, Cervera, 4,8,.... i així anar fent i anar tapant, a pagar entre tots i aquí no ha passat res.
Ager Sedetanus
Carn d'Olla
Amb 20 milions no es poden obrir, les esglésies de la Vall de Boí?
La història que els
explicarem acte seguit és un exemple clar de com la mescla de diners, política
i una més que discutible administració dels recursos públics, sobretot durant
els anys en què tot eren flors i violes ens ha portat a situacions de
desesperació com l’actual. I de com els responsables d’aquesta administració
poden viure d’esquena els uns dels altres perjudicant l’interès general.
Hauran llegit als
diaris, sentit a la ràdio, vist a la televisió i observat per internet que
aquestes darreres setmanes el conjunt monumental del romànic de la Vall de Boí, nou esglésies
que des del 2001 són Patrimoni de la Humanitat per decissió de la Unesco, està passant per un
moment delicat. Les retallades pressupostàries derivades de l’asfíxia financera
de la Generalitat, de la Diputació i en general del sector públic i privat
han fet trontollar de tal manera l’ens que administra aquest tresor, el
Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí, que s’ha hagut d’aplicar un expedient de regulació d’ocupació
que ha suposat la sortida, de moment, de 6 dels 12 treballadors del Consorci.
En paral.lel, aquesta dràstica reducció de recursos ha tingut una incidència
sagnant sobre el gaudi per part dels turistes d’aquest tresor artístic i històric: esglésies tancades
i altres, les més importants, obertes a mig gas. I a banda, increment
substancial del preu de les entrades. El cop pel turisme és considerable (130.000
visitants cada any) i fins i tot s’especula que si no es pot garantir
l’obertura al públic del tot el conjunt del romànic de la Vall de Boí la Unesco es podria repensar si
manté la declaració de Patrimoni de la
Humanitat.
Fins aqui, un ràpid
resum de tot el què ha passat a conseqüència de la retallada pressupostària que
afecta el Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí, l’ens que gestiona el Centre del Romànic
d’Erill la Vall,
des d’on pivota tota l’estructura administrativa que fa possible la gestió del
conjunt monumental. El Consorci, que té un pressupost per damunt del mig milió
d’euros, està format per l’ajuntament de la Vall de Boí, els bisbats d'Urgell i de Lleida, el
consell comarcal de l'Alta Ribagorça, la Diputació de Lleida, i els departaments d’Agricultura
i Cultura de la Generalitat.
Aquest Consorci es
manté gràcies al que cobra als turistes per les entrades i a les subvencions de
tots aquests organismes, especialment de la Generalitat i la Diputació. Té com a mandats “la restauració, la
millora, la conservació i la promoció del Patrimoni Mundial de la Vall de Boí, tant en la seva
vessant cultural (conjunt d'esglésies romàniques i pobles medievals), com en la
vessant natural-mediambiental, incidint en el desenvolupament integral i
sostenible de l'àmbit turístic, social, econòmic, agrícola i ramader a la Vall de Boí, en la
investigació i difusió dels costums i formes tradicionals de vida, promovent
una major qualitat de vida dels residents i realitzant actuacions de protecció
de l'entorn natural i del paisatge”, segons diu el seu web.
El Consorci el
presideix nominalment el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, però qui té la
veu cantant i a qui hem vist tots aquests dies queixant-se de que la Generalitat i la Diputació han retallat o endarrerit la seva aportació ha estat un dels membres del Consorci, que en
determinats llocs apareix també com a president del mateix, l’alcalde de la Vall de Boí, en Joan Perelada
i Ramon.
Un alcalde de CiU que es passa al PSC
Joan Perelada és
alcalde de la Vall
de Boí des de les eleccions municipals del 1995, primer com a líder d’una
agrupació d’electors i el 1999 i 2003 com a cap de llista de Convergència i Unió.
Però a les eleccions del maig del 2007 hi va haver un altre canvi. Perelada va
tornar a guanyar l’alcaldia però encapçalant la llista de la marca blanca del
Partit dels Socialistes de Catalunya, independents per la Vall de Boí-Progrés Municipal.
Perelada, que portava també vuit anys presidint el consell comarcal, s’havia
passat al PSC quan a la
Generalitat manava el tripartit (PSC-ERC-ICV) i a Madrid, el
PSOE. El seu ‘fitxatge’ va aixecar polseguera entre una desnortada i desheretada Convergència
i se’l va acusar de vendre’s a canvi de subvencions i de favors personals, com
un futur càrrec al ministeri d’Agricultura a Madrid. Perelada va ‘jurar’ que els
socialistes no li havien promés res de res i que havia 'estat pràctic' en benefici del seu poble.
No, no hi va haver
càrrec ministerial, però sí una cosa molt més sucosa. Vuit mesos després, al gener de 2008, el llavors secretari general del ministeri d’Agricultura, després
secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua i ara rellevat com tot el Govern del
PSOE, Josep Puxeu, tarragoní però amb estretes vinculacions amb Lleida i amb el
PSC, signava un conveni amb Joan Perelada, aquest en qualitat de president de l’anomenada
Asociación para el Desarrollo de la Ribagorza Romànica,
creada llavors i formada per catorze ajuntaments de la Ribagorça (quatre de
Lleida i deu de la part aragonesa).
El conveni posava en
marxa un programa de ‘desenvolupament rural sostenible’ a la zona al que el
ministeri d’Agricultura aportaria en convenis succesius, cada any i fins el
2012, 5 milions d’euros, en aplicació de la Ley para el Desarrollo Sostenible del Medio
Rural. Havia de ser un ‘projecte pilot’ de desenvolupament pluriregional i
sembla que es va quedar en això, en pilot, perquè no hi ha notícia de cap altre
conveni d’aquestes característiques al ministeri d’Agricultura.
Joan Perelada segueix
avui dia presidint aquesta associació, que ja ha rebut quatre anualitats d’aquestes
subvencions (un total de 20 milions d’euros, els 5 darrers el juliol passat) i
queden pendents els 5 del 2012, si el nou govern del PP no denúncia el conveni.
Aquests recursos havien de servir per adoptar mesures “encaminadas a mejorar la
calidad de vida en el medio rural, frenar la despoblación, generar nuevas
actividades económicas y recuperar y preservar el patrimonio natural y cultural”
i el ministeri justificava l’àrea territorial del seu abast perquè “configura
una unidad limítrofe pirenaica muy coherente desde una perspectiva histórica,
cultural, geográfica y socioeconómica. De hecho, el patrimonio románico de este
territorio constituye el elemento común sobre el cual se articulará el proyecto
de desarrollo rural”.
Doncs bé, malgrat
aquesta coincidència d’objectius envers ‘el elemento común’ que es el romànic,
i tot i ser la mateixa persona qui presideix aquesta Asociación para el
Desarrollo de la Ribagorza Romànica, com el Consorci del Patrimoni Mundial de la Vall de Boí, en Joan Perelada
no ha badat boca per dir que potser una mínima part d’aquests milions que tan generosament
aportava Madrid podien haver-se dedicat a col.laborar o a paliar les estretors
del Consorci, estretors que com hem dit han portat a despatxar gent
i a tancar esglésies. Es podrà al.legar que Madrid res té a veure orgànicament
amb el Consorci, però a ulls de qualsevol contribuent o ciutadà sembla que més
aviat es tracta d’una deslleialtat institucional, d’una manca de col.laboració
entre institucions que actuen en el mateix territori i que paguem entre tots i
que per divergències o rancúnies polítiques ens perjudica al comú dels
pirinencs, lleidatans, catalans i també aragonesos, doncs el romànic del seu
territori també en pot sortir esquitxat d’aquesta miserable situació de divorci
institucional (patent en altres àmbits, no ho oblidem) i d’aquest girar-se d’esquena perquè no ets dels meus. Segurament la Generalitat, el nou govern, el de CiU, no ha
calibrat bé què suposa haver de tancar (encara que sigui una sibil.lina mesura de
força) el tresor de les esglésies de la
Vall de Boí de cara al món; i la Diputació tindrà
destinacions pels seus diners menys justificables que la gasiveria que ha
mostrat fins fa ben poc, però el no voler saber-ne res des de Madrid, sobretot quan
una persona representa o està present amb responsabilitats als dos costats,
costa d’empassar.
Sobretot quan es fa
un cop d’ull, fins on es pot, on han anat a parar aquests cinc milions anuals que tan
generosament han arribat de Madrid a aquest beneït racó del Pirineu. Com els
200.000 euros amb que la Asociación
para el Desarrollo de la Ribagorza Romànica
va subvencionar la piscina coberta del Pont de Suert. I aqui trobem que l’alcalde,
l’Albert Alins, de Convergència, és vocal, d’aquesta Asociación. Així que en
Peralada, que també vol fer unes piscines a la Vall de Boí que costaran pel capbaix 400.000 euros, no està
sol a l’hora de les explicacions. Sobre la destinació dels 20 milions d’aquest
conveni amb el ministeri d’Agricultura encara no hi ha hagut una exposició
detallada i pública, encara que si algú té interès en saber a què es dediquen,
pot entrar a la seva pàgina web i podrà jutjar: www.ribagorzaromanica.com.
Ager Sedetanus
Carn d'Olla
A Lleida
fem el borinot, amb l’aeroport
Santa indignació
ha provocat entre les forces vives i mortes de Lleida el 30Minuts de TV3 de
diumenge on es posava en solfa la viabilitat de l’aeroport d’Alguaire. Al més
pur estil de “Crónicas de un pueblo”, les autoritats locals protesten perquè es
critica aquesta desmesura del tripartit i, en general, dels governants que
durant els anys de bonança van sembrar d’aeroports Espanya. L’alcalde Ros deu d’estar
ben content perquè si no seria ell solet qui carregaria amb la defensa d’aquest
artefacte, com a residu del govern que ha arruïnat Catalunya. Ros té el mèrit d’haver
abduït amb la seva xerrameca redemptorista la resta de patums, com el president
de la Diputació,
perfil rural que encaixa amb el programa que hem citat al principi, o el
delegat del Govern, ara de CiU, empenyat en multiplicar pans i peixos oblidant
que això només ho fa nostre senyor, i quan en té ganes. El president de la Cambra de Comerç, que és
gat vell, ja es mostrava més fred respecte al futur de l’aeroport i la seva
necessitat. Al final, quan el pes de la gravetat racional faci el què va descobrir
Newton, ja veurem quines explicacions dóna cadascun d’aquests personatges.
Bé, anem
al gra. Ara el Govern ha aconseguit conquistar (amor de pagament, com es veurà) el turoperador Thomas Cook perquè
porti els esquiadors britànics a Andorra
via Alguaire, i no via Toulouse com feia fins ara. De moment estan fent la
feina i això permet als polítics i les seves corretges de transmissió mediàtica
fer escarafalls amb els rècords diaris de passatgers, rècords que quan es
parteix del gairebé no res no són pas estranys. Però on no es vol posar massa èmfasi
és en que aquests esquiadors viatgen a Andorra. Aquí, doncs, només deixen negoci
per l’arrendatari de la cafeteria de l’aeroport i els autocars.
El fet
que Thomas Cook abandoni Toulouse per Lleida té, per descomptat, trampa. La Generalitat el
subvenciona perquè aterri a Alguaire i per uns passatgers que acaben anant a
Andorra (bé, aquesta setmana una quinzena han anat a Baquèira). No està gens malament,
la jugada. Si de mantenir viu l’aeroport d’Alguaire es tracta, ens sortirà cara
als catalans aquesta respiració assistida.
Però la
trampa no s’acaba aquí, perquè n’hi ha més. El Govern d’Aragó, ara del PP, ha
descobert el què aquí la
Generalitat es nega a admetre: que l’aeroport d’Osca no és
rendible i no té cap mena de futur.Tan és així que Aramon, l’empresa semipública
(50% del govern aragonès i 50% d’Ibercaja) que gestiona les estacions d’esquí d’Osca,
ha traslladat a Toulouse el vol que li portava esquiadors des de Londres. Vaja,
tot el contrari del què hem fet aquí. I per què? Doncs perquè des de Toulouse ja
hi ha vols regulars a Londres i altres punts de les illes, i no cal pagar un
avió especial perquè aterri a Monflorite (Osca). I des de Toulouse els
aragonesos pensen multiplicar per cinc la demanda d’esquiadors britànics
captant passatgers també de Manchester,
Dublin, Birmingham i Bristol. Deixaran de subvencionar la línia aèria i tindran
més esquiadors a menys cost. Ens ho haurem de fer mirar, els catalans?
Ager
Sedetanus
Carn d'Olla
El perfil egipci de l'alcalde Ros
Captiu i desarmat l'exèrcit lleidatà que va voler conquistar la plaça forta del PSC, la guerra i el futur polític de l'alcalde Ros s'han acabat. Això ha generat una inusual placidesa a l'esdevenir diari de la Casa de la Vila, altrament dita Paeria. Fins i tot hi ha hagut una convergència astral que no es produïa des del 1985, diuen els entesos: el pressupost municipal pel 2012 s'ha aprovat sense cap vot en contra, doncs CiU i PP es van abstenir. Ara per ara, fer oposició a l'ajuntament de Lleida és un impossible: l'alcalde Ros és un 'okupa' de l'espai polític del centre dreta, ha deixat sense oxígen a CiU i PP. Com volia, doncs, fer-se amb el cadiró del carrer Nicaragüa? L'esquerra a la Paeria ha deixat d'existir, i no només perquè a les darreres eleccions municipals Iniciativa i ERC caiguessin del cavall, sinó perquè el PSC, amb l'alcalde al capdavant, practica una política que en molt poca cosa es diferencia de la que executarien CiU i PP. Ara que no té un ral, ara que ha d'administrar les engrunes pressupostàries, que ha de fer bondat, que no pot fer inversions i que no pot estirar més el braç que la màniga com fins fa ben poc perquè les maleses ja estan fetes i ens fan pam i pipa en forma de deute, que no pot fer el valent dedicant milions a donar feina als prop de 15.000 aturats que hi ha a la ciutat, ara li toca endreçar i taponar com es pugui l'hemorràgia: el que li demanen CiU i PP. Hi ha coses, però, com el tancament en fals de l'assumpte de la mesquita, que encara els farà enfadar (i als ciutadans, alguna cosa potser més greu), però no precisament per divergències de posició política, ideològiques, sinó per la nova sapastrada atemptatòria contra el sentit comú.
Bé, però aquest Carn d'Olla no està fent xup xup per la sortida de l'armari polític de l'alcalde Ros (les males llengües ja feien córrer, durant la campanya electoral, que el millor candidat de Convergència era l'Àngel Ros), ni per les seves homilies dominicals a la premsa local, on qualsevol coincidència amb la realitat és fruit d'una feliç casualitat, sinó pel seu perfil egipci davant la dantesca, en general, situació de les finances municipals. La setmana passada els mitjans de comunicació (els de Lleida no, no fos que molestessin) informaven del bon cop de falç de l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, socialista que governa sense majoria absoluta, que ha decidit fer fora 103 treballadors de l'ajuntament, prop del 10% de la plantilla, i aprimar un 20% l'administració municipal en quatre anys, mesures que pactarà amb el PP. L'ajuntament de Tarragona està collat pel deute, per la caiguda d'ingressos i per greus problemes de liquiditat. Doncs rebut el missatge, la comparació amb l'ajuntament de Lleida ja triga. Però per això està el Carajillo Party, per comparar, i el resultat són tremolors i suors fredes: sembla que a Lleida estiguem donant-li puntades cap endavant, a la pilota que a Tarragona pretèn aturar ara Ballesteros.
Les xifres són fredes, però com els cadàvers, també parlen. Partirem de la base que les poblacions de Lleida i Tarragona són gairebé les mateixes, 135.000 habitants la capital de la plana occidental catalana i 140.000 la imperial Tarraco. Si el problema número 1 és el deute, Tarragona devia a 31 de desembre del 2010 la bonica xifra de 161 milions d'euros, segons el ministeri d'Economia. A la mateixa data, Lleida en devia 130, però si hi sumem els 61 que deu l'Empresa Municipal d'Urbanisme, altrament dit ajuntament B o l'endeutador automàtic, en tenim 191, de milions de deute. A tall de curiositat, perquè se sàpigui què vol dir tenir aquest bony a l'esquena de tots els ciutadans, els pressupostos d'enguany consignen 10 milions d'euros per pagar interessos i una mica del principal. És una partida superior a la de l'any passat i qui sap si inferior a la que necessitarem el que ve. Perquè el deute, si no s'eixuga, si no es paga, creix i es menja fins i tot les estovalles.
Si el problema número 2 és la plantilla (recordeu, 103 empleats al carrer per començar, a Tarragona), la Paeria i els seus instituts i empreses satèl.lits ténen en aquests moments, segons les dades publicades al Diari Oficial de la Generalitat amb el pressupost del 2011, un total de 1.562 persones en nòmina, la majoria funcionaris. L'ajuntament de Tarragona en té 1.323, de nòmines, incloent les de l'empresa municipal d'autobusos, que a Lleida va ser privatitzada fa prop de vint anys i per això els conductors d'autobús ja no hi són comptats.
Els pressupostos d'ambdòs ajuntaments són similars: poc més de 130 milions d'euros sense consolidar (sense instituts i empreses municipals). Però hi ha un detall digne d'encerclar-lo amb rotulador vermell. Al capítol d'ingressos, l'ajuntament de Tarragona preveu recaptar 61 milions d'euros (pressupost del 2011) pel que fa a impostos directes, mentre que el de Lleida en consigna 71, deu més. Com se sap, el gruix dels impostos directes el forma l'IBI, i si tenim en compte que a Tarragona s'aplica un tipus impositiu fins i tot superior al de Lleida, que a Lleida es recapti molt més té una explicació: la revisió cadastral del 2006, feta quan el valor dels immobles estava pels núvols, en plena bombolla immobiliària. A Tarragona, on els pisos són més cars, no s'ha fet revisió cadastral des del 2001. Per això a Lleida paguem ara un 40% més per l'Impost de Béns Immobles en comparació a 2006. És aquest ingrés extra, que carreguem a les esquenes els ciutadans, el que afavoreix que encara no es facin retallades de veritat a la Paeria, i que fins ara només n'hagi fet de cosmètiques?
Ager Sedetanus
Subscriure's a:
Missatges (Atom)