Carn d'Olla

Alegria!!! Alegria!!! És Festa Major!!!

Aquestes expressions devien sonar ben sovint als despatxos d’alcaldes i alcaldesses, de regidors i regidores dels nostres ajuntaments en els anys de l’abundància, de les llicències d’obres que entraven per la porta del registre municipal en safata d’or, algunes fins i tot amb taques d’oli de dinars inconfessables. Alegria i xerinola i fot-li pel broc gros perquè no ve d’un pam, ni d’un poliesportiu, ni d’una piscina, ni d’un centre d’interpretació del colló de riu, ni d’un mausoleu egipci, ni d’un pont cap al no res,  ni d’un casal que fes la competència als hangars de la Ibèria. No venia d’un milió d’euros, ni de dos, ni de tres, ni de cent,… però els músics van plegar els trastos ara fa quatre anys i des de llavors l’envelat de la Festa Major municipal està ple de sets, de forats i algunes carpes ja se les han emportat els creditors amb el camió-gòndola. S’ha acabat la festa, però la despesa no, perquè ara s’ha de tornar el deute, aquest monstre que creix i creix si no se li dóna menjar en forma de pagament d’interessos o d’amortització del principal, i vés a saber ara d’on els traurem, els quartos per tapar el forat. Però a més del deute, hi ha altres despeses, com les corrents, que aquestes sí que es poden afaitar una mica, i les de personal, que aquí és on hi ha el drama, i després de diumenge, de les eleccions, drama i mig perquè esclatarà en tota la seva dimensió. Fins ara els alcaldes s’hi han posat de perfil i han negat l’evidència com el sant, no fos que s’esbarriés el bestiar votant més del que n’està per moltes i variades emprenyades.

Però a partir de dilluns en sentirem parlar, perquè molts ajuntaments han prenyat, en només cinc anys d’alegries del totxo, el famós capítol 1 dels pressupostos, una despesa consolidada i que va davant perquè és el que suma els calerons amb què s’han de pagar les nòmines. En posarem uns quants exemples perquè vegem la magnitud de la tragèdia. De l’ajuntament de Lleida ja ho hem dit, va passar de 29 milions per a pagar nòmines al pressupost del 2004 als 52 milions al pressupost d’enguany, un salt que reflexa també un increment de la plantilla del 50% (de mil a mil cinc-cents empleats). Tot això guarnit amb un deute a llarg termini del voltant dels 200 milions d’euros, inclosos els què deu l’Empresa Municipal d’Urbanisme.

No és la Paeria, però, la campiona en aquesta competició en relació al seu pressupost total, ni al seu personal ni a la seua població. Hi ha salts molt més olímpics. Per exemple, el 2004 l’ajuntament de Balaguer va pressupostar 4,2 milions d’euros per pagar nòmines (3,2 l’ajuntament i 1 el seu satèl.lit, l’Institut Municipal Progrès i Cultura), mentre que el 2009 (últim any disponible a la Sindicatura de Comptes) aquests capítols sumaven ja 7,4 milions (5,2 i 2,2, respectivament), un salt del 75% més en jornals en només 5 anys. Aquí hi hem de sumar, el mateix any, 12,1 milions de deute a llarg termini i 8,4 a curt.

L’ajuntament de Mollerussa no s’ha estat de res, tampoc, perquè el 2004 pagava 3,2 milions en nòmines i el 2009 ja eren 5,2, els milions. El de Tàrrega ha fet una grimpada similar, però una mica més continguda: 3,3 milions en nòmines el 2004 i 5,1 milions el 2011. I així, sumant i sumant, gairebé tots els ajuntaments han incrementat més d’un 50% la seua càrrega en el capítol 1. Cervera no hi arriba per poc, perquè passa dels 2,3 milions el 2004 als 3,3 el 2009 en despeses de personal. Tampoc les Borges Blanques, però també per poc: de 1,4 milions, però del 2005 (molts ajuntaments no han fet bondat amb la Sindicatura de Comptes), passa a 2,1 milions el 2009. La Seu d’Urgell, de 4,3 milions el 2004 als 6,7 el 2009. I pobles que no són capital de comarca però que han viscut la febrada de la construcció també s’han ben prenyat de nòmines. Dos exemples: Alcarràs passa de 1,4 milions en jornals el 2004 a 2,7 milions el 2009, mentre que Torrefarrera hi destinava 370.000 euros el 2004, que es van convertir en 750.000 el 2009.

És probable que des del 2009 alguns d’aquests ajuntaments hàgin fet ja alguna retallada per frenar la despesa, però a partir de la constitució al juny dels nous consistoris (i dels nous governs de les comunitats autònomes en procés electoral) el bisturí podria donar pas a la destral. Veurem.

Ager Sedetanus