El Dietari de Dutton Paubody per PAU ECHAUZ




Dissabte, 6 d’abril
El dia podria ser remarcable dins del calendari però la ràdio escup una notícia malaguanyada: ha mort Bigas Luna, potser el millor director de cine espanyol dels darrers trenta anys. Envio missatge de dol a Carles Porta, un cop molt dur pel seu mecanoscrit, que s’ha de filmar en paratges lleidatans postnuclears. A mitja tarda els gabinets de premsa de Paeria i Diputació ens recorden que Bigas Luna estimava Lleida –la Paeria ho demostra amb una foto de Bigas amb l’alcalde Ros al Magical, prova inequívoca, concloent- i, és clar, que li faran un homenatge. A la nit torno a patir un síndrome de morbositat veient per no se quantes vegades Bilbao, una peli on el sexe és el concepte i l’obsessió una filosofia.  Gran, genial, Àngel Jové, lleidatà, a qui ningú ha recordat en les notes de premsa laudatòries.

Dilluns, 8 d’abril
Miro la bústia de correu electrònic per comprovar si Paeria i Diputació han enviat sendes notes de premsa lamentant la mort de Sara Montiel i Margaret Thacther i el seu compromís vital amb la Terra Ferma i les seves institucions. Però no, no hi ha fotos de l’alcalde amb Sara Montiel a la Llotja, ni del Reñé ensenyant l’estany d’Ivars a la Dama de Ferro. Ningú ha pensat però en un homenatge a la Montiel dins de la Mostra de Cinema Llatinoamericà, ella, que va triomfar a Mèxic amb una de les grans pelis d’ambient penitenciari, Cárcel de mujeres, i que tenia la nacionalitat mexicana. Sara era un esperit lliure que provocava fumant-se un puro, Margaret, era un esperit liberalitzador que feia malbé el whisky rebaixant-lo amb sifó. En el comiat, tots estimem Sara, musa de Tuset Street. En quant a la ironlady Maggie només la trobaran a faltar els rics.   

Dimecres, 10 d’abril
 Viatge llampec del Príncep Felipe de Borbó, l’hereu de la corona espanyola, al Pallars Jussà, convidat per Endesa per celebrar el centenari de les primeres centrals hidroelèctriques. A la central de Talarn, mentre esperem que Felipe acabi la visita, una remor de comentaris s’aixeca de sobte entre els convidats, unes cinquanta persones. Per la porta apareix, fent-se el discret, l’advocat Miquel Roca i Junyent, l’encarregat pel Rei per a treure a la seva filla de l’embolic en el que l’ha posat el seu marit. Els periodistes cauen sobre ell per demanar novetats sobre la germana del príncep. “Avui no toca”, respon. Roca és membre del Consell d’Administració d’Endesa, per això ha vingut. Però en els grupets de conversa, Roca no entra en gaires detalls, però afirma que en uns cinc mesos com a màxim aconseguiran treure la Infanta del sumari, lliure i sense imputacions. Qui m’ho va explicar em mereix tota la confiança. Per cert, l’advocat va atansar-se al príncep alguna vegada i la cara de Felipe no era alegre precisament. Què coi hi va anar a fer Miquel Roca l’altre dia al Pallars Jussà?

Dijous, 11 d’abril
  Els diaris locals informen d’una assemblea de gent de la cultura lleidatana. Estan més que emprenyats amb la Paeria, la Diputació i la Generalitat per aquest ordre, però la desídia de l’ajuntament local és lo que majoritàriament els treu de polleguera. M’ho explica Paco Ermengol, perquè no hi vaig poder assistir. Volen fer un manifest i organitzar-se en plataforma. És una bona idea que fa que no perdem l’esperança. Lleida és una ciutat creativa i creadora. Els reunits dimecres a l’Ateneu són gent que excel·leix en els seus àmbits, que sempre han practicat art, música, cine, teatre o poesia des d’una postura rebel rebel, alternativa, però també acostumada a l’elogi i a la ajuda subsidiària. Diuen que les crisis són oportunitats. La Plataforma no s’ha d’acontentar sols en la crítica, ha d’oferir una alternativa per introduir la cultura en la ciutat. I això no s’improvisa. 

(publicat al número 22 de La Quera) Abril 2013

LA MALA SETMANA

La Paeria, una hidra de dos caps
L'ajuntament pagarà prop de 30 milions d'euros enguany només pel seu deute i el de la EMU
El divorci polític entre l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, i la primera tinent d'alcalde, la Marta Camps, es va evidenciar perfectament el passat 22 de febrer quan Camps es va abstenir, amb quatre regidors més del PSC, en la votació de la moció sobiranista, que van votar a favor l'alcalde i altres nou regidors socialistes. Però aquesta separació ideològica, aquest 'aquí et quedes' polític, ja fa temps que dura i els seus efectes s'escampen, com la boira, per tota la Paeria. Perquè en realitat Lleida té dos ajuntaments. Un, el que acostuma a sortir a les fotos i a la tele, té un alcalde, l'Angel Ros. L'altre, paral.lel, més discret, té una alcaldessa de facto, la Marta Camps, presidenta de l'Empresa Municipal d'Urbanisme (EMU). És ben veritat que quan l'asfíxia financera entra per la porta de la plaça Paeria l'amor polític salta per les finestres que donen a la Banqueta.
L'ajuntament de Lleida està immers en una operativa de maniobres desesperades per no fer fallida. Com a exemples podem esmentar l'avançament tres mesos de la recaptació de l'IBI (un impost que no deixa de créixer per molt que es fraccioni en quatre terminis) perquè no hi ha un ral a la caixa. O les pròrrogues de les concessions municipals -aigua, escombreries, parquímetres, etc,..- i les privatitzacions, com la de l'enllumenat. Pròrrogues temeràries perquè hipotequen el futur de la ciutat i la seva governabilitat. O la maniobra propagandística dels autobusos, un servei que des que es va reprivatitzar el 2002 ha fet un forat a l'ajuntament de prop de 50 milions d'euros. La sagnia no podia continuar i ara la Paeria vol fer-nos passar bou per bèstia grossa venent una reestructuració del servei, que ha començat aquesta setmana, que no és més que una forta retallada de línies i ja veurem si també de personal.
Però tornant a l'Empresa Municipal d'Urbanisme, aquesta s'ha convertit en el braç executor, per a tot tipus de missions, de la Paeria que surt a l'aparador. I entre aquestes missions en destaca una per damunt de totes: l'endeutament. S'ha pogut seguir gastant amb alegria sense fer massa soroll. Així, amb l'EMU s'ha pogut fugir d'estudi de les successives limitacions que ha anat imposant el Govern de Madrid a les febres keynessianes municipals. L'alcalde Ros va heretar un elevat endeutament de la Paeria de l'alcalde Siurana, d'un 130% sobre els ingressos corrents el 2004. Al tancar el 2012 aquest endeutament estava al 89,7%. La veritat crua, però, està en els números absoluts, i és que d'un ben grassonet deute de la Paeria que el 2004 ja rondava els cent milions d'euros s'ha passat als més de 120 vuit anys després. Però a tot això s'hi hauran de sumar els 6 milions que la Paeria va demanar a l'Instituto de Crédito Oficial a l'octubre del 2011 per pagar factures i els 18,7 milions més que el Govern de Madrid va facilitar a l'ajuntament de Lleida ara fa un any també per poder fer front a les factures. A hores d'ara ja torna a tenir-ne al calaix, sense pagar, per 5 milions més....(segueix)

 (Extracte de la primera part del reportatge de la secció 'La Mala Setmana' de la La Quera, en la seva edició d'abril, que està ja als quioscos)

HOMILIES

A les barricades


Un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (ni tribunal, superior? ha!, ni de justícia, ni molt menys de Catalunya) ha dictat una interlocutòria segons la qual si un nen o nena d'una escola de Catalunya demana que la classe sigui en castellà, la resta de companys i companyes hauran d'empassar-se el canvi d'idioma i seguir la lliçó en la llengua de l'imperi. Aquest jutge, pressumptament corrupte, escatxigat en l'afer de les ITV on també hi està emmerdat l'Oriol Pujol Ferrusola, ha decidit que si algú demana explicacions en castellà, l'espècie idiomàtica dominant sigui aquesta, sempre per sobre del català.
I què collons passaria si quan s'està fent la classe en castellà, amb mal de ventre per part de 29 dels 30 alumnes de l'aula, un dels infants demana que la vol seguir en català? El protegirà també el Tribunal Superior de Justícia de la colònia de Catalunya? I si aquest marrec, que té la mania d'estimar la llengua de sa mare i son pare, minoritària i maltractada, no ha sortit mai de la seva masia i no ha sentit altra llengua en sa vida que el català? Què collons fot escoltant una classe en castellà? Aleshores li dirien que el castellà l'ha d'haver après per pebrots, perquè a Catalunya es respira, el castellà; perquè te'l foten per la ràdio, per la tele i pels diaris; i al carrer no escoltes res més que castellà; i al pati dels nostres col.legis tan normalitzats gairebé només escoltes que el castellà. Collons, doncs!!! Aquest mateix argument li podem fotre als morros del pare querellant i del jutge de la interlocutòria!! Oi que portant l'argumentació a l'absurd es quan es veu clar el que passa? Doncs passa això, que ni pare, ni jutge ni, per descomptat, subjectes del PP o Ciutadans o d'altres grupuscles ben nostrats i traïdors, no volen reconèixer que el castellà ens penetra a tots els catalans per osmosi social i mediàtica.
Aquest alumne que voldria capgirar la classe de castellà perquè ell no l'entèn sabem que no rebrà l'emparament d'una justícia d'arrel profundament espanyola i espanyolista, encara que s'imparteixi aquí i porti un nom que taca el de Catalunya. Però el més fotut de tot és que tampoc la rebran, aquesta tutel.la efectiva de la justícia, cap dels 600.000 nens i nenes exposats a aquesta arbitrarietat, producte de l'acció judicial d'onze, de només onze famílies. Qualsevol dels 600.000 alumnes de l'escola catalana poden ser-ne víctimes, en qualsevol moment, d'aquesta excrescència jurídica. Així que no us sigui estrany si a partir d'ara i per a fer front a aquesta nova invasió, es comencen a aixecar barricades polítiques i culturals perquè no ens tornin a donar pel sac una vegada més. 

 (Aquestes són les 'HOMILIES' de La Quera d'aquest mes d'abril, que ja podeu trobar als quioscos. La portada la teniu a sota.)