L'incendi

L’empatx de CiU

   L’opinió pública, o sigui la publicada, s’està fixant de manera morbosa en la descomposició del socialisme espanyol i català. És lògic, sempre triomfen les pelis d’històries on a la decadència s’hi afegeix el sexe, una bona baralla a cops de puny i les punyalades. A Europa aquest debat gairebé no existeix perquè la socialdemocràcia ara mateix no te cap força, incapaç de donar una resposta política a la crisi, incapaç de bastir una alternativa política als dictats de quatre consells d’administració, venuts con estan a les lleis d’allò que anomenem genèricament “els mercats”.

   Es fàcil dir que els socialistes estan administrant molt malament la derrota però, i els guanyadors, administren bé la victòria?  A Catalunya, Convergència i Unió ha esdevingut la primera força municipalista. Els d’Artur Mas criticaven el tripartit i el PSC perquè acaparaven el poder a la Generalitat, a tres diputacions i als ajuntaments de les quatre capitals catalanes. Ara, CiU controla la Generalitat –amb una majoria relativa- però també les quatre diputacions, l’ajuntament de Barcelona, el de Girona, segur que el de Tarragona, gairebé tots els consells comarcals, l’Aran i el DOG, a més de TV-3 i Catalunya Ràdio. El tomb polític ha dissenyat una situació política nova de trinca perquè CiU no havia gaudit mai de tant de poder.

   ¿S’imaginen Jordi Pujol en els seus bons temps amb tot aquest bé de Déu controlat des de la Casa dels Canonges? ¿S’hauria carregat l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per exemple? Ho dubto perquè els nacionalistes afirmaven que si volien les diputacions era per tancar-les, però quan ja les tenien a la seva disposició, les mantenien obertes en horari comercial de municipi turístic. Amb l’Àrea Metropolitana li haurien canviat el nom i a córrer.

   Pujol tenia contrapoders que limitaven la seva capacitat de maniobra però, avui, 2011, el seu successor, Artur Mas no te cap contrapoder que el pugui frenar, i això tampoc pot ser bo. Pujol va generar el pujolisme, que era una forma de controlar el territori i les institucions, però avui, la recepta pujoliana per administrar tot aquest immens poder no serveix i Mas ho sap. CiU està exposada a caure en els mateixos vicis de l’era Pujol que el tripartit també va adquirir i desenvolupar amb personalitat pròpia. Sense cap contrapoder que li planti cara i amb l’excusa que governa per a tots perquè gairebé totes les xinxetes del mapa son del seu color, pot acabar governant per als seus, mirant cap a un altre lloc per no veure el que fan els seus i al capdavall mirar-se massa el mèlic. La classe mitjana d’aquest país va tornar a donar responsabilitats al nou projecte catalanista d’Artur Mas perquè va considerar que havia purgat prou els pecats del pujolisme i oferia un discurs realista per fer front a la crisi. Però la classe mitjana dels vuitanta i els noranta avui conforma un nou proletariat i no sols de valors es viu. Les retallades provocaran desgast –encara que per ara no ho sembla- però la necessitat de la tisora no pot frenar l’acció de govern, la quotidiana i la que ha de preparar al país quan estigui en condicions de sortir de la crisi.

   Artur Mas i els seus no haurien d’oblidar mai l’amarga travessa del desert. Els hi toca aixecar el país, i potser a partir de l’any que ve ser la força majoritària catalana a les Corts. Passar de la pobresa a l’opulència en tant poc temps podria ser contraproduent. Ho tenen tot a favor, que no s’empatxin.

Pau Echauz