L'Incendi

El sopar dels 400.

   Un dels secrets que més bé guardarà la candidatura d’Àngel Ros d’aquesta campanya electoral serà l'import de la factura telefònica. S’han fet milers i milers de trucades telefòniques i missatges sms, a més de milers i milers de mails, però aquests ja se sap que surten més a compte. L’objectiu d’aquestes trucades era el confirmar assistència a actes electorals de la candidatura socialista. Així es va programar el sopar de dimarts passat a la Finca Prats, on Ros impartia la doctrina de la nova economia. Molts dels assistents em van explicar que havien arribat a rebre entre dos i sis trucades de l’equip electoral per assegurar l’assistència a un dels actes més importants de la campanya. Al menjador de Prats hi havia, en números rodons, 400 persones que van pagar 35 euros per escoltar el compromís per una Lleida innovadora de l’alcalde i els anàlisis sobre la situació actual de l’ex ministre Joan Majó.
    Quan arribes a un sopar d’aquests el primer que apuntes és qui ha vingut, qui s’ha deixat ensarronar. La trobada s’acostuma a anomenar “empresarial” però si fas càlculs, d’empresaris -i molts d’ells amb les seves dones-, potser n’hi ha un 30 per cent. En aquest grup hi ha empresaris que directa o indirectament tenen relació amb l’ajuntament, com els constructors, els del sector agroalimentari o els ubicats al nou Temple de Gardeny, obligats per la més elemental regla de bona educació a respondre a la trucada de l’alcalde. Un segon grup és el dels representants dels diferents sectors econòmics i socials, professionals lliberals i executius, gent de la Universitat, cases regionals, sindicats. Per cert, hi havia el rector sortint, però no vaig veure al rector entrant. Per completar els 400 hi has de sumar a tots els membres de la llista, més els companys de partit, més els funcionaris i contractats de la Paeria, els parents, la militància i la taula dels xofers i dels escoltes.
   Un cop sopats va començar el xou. Suposo que deu ser l’elevada dosi de debats, entrevistes, mítings i declaracions que Ros ha intensificat en aquestes dues setmanes, -ja no compto els darrers quatre anys- la causant de que la seva intervenció no aportés cap novetat substancial al que ja sabem del seu pensament, de la seva ambició per Lleida. Entre els assistents, els convençuts de la bondat de les seves paraules eren majoria. Per això, per lo repetitiu, per l’absència de novetats, el sopar dels 400, va esdevenir una vetllada soporífera. La classe dirigent de Lleida va anar a escoltar l’alcalde o per compromís i conveniència o per disciplina a toc de xiulet.
   Amb tot cal valorar l’aportació de Joan Majó sobre la distància a la que tenim la boca del túnel, una lectura optimista de la crisi. “La crisi no s’acaba, de la crisi se’n surt”. Va ser extraordinària la seva explicació sobre el cotxe que ens convé als lleidatans. Res de cotxes elèctrics, aposteu pels híbrids. En algunes taules els badalls s’encomanaven i als extrems, les tertúlies i xiuxiuejos eren constants.
   Deia l’altre dia l’alcalde que no es pot permetre la relaxació del seu equip perquè no s’ha de donar res per guanyat. Si els hi ha de donar tensió amb sessions tan anestesiants com la de dimarts no anem bé, encara adormirem l’electorat, no el mantenim despert i alerta, que ja se sap que és quan dorms que hi veus clar. Quan baixava cap a Lleida no vaig poder evitar preguntar-me com hauria estat el sopar dels 400 si l’organitzador hagués estat Gerard Guiu, el nostre entranyable Gigi.
Pau Echauz