Carn d'Olla

L'encarregat

La carrera politica de l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, s'ha acabat aquest cap de setmana. La sessió de maquillatge (perdó, congrés) del PSC ha evidenciat que un personatge com l'Àngel Ros poca cosa hi té a pintar, en un club com aquest. Ja ho deiem fa pocs dies al CarajilloParty, reproduïnt paraules de destacats dirigents del partit, que l'alcalde es 'fotria una morrada' amb la seva desmesurada ambició de ser la reina mare del PSC i, de retruc, de la Generalitat. I se l'ha fotut, i a més 's'ha cagat', com deia ahir un company seu de militància. Fa quatre dies que en Ros assegurava que arribaria fins al final en la seva cursa per encapçalar partit i candidatura al Govern i dissabte ja no es podia aguantar els pantalons. I diumenge acceptava entrar a l'executiva de'n Pere Navarro com a encarregat de Cohesió Territorial, una sectorial que si fos assignatura en diriem una 'maria', un carreguet que només poden encolomar-lo a polítics 'de comarques', a poder ser de Lleida, perquè no enredin. Això també passa al Govern, de qualsevol color, no patiu.
La gran esperança rossa del sector catalanista s'ha quedat en això, en encarregat d'una executiva que renta la cara a l'aparell del partit però no el renova, per molt que s'hi escarrassin en fer veure el contrari. Per això l'Àngel Ros, enlloc de plegar-se al 'diktat' del nou general secretari (aqui es ven fins i tot com un cop de força de'n Ros, l'entrada a l'executiva, demostrant que les ulleres polítiques tenen mil vidres de colors), podia haver actuat amb més dignitat i rebutjar fer d'encarregat per mantenir el seu pols amb la nova estructura, que ni ha acceptat el grup propi a Madrid (una línia vermella que van marcar Ros i Elena i que pel que es veu no era tan vermella) ni ha trencat cap pont amb la 'nomenklatura' anterior: senzillament s'ha maquillat pels nous temps.
Podia haver mantingut posicions, demostrant que tot aquest temps no anava de farol. Podia haver fet com el seu valedor, l'expresident Maragall, i deixar un partit que l'ha arraconat. Ara ha perdut tota credibilitat, i la seva aposta per les primàries per ser candidat a la Generalitat, dintre de dos anys, s'esvairà com un sucret. 'Si estic en condicions', deia ahir amb veu de derrota. Tindrà 62 anys i un paper al partit absolutament apartat de la primera fila i dels flashos mediàtics. Aquests, als que està tan acostumat, viciat, podriem dir, segurament són part del seu fracàs. L'Àngel Ros havia arribat al congrés del PSC com el 'candidat més mediàtic', un tìtol que competia amb el de 'més catalanista'. Doncs aquesta sobreexposició mediàtica l'ha acabat socarrimant, un risc que corre també a Lleida, on no té rival com a 'prota' de totes les pel.lícules ni ningú que li bordi ni li digui que va despullat. Així ens va. La socarrimada del 'candidat més mediàtic' només ha patentitzat el què va dir l'insigne Alfonso Guerra, un que sí sap com funciona el ventre del socialisme patri: 'el que se mueva no sale en la foto'. I en Ros, que es mou més que els preus, a qui la premsa addicta qualifica pietosament d'hiperactiu, es va bellugar massa buscant una drecera per arribar a la cadira grossa. Això, els companys de partit, els enemics dels què un polític s'ha de guarir més, no s'ho empassen. Només us cal veure com han anat les coses per Lleida. Algú ha vist que el primer secretari provincial, en Quim Llena, o les diputades Mònica Lafuente i Tere Cunillera, li donessin el seu suport?
Ros ha estat el perdedor clar del congrès socialista. Això ho evidencia qualsevol crònica periodística, tret dels mitjans que controla, així que no insistirem. La imatge dels membres del 'politburó' (la mateixa escenografia, sort que la votació no ha estat 'a la búlgara' i ha hagut un 17% de desafectes) cantant la Internacional, tampoc l'ha ajudat massa. Algú s'imagina l'Àngel Ros cantant la Internacional? Sort que no va aixecar el puny esquerra, com l'Iceta. La cara de'n Ros era tot un poema, i evidenciava tot el que estem dient: decepció i fracàs. Només cal veure amb quin entusiasme aplaudia des de la mesa quan es van posar tots drets. La imatge és impagable. Podria protagonitzar el clàssic exercici d'agudesa visual: qui de tots els presents aplaudeix amb més convicció? Gent que hi va estar, en aquest dotzé congrés del PSC (per cert, ple de cotxes oficials amb xòfer a la porta, dels alcaldes, se suposa) expressen en privat, perquè la vida segueix, que l'estat anímic del candidat Ros no fa endevinar un periode precisament pacífic al capdavant del govern municipal a Lleida.
Perquè ara torna derrotat davant els seus conciutadans. I torna a Lleida enmig d'un escenari que podriem qualificar de peripatètic. Sobretot perquè tindrà una fiscalització que fins ara no ha patit. Tindrà un malson al capdavant de la subdelegació del Govern, la Inma Manso, la portanveu del PP a la Paeria i la seva oposició més crítica i cridanera. Torna Ros a Lleida quan ha d'afrontar una situació econòmica també crítica a la Paeria. Amb els proveïdors trucant a la porta per poder cobrar i amb un pressupost retallat pel 2012 i sense cap inversió, tret d'unes quantes minúcies de l'ajuntament B, l'Empresa Municipal d'Urbanisme, i remanents d'altres anys. Amb grans projectes que s'hauran d'apedaçar, com el parador del Roser, que ara obeeix al seu nom: parat (de la situació financera de l'empresa pública que el fa, Paradores Nacionales, i del paper en l'assumpte de qui va ser director de Turespaña, l'ara regidor Fèlix Larrosa, en parlarem en un proper Carn d'Olla). O GlobalLleida, un trencaclosques que porta tres anys arrossegant-se i que pot acabar com el rosari de l'Aurora sobretot si, com es preveu, l'Antoni Brufau, el seu president, 'cau' de la presidència de Repsol amb l'entrada del PP al Govern de Madrid. Al capdavall, va ser el Govern del PSOE qui el va empényer a la presidència d'una de les empreses espanyoles més endeutades. O el Pla de l'Estació, una aventura on la Paeria ha gastat i ha avançat molts milions que ara no retornen. O la caserna de la Guàrdia Urbana, que pagaran els nostres néts, i pel que es veu cada vegada més cara. O el manteniment d'un palau insostenible com la Llotja, o futurs 'palaus' buits com el Magical, situat en un Parc de Gardeny que tampoc es pot pagar. Però de tot això en parlarem un altre dia.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Nit de ganivets llargs al PSC de Lleida


A l’alcalde de Lleida se li està fent costa amunt la seva ambició de fer-se l’amo del PSC com a pas previ per assaltar el Palau de la Generalitat. Alguns dels seus correligionaris locals, que no amics, ja van augurar que es ‘fotria una morrada’ en aquesta aposta al tot o no res per conquerir tot el poder a Catalunya. Al febrer del 2012 farà 60 anys i se li passaria l’arròs polític, a l’Àngel Ros, si no ho intenta ara. Ell mateix ho ha reconegut als seus més íntims, que ara o mai. A més, cerca un pont de plata per allunyar-se per la porta gran d’un càrrec, alcalde de Lleida, que cada vegada se li està fent més feréstec perquè ara no té els diners amb que enlluernava fa uns anys als ciutadans crèduls; ans al contrari, ara arrossega un deute de 200 milions d’euros que cada vegada costarà més pagar i que s'anirà fent més gros.
Se li està fent costa amunt, deiem, perquè la seva aspiració proclamada i oficialitzada a liderar un PSC desmanegat s’està revelant una cursa d'obstacles i ambicions, com alguns ja aventuraven quan aquest estiu passat va sorprendre (no tant, si es coneix el personatge) amb la seva postulació a substituir José Montilla. Els altres candidats, l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena (que ha deixat també tremolant la caixa del seu ajuntament), Miquel Iceta, Montserrat Tura (encara no decidida) i l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, semblen portar-li un bon avantatge, sobretot aquest darrer, uns quants anys més jove que Ros.
Pere Navarro no pot presumir de majoria absoluta com Ros (governa Terrassa amb 11 regidors del PSC i 3 d’ICV, enfront els 9 de CiU i 4 del PP), però sí d’una abundància de pronunciaments al seu favor dins el partit que el converteixen en el favorit a primer secretari en el dotzé congrés del PSC que començarà aquest divendres vinent, 16 de desembre. Ros només gaudeix, de moment i que se sàpiga, del copet a l’esquena que li han fet els exconsellers Ernest Maragall i Marina Geli i de l’adhesió inquebrantable d’uns quants regidors socialistes de la Paeria.
Però entre tota la militància que li ha promés suport a Pere Navarro n’hi ha una, de militant, que ve a evidenciar que al PSC de Lleida hi ha hagut, o hi pot haver, una nit de ganivets polítics llargs. Divendres un grup de joves dirigents i càrrecs intermitjos del PSC, anomenats ‘blackberry’ o joves renovadors, van signar un manifest a favor de’n Navarro. Era el mateix dia en què l’alcalde de Terrassa criticava el seu homòleg de Lleida per haver-lo acusat, dies enrera, de ser el candidat de l’aparell del partit i per haver-se autoconcedit el títol de candidat més catalanista.
Doncs bé, aquesta signant del manifest a favor de Pere Navarro és ni més ni menys que la diputada al Parlament Mònica Lafuente, tercera de la llista del PSC per Lleida a les eleccions del 28 de novembre del 2010, llista que tancava a mode testimonial l’alcalde Ros. I la tancava enlloc d’encapçalar-la perquè el 22 de juliol d’aquell mateix any Ros va renunciar a liderar la candidatura del PSC per Lleida al Parlament (després d’haver-se postulat ell mateix com a cap de cartell), fotent-li la porta als morros al primer secretari de la federació de les comarques de Lleida del PSC, el llavors encara conseller d’Agricultura Joaquim Llena, qui finalment va ser el primer candidat. Aquest lleig li fa pagar ara la diputada Mònica Lafuente donant el seu suport al candidat Navarro. La venjança s’entendrà millor si s’explica que Llena és el primer secretari de la federació del PSC a Lleida, mentre que l’Àngel Ros n’és el president, d’aquesta federació provincial, a més de ser el primer secretari del PSC a Lleida ciutat. I Mònica Lafuente? Doncs la diputada Lafuente és secretària d’organització de l’executiva de la federació del PSC i excap de gabinet de l’exconseller……Llena. Per cert, l’Àngel Ros, que pregona una renovació del partit, també és membre de l’executiva nacional del PSC, on regnen encara els ‘dinosaures’ Montilla, Zaragoza, Iceta, etc, etc,…..
Els joves de la ‘generació blackberry’ es van reunir divendres amb Pere Navarro a la seu de la UGT de Barcelona (a Lleida no hi ha notícies d’un suport de la UGT local a l’alcalde Ros en la seva carrera a conquerir la seu socialista del carrer Nicaragüa). Entre els reunits, a banda de la Mònica Lafuente, hi havia un bon reguitzell de diputats, alcaldes de poblacions del cinturó de Barcelona i fins i tot Jaume Collboni, cap de campanya de José Montilla a les autonòmiques i qui el va portar a ‘La Noria’ de Tele5.
El darrer meló precongresual encetat per Ros en la seva acceleració cap a la primera secretaria del PSC és un nou desafiament: es planteja entrar al Parlament com a diputat si guanyés les eleccions primàries (que també demana però que encara són una realitat virtual) que organitzaria el PSC després del seu dotzé congrés (del 16 al 18 de desembre), per a elegir qui serà candidat a la Generalitat, si no ho ha de ser el primer secretari que en surti d'aquest congrès. Aquesta arriscada aposta sembla evidenciar que ja es dóna per la pell i que veu que ho té pelut per arribar a la primera secretaria del PSC (i que perquè ell fos diputat hauria de renunciar un dels tres parlamentaris –qui? Llena? Pardell? La mateixa Mònica Lafuente?- i també els altres 11 candidats que el precedien a la llista), però a més s’han de recordar els seus arguments quan al juliol del 2010 va dir-li a Montilla i Llena que ell no volia anar al Parlament encapçalant la llista de Lleida: “les dedicacions a la ciutat són intenses i té tot el sentit del món que no dispersi esforços i em focalitzi en la ciutat”. Ara sembla que aquests esforços ja es poden dispersar, si atenem les ganes que hi posa l’alcalde en fer el salt a Barcelona. 

Ager Sedetanus.

Carn d'Olla

El nou 'hit parade' d'aquest hivern als karaokes de tot Catalunya!!!

El Carajillo Party Lleida té l'immens plaer d'oferir als seus fidels lectors, gratis total, la lletra de la que serà la 'cançó de l'hivern' d'enguany, el nou 'hit parade' dels karaokes on els catalans ens haurem de refugiar per fer turisme de pobre després que alguns dels nostres pròdigs governants ens hàgin deixat les butxaques ben buides.


Al Senao

La gente está diciendo por ahí
que me voy al Senao
y que estoy amarrao
al poder!
Decirme eso es un cuento por favor
Que me voy al Senao
pero me lo he ganao
Que cuando mandé el tripartito estaba lleno de felones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Y que de nuestro poderío se reían por los callejones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Que cuando fui a Madrid tenia amigotes por montones
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que de botellas vacias estaban llenos los rincones
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que no me digan en la esquina
Al Senao, al Senao
Que eso a mi ya me la silba
Al Senao, al Senao
Que no me voceen en la esquina
Al Senao, al Senao
Eso a mí ya me la silba
Y que a mi que abra los ojos no sea bobo y no sea torpe
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Que en verdad voy al Senao aunque ellos no me lo perdonen
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que no me digan en la esquina
Al Senao, al Senao
Que eso a mi ya me la silba
Al Senao, al Senao
Que no me voceen en la esquina
Al Senao, al Senao
Eso a mí ya me la silba
Que cuando mandé el tripartito estaba lleno de felones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Y que de nuestro poderío se reían por los callejones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
Que aquí mandan ursulinas y en Madrid los julandrones
No haga caso, esa jugada son rumores, son rumores
En verdad voy al Senao aunque ellos no me lo perdonen
No haga caso esa jugada son rumores, son rumores
Y que no me digan en la esquina
Al Senao, al Senao
Que eso a mi ya me la silba
Al Senao, al Senao
Que no me voceen en la esquina
Al Senao, al Senao
Eso a mí ya me la silba


Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Manresa passa la mà per la cara a Lleida

Manresa és la veritable capital de la Catalunya interior, no pas Lleida com s'empenya en pregonar el nostre paer en cap. Manresa és el veritable nus de comunicacions de la Catalunya central i interior, no pas Lleida. Manresa sí que té garantida la connexió ferroviària de mercaderies amb el futur Corredor Ferroviari Mediterrani. A Manresa no li cal aeroport, perquè està a quatre passes dels de Barcelona i Girona, i hi ha un aeroport corporatiu previst a Òdena, a costat d'Igualada. Manresa és el veritable pol logístic de la Catalunya interior, i no pas Lleida. Manresa disposa de més de 3 milions de metres quadrats de polígons d'activitats econòmiques. Acull el Parc Tecnològic de la Catalunya Central, amb 67.000 metres quadrats de centres tecnològics, i l'empresa pública Cimalsa ha obert recentment un polígon logístic de més de 7 hectàrees. A més, el principal polígon, el de Bufalvent, mitjançant un acord entre ajuntament i associació d'empresaris, tindrà el curs que ve una llar d'infants de 74 places pels fills i filles de treballadors i treballadores. En plena crisi. A Lleida cap polígon té aquest servei, ni en època de bonança ni ara. La fibra òptica ha arribat també a diversos polígons de Manresa. Manresa aglutina en un sol i dinàmic ens tota la promoció econòmica de la ciutat i comarca. A Lleida fa tres anys que s'arrossega la posada en marxa de GlobaLleida, l'entitat que ha d'aglutinar els organismes d'aquesta índole que encara fan la guerra pel seu compte a la Paeria, Diputació, Cambra de Comerç i UdL. Manresa només té 77.000 habitants. Lleida, 140.000, gairebé el doble. Però el que ha acabat rematant tot el que estem dient és l'estrena, divendres, de l'anomenat Eix Diagonal, la carretera que comunica Manresa directament amb la costa catalana, amb Vilanova i la Geltrú, passant per Igualada. Els manresans es posaran a la platja en 45 minuts, el temps que trigaran en recórrer una carretera de 67 quilòmetres gairebé recta. L'obra va començar el 2003, però l'impuls li va donar el tripartit i ara l'ha acabat el Govern de CiU. El president Mas va dir que la via ha de servir per treballar per la recuperació econòmica i per deixar enrere la boira de la Catalunya interior. Doncs a Lleida en suportarem per molts anys més, de boira, i de boira econòmica, perquè encara no tenim una connexió amb cara i ulls amb la costa de Tarragona. I això que en línia recta Lleida està a 75 quilòmetres de la capital costanera. Ara n'hem de fer 101, de quilòmetres, i conduir hora i quart (quan hi ha sort i sense trànsit) per una carretera recargolada del tercer món. L'autovia per posar-nos a la platja en aquets tres quarts d'hora que gaudiran els manresans trigarà encara uns quants anys a fer-se realitat. Ara no hi ha un ral i durant aquests anys passats de bonança això no semblava una prioritat pels polítics que manaven a Lleida, a Catalunya i a Madrid. Com tampoc ha estat una prioritat l'autovia A-14 a la Val d'Aran, ni l'Eix Pirinenc. Veurem què passa amb els esquiadors britànics que diu que han d'arribar per l'aeroport d'Alguaire a partir del dia 19, quan s'empassin dos hores llargues d'autobús per arribar a la Val d'Aran i bastant més temps per fer cap a Andorra.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Comencem bé: el primer vol Londres-Lleida, a 1.174 euros

Tothom creua els dits perquè el proper 19 de desembre aterri a l’aeroport d’Alguaire el primer avió de l’operador turístic britànic Thomas Cook, que ha de portar esquiadors a les pistes d’Andorra i, si tot va bé, potser uns quants a la Val d’Aran. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, perquè s’ha convertit en l’advocat defensor de les alegries del tripartit, i la Generalitat, perquè les ha entomat amb una mescla d’inconsciència suïcida, responsabilitat i resignació, fan bé de creuar-los, els dits, i fins i tot podrien provar de tocar fusta, perquè l’últim cartutx que els queda en el seu intent de ressuscitar una mica aquest aeroport pot acabar com el rosari de l’aurora.
Les poques esperances que hi ha de mantenir les constants vitals del moribund (revifar-lo serà molt més complicat) i només durant quatre mesos, estan dipositades ara per ara en aquest operador britànic, perquè les dos companyies de l’Est que també havien de portar esquiadors van fer butifarra abans de començar, al veure que els russos no es llançaven pas a comprar bitllets amb destí Lleida (vegeu, més avall, el penúltim Carn d’Olla). El que no havia previst, però, el nou Govern de la Generalitat és que el seu cartutx sembla que té la pòlvora mullada, perquè Thomas Cook està a punt de petar.
De moment ahir ja demanava ajornaments de pagament als hotelers canaris. No els pot pagar al dia perquè el veterà turoperador britànic no té liquiditat. A l’octubre va haver de demanar un crèdit de 115 milions d’euros i ara en demana altres 115 milions per sobreviure. Té, a més, un deute de 1.044 milions d’euros i crèdits per amortitzar que sumen altres 1.150 milions. A l’estiu passat arrossegava unes pèrdues operatives de 253 milions d’euros només en els primers nou mesos de l’exercici. La seva facturació ha caigut en picat, com la seva cotització a la borsa de Londres, on el dimarts va perdre el 75% del seu valor.  Ahir havia de presentar els comptes del seu darrer exercici però no ho va fer esperant que arribi el crèdit amb els darrers 115 milions.
Per si tot això fos encara poc, els tripulants de cabina de Thomas Cook han convocat vaga contra els 498 acomiadaments (d’una plantilla de 1.800) que pretèn la companyia per llançar llast. La vaga d'aquests tripulants, (per cert, mil.leuristes, doncs Thomas Cook no deixa de ser un turoperador de baix cost) afectarà aquest hivern els vols des dels aeroports, entre altres, de Belfast, Birmingham, Bristol, Manchester i Londres-Gatwick, precisament els cinc des dels que haurien de sortir els vols que han d’arribar a Lleida a partir del dilluns 19 de desembre i fins el 8 d’abril proper.

Només dos vols i a preu d’or, el dia 19

En el venturós cas que la vaga no ho impedís, i si l’operador no ha fet figa abans i els britànics tenen ganes d’esquiar a Andorra, el dia 19 de desembre també pot ser gloriós per la història de l’aeroport d’Alguaire, perquè els passatgers que hi arribin des de la Gran Bretanya hauran pagat 1.174 euros per cada bitllet d’anada i tornada (una setmana després, el dia 26 de desembre). Suposem que aquesta bagatel.la de preu és per poder fardar d’haver estat els primers a tocar terra lleidatana.
Però tot i anant bé, el dia 19 només hi haurà dos arribades d’avions de Thomas Cook a Alguaire. Un procedent de Manchester a les 9,25h. (haurà sortit a les 6,30h.), i l’altre procedent de Londres-Gatwick a les 10,50h. (enlairat a les 7,40h.). Els vols des de l’aeroport de Belfast no començaran a arribar fins el dilluns 26 de desembre, el dia en què està previst que tornin els viatgers arribats el dia 19. Aquest vol de Belfast, però, amb tornada el 2 de gener, ja serà a un preu més raonable, 173 euros. Com els vols desde Londres-Gatwick i des de Manchester a partir del dilluns 26, que ja seran més barats (173 euros el de Manchester, que llavors ja arribarà a les 7,55h., i 115 euros el que arribarà de Gatwick a les 10,50 i 286 euros el segon vol previst el mateix dia des d’aquest aeroport de la capital britànica, que arribarà a les 14,50h.). Dels vols des de Bristol i Birmingham no hi ha notícia. Aquests preus, per altra banda, són molt més elevats que els que oferta Thomas Cook per viatjar per exemple a les Canàries, que estan mil cinc-cents quilòmetres més lluny. Gairebé cap bitllet d'anada i tornada des de la Gran Bretanya a aquestes illes passa dels cent euros, i és habitual un preu de trenta o quaranta euros per fer el triple de quilòmetres del que suposa volar a Lleida.
I encara que conflueixin tots el astres i tot el què hem dit fins ara arribi a bon port, res podrà ser si el Govern de Madrid, ara en fase d’extremunció, no fa d’una punyetera vegada els deures i decreta que l’aeroport d’Alguaire pot rebre viatgers de fora de l’espai Schengen. No ha servit de res la inconmensurable força dels 25 diputats que el PSC va asseure al Congrès la legislatura passada, capitanejats per l’oficiala Chacón; ni la potència del tripartit a l’hora de plantar la canya a Madrid, ni els dots de persuasió de l’alcalde Ros, i això que tota la tropa era del mateix bàndol polític: l’aeroport d’Alguaire, a hores d’ara, a tres setmanes de l’epifania del manà anglès, encara no té la ditxosa duana perquè Foment no ha emés l'ordre ministerial corresponent. Madrid sempre ha sabut com fer la punyeta a Catalunya, i en aquest cas amb socis catalans. Veurem què farà ara el nou govern del PP.
Aquests polítics tampoc no han estat pas massa endreçats en la seva defensa de l’aeroport d’Alguaire. Més aviat hipòcrites, o escurats. Perquè tot i la parafernàlia que en aquesta reivindicació quixotesca hi ha posat l’alcalde Ros i, amb menor intensitat, el president de la Diputació i les noves autoritats convergents, tots han retallat, i de quina manera, les quantitats que destinaven a promocionar o a subvencionar l’aeròdrom. Paeria i Diputació, a la meitat, només 150.000 euros cadascuna; la Cambra de Comerç, ni un ral i la Generalitat encara hi posarà un milió, més els prop de 700.000 euros que li ha costat a Cimalsa, l’empresa pública propietària de l’aeroport, la carpa provisional per rebre els possibles passatgers de fora de l’espai Schengen. L'excusa és que com només hi queda Air Nostrum, a Alguaire, fent un vol setmanal, doncs no cal sucar tant com quan hi volava la famolenca Ryanair. Com veuen, els intents de mantenir amb vida l'aeroport d'Alguaire cada vegada s'assemblen més als embolics de la cambra dels germans Marx.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Retallar més a la sanitat catalana és possible!

Ho ha demostrat el sindicat Metges de Catalunya fent dos dies de vaga

Un sindicat de les elits laborals d’aquest país, com en el seu dia ho va fer el sindicat de controladors aeris de l’Estat, ha aconseguit demostrar el què tantes suors i maldecaps li estava costant al conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz: a Catalunya és encara possible fer-li més retallades al sistema sanitari públic-concertat.
Estranyava que Metges de Catalunya anés pel seu compte a la vaga. Alguns dels sindicats anomenats de classe ja sospitaven. Per això la resta d’organitzacions professionals de la sanitat pública no s’hi van sumar. Consideraven que si aturaven el sistema durant dos dies, entrarien en contradicció amb la seva lluita contra la intenció de Salut, ja materialitzada el dilluns 31 d’octubre, de tancar com a festius cinc dies (aprofitant ponts) els hospitals catalans d’aquí a cap d’any per estalviar. Els sindicalistes més aguts van pensar que si entraven en aquesta dinàmica no serien coherents i podrien posar al descobert –i donar munició a Salut- aquesta feblesa: el sistema pot funcionar sense tants mitjans, humans i tècnics.
Estranyava la vaga als ciutadans en general, curats d’espants pel que fa a la magra situació econòmica, diguin el què diguin en campanya electoral alguns polítics per rendibilitzar les retallades que el Govern fa sobre la disbauxa de l’anterior. Molts catalans esperàvem una protesta pròpia d’aquest tipus de col.lectiu, com una vaga a la japonesa, a reglament peti qui peti, però això hagués suposat treballar més del compte i, en alguns casos, potser no poder atendre la consulta privada. Les apel.lacions dels metges a garantir la qualitat del sistema sanitari, la salut de tots, potser havien estovat alguns cors. Els metges juren que no fan vaga perquè els apugin el sou. Volen que als pressupostos del 2012 la Generalitat torni al nivell de despesa sanitària del 2010. La lluna, vaja.
Estranyava la vaga però el Carajillo Party ha descobert que tot es tracta d’una conxorxa entre el conseller de Salut i Metges de Catalunya. He! Què us pensàveu, que en Boi Ruiz no va ser cuiner abans que conseller?
N’hi ha hagut prou, doncs, amb dos dies de vaga dels metges per comprovar que el conjunt dels 427 centres d’atenció primària i els 65 hospitals públics i concertats catalans poden funcionar perfectament sense una part de la plantilla de facultatius. Les xifres canten.
Salut diu que han fet vaga una mitjana del 20% dels 16.500 metges del sistema. Metges de Catalunya diu que la mitjana ha sigut del 73%. A banda de la tradicional guerra de xifres, aquest càlcul se suposa fet descomptant que un 30% de la plantilla havia de cobrir els serveis mínims.
Per la seua banda, el departament de Salut informa que el nombre de pacients afectats a tot Catalunya per les desprogramacions i anul.lacions de citacions prèvies durant aquests dos dies de vaga ronda els 20.000, una xifra que no ha estat desmentida pel sindicat Metges de Catalunya.
Doncs si tot el desgavell de la vaga, tant si han estat el 20% com el 73% els metges que l’han fet, només ha afectat 20.000 persones, és del tot evident que amb uns ajustaments mínims el sistema sanitari català podria seguir funcionant amb normalitat malgrat aquestes ‘baixes’ de metges. Perquè 20.000 persones només són el 10% dels pacients que atèn aquest sistema en un sol dia laborable. Segons la memòria de CatSalut del 2010, l’any passat la sanitat público-concertada catalana va atendre, entre les consultes externes dels 63 hospitals que en tenien i els equips d’atenció primària de tot Catalunya un total de 53.300.308 visites o consultes, més de 200.000 cada dia. Això vol dir que podrien seguir fent vaga indefinidament la meitat dels facultatius vaguistes tant respecte de la xifra que ofereix Salut com de la del sindicat Metges de Catalunya. I no es notaria.

 Ager Sedetanus

Carajillo de Balasch

Carn d'Olla




Alcalde Ros, on són, els turistes russos que havien de volar a Alguaire?


La patxorra combinada del Govern del PSOE, del ministre de Foment José Blanco, de l’Agència Tributària i de les nostres mai prou estimades autoritats locals, començant pel nostre omnipresent alcalde Ros i acabant pel virrei Flores, intermediari amb la ‘pasma’ de Madrid, han acabat frustrant l’arribada de turistes russos per l’aeroport d’Alguaire aquest hivern. El permís (sí, sí, permís, des de Madrid encara ens han de donar permís per anar a pixar i tot) que el Govern de Madrid havia de concedir a Alguaire per operar amb vols fora de l’espai Shengen no arriba de cap manera. L’alcalde Ros, però, ha promés per la seua hisenda i honor que abans del 19 de desembre el tindrem. Massa tard, perquè aquest coi de permís o de paperot, que es rifen entre els ministeris de l’Interior, de Fomento i la mateixa Aena, l’empresa estatal que gestiona l’espai aeri espanyol, el necessitàvem com a molt tard a l’estiu, perquè els operadors turístics seriosos planifiquen les seves campanyes amb una certa antel.lació. Què ha passat? Doncs que les empreses turístiques russes Ascent Travel i Pegas Touristik han decidit passat d’Alguaire, davant l’incertesa de tenir a temps el paperot que els ha de permetre aterrar i han preferit preparar la campanya amb vols a l’aeroport de Barcelona. Això per un costat. Per l’altre, encara més preocupant, perquè sembla que els russos no s’han llançat pas en massa a comprar bitllets per volar a Alguaire. I si no arriba el permís, fins i tot posa en perill els vols que l’operador britànic Thomas Cook sembla que ja ha aparaulat, però a mig gas, per portar esquiadors (amb destí final a Andorra, per cert) a partir del dia que hem dit abans, el 19 de desembre.
Ho deiem fa pocs dies al darrer Carn d’Olla (vegeu més avall del blog). El nou Govern Mas segueix negant l’evidència de què potser Alguaire va ser una aventura dels fills pròdigs del tripartit i es deixa abduïr per la fugida endavant de les restes d’aquell naufragi polític i econòmic, amb l’alcalde Ros com a únic element surant. I els vam advertir que el seu titafredisme els portaria a aquesta situació, posar-se de tots colors cada dia enlloc d’admetre, i posar-se vermell una sola vegada, que el què no pot ser, no és pas possible. Així, des del cementiri el tripartit encara guanya batalles i aconsegueix a través dels seus media fotre-li el dit a l’ull, dia si i dia també, al conseller que ha heretat el ‘marrón’. Un dels seus directors generals deia fa uns dies que no deixaran que Alguaire es converteixi en un aeroport fantasma. A aquest pas, el llençol l’arrossegarà el Govern actual. Per tanoca.

Ager Sedetanus

Sense sucre



Diluvi allà on no arriben les lleis

 En els anys de l'antic testament Jahvé no disposava de Guàrdia Urbana i per això va enviar un diluvi espantós per castigar la Humanitat corrupta, en lloc d'aixecar acta i incoar expedient sancionador, que és com es resolen ara aquestes coses després de segles d'aprenentatge i de dues guerres mundials.
Però al número 2 de la plaça del Dipòsit de Lleida la ira administrativa, si és que ha estat tal ira, no ha funcionat mai, i han estat les pluges de la setmana passada les que han possibilitat que dissabte la Paeria tanqués l'edifici.

La Paeria ja fa temps que hi anava al darerre de l'edifici. Les denúncies dels veïns del centre històric per la proliferació de pisos sense arreglar, bars il·legals i prostíbuls que dificulten la convivència i creen borses de marginació en la que sense dubte podria ser la zona més bonica de la ciutat de Lleida han fet posar les piles a la Paeria, que en els darrers anys ha aixecat unes 300 actes d'inspecció a la recerca de pisos-patera, cases de barrets il·legals i locals sense llicència. Però el resultat dels expedients no s'ha traduït en una reducció eficaç del problema. El cas del número 2 de la plaça del Dipòsit n'és el millor exemple. L'agost del 2010, després de reiterades denúncies, la Guàrdia Urbana va inspeccionar per sorpresa l'edifici i va precintar quatre habitatges on presumptament s'hi feien activitats sense llicència, i va tramitar una multa de 600 euros als seus inquilins. Al cap d'uns dies, el precinte era història i els locals funcionaven un altre cop amb normalitat. L'Ajuntament també ho va intentar amb inspeccions de caràcter tècnic per trobar possibles anomalies a l'edifici i als serveis, però el propietari sempre aconseguia presentar a temps el paper que justificava l'estat de l'habitatge. El febrer d'aquest any, la fiscalia de Lleida va iniciar també una denúncia per proxenetisme contra els inquilins dels pisos del carrer Dipòsit.

Es dóna el cas que el propietari d'aquest i d'altres immobles problemàtics del centre històric és Xavier Montagut, que va ser regidor pel PSC als anys vuitanta i que algun estiu fins i tot va arribar a signar decrets d'alcaldia en substitució de Siurana. Preguntat en una ocasió sobre la qüestió, Montagut va arronsar les espatlles i va dir que el que feien els inquilins a dins dels pisos que ell els llogava no era cosa seva. Efectivament, això diu la llei. Però la indiferència d'aquest i d'altres propietaris sobre el futur del centre històric és un greu maldecap per a la Paeria, que es troba sense armes legals per lluitar amb efectivitat per una renovació real del barri, no només apedaçant aquí i allà una nova plaça sinó afavorint que la inversió privada entri als pisos, els renovi i millori la salubritat de les cases i la pluralitat del veïnatge.

Ara, l'Ajuntament s'ha agafat a les esquerdes provocades pels aiguats de la setmana passada per fer allò que fins ara li ha estat impossible aconseguir: desallotjar les activitats il·lícites i forçar el propietari a renovar l'immoble. Ha hagut d'intervenir la providència d'unes pluges més fortes del normal per fer allò que quatre anys d'actuacions administratives no han aconseguit. Sorprèn que l'astúcia i la imaginació jurídica que han tingut les autoritats municipals per posar-se al capdavant d'una renovació legal tan controvertida com la del burka, més simbòlica que no pas pràctica, no s'hagi dirigit també a promoure uns altres canvis legals que permetrien als municipis actuar amb més eficàcia contra la degradació de barris sencers, condemnats a un present precari i un futur difícil per la desídia irresponsable i l'especulació de baix nivell.

David Marín
http://blogs.elpunt.cat/davidmarin

Carn d'Olla

L'aeroport d'Alguaire ja ha perdut més de 10 milions d'euros

Els comptes no surten al desangelat aeroport d'Alguaire. La Generalitat, a banda dels 97 milions que va costar fer-lo (el total, amb serrells no directament relacionats amb la construcció, puja una mica més), ja porta perduts més de 10 milions d'euros en la seva explotació, ruïnosa de moment. El primer exercici, el 2010 (l'aeroport es va inaugurar al gener), es va tancar amb unes despeses de 6 milions d'euros i uns ingressos de només 300.000. Enguany la Generalitat es trenca la closca per no passar dels 5 milions d'euros de despesa perquè les expectatives d'ingressos són encara molt pitjors que els 300.000 euros de l'any passat. I les perspectives pels anys a venir són del mateix color negre: tot i contenir la despesa al màxim, l'aeroport d'Alguaire presentarà un compte d'explotació negatiu d'uns 5 milions d'euros cada any. Els lleidatans, els contribuents catalans estan disposats a suportar-ho? Quans llits d'hospital es podrien reobrir, amb aquesta quantitat? Quants mestres interins es podrien tornar a contractar, amb aquests diners?
Només una remuntada espectacular en l'activitat aeroportuària el faria rendible o, almenys, no perdria tants diners. Però els cants de sirena dels nostres polítics es foten de morros una i altra vegada contra la realitat. Ara a Alguaire només hi ha un vol d'Air Nostrum, la filial regional d'Iberia. Els divendres s'enlaira un petit avió cap a Palma de Mallorca i diumenge n'aterra un altre procedent de ses illes. L'ocupació fa riure. El darrer cap de setmana, una dotzena de persones en una direcció i una vintena en l'altra. I això que Air Nostrum cobra de la Generalitat una subvenció de 34 euros per passatger només per volar a Alguaire, on no paga ni taxes d'aeroport.
La fugida d'aerolínies com Ryanair o Vueling, també generosament subvencionades, va deixar Alguaire buit i a l'autoritat competent amb el cul a l'aire. L'aeroport no tenia ni cap ni peus. Havia estat fruit d'una descàrrega de testosterona política del conseller socialista del tripartit Joaquim Nadal en un moment d'eufòria econòmica, i s'havia fet sense pla de negoci. S'havia creat l'òrgan abans que la necessitat. I ara cames ajudeu-me per trobar-la, aquesta necessitat. Perquè potser no existeix. I si no existeix algú haurà de dir que el Govern del tripartit es va equivocar i que aquest aeroport no pot ser, i quan no pot ser no pot ser i a més, és impossible. Sorprenentment, el nou Govern de la Generalitat, ara a mans convergents, en lloc de posar-se un dia vermell i fer veure urbi et orbe que en Nadal i companyia havien disparat amb pólvora de tots els catalans als plans del Sas, ha decidit posar-se cada dia verd, groc i de mil colors defensant el que sembla indefensable. Els lleidatans, i la resta de catalans, haguéssim entès perfectament que hi ha coses que no poden rutllar per impossibilitat física i metafísica. Doncs en lloc d'avergonyir els malgastadors, s'han deixat abduïr per propagandistes com l'alcalde de Lleida i, en un exercici de titafredisme molt propi de la genètica de CiU, s'han posat la caçadora dels pilots kamikazes.
Aquest hivern, concretament a partir del 19 de desembre, Alguaire té previst rebre uns 6.000 esquiadors, que ens els ha de portar l'operador turístic britànic Neilson-Thomas Cook. Els russos Ascent Travel i Pegas Touristik (els noms ja fan fredor) també podrien portar-ne uns quants, d'esquiadors, si qualla el contracte. Serà flor d'hivern, i això si els esquiadors als quatre dies no demanen que els tornin a portar per Toulouse després de veure per on han de passar els autocars que els han de conduir, i aquesta n'és una altra de bona, a les pistes d'Andorra. Si enfilen la vella carretera de Vielha, que no els passi res si han de creuar fins a la vall del Segre per qualsevol port de muntanya. I si han de baixar fins a Torrefarrera per agafar l'autovia i tornar a baixar a Alcoletge per enfilar la carretera de la Seu d'Urgell, potser ens maleïran els ossos a tots plegats. Britànics i russos, però, no arribaran mai a Alguaire si a Madrid els senyors del Govern central no signen d'una vegada el paperot que ha de permetre l'entrada a l'Estat d'aquests passatgers que vénen de fora de l'anomenat espai Shengen, per on ens podem moure ara els ciutadans de 29 estats europeus (la majoria de la UE, però també altres de fora) sense donar massa explicacions. Si el Govern del tripartit no havia aconseguit que els seus correligionaris de Madrid signessin aquest paperot, el de CiU sembla que encara ho té més pelut, tot i les promeses i els renecs dels socis socialistes catalans.
Si tot pinta malament per l'aeroport d'Alguaire, ara encara es veu més negre l'horitzó després de veure com a Reus també s'han quedat sense vols perquè Ryanair els deixa igualment penjats i sense complir el contracte, tot i la forta subvenció (3,5 milions d'euros l'any). A Girona els passa quelcom semblant. Ryanair està molt bé ara al Prat, a Barcelona, on és la reina del mambo i fa pam i pipa a les grans companyies perquè porta molts més passatgers. Ryanair ha aixecat ara la camisa a Aena, l'empresa estatal que gestiona els aeroports de Reus, Girona i també el del Prat. Quan Ryanair li va aixecar les faldilles a la Generalitat fotent el camp d'Alguaire, els desallotjats de la plaça de Sant Jaume costat muntanya amb l'exconseller Nadal al capdavant, i personatges tan nostrats com l'alcalde de Lleida van posar el crit al cel acusant el Govern Mas de no haver fet prou (de no haver-se abaixat prou els pantalons, van dir uns altres) per retenir la xantatgista Ryanair. Ara callen com a meuques amb el què ha passat a Reus i Girona, perquè allí l'ultratjada no ha estat la Generaliat, almenys directament, sinó Aena, empresa dels 'compañeros' socialistes de Madrid. Sigui com sigui, si a Reus passen gana, amb les platges a tocar, ens podem imaginar com anirem de servits els lleidatans amb l'aeroport d'Alguaire. És allò que en castellà diuen: "Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar".
En remull porta uns mesos la nova autoritat aeroportuària catalana, en remull i gairebé sense alé pel 'marrón' que li ha caigut a sobre i per haver-se mullat fugint cap endavant seguint l'estel.la del Venedor de Fum Major, que des del Palau de la Banqueta s'autoproclama principal impulsor de l'aeroport, hereu com és del despenolament dinerari tripartit. "Antes muerto que sencillo". Tot abans que recular ni una passa i reconéixer, com fa ara amb els comptes municipals el seu company de Tarragona, que potser ens vam passar una mica. En remull, deiem de la nova autoritat aeroportuària convergent, però amb més picardia o precaució, si es vol, doncs ara qui talla el bacallà a Alguaire ja no és Aeroports Públics de Catalunya, sinó Cimalsa, l'empresa pública que gestiona les grans àrees logístiques del país i que, caramboles de la vida, dirigeix l'Isidre Gavín, excap de l'oposició a la Paeria i expresident de la Diputació de Lleida, que es deu de fer uns bons panxots de riure des del seu despatx del carrer Entença de Barcelona, ben a prop de la presó Model. Cimalsa va ser qui va posar els calerons per construir l'aeroport (el tripartit ja anava fluix de caixa, els primers anys de la crisi, 2007-2009), és l'ama de les 370 hectàrees que ocupa i és la que gestiona ara directament el complex. De fet, amb el nou Govern les licitacions per l'aeroport ja no les fa Aeroports Públics de Catalunya, que té una desena de treballadors assignats a Alguaire, sinó Cimalsa directament, com l'ampliació de pexiglàs que s'ha fet per acollir els esquiadors (hologrames, encara) aquest hivern i que ha costat més de 700.000 euros.

I la Llotja en perd 2,1, de milions en deu mesos

Enfarinats en pèrdues, i com ja vam dir en un recent Carn d'Olla, cal repetir que la Llotja de Lleida en va perdre 2,1, de milions d'euros, l'any passat, des del febrer en què es va inaugurar. Ho repetim perquè no ho hem vist a cap altre lloc del món mundial (tampoc en boca de l'oposició), que aquest caprici de l'alcalde Ros ha començat a perdre diners pel broc gros. Fer la Llotja costarà al final més de 60 milions d'euros, impost de societats inclòs, però mantenir-la pot suposar una sagnia per l'hisenda municipal, doncs amb concerts del cunyat del fins ara president del Congrès i espectacles de l'òrbita de 'la ceja', bona part d'un mateix programador, serà complicat quadrar els comptes. El Centre de Negocis i Convencions SA, l'empresa que va constituir Ros el 2004 per acabar fent la Llotja, presenta a 31 de desembre del 2010 un resultat negatiu de 2.163.844,72 euros. Això vol dir que va perdre una mitjana de 200.000 euros cada mes, l'any passat. I a l'empresa privada a qui la Paeria va adjudicar la gestió de la Llotja en la seua vessant de palau de congressos i convencions, no deu d'enlairar pas coets, precisament. Fa tres mesos, a l'agost,  La Llotja de Lleida SA va fer una ampliació de capital de 50.000 euros, que se sumen als 100.000 que ja havia desemborsat el febrer del 2010, quan es va constituir. 
Aeroport i Llotja, Llotja i Aeroport. Quan hom fuig de la realitat acostuma, una hora o altra, a fotre-s'hi de morros.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla


Asfixia financera a la Paeria

Assistim les darreres setmanes a una cada vegada més evident i preocupant manca de liquiditat de l'ajuntament de Lleida. Els símptomes passen gairebé desapercebuts, perquè no troben altaveu, però es van amuntegant com les factures impagades o la pols sobre la caixa buida. Un ajuntament que arrossega un deute que frega els 200 milions d'euros ha de comprometre una bona part dels seus ara magres recursos a eixugar-lo. Ja ho hem dit, aqui: només d'interessos s'ha de traure de la butxaca més de mig milió d'euros al mes. A banda, tornar el principal. I els bancs no esperen ni perdonen. Un ajuntament que en set anys ha augmentat la seua plantilla un 50% (500 nòmines més) té per força un capítol 1 inflacionat, més de 52 milions d'euros, un terç del pressupost. Un ajuntament que en set anys confessa, o presumeix, que s'ha gastat 422 milions d'euros fent obres i instal.lacions a la ciutat és ara esclau del manteniment d'aquestes grandeses, com la Llotja, que durant el seu primer exercici, l'any passat, confessa una pèrdua de 'només' 2,1 milions d'euros. Podriem seguir una estona, però anem a centrar-nos en aquests símptomes que deiem de l'asfixia financera.
El ple de l'ajuntament del passat 7 d'octubre va aprovar deixar mans lliures a l'alcalde per demanar un prèstec de 6.066.414,58 euros a l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) per poder pagar 505 factures de proveïdors que sumen aquest import i que ja s'amuntegaven sense pagar per falta de liquiditat. La Paeria s'acull així a la línia que l'ICO va obrir a l'estiu perquè els ajuntaments desesperats poguessin fer front al deute que acumulaven enguany amb petites i mitjanes empreses i, sobretot, amb autònoms. I la Paeria en deu d'estar, certament de desesperada, perquè és dels primers ajuntaments d'Espanya, després del megaendeutat de Madrid, que més import soliciten a l'ICO per poder pagar factures, tot i que aquesta línia de crèdit ha estat realment un fracàs perquè dels 3.400 milions de què disposa, només n'ha despatxat poc més de 500. La principal raó: que els diners s'han de tornar en tres anys, sense cap tipus de carència, i a l'interès lleoní del 6,5%. Molts alcaldes han decidit, doncs, no donar una altra puntada de peu cap endavant als seus deutes. L'alcalde Ros pot fer trampa i no tornar-los, aquests diners, però llavors l'Estat, l'ICO, li descomptarà principal i interessos dels ingressos a compte que rep la Paeria de la seua participació en els tributs de l'Estat. Ingressos que, per cert, ja estan seriosament compromesos enguany, perquè s'han de tornar a Madrid els que van arribar de més durant els anys de festa major del totxo gràcies a un excés d'optimisme pressupostari del govern Zapatero. En tot cas, seria també un cop de peu cap endavant a la bola del deute. Ja ens ho trobarem.
Entre les 505 factures que la Paeria pretèn pagar amb aquests 6 milions d'euros que demana a l'ICO i que corresponen només a les datades entre els mesos de març i abril d'enguany (hi pot haver molta 'redatació', però), n'hi ha de ben curioses. El seu import va dels 871.445 euros fins als 'miserables' 330,40 euros. El gruix, però, són petites factures, des de cents a pocs milers d'euros, imports que revelen que són de petits proveïdors i/o autònoms. Si ens endinsem en detalls, curiosament les tres primeres factures sumen l'import més elevat (prop de 1,3 milions d'euros), estan datades a l'octubre de l'any passat i corresponen a un 'cobrador del frac' sorprenent: l'Empresa Municipal d'Urbanisme. És a dir, la Paeria demana 6 milions d'euros a l'ICO per pagar factures del seu 'braç armat urbanístic', que al seu torn arrossega un deute de 61 milions d'euros i que declara un resultat positiu de 516.000 euros a l'exercici 2010. Espigant, trobem un munt de factures que s'han de pagar a Clanser; 29.774 euros a Telefònica, 114.000 a M i J Gruas; 272.000 a Urbaser; 660.000 a Benito Arnó o 150.000 a la UTE Jardiners de Lleida, a qui el passat 8 de juliol la Paeria va adjudicar el contracte de manteniment dels espais verds de la ciutat durant els anys 2011-2013 per 6,5 milions d'euros. Acsa Sorigué té també pendent de cobrar una 'recepta' de 298.000 euros i resulta xocant que el Consorci de Residus del Segrià, que formen el consell comarcal i l'ajuntament de Lleida, tingui pendents de cobrar de la Paeria tres factures que sumen 303.000 euros. Ja no es podia pagar ni la deposició de les escombraries de la ciutat a l'abocador de Montoliu. La floristeria Arrufat de la Rambla Ferran també té pendent de cobrar 335 euros, la llibreria Caselles, unes quantes de més import, i fins i tot un conegut escriptor i professor universitari surt a la llista amb un parell de factures de cinc-cents i pocs euros. I així fins a complertar les 505 'receptes'.

No pot pagar Gardeny

El següent símptoma important que ens posa sobre la pista de l'asfixia financera que viu la Paeria el trobem a Gardeny. L'ajuntament encara no ha tornat ni un euro dels crèdits reintegrables i a interès zero que els ministeris d'Indústria, Turisme i Comerç per un costat, i Ciència i Tecnologia per un altre, han anat concedint al consorci del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL) des que va començar a muntar-se, el 2005. El parc, un projecte de l'alcalde Ros, que ha arrossegat a la Universitat de Lleida a l'aventura, ha rebut en aquests sis anys almenys 30 milions d'euros de l'Estat en forma de crèdits sense interès, però que s'havien de començar a tornar l'any passat. La UdL ja va mostrar abans de l'estiu la seua incapacitat per tornar ni un ral de la part que li tocava pagar de Gardeny. Fins i tot l'alcalde Ros es va oferir llavors a fer-li costat, com a bon soci. Però no va dir res de què la Paeria tampoc pensava rostar el pols de la caixa.  Ara sí, ara ja no pot amagar-ho més. Aquest divendres l'alcalde farà passar pel ple una demanda d'ajornament, fins el 2014, de la quota que s'havia de tornar enguany, més d'un milió d'euros, perquè no hi ha un ral. Ros creu que en aquests tres anys de coll que vol guanyar amb la moratòria la situació econòmica escamparà. Optimisme patològic o inconsciència. Triïn. Tenim, doncs, un altre cop de peu cap endavant a la bola del deute. En aquest cas, també sembla que l'alcalde Ros se sent amb les espatlles cobertes, doncs la Generalitat, la del tripartit, aval.lava aquests crèdits i ara li podria tocar pagar la festa del parc de Gardeny al nou govern Mas. És la quadratura del cercle virtuós, del deute que es menjaran els adversaris politics.
Hi ha molts més símptomes, d'aquesta asfixia financera de l'ajuntament de Lleida, com els reiterats endarreriments en el pagament de les factures a l'empresa BB Serveis, que presta assistència social en nom de la Paeria, i que per això paga amb retard els seus treballadors, enutjats amb tota la raó del món; o la gassiveria de no continuar oferint una subvenció a l'associació que ajuda als addictes al joc, que tanca les portes pels 13.000 miserables euros que Generalitat i Paeria han deixat de pagar. Mentre, la Congregació dels Dolors en rebrà 30.000 cada any, d'euros, per fer un museu d'imagineria popular. Per cert, estupefaent la carta a la premsa amb què la congregació justificava fa pocs dies aquesta generosa i sagrada subvenció de la Paeria. Com estupefactes es comencen a quedar molts ciutadans quan veuen com el seu ajuntament fuig cap endavant mentre des del carro on viatja se'ns ven el beuratge de la ciutat ideal.

Ager Sedetanus

Síndrome d'abstinència


Carajillo de Balasch

Carn d'Olla

Lleida, un cul de món, aïllada dels corredors europeus


Molts lleidatans es preguntàven ahir què coi hi feia l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, a la foto dels alcaldes de Figueres, Girona, Tarragona i Barcelona celebrant que la Comissió Europea ha prioritzat, entre altres, l'eix mediterrani pel que fa a les connexions ferroviàries europees d'aquesta dècada. Què celebrava el paer en cap si Lleida, com queda patent a la documentació de la Comissió, no apareix per cap lloc ni cap d'aquests eixos la creuarà? Tot el contrari, perquè Lleida queda precisament aïllada entre el corredor mediterrani, que recorre la costa fins a Algessires, i un nou corredor que enllaçarà València amb Bilbao passant per Terol i Saragossa. Lleida, ni de pas. El conseller del ram, Lluís Recoder, ja ho va explicitar ahir, però sense voler fer sang, quan va dir que ara s'havia de demanar un enllaç amb Lleida del corredor mediterrani perquè la única capital de la Catalunya interior no es quedi despenjada del tot, fins l'any 2050, que és quan es preveu complertar la xarxa d'eixos ferroviaris no prioritaris. L'eufòria d'ahir ja es veia que era una mica de catró-pedra, impostada, però com hem dit al Carajillo Party aquests darrers dies, alguns polítics fugen i fugen endavant sense adonar-se'n que la gent no ho és del tot, de ruc. Lleida està d'esquena a aquest corredor mediterrani perquè entre altres coses els nostres polítics no han fet els deures els darrers anys, i han preferit tenir una fatxendosa autovia que ens portarà a Osca abans que comunicar-nos decentment amb la costa de Tarragona, on no hi arriba cap autovia que surti de Lleida. S'omplen la boca amb que Lleida és un potencial node logístic, amb que les nostres mercaderies agroalimentàries han de tenir accés ràpid i directe als ports de Tarragona i Barcelona, i cap d'ells s'ha escarrassat reclamant autovies en aquestes direccions ni unes connexions ferroviàries endreçades, que ara tampoc ens les prioritza Europa. Què no va incloure aquest ramal ferroviari a Lleida, el ministeri de Foment espanyol quan va fer la carta als reis reclamant els corredors (fins a cinc!!) per Espanya? Què ningú a Lleida li va dir al ministre José Blanco que fes el favor d'incloure aquests miserables cent quilòmetres més de via fèrria en uns projectes tan faraònics? Ara hem de batallar per aquest ramal, quan tot sembla dat i beneït? Per cert, una altra contradicció: en l'hipotètic cas què ens el féssin, el ramal, quina utilitat li quedaria a l'aeroport d'Alguaire, si ara el venem com a plataforma de mercaderies per salvar-lo d'una mort gairebé segura? Esperarem al gener o al febrer, a veure titulars de premsa que ens diguin que tal o qual companyia que ens porta els famosos esquiadors ha llançat la tovallola, com ha passat amb Ryanair, amb Vueling, amb Pyrenair,.....seguim?
Això diu exactament el comunicat oficial de la Comissió Europea respecte els elements clau que afecten Espanya:
"Inclusion of nearly all major axis in the comprehensive and core network,
that are part of the ES planning framework for the next decade.
Mediterranean corridor: based upon the methodology, the Mediterranean
corridor has been included all along the coast from FR via Barcelona and
Valencia up to Carthagena and Almeria. From Almeria it follows an inland
route to Granada and then to Sevilla. This routing allows to link the nodes of
Valencia and Sevilla. The corresponding road alignment is via Malaga due to
traffic intensities.
Atlantic corridor linking Portugal via Madrid and Valladolid to the Basque
country including Bilbao as a core port.
Central Pyrenean crossing has been agreed with FR to be included in the
comprehensive network: clearly, this link will not be realised until 2030, the
feasibility studies are ongoing still., but both countries want to include it in a
long term modal shift perspective.
Project implementation in ES is very good so far. ES has a strong project
portfolio. Important will be to integrate the rail freight network with its
neighbours FR and PT which is foreseen to be taken forward further in the
next MFF." (Accés directe al document: http://ec.europa.eu/transport/infrastructure/connecting/doc/revision/background-country.pdf).
Com podeu veure, cap eix passa per Lleida.
I aqui teniu el mapa (http://ec.europa.eu/transport/infrastructure/connecting/doc/revision/presentation.pdf) de quines són les prioritats de les connexions ferroviàries fins l'any 2030. Mireu el segon mapa, dels tres que hi ha en aquest document, i veureu per on discorren les línies negres, que són les que indiquen quins corredors s'han de fer ara. Veureu que es complerta el del Mediterrani, i que de València en surten dos, un cap a Saragossa (passant per Terol) i Bilbao, i l'altre cap a Lisboa, passant per Madrid. Lleida no surt per cap lloc en aquestes prioritats. Només apareix l'actual línia de l'AVE (en verd), creuant Lleida. Això vol dir que Lleida quedarà aïllada entre els corredors València-Bilbao i el del Mediterrani. Però no serem cap nus ni eix de cap corredor. Només podem encomanar-nos a la bona voluntat de Brusel.les, per si ens concedeix la gràcia (i ens la subvenciona, que d'això es tracta) que ahir demanava el conseller Recoder, un ramalet cap a Lleida, però no per fer de corredor fins a Saragossa, sinó només perquè Lleida no quedi tan escandalosament despenjada d'aquesta festa major ferroviària europea, que potser serà tot un foc d'encenalls perquè no la podrem pagar.

Ager Sedetanus

Carn d'Olla

Amb els pixats al ventre


Així. Així ens agafa la designació de Tarragona, dissabte, com a seu dels Jocs del Mediterrani del 2017. Amb els pixats al ventre i els deures en infraestructures per fer. Llegiu què deiem fa uns dies a "Lleida, d'esquena al Corredor Mediterrani". Aviat tindrem una fatxendosa autovia que ens comunicarà amb Osca però cap via ràpida, ni per descomptat gratuïta, que ens porti directament a Tarragona, a les costes on milers i milers de lleidatans hi estiuegen o hi tenen segona residència. Tothom és sabedor de l'intens intercanvi de trànsit que hi ha entre Lleida i Osca. Poca broma. Només cal posar-se un dia al laberint d'accés a Alpicat per contemplar com els cotxes, camions i autocars no deixen veure l'asfalt de la A-22. Aquesta autovia ha estat una xarlotada, i ara el seu artífex, el secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán, que és d'Osca, reconeix que potser han actuat com a nous rics i que coses com l'aeroport d'Osca potser no s'haurien d'haver fet. Per cert, unes declaracions fetes per Morlán el passat divendres que no han tingut pas ressó en els mitjans, majoritàriament de la corda governamental, i ni molt menys a Lleida, no fos que el dubte s'encomanès a l'aeroport que els 'compañeros catalanes' van fer a Alguaire.
Tarragona serà el centre del món altra vegada d'aquí a sis anys, com ho va ser en fa dos mil i nosaltres, els lleidatans, amb dos pams de mocs. Ja triga, per cert, el nostre omnipresent alcalde en reclamar sinèrgies de Lleida amb l'antiga Tarraco romana. Ja triga l'Àngel Ros en demanar-li al seu soci de partit de Tarragona, en Josep Fèlix Ballesteros, un 'piltrafilla' polític que per no tenir ni té majoria absoluta al seu poble -deu de pensar el nostre líder incontestable- que comparteixi part del pastís dels Jocs amb la capital de la Catalunya interior (perquè no n'hi ha cap més, entre altres raons). Els apartaments del 'gotha' lleidatà, entre ells el de l'alcalde a Cambrils, podrien convertir-se en subseus d'aquest esdeveniment platenari. És una idea.
Estem perdent pistonada, els de Lleida. Primer, l'esvalotada idea de l'exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de fer uns Jocs d'Hivern a la capital catalana ja ens deixava de banda als del territori de Ponent. Alguns lleidatans ara van darrere demanant les engrunes d'aquest invent, per si s'arriba a fer. I ara, a cent quilòmetres de Lleida, faran de veritat una olimpiada petita i nosaltres hem d'anar-hi per la vella N-240, o despenjar-nos al Vendrell de la via de pagament. I mira que hi podriem haver arribat en tres quarts d'hora si haguéssin fet els deures els (lleidatans i lleidatanes, per cert) que van decidir que era més important anar abans a Osca per autovia. Que això d'anar a Tarragona o la Val d'Aran per via ràpida era cosa dels del poble. Apa, ara entomem tots. Algú demanarà responsabilitats polítiques, per la malifeta?
Perdent pistonada, com el nostre alcalde, que li passen la mà per la cara a Tarragona amb els Jocs del Mediterrani i amb el Corte Inglés i ara se li avança fins i tot el rector de la Universitat de Lleida, que fent cas al Carajillo Party (llegiu 'El regidor nº 28') ha decidit celebrar el vintè aniversari de la UdL al desembre entronitzant l'expresident Pujol com a doctor honoris causa, segons llegim avui al Segre. Li han pres la davantera a Tarragona i a Lleida. La reacció pot ser espectacular. Esperem esdeveniments. I esperem que el forat que la Llotja li ha fet a Caixa Catalunya no li foti la guitza al nostre campió Marc Màrquez, prenent-li el patrocini, com reclamen avui des de les pàgines de 'El País'. Només ens faltaria això!

Ager Sedetanus

Carajillo de Balasch

Carn d'Olla

Cau la 'Caixa B' (2)

Fa uns dies explicàvem (vegeu Cau la 'Caixa B') com Caixa Catalunya, quan estava presidida per Narcís Serra, exalcalde de Barcelona, exministre i exprimer secretari del PSC, va ''llançar" 50 milions d'euros el 2007 per satisfer la vanitat de l'alcalde de Lleida i que aquest pogués construir la Llotja. L'excusa era que amb els 50 milions Catalunya Caixa comprava a la Paeria el solar que fa xamfrà entre l'Avinguda Tortosa i el pont de Pardinyes per fer-hi 204 pisos de gran luxe. Aquest solar, de 4.640 metres quadrats, és una quarta part del terreny que va deixar lliure el trasllat del mercat dels pagesos al polígon del Camí dels Frares. A la resta del terreny, com explicàvem, s'hi ha construit la Llotja i un edifici d'oficines annex.
Si aquesta operació 'política', més què econòmica, tal com apuntàvem, arriba a ser fiscalitzada pel Banc d'Espanya, els nous amos de Caixa Catalunya (ara Catalunya Caixa i Caixa Banc) poden treure'n l'entrellat de moltes de les raons del perquè l'entitat ha acabat a la ruïna i nacionalitzada per l'Estat. Perquè al final a la caixa, a tots els seus impositors i als contribuents en general (el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria -Frob- ha injectat ja 3.000 milions a Catalunya Caixa per recapitalitzar-la), li costarà més de 70 milions, l''operació Llotja'.
Al CarajilloParty hem pogut saber que qui va comprar realment el solar i el va escripturar el 2007 no va ser l'empresa lleidatana Promociones i Construcciones Cervera i Batlle SL, filial de la immobiliària de la caixa i que només feia el paper de constructora, sinó Gescat Gestió de Sòl SL, empresa filial cent per cent de Catalunya Caixa i encarregada, com indica el seu nom, de gestionar el sòl que té l'entitat. Doncs bé, tant l''operació Llotja' com les altres adquisicions de solars se li han indigestat, a la caixa ara nacionalitzada. Catalunya Caixa acumula milers de milions en actius immobiliaris, fruit de l'esclat de la bombolla del totxo, i bona part d'aquests actius són sòl, que ha perdut un bon percentatge, o tot, del seu valor.
Pel que fa a la compra, a preu estratosfèric, del solar ara al costat de la Llotja, Gescat Gestió de Sòl SL va executar-la amb un prèstec hipotecari de la seva 'casa mare', és a dir, de Caixa Catalunya, per import de 50.275.600 euros. Aquesta hipoteca havia d'haver estat aixecada al març del 2010, doncs es va contractar el març del 2007 per un termini de 3 anys, al bonic interès del 9,61%. Sí que el crèdit queda dins la mateixa casa, però no deixa de ser sorprenent un interès tan elevat, molt per sobre del de mercat. Doncs arribats al final del termini, Gescat Gestió de Sòl SL va haver de demanar davant notari una ampliació de tres anys més d'aquest termini, fins el 31 de març de 2013. Es veu que les dificultats de tresoreria escanyen fins i tot les principals caixes d'estalvis del pais. El solar en qüestió seguirà doncs tres anys més hipotecat, hipoteca que si tenim en compte el tipus d'interès aplicat, pot superar fàcilment els 70 milions d'euros (més de 4 milions d'interessos l'any, per sis anys, a sumar als 50,2 del principal). L''operació Llotja' li haurà costat, doncs, a Catalunya Caixa un dineral, que haurà de provisionar i anotar als llibres igualment encara que es tracti d'un prèstec entre matriu i filial.
No és gens d'estrany que l'empresa Gescat Gestió de Sòl SL no pugui assolir els seus compromisos hipotecaris i hagi de demanar ajornaments. Els darrers dos anys, Catalunya Caixa l'hi ha hagut d'injectar més de 1.000 milions d'euros al seu capital per eixugar les pèrdues d'una desastrosa cartera de sòl. Com passa a la divisió immobiliària. Així, al març del 2009, el capital de Gescat Gestió de Sòl SL passava de 12 a 103 milions d'euros, resultat de dos injeccions de capital consecutives aquell mateix mes. Al setembre, Catalunya Caixa hi posava 80 milions més, a la seua filial de sòl. Al febrer del 2010, 35 milions més. Al febrer del 2011, hi posava altres 54 milions. I fa ben poc, el 24 d'agost d'enguany, la injecció ja eren paraules majors: 868,6 milions, fins a totalitzar un capital de 1.141 milions d'euros. Una digestió de sòl ben pesant, i que probablement no acabi aqui.
La gran inversió de Catalunya Caixa comprant a preu d'or un solar a Lleida per fer 204 pisos de superluxe que havien de ser un bon negoci ha esdevingut doncs un autèntic fracàs, tret de per l'alcalde Ros, que ha 'enterrat' els 50 milions al solar del costat fent un palau de dubtosa sostenibilitat. Els 50,2 milions els va cobrar, per cert, el Centre de Negocis i Convencions SA, la societat que va crear l'alcalde Ros al novembre del 2004 (el mateix any que va accedir a l'alcaldia rellevant l'Antoni Siurana), amb l'objectiu de materialitzar la seua idea quan i com fos. El Centre de Negocis, titular del solar, tenia llavors com a gerent l'ara diputat del PSC a Madrid i també regidor de la Paeria, Fèlix Larrosa.
No és gens d'estrany, doncs, que havent quedat desert, aquest solar, i tenint en compte que a l'escriptura hi ha una clàusula resolutòria que diu que si no s'aixequen els pisos en el termini establert el terreny podrà revertir a la Paeria, el demani una associació musulmana per fer-hi una mesquita. Sort que la hipoteca, de la que no se'n sabia res, passa per davant, de moment, d'aquesta condició resolutòria.

Ager Sedetanus

L'espurna

Els de sempre

  En aquest país hi ha coses que no canvien i si ho fan, és molt de tant en tant. A Lleida, Siurana semblava inamovible del antic palau dels Sanaüja i, a excepció de la Diputació i de la Universitat, on han anat passant presidents i magnífics rectors, hi ha cadires que fa molts anys que s’escalfen amb el mateix cul. Com Joan Simó, que he perdut el compte dels anys que porta a la Cambra de Comerç. Les eleccions a Corts ens mostren dos exemples més, Teresa Cunillera i José Ignacio Llorens que porten –amb algun parèntesi però- movent-se per la Carrera de San Jerónimo des de l’any 1982. Trenta anys des de que Cunillera, segona en la llista de Josep Pau i Llorens, en solitari, es van fer amb l’acta de diputat. Per cert l’altre diputat era Josep Antoni Duran i Lleida, que porta tanta o mes mili que els seus col·legues.
    Ningú dubta de la vàlua humana i política de Cunillera i Llorens però que tornin a presentar-se –quelcom totalment legítim, of course- després de tants anys, significa que els partits no tenen el més mínim interès en renovar-se, en oferir cares noves, i també més joves. En un moment en que la societat busca enmig de la crisi renovar-se, que els candidats tornin a ser els mateixos significa que el canvi generacional dins d’aquests aparells només es produeix per esgotament o carambola. Cada vegada hi ha més gent que em comenta que votarà en blanc. “Sempre són els mateixos”, diu el poble. Com es pot proposar reformes que no han fet quan podien, en el cas dels socialistes, o demanar el canvi sense dir per a què, en el cas dels populars, si no ofereixen noves cares? La candidatura de Cunillera s’ha acceptat al PSC perquè el seu mal no vol soroll, i en el cas de Llorens, no hi ha ningú que li pugui posar el dit a l’ull dins del PP de Lleida. És que no tenen d’altres candidats, no tenen militants tant o mes valuosos que els de sempre?. Els partits estan més preocupats per mantenir els equilibris de poder dins dels seus aparells que en ser institucions de servei al ciutadà.  Si els partits no són capaços d’aplicar-se la regeneració política que prediquen tampoc l’aplicaran quan arribin al poder.
    Serà una campanya dura i fins i tot aspra. La tercera persona en discòrdia és Conxita Tarruella, que repeteix per segona vegada, i que també ha estat diputada al Parlament i regidora. La regeneració política està representada per Félix Larrosa, Inma Manso, com secretària de Llorens però amb molt de ganxo (si fa com a les municipals, pot obtenir un bon resultat a Lleida ciutat) i el jove alcalde de Mollerussa, Marc Solsona, com si no tingués prou feina a casa seva.
    “Experiència i renovació”, que va dir l’altre dia a Gardeny, Carme Chacón, per a definir la llista de Cunillera. Chacón ens va obsequiar amb un discurs estil Evita del Baix Llobregat amb paraules com “justícia social, estat del benestar, retallades”, però ni una sola referència, cap, a Alfredo Pérez Rubalcaba. La ministra de Defensa ens va citar les grans inversions i projectes que set anys de govern Zapatero han donat a Lleida. Mentre les enumerava vaig pensar que anunciaria que el seu ministeri ens donaria per una pesseta alguns terrenys del turó que encara hem de pagar-li. Però no, no va tenir el detall.

PAU ECHAUZ  

Carn d'Olla

Lleida, d’esquena al Corredor Mediterrani

Si no fos què ho hem vist a la tele, ho hem escoltat a la ràdio i ho hem llegit als diaris semblaria que a Lleida hi ha hagut Carnaval abans d’hora. O el que és pitjor, que la Lleida real va per un costat i la Lleida virtual, la que ens volen vendre els nostres il.lustres representants polítics, amb l’alcalde Ros al capdavant, va per un altre camí ben diferent. Dilluns en vam tenir un bon tast, d’aquest divorci entre la Lleida real i la Lleida fictícia amb què ensopeguem cada dia als mitjans de comunicació.
Ferrmed, el conglomerat d’interessos (econòmics i polítics) que advoca per construir l’anomenat Corredor Mediterrani, un eix ferroviari que uniria Centreeuropa i Algesires passant per tota la costa mediterrània, va venir a explicar-nos, en boca del seu secretari general, Joan Amorós, que Lleida no quedarà desenganxada d’aquest corredor, perquè ens conectaria un ramal fins a Tarragona. Amorós va deixar caure que si a Lleida es feien els deures, podriem convertir-nos fins i tot en la porta d’entrada d’aquest corredor a la Vall de l’Ebre i al nord de la Península.
El voluntarisme d’Amorós va generar entusiasme en els nostres mai ben ponderats representants polítics i econòmics i va tornar a emergir aquesta Lleida virtual que sempre trauen en processó quan es tracta de fotre’ns el pèl, recaptar vots o fer-nos seguir la pastanaga. Perquè, algú dels reunits li va explicar a en Joan Amorós que a Lleida el què no s’ha fet, precissament, són els deures?
Per convertir-nos en la porta d’entrada a la Vall de l’Ebre i al nord peninsular d’aquest Corredor Mediterrani ens calen autovies fins a la costa (per Montblanc –N-240- i per Tortosa –N-230-), fins a la Val d’Aran (A-14), l’Eix Transversal en condicions, que les línies ferroviàries Lleida-Tarragona i Lleida-Manresa siguin dignes d’aquest nom i un ramal de tren fins l’aeroport d’Alguaire, a més de prolongar la línia de la Pobla fins a Tolosa de Llenguadoc. Amb aquests deures fets, Lleida podria aspirar a convertir-se en un nus de comunicacions o pol logístic.
Cap dels nostres representants polítics i econòmics reunits a la Cambra de Comerç va ser capaç, però, de confessar en públic què aquests deures que ens demanen per jugar a la primera divisió de les comunicacions amb Europa, no s’han fet.
Algú de vostès ha vist cap autovia que ens comuniqui amb la costa, tot i que milers de lleidatans hi van a l’estiu i hi tenen segona residència? Algú de vostès hi ha pogut arribar en tren, a la costa? O l’han deixat a mig Camp de Tarragona? Algú de vostès ha pogut arribar a la Val d’Aran per autovia? Algú de vostès ha aconseguit arribar a Barcelona en tren per la línia de Manresa en menys de tres hores? Algú de vostès ha vist cap ramal ferroviari a l’aeroport? Algú de vostès ha patit la línia de la Pobla? Algú de vostès ha pogut gaudir de l’Eix Pirinenc? Algú de vostès ha recorregut sencer l’Eix Transversal sense encomanar-se a Sant Cristòfol? Algú de vostès…
Tot per fer. Millor dit, s’ha fet el què no calia: la incomplerta autovia a Osca (A-22), un caprici del secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán, que és d’Osca, amb la complicitat d’alguns lleidatans i lleidatanes (‘Se sabrà tot’, diu el títol del llibre de Xavier Bosch), que ara acaba a Raimat, perquè falta acabar-la al tram d’Almacelles, i per la que no hi passa ni Déu. Mentre, qui vulgui anar a l’aeroport (no cal córrer massa, tampoc, per agafar un trist vol el divendres i un altre el diumenge) haurà de fer un patac de rotondes per la vella N-230 mentre un bocí de l’autovia A-14 es fot de fàstic a dalt del Sas. Volen més exemples, de la ineficiència de qui ens governa des de Madrid?
Ara, sense un ral, tots aquests deures són inabastables, així què a Lleida anirem somiant truites mentre els rectors de la cosa pública ens la vagin fent empassar. Per molts anys, ciutat llunyana.

Ager Sedetanus



Carn d'Olla

Cau la 'Caixa B'

La nacionalització de Catalunya Caixa, abans Caixa Catalunya i ara Catalunya Banc, ha estat la culminació del procés de degradació i extinció del què ha representat el poder omnímode i a l’ombra del Partit dels Socialistes de Catalunya (en endavant, PSC) des que el 1979 va fer-se amb la major part dels grans ajuntaments de Catalunya i, de retruc, amb la Diputació de Barcelona, quan aquest reducte franquista ocupava encara el Palau de la Generalitat i aquesta, provisional i presidida per Josep Tarradellas, només n’era una llogatera.
La Diputació de Barcelona, fundadora de Caixa Catalunya, ha estat l’autèntic nucli de poder del PSC des de fa 32 anys. Alli pasturaven i s’abeuraven tots els membres de la nomenklatura socialista, i molts encara ho fan tot i que n’han perdut el control a favor de Convergència i el PP. Aquesta pèrdua, la Diputació de Barcelona, ha estat el cop més letal que ha experimentat el PSC en aquestes tres dècades, més que la pèrdua de la Generalitat amb els ridícols 28 diputats espigats el 28 de novembre de 2010.
Perquè mitjançant la Diputació de Barcelona el PSC controlava, entre altres institucions, Caixa Catalunya, la 'Caixa B' pels que coneixen els resorts del poder a casa nostra. I controlar Caixa Catalunya significava disponibilitat per pagar les megalomanies de dirigents del partit que volien enlluernar la seva clientela i tenir ben farcida la menjadora. I a Lleida en tenim un bon exemple, d’aquesta disponiblitat dels calés de Caixa Catalunya: la Llotja.
Quan el 20 de novembre el PP guanyi les eleccions i canviï el governador del Banc d’Espanya, seria molt interessant que fes un cop d’ull, ara que l’Estat és l’amo del 90% de Catalunya Caixa (després d’injectar-hi 3.000 milions d’euros de les nostres butxaques), als papers on es recull la decissió de pagar 50 milions d’euros perquè l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, pogués gastar-se’ls fent el mausoleu de la Llotja. Els impositors de la caixa i la societat catalana en general estarien encantats de saber perquè Caixa Catalunya, mitjançant una filial immobiliària, va decidir ‘llançar’ 50 milions per pagar aquesta vanitat lleidatana. Ara que els sindicats ploren perquè s’han quedat sense cadira al nou consell d’administració de Catalunya Banc, estaria bé també demanar-los explicacions del per què van tolerar aquesta ‘inversió’ ruïnosa, en l’hipotètic cas que la decissió s’hagués pres al consell d’administració de la caixa i no hagués estat un mandat directe del seu president, Narcís Serra.
Narcís Serra, exalcalde de Barcelona (1979-1982), exvicepresident del Govern central amb el PSOE  i exprimer secretari del PSC (1996-2000), era el president de Caixa Catalunya quan es va munyir ‘l’operació Llotja’, entre 2006 i 2007. El procediment era senzill: la caixa, a través de Promociones y Construcciones Cerbat SL, una constructora lleidatana filial de Promotora Catalunya Mediterránea SA (Procam), la divisió immobiliària de Caixa Catalunya (ara CatalunyaCaixa Immobiliària), comprava a la Paeria per 49,5 milions d’euros una quarta part de l’antic mercat dels pagesos (el solar que fa xamfrà entre l’Avinguda de Tortosa i el pont de Pardinyes), i amb aquests diners l’ajuntament feia la Llotja i un edifici d’oficines annex a les altres tres quartes parts del terreny que havia deixat lliure el mercat.
La tapadora eren les dos torres de pisos de gran luxe que Cerbat SL (Cervera i Batlle) havia d’aixecar en aquest solar que havia comprat a preu d’or, molt per sobre del preu de mercat tot i que en aquells moments estàvem en plena bombolla immobiliària. El solar fa uns 4.500 metres quadrats (140x35 metres) i havia d'encabir 204 pisos. Només per rescabalar-se dels 49,5 milions pagats pel terreny, la constructora havia d'imputar a cada pis 255.000 euros de repercussió del sòl. Ja us podeu imaginar a quin preu havien de sortir aquests pisos amb 'privilegiades' vistes a la futura mesquita i al polígon industrial. El projecte de les torres dorm als calaixos de la promotora esperant temps millors: és a dir, mai, malgrat la Paeria juri i perjuri que es faran. No poden dir altra cosa, esclar. Com a dada curiosa cal afegir que Promociones i Construcciones Cerbat SL va declarar al Registre Mercantil unes vendes de 25.403 euros l'any 2005 i de 0,00 euros el 2007, l'any que va pagar els 49,5 milions pel solar del costat de la Llotja. Esclar, la musculatura financera la posava la 'casa mare', Caixa Catalunya, però això mai es va dir.
Aquesta versió moderna del conte de la lletera, o 'pelotazo' en terminologia pròpia dels temps de furor especulatiu amb el totxo, una inversió sense futur que van pagar tots els impositors de Caixa Catalunya, va tenir però una torna. Procam, la filial immobiliària de la caixa, que des de l'any 2009 està implicada en el 'cas Pretòria' de corrupció urbanística per pagar comissions (per un altre 'pelotazo' al port de Badalona) a dos exalts càrrecs de CiU, un exdiputat del PSC i l'exalcalde socialista de Santa Coloma, va obtenir durant 'l'operació Llotja' importants compensacions per part de la Paeria de les que tot just se n'ha parlat. Compensacions en forma de requalificacions urbanístiques.
Al desembre de 2008, la filial immobiliària de Caixa Catalunya absorbia el cent per cent de Cerbat SL. Paralel.lament, la Paeria impulsava la modificació puntual del Pla General de Lleida per augmentar la densitat d'habitatge de protecció pública al sector o polígon SUR 42 del pla parcial Torre Salses, la zona d'expansió urbana situada entre els Magraners i la Bordeta, on la immobiliària de Catalunya Caixa, a través de Cerbat SL, participava o era majoritària en els polígons SUR 42 i SUR 31. La Paeria va augmentar-ne l'edificabilitat afegint-hi 516 pisos més dels previstos, amb l'excusa de què havien de ser de protecció social. La conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, que dirigia llavors l'exdiputat del PSC per Lleida (1984-1988) Joaquim Nadal, va aprovar aquesta modificació del Pla General Municipal amb una celeritat digna dels neutrins que disputen a la llum el rècord de velocitat: el 12 de gener del 2009 Nadal signava l'aprovació definitiva (Expedient: 2008/034217/L) d'aquesta modificació.
Com es veu, mentre per un costat Paeria i la 'Caixa B' s'omplien la boca pregonant la promoció d'habitatge de protecció oficial, els mateixos actors es fregaven les mans amb l'operació de les dos torres de pisos, dels més luxosos de Lleida. En la mateixa línia hipòcrita cal afegir també que Proviure, la filial de Catalunya Caixa dedicada a la promoció dels pisos socials, ha fet ben poca feina a Lleida, tot i tenir a la seua disposició milers de metres quadrats amb un sostre d'edificació ben greixat per la Paeria. En total no passen de cent els pisos protegits (a Pardinyes i a Magraners) que ha fet en tots aquests anys, quan el compromís amb la Paeria eren més de 300, pel cap baix. El 2007 l'ajuntament va cedir fins i tot a Proviure un solar a Copa d'Or per fer-ne 117, d'aquests pisos. Al cap d'un any Proviure va renunciar i se'n va tenir que fer càrrec la Caixa de Pensions.
La Llotja, doncs, ha estat executada mitjançant una operació especulativa que res té a envejar als més refinats taurons que van alimentar la que ara ha esdevingut catàstrofe immobiliària. Una Llotja, a més, que sobreviu amb la respiració assistida que li proporciona la Paeria, que ha estat sense activitat rellevant des del maig fins al setembre d'enguany, que desapareguda l'òpera s'alimenta d'espectacles de segona, regal massiu d'entrades inclòs, i que experimenta ja inquietants senyals de l'efecte papallona (grans vidreres trencades), per no parlar d'un fenòmen a venir: els 10.400 metres quadrats de pedra morisca or, importats del Brasil per la principal empresa pedrera de Lleida (com si a les Garrigues no en tinguéssim, de pedra) amb què s'ha revestit la Llotja són un embolcall de luxe pel palau, però com tota arenisca suporta malament les glaçades i la contaminació.
Però tornem a la 'Caixa B', perquè la seua nacionalització no només pot traure a la llum detalls poc coneguts del procés de gestació de la Llotja i deixar a més sense 'cash' als partits que manàven i manen a la Diputació de Barcelona, sinó que tindrà efectes també sobre altres àmbits de Lleida, sense cap mena de dubte. La pèrdua de control per part de la caixa sobre els beneficis del, a partir d'ara, Catalunya Banc (només en podrà disposar del 10%, la seua part) fa trontollar importants projectes. Com l'activitat social de l'entitat. A banda del Club Sant Jordi, Catalunya Caixa participa en diverses iniciatives de caràcter social i assistencial, com el programa Viure i Conviure. O com l'administració de les 600 hectàrees del Congost de Mont-rebei, que de la nit al dia han passat a mans de l'Estat. La Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya va adquirir aquest espai natural el 1999 per a preservar-lo, com ha fet amb altres indrets de les comarques de Lleida. Territori i Paisatge és un dels grans 'terratinents' d'espais protegits de la província de Lleida. Com el centre de natura de les Planes de Son, a les Valls d'Àneu. Tot això ha estat ara nacionalitzat: és de l'Estat. Aquesta nacionalització afecta fins i tot un dels esportistes lleidatans amb més projeccció i futur: Marc Màrquez. No hem d'oblidar que un dels principals patrocinadors del jove pilot de Cervera és precisament Catalunya Caixa. Suposem que mantindrà el compromís. Als lleidatans no ens és gens aliena, doncs, la caiguda en desgràcia de la 'Caixa B'.

Ager Sedetanus

L'espurna

Pobresa

   Llegeixo a la portada del diari del marge esquerre que la crisi dispara la pobresa a Lleida segons denuncien quinze entitats cristianes lleidatanes dedicades a l’acció caritativa i social. Al diari del marge dret m’ha costat més de trobar la informació –és a la pàgina de la loteria- però també informa que un de cada cinc catalans viu en una situació de pobresa. A mesura que la crisi avança, aquestes entitats tenen més dificultats per atendre la gent amb problemes de subsistència perquè les administracions paguen poc, tard i malament. L’exclusió social creix però les seves eines i recursos minven. Un dels seus portaveus, Joan Suñol, ha arribat a dir que aquesta pobresa “genera violència interior en el cor de molts exclosos”. A l’alberg municipal i també a algunes parròquies hi ha cues de gent que torna cap a casa amb una mica de llet, un pot de cigrons i una capsa de galetes. Em sembla que els hi anirien molt bé els 30.000 euros anuals que la Paeria ha donat a la Confraria dels Dolors per al seu museu de religiositat popular. A la llista de les quinze entitats que conformen la Xarxa d’Entitats Cristianes d’Acció Caritativa i Social de la diòcesi de Lleida, la Confraria dels Dolors no hi consta.

Pau Echauz