Lleida és una illa socialista enmig de l’oceà convergent i popular. No és ni sisquere una península esquerranosa del cinturó roig de Barcelona unida per la autovia A-2, com havíem aventurat dies abans de les eleccions en aquest mateix bloc. No ho és perquè el cinturó roig del Baix Llobregat, el Vallès i altres raconades poligoneres, senzillament ha estat dinamitat per les tropes de la dreta i del centre-dreta. Així que a la capital del Segre ens hem quedat ben aïllats de l’onada que recórre el món mundial escombrant l’equerra. Ni península, doncs, sinó illa Baratària, aquell indret imaginari que valia un imperi però que es va esmicolar enmig el desori i l’escarni del fabulador.
Cada poble té els governants que es mereix, així que res a dir de la reentronització de l’alcalde Àngel Ros amb la seua renovada majoria absoluta, tot i que com diu l’amic Pau Echauz, ha estat revalidada amb una xifra d’abstenció mai vista –més de la meitat dels votants de la ciutat s’han quedat a casa o han marxat a la platja, cosa que no ha passat a comarques- i amb una pèrdua de més de tres mil vots respecte el 2007. De totes formes, cinc centes nòmines noves de trinca donen per a moltes fidelitats i una bona bossa de vots. De l’oposició poca cosa es pot dir, tret de felicitar l’Imma Manso i els seus per haver sabut arreplegar els vents que bufaven a favor, i de recomanar als convergents que rebaixin la dosi de caïnisme perquè podrien prendre mal.
L’etapa que comença ara a la Paeria, però, no serà de fàcil transitar, malgrat la majoria absoluta o absolutista, com la batejaven alguns. Perquè ara tocarà fer allò que no s’ha fet per no espantar la clientel.la: aplicar mesures de contenció de l’enorme deute municipal, obligats per la caiguda dels ingressos, si no es vol arribar al col.lapse financer a mesura que avanci aquest nou mandat. I tot això s’haurà de fer en un context de governs i institucions sinó hostils, sí més aviat poc inclinats a tapar les vergonyes de l’adversari. Mireu sinó què passa amb la relació Govern Mas-Zapatero. Veurem també amb quina alegria reben els afectats els, diguem-ne, ajustaments, per no parlar de retallades, mot patrimoni de les hostes que setgen la Plaça Sant Jaume costat muntanya –i ara també costat mar- i que diumenge van quedar ben escuades.
Serà de mal transitar, dèiem, perquè en aquest mandat entrarà també en escena el paper que a l’Àngel Ros li pot tocar jugar al carrer Nicaragua, seu dels socialistes catalans i ara un mar de llàgrimes. Ambició no n’hi falta, així que preparem-nos pel nou escenari, que d’aquí a la tardor estrenarà variades representacions. El què no acaba de quadrar és la naturalesa d’aquesta ambició, perquè hores d’ara l’únic que pot anar a buscar a la seu del socialisme català l’Àngel Ros, convertit en capità Manaia de les tropes que han sobreviscut, és l’urna amb les cendres d’un partit que una vegada va ser hegemònic i que ara s’ha autoincinerat. Ager Sedetanus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada