L'incendi

Els fantasmes del Morera

   Les campanes de Sant Llorenç només van sonar un sol cop, la una. Era una nit plàcida, frescal i al Jardí Clos recollien cadires i taules. També tancaven portes al Museu de Lleida Diocesà i comarcal després d’una edició més de la jornada de portes obertes per a celebrar la Nit dels Museus. Vaig passejar cap a la vella església romànica fumant  una cigarreta i contemplant la silueta de la torre.

- Perdoni.

  Em va semblar que algú em demanava. Un home vestit de negre però d’estil demodè, corbata de seda, mans fines, mocador a la butxaca lateral, el que anomenaríem un dandy, reclamava la meva atenció amb educació exquisida i un lleuger accent francès.

- El puc ajudar en alguna cosa?, li vaig dir mentre pensava que aquella cara l’havia vista en alguna foto vella.

- Seria tan amable de convidar-me a fumar. Fa dies que no tasto el vici.

- Cap problema. Diria que el cònec.

- Bé, sóc de Lleida però no crec que hàgim coincidit enlloc. Vaig passar molt de temps a l’estranger.

  El misteriós interlocutor va aspirar fort la primera calada del camel curt que li havia ofert.

- No estic dient que ens coneguem personalment, sinó que vostè em recorda una foto i un quadre de l’època modernista. Ho tinc a la punta de la llengua...

- M’agradaria advertir-lo perquè el que li vaig a dir ara no el trasbalsi gaire.

- ¿Què vol dir?

- Em dic Xavier Gosé i Rovira.

- Collons! Xavier Gosé? Ja deia jo que la seva cara em resultava familiar. Vostè és Xavier Gosé, el pintor i il·lustrador que freqüentava Els 4 Gats, amic de Ramon Casas, conegut de Picasso, el cronista del Paris mondaine avant la guerre, de qui van arribar a dir que era el successor de Toulouse-Lautrec...?

- El mateix. Sóc un dels artistes més internacionals de Lleida. Jo estimava aquesta ciutat.

- Dec d’estar somiant. Vostè va morir fa, espero no equivocar-me, fa noranta-sis anys.

- Al 1915. Si ha llegit alguna biografia meva sabrà que vaig venir a morir aquí a casa de la meva mare tot fugint de Paris que estava a punt de caure un cop més en mans dels alemanys.

- Estalviem-nos els detalls sobre la seva mort. Només li puc dir que lamento que les sulfamides del Doctor Fleming arribessin anys més tard.

- Miri, la vida i la mort d’un artista només són detalls de la seva aventura terrestre. El realment important d’un artista és que la seva obra li sobrevisqui.

- Estic completament d’acord. Lleida està orgullosa de ser la dipositària de bona part de la seva producció. Pensi que va costar una mica però li hem dedicat algunes exposicions i l’hem estudiat a fons.

- Sí, però no en hi ha prou. Hi ha pintors que tenen molta més sort. Miri per exemple, Pere Garcia de Benavarri.

- Té obra penjada aquí al costat. Al Museu de Lleida hi exposen alguns quadres. És un dels tresors de l’exposició permanent.

- ¿És pot saber que té Pere Garcia de Benavarri que no tingui jo?

- Home, són èpoques diferents. Benavarri és gòtic, vostè és modernista.

- Però els seus retaules són a la vista de tothom. En canvi, els meus quadres i els dels meus amics Miquel Viladrich, Antoni Samarra, Jaume Morera, Carlos de Häes, els tenen tancats en un soterrani d’aquí al costat. Menys mal que aquesta era la Nit dels Museus i he pogut sortir a donar un tomb per aquesta ciutat que segueixo estimant encara que sigui ingrata i ens hagi oblidat. ¿Li puc demanar dos favors més?

- Em sembla que ja sé el que em vol dir.

- Els artistes vivim en esperit dins dels quadres i els dibuixos. Si no pengen la nostra obra ens condemnen a un amuntegament que no ens mereixem. Als dipòsits on som ara el que està més delicat i deprimit és Jaume Morera i Galicia. Diu que no es mereix que gairebé cent anys després del regal que va fer a aquesta ciutat, la col·lecció encara no tingui un edifici digne per exposar els quadres.

- Benvolgut Xavier Gosé, té tota la raó. Aprofitant que hi ha campanya electoral em comprometo a explicar el seu neguit. Ja seria hora que Lleida tingui un museu on exposar els quadres de vostè i d’altres creadors del segle passat.

- M’està dient que tots els partits ho porten dins dels seu programa electoral?

- No sabria dir-li tant però, en tot cas, -no se si li servirà de consol-, l’alcalde i la regidora de Cutura han dit alguna que altra vegada que “el Museu Morera és una prioritat per a la Paeria”.

- No se si riure o plorar...

- Hi ha gent que ho reivindica, estigui tranquil Gosé. Gent del teixit associatiu i cultural de Lleida ha escrit un manifest i espero que els nostres polítics, malgrat no hi ha un ral, seran conscients d’aquesta mancança cultural.

- Gracies amic. Començava a pensar que ens havien oblidat.

- I el segon favor que li he de fer?

- ¿Pot regalar-me aquest paquet de tabac? Hi ha un poeta i pintor al magatzem que troba a faltar el tabac tant com jo. Es fa dir de varies formes, José Viola Gamón, Manuel Viola i quan escriu poemes els firma amb el pseudònim de El Manguelo o El Mangelo.

- El conec. Segur que ha muntat una revista amb en Crous, en Lamolla i en Leandre. Aquí té el paquet de tabac. Se’l fumen a la meva salut. Però digui’m, que fa en Leandre, que en diu de tot això en Cristòfol?

- Bé, ell està acostumat. Diu que va haver d’esculpir molts Cristos durant molts anys per fer-se perdonar el vés a saber què. Que va estar molts anys esperant i que ara, ja no li ve d’uns quants anys més.

    Mentre l’escoltava vaig tornar a mirar cap a Sant Llorenç. Hauria preguntat més coses donat que no tots els dies pots obtenir una entrevista exclusiva amb un fantasma. Però al banc no hi havia ningú. Me’n vaig anar cap a casa.                    

Pau Echauz