Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 12)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- He hablado con mi amiga Mery y le he preguntado si sabía alguna cosa más de la chica rusa, si su amigo el político le había contado más detalles de todo este lío, quién la mató o quién la enterró en el jardín de Jaume... y se ha molestado. No lo entiendo. Cuando estalló el escándalo y le pregunté por primera vez qué pasaba en el vecindario de Ciudad Jardín parecía la primera interesada en saber cosas, y me las contó diciéndome que se lo había dicho su amigo el político. Pero ahora....... creo que sabe algo más y no suelta prenda. Lo de las chicas rusas participando en las fiestas que daba en su casa cuando no estaba su marido me parece que tiene algo que ver, y quizá también con el crimen. ¡¡A ver si va a estar ella misma implicada!! ¡Mi amiga Mery metida en un asesinato, y yo sin enterarme! ¿Y tu, Juan, sabes algo más?
 
- Otilia, aqui hi ha més marro del que sabem, i les nostres cabòries amb la maria, les hipoteques i els veïns fantasmes només són cosa de nens comparat amb el que es cou a Ciutat Jardí. Tothom sembla que té coses a amagar. Pensa que la Mery és la dona del president de la Confederació del Plàstic Tou, i aquests són els principals subministradors del sector de la construcció. I qui està a la presó per la mort de la noia és en Jaume, president de la patronal de la construcció, la Sempre Dura, i jo sé com les gasta, aquesta gent. Gent barrejada amb els polítics en una samfaina que fa fàstic. Gent que són uns fantasmes, que presumeixen del que no són, que et perdonen la vida a cada paraula, que aparenten patir pels més desafavorits i que fins i tot surten a les fotos del diari fent donacions o entregant paquetets de menjar als menesterosos quan només amb el que costa una capsa de clor per les seves piscines particulars menjaria una família durant una setmana. Púrria de gent! Però potser el que no saps, el més inquietant de tot, és una cosa que m’han comentat alguns excompanys del gremi dels paletes, zombis que de tant en tant veig per Lleida i la fem petar.
 
- ¿Y qué es esto tan inquietante que te han comentado, Juan?
 
- La noia rusa assassinada no era una puteta.
 
- ¡¡¡Hòstia!!! ¿De verdad? ¿Y qué hacía en Lleida, pues?
 
- Bé, no sé si era una puteta, a més a més, com tu i jo creiem que son aquestes noies. Però aquesta sembla que tenia una altra ocupació principal, no sé si més decent o no, però una altra feina.
 
- ¡Coño, Juan, suéltalo ya!
 
- Es comfirma que es deia Aleksandra i era la representant a Lleida d’una immobiliària russa de cases de luxe, de nom Tovarich.
 
- ¡¡¡La madre superiora!!!! ¿¿¿Y qué buscaba en Lleida una inmobiliaria rusa, y con una representante tan joven, guapa y ahora asesinada???

(Continuarà)