Ciutat Jardí Vice
(Capítol 3)
(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)
-¿Juan, te has vuelto horticultor?
-Per què ho dius?
-Coño, porque el garaje está lleno de sacos de tierra vegetal, saquitos con semillas, trastos de cavar pequeños, un azadón de los que usaba mi madre en el corral del pueblo….
-Oti, has descobert la meva nova vida. M’he transformat. Aquesta merda de crisi m’ha transformat. La crida de la terra s’ha produït. Hem de descobrir i retrobar sabors, hem de menjar sa. He d’experimentar altra vegada el plaer de recollir el fruit del meu treball, sense intermediaris, sense que m’exploti un cabró capitalista. He decidit disfrutar de les meravelles de la naturalesa, veure les llavors germinar, veure com creixen i es multipliquen les plantes, recollir les seves delícies i després cuinar-les amb tendresa i oferir-les amb amor. La collita ens aportarà felicitat i serenor. Menjarem i guardarem. Serem autosuficients! Prou vegetals podrits amb productes químics! Prou multinacionals collant els nostres pagesos i enverinant consumidors com nosaltres. Visca la terra!!
-¡Pero Juan, si sólo tenemos cuatro palmos de jardín! ¡Y el material que tienes guardado abajo serviría para sembrar y plantar todos los jardines del vecindario, de todo Ciudad Jardín!
-La naturalesa és sabia i ens demana generositat. Després ens ho retorna multiplicat per cent, per mil….. Les llavors s’arrengleren en poc espai, dona. No demanen massa, la terra prenyada ofereix els seus fruits en cada centímetre quadrat. No es desaprofita res.
-¿Y cuando piensas trabajarlo, el jardín? Si te pasas el dia fuera de casa, dices, en la oficina de la inmobiliaria… Claro, como no tienes nada que hacer allí cerrarás antes i vendrás a casa por la tarde, ¿no?
-Ui, no, no, que al despatx vaig fent amb el negoci. Alguna coseta cau, de pasqües a rams. Treballaré ben aviat, abans de sortir el sol, perquè els seus raigs m’acaronin a mi i al producte del meu treball quan comenci a florir. Veuré sortir el sol cada dia i li donaré la benvinguda a la terra, a la mare que ell també ha d’ajudar a parir.
-¡Joder, Juan, qué poeta te has vuelto! Lo que me extraña es que necesites un jersey y un pantalón negros, para enmerdarte de tierra. ¿Y el pasamontañas? ¿Tanto frío hace, a las seis de la mañana, ahora en abril? Un dia de estos me levanto de madrugada y te ayudo con el huerto.
-Ui, millor que no, Oti. T’embrutaries de terra. A més, passaries molt fred i després estaries feta un nyap per anar a l’Ekke. ¿Què dirien les teves amigues, si et veuen amb les mans clivellades i les ungles negres?
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada