Misèria i companyia

Ciutat Jardí Vice
(Capítol 4)

(Pel marquès del Centre Residencial Ponent)

- (Collons! Aquesta 'guarra' no és la Mery, la dona del president de la Confederació del Plàstic Tou? Hòstia, quin vici hi ha en aquest barri! Què hi fot, aquí, sortint de casa del governador del Ponent Septentrional a les quatre de la matinada? Sis anys vivint a Ciutat Jardí i jo sense ensumar-me aquestes mogudes. Ja m'ho imaginava, que aqui hi havia d'haver vici, a la força, però està vist que havia de matinar força per trobar-me'l de morros. Durant el dia tot sembla tan plàcid, tan glamurós, tan tranquil, tan britànic, i resulta que a la nit hi ha més perill que en una caixa de bombes! Hauré d'anar amb més de compte, si vull culminar la meva missió, o apuntar-me a la nòria!!! He, he,.... D'aqui no res començarà a clarejar, així que val més que ho posi tot al sac altra vegada i em retiri del camp de batalla fins la propera nit. Collons, la primera sortida de nit i ja em trobo una sopreseta. No m'imaginava pas que tindria espectacle, a la vegada que faig la meva feina. Hauré de portar un diari.... millor, podria gravar-ho tot amb el mòbil, que té un porró de megapíxels i que per això em va costar una pasta. Així la venjança serà molt més sucosa, terrible! Això promet!!!)
 
- Juan, parece que hayas salido de la tumba. Tiritas, estás blanco como la cera y tienes unas ojeras que te llegan a la boca. ¿Has dormido mal o no te has acostado? ¿Duermes bien, en el cuarto del garaje? Ya sabes que por mi no hacía falta que te instalaras allí, aunque te tengas que levantar tan pronto. Como ahora te ha picado la manía de hacer de jardinero y madrugar a lo bestia, igual vas corto de sueño. ¿Ya has empezado a sembrar? No veo que le hayas pegado un golpe de azadón, al jardín...
 
- No pateixis, Oti. No tinc son.
Només que m'he d'acostumar al nou catre, però s'hi està bé, i així no us molesto a tu ni al nen ni a la nena. Estic preparant les llavors per la sembra. Aviat mouré la terra del jardí, no et preocupis. A l'estiu menjaràs autèntiques delícies, t'ho puc ben assegurar. Em prenc el cafè amb llet i me'n vaig a l'oficina, que tinc aparaulada la venda d'un pis de vint metres quadrats i el banc sembla que li deixarà calerons al client perquè paga el noranta per cent del preu en negre. És rus i té compte, a la sucursal de Fernando, així que sembla fet. Ja veuràs, dona, com ens en sortim i no ens subhasten l'apartament de Cambrils i no ens toquen aquesta casa que tanta il.lusió ens va fer el 2006.
 
- ¡Ay, qué ilusión, Juan! Hacía meses que no te veía tan demacrado pero a la vez tan esperanzado. Yo también me voy, que he quedado en el Ekke con la Mery, ¿te acuerdas? La mujer de ese empresario tan importante que vive dos manzanas más arriba. ¡Es genial! Siempre va a la última porque se ve que su marido tiene pasta gansa, y ahora hasta habla de política! Somos muy amigas, para que veas que yo también me relaciono con gente importante y con dinero! Además, nuestra hija ya ha estado varias veces en su casa porque es amiga de la hija pequeña de Mery, de la misma edad, aunque ésta está interna en un colegio de Suiza y solo viene de vacaciones o cada dos meses. Ya ves, los más ricos ya no se conforman con los colegios pijos de por aquí. No deben 'mudar' como uno del extranjero.
 
- (Hòstia!!!)

(Continuarà)