L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!
Homilies
La Quera ja és als quioscos de Lleida! L'edicio d'octubre de la revista satírica lleidatana porta, per primera vegada a Lleida, una llarga entrevista amb la dona que ha liderat el resorgiment de l'ndependentisme català, i l'impressionant convocatòria de la manifestació de la Diada. Aqui en teniu un tast, de La Quera d'aquest mes:
Passi-ho bé, Espanya!
L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!
L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada