Carn d'Olla

'Ros Style'
 
 La cara més gran de la campanya. El rostre més immens dels cartells electorals. No apareix, com el candidat de CiU i president de la Generalitat, obrint els braços com en Moisès, però li fa la competència en la lliga del culte a la persona. L’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, és la nota més dissonant d’una campanya electoral de transcendència històrica que, això no obstant, a Lleida i gairebé a tot Catalunya es caracteritza per un to absolutament monòton. L’article sembla ja venut abans que les paperetes penetrin el cony de metacrilat.
El candidat Ros pontifica entre els culs de la resta d’aspirants a cadira a l’antic polvorí de la Ciutadella i cavalca un cavall impossible, el seu partit, mentre crida la seva mercaderia política, una caricatura de ciutat, com el barri pijo de Gangnam, bastida a cop de mànega de bitllets, ara, per cert, ben seca i amb el dipòsit hipotecat.
Ros és, sense cap mena de vacil-lació, l’estrella del pop polític local en aquesta campanya ensopida. Fracassat el seu intent d’assalt a la primera secretaria del PSC el desembre passat, desarborat el vaixell que el menava a les eleccions primàries per escollir el candidat del PSC a la Generalitat, el cap de llista Ros ha hagut de conformar-se amb això, una capçalera de tropa que fa dos anys va rebutjar perquè es volia dedicar ‘en cos i ànima’ a fer de paer en cap de la ciutat de Lleida i a la que ara s’ha enganxat com si fos un pont de plata que l’allunyarà del pou de les finances municipals.
L’alcalde Ros es va fer el desmenjat mentre el festejaven per ser primer candidat, com si fos una excentricitat que el primer secretari del partit a Lleida encapçalés la llista. Potser ja li xiulava l’oïda, albirant els insondables i/o esfereïdors resultats que el PSC pot gavellar en aquests comicis. Les enquestes l’assenyalen com el ‘genet solitari’ dels socialistes lleidatans. Vaja, que només sortiria el-legit ell i el PSC perdria els altres dos diputats que ara té per Lleida.
Si aquests pronòstics es materialitzen el diumenge 25, podrem fer literatura política durant una bona temporada. Perquè en principi voldrà dir que la campanya personalista de l’alcalde, el ‘Ros Style’, no haurà quallat gens ni mica entre una ciutadania que potser ja està tipa de grandeses i ara voldria una mica més de realitat, de gestió d’anar per casa, on rauen els problemes reals. Uns ciutadans que veuen amb estupefacció com la Paeria viu a crèdit, endeutada fins la punta del parallamps i obligada a plans de sanejament financer imposats pel Govern de Madrid si vol rebre calerons per pagar les milers de factures pendents (de les que s’han acumulat a partir de l’1 de gener d’enguany ningú no en parla). Els divuit mil vots que li van donar la majoria absoluta ara fa divuit mesos, enmig d’una abstenció rècord del 51%, la més alta de les capitals de l’Estat, li haurien fet el salt.
Pont de plata per marxar a l’exili daurat del Parlament a viure la senectud política si no decideix, com ja ha deixat caure, tornar-se a presentar a les eleccions municipals del 2015. L’escenari, però, s’endevina certament diferent, atès que un resultat d’aquesta tràgica magnitud desmuntaria tot d'una l’hegemonia de 31 anys de socialisme al Palau dels senyors de Sanaüja.
La veritat és que alguns politòlegs d’horta especulen que a l’alcalde Ros li faria fins i tot patxoca quedar-se sol, com a diputat del PSC per Lleida. No hem d’oblidar que qui el segueix, l’Òscar Ordeig, imposat com a segon a la llista, va ser l’espàrring que els amicals companys del partit li van posar al quadrilàter del congrés de la federació lleiadatana del PSC, a principis d’any, per fer-li la guitza en la seva cursa a la primera secretaria.

I els altres il-lustres?

Mentre l’alcalde Ros sobresurt per la mida de la seva cara a la cartelleria electoral, la resta de candidats lluiten per fer-se un raconet a la premsa, ràdio i teles locals. El primer espasa de CiU, l’Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell, pertany a la família Evax (no es nota, no es mou, no traspassa) per ordres emanades del carrer Còrsega de Barcelona. L’encontre es juga en clau catalana, nacional, i no fos que a comarques féssim un set a l’estelada amb alguna sortida de to, encara que a l’educat Batalla una sortida de to se li hauria d’extreure mitjançant tortura. CiU ensuma deu diputats a Lleida i aquesta trempera els té garratibats.
Pel que fa als d’Esquerra Republicana, el tsunami independentista pot fer que el candidat Cosconera, que branda com a pedigrí polític haver estat alcalde repetidament reelegit de la Babel lleidatana, esdevingui un triomfador, tot i que els focs dels bons resultats no cauteritzaran pas les ferides d’un Carmel Mòdol que plora pels camps de Montoliu el ‘sorpasso’ que li han muntat els assemblearis del seu partit.
Respecte del Partit Popular, la ‘Dolo’ López podria imantar tots els votants que fa trenta cinc anys van donar fama a Lleida com la tercera ciutat més fatxa de la península ibèrica, després de València i ‘Fatxadolid’, un triangle que sortia ben dibuixat als mapes dels que encara marcàven els carrers i barris de Lleida segons fossin ‘Zona Nacional’ o no. La pàtria espanyola està en perill i les oligarquies del sud i del centre entren en pànic davant la possibilitat de la secessió de Catalunya, així que empunyaran, de moment, només el vot.
I per acabar, els camarades de la samfaina ecosocialista s’han decidit aquesta vegada per una candidata, la Sara Vilà, de qui exploten, a la cartelleria, la seva vis glamurosa i seductora per denunciar les retallades. Això ho fan els candidats de la dreta i els envien a picar gel a Sibèria fins la propera glaciació.
 
Ager Sedetanus

(Article publicat a la revista La Quera de novembre, dedicada a les eleccions del 25-N)