Carn d'Olla

Nit de ganivets llargs al PSC de Lleida

A l’alcalde de Lleida se li està fent costa amunt la seva ambició de fer-se l’amo del PSC com a pas previ per assaltar el Palau de la Generalitat. Alguns dels seus correligionaris locals, que no amics, ja van augurar que es ‘fotria una morrada’ en aquesta aposta al tot o no res per conquerir tot el poder a Catalunya. Al febrer del 2012 farà 60 anys i se li passaria l’arròs polític, a l’Àngel Ros, si no ho intenta ara. Ell mateix ho ha reconegut als seus més íntims, que ara o mai. A més, cerca un pont de plata per allunyar-se per la porta gran d’un càrrec, alcalde de Lleida, que cada vegada se li està fent més feréstec perquè ara no té els diners amb que enlluernava fa uns anys als ciutadans crèduls; ans al contrari, ara arrossega un deute de 200 milions d’euros que cada vegada costarà més pagar i que s'anirà fent més gros.

Se li està fent costa amunt, deiem, perquè la seva aspiració proclamada i oficialitzada a liderar un PSC desmanegat s’està revelant una cursa d'obstacles i ambicions, com alguns ja aventuraven quan aquest estiu passat va sorprendre (no tant, si es coneix el personatge) amb la seva postulació a substituir José Montilla. Els altres candidats, l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena (que ha deixat també tremolant la caixa del seu ajuntament), Miquel Iceta, Montserrat Tura (encara no decidida) i l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, semblen portar-li un bon avantatge, sobretot aquest darrer, uns quants anys més jove que Ros.

Pere Navarro no pot presumir de majoria absoluta com Ros (governa Terrassa amb 11 regidors del PSC i 3 d’ICV, enfront els 9 de CiU i 4 del PP), però sí d’una abundància de pronunciaments al seu favor dins el partit que el converteixen en el favorit a primer secretari en el dotzé congrés del PSC que començarà aquest divendres vinent, 16 de desembre. Ros només gaudeix, de moment i que se sàpiga, del copet a l’esquena que li han fet els exconsellers Ernest Maragall i Marina Geli i de l’adhesió inquebrantable d’uns quants regidors socialistes de la Paeria.

Però entre tota la militància que li ha promés suport a Pere Navarro n’hi ha una, de militant, que ve a evidenciar que al PSC de Lleida hi ha hagut, o hi pot haver, una nit de ganivets polítics llargs. Divendres un grup de joves dirigents i càrrecs intermitjos del PSC, anomenats ‘blackberry’ o joves renovadors, van signar un manifest a favor de’n Navarro. Era el mateix dia en què l’alcalde de Terrassa criticava el seu homòleg de Lleida per haver-lo acusat, dies enrera, de ser el candidat de l’aparell del partit i per haver-se autoconcedit el títol de candidat més catalanista.

Doncs bé, aquesta signant del manifest a favor de Pere Navarro és ni més ni menys que la diputada al Parlament Mònica Lafuente, tercera de la llista del PSC per Lleida a les eleccions del 28 de novembre del 2010, llista que tancava a mode testimonial l’alcalde Ros. I la tancava enlloc d’encapçalar-la perquè el 22 de juliol d’aquell mateix any Ros va renunciar a liderar la candidatura del PSC per Lleida al Parlament (després d’haver-se postulat ell mateix com a cap de cartell), fotent-li la porta als morros al primer secretari de la federació de les comarques de Lleida del PSC, el llavors encara conseller d’Agricultura Joaquim Llena, qui finalment va ser el primer candidat. Aquest lleig li fa pagar ara la diputada Mònica Lafuente donant el seu suport al candidat Navarro. La venjança s’entendrà millor si s’explica que Llena és el primer secretari de la federació del PSC a Lleida, mentre que l’Àngel Ros n’és el president, d’aquesta federació provincial, a més de ser el primer secretari del PSC a Lleida ciutat. I Mònica Lafuente? Doncs la diputada Lafuente és secretària d’organització de l’executiva de la federació del PSC i excap de gabinet de l’exconseller……Llena. Per cert, l’Àngel Ros, que pregona una renovació del partit, també és membre de l’executiva nacional del PSC, on regnen encara els ‘dinosaures’ Montilla, Zaragoza, Iceta, etc, etc,…..

Els joves de la ‘generació blackberry’ es van reunir divendres amb Pere Navarro a la seu de la UGT de Barcelona (a Lleida no hi ha notícies d’un suport de la UGT local a l’alcalde Ros en la seva carrera a conquerir la seu socialista del carrer Nicaragüa). Entre els reunits, a banda de la Mònica Lafuente, hi havia un bon reguitzell de diputats, alcaldes de poblacions del cinturó de Barcelona i fins i tot Jaume Collboni, cap de campanya de José Montilla a les autonòmiques i qui el va portar a ‘La Noria’ de Tele5.

El darrer meló precongresual encetat per Ros en la seva acceleració cap a la primera secretaria del PSC és un nou desafiament: es planteja entrar al Parlament com a diputat si guanyés les eleccions primàries (que també demana però que encara són una realitat virtual) que organitzaria el PSC després del seu dotzé congrés (del 16 al 18 de desembre), per a elegir qui serà candidat a la Generalitat, si no ho ha de ser el primer secretari que en surti d'aquest congrès. Aquesta arriscada aposta sembla evidenciar que ja es dóna per la pell i que veu que ho té pelut per arribar a la primera secretaria del PSC (i que perquè ell fos diputat hauria de renunciar un dels tres parlamentaris –qui? Llena? Pardell? La mateixa Mònica Lafuente?- i també els altres 11 candidats que el precedien a la llista), però a més s’han de recordar els seus arguments quan al juliol del 2010 va dir-li a Montilla i Llena que ell no volia anar al Parlament encapçalant la llista de Lleida: “les dedicacions a la ciutat són intenses i té tot el sentit del món que no dispersi esforços i em focalitzi en la ciutat”. Ara sembla que aquests esforços ja es poden dispersar, si atenem les ganes que hi posa l’alcalde en fer el salt a Barcelona. 

Ager Sedetanus.