Carn d'Olla

L'encarregat

La carrera politica de l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, s'ha acabat aquest cap de setmana. La sessió de maquillatge (perdó, congrés) del PSC ha evidenciat que un personatge com l'Àngel Ros poca cosa hi té a pintar, en un club com aquest. Ja ho deiem fa pocs dies al CarajilloParty, reproduïnt paraules de destacats dirigents del partit, que l'alcalde es 'fotria una morrada' amb la seva desmesurada ambició de ser la reina mare del PSC i, de retruc, de la Generalitat. I se l'ha fotut, i a més 's'ha cagat', com deia ahir un company seu de militància. Fa quatre dies que en Ros assegurava que arribaria fins al final en la seva cursa per encapçalar partit i candidatura al Govern i dissabte ja no es podia aguantar els pantalons. I diumenge acceptava entrar a l'executiva de'n Pere Navarro com a encarregat de Cohesió Territorial, una sectorial que si fos assignatura en diriem una 'maria', un carreguet que només poden encolomar-lo a polítics 'de comarques', a poder ser de Lleida, perquè no enredin. Això també passa al Govern, de qualsevol color, no patiu.
La gran esperança rossa del sector catalanista s'ha quedat en això, en encarregat d'una executiva que renta la cara a l'aparell del partit però no el renova, per molt que s'hi escarrassin en fer veure el contrari. Per això l'Àngel Ros, enlloc de plegar-se al 'diktat' del nou general secretari (aqui es ven fins i tot com un cop de força de'n Ros, l'entrada a l'executiva, demostrant que les ulleres polítiques tenen mil vidres de colors), podia haver actuat amb més dignitat i rebutjar fer d'encarregat per mantenir el seu pols amb la nova estructura, que ni ha acceptat el grup propi a Madrid (una línia vermella que van marcar Ros i Elena i que pel que es veu no era tan vermella) ni ha trencat cap pont amb la 'nomenklatura' anterior: senzillament s'ha maquillat pels nous temps.
Podia haver mantingut posicions, demostrant que tot aquest temps no anava de farol. Podia haver fet com el seu valedor, l'expresident Maragall, i deixar un partit que l'ha arraconat. Ara ha perdut tota credibilitat, i la seva aposta per les primàries per ser candidat a la Generalitat, dintre de dos anys, s'esvairà com un sucret. 'Si estic en condicions', deia ahir amb veu de derrota. Tindrà 62 anys i un paper al partit absolutament apartat de la primera fila i dels flashos mediàtics. Aquests, als que està tan acostumat, viciat, podriem dir, segurament són part del seu fracàs. L'Àngel Ros havia arribat al congrés del PSC com el 'candidat més mediàtic', un tìtol que competia amb el de 'més catalanista'. Doncs aquesta sobreexposició mediàtica l'ha acabat socarrimant, un risc que corre també a Lleida, on no té rival com a 'prota' de totes les pel.lícules ni ningú que li bordi ni li digui que va despullat. Així ens va. La socarrimada del 'candidat més mediàtic' només ha patentitzat el què va dir l'insigne Alfonso Guerra, un que sí sap com funciona el ventre del socialisme patri: 'el que se mueva no sale en la foto'. I en Ros, que es mou més que els preus, a qui la premsa addicta qualifica pietosament d'hiperactiu, es va bellugar massa buscant una drecera per arribar a la cadira grossa. Això, els companys de partit, els enemics dels què un polític s'ha de guarir més, no s'ho empassen. Només us cal veure com han anat les coses per Lleida. Algú ha vist que el primer secretari provincial, en Quim Llena, o les diputades Mònica Lafuente i Tere Cunillera, li donessin el seu suport?
Ros ha estat el perdedor clar del congrès socialista. Això ho evidencia qualsevol crònica periodística, tret dels mitjans que controla, així que no insistirem. La imatge dels membres del 'politburó' (la mateixa escenografia, sort que la votació no ha estat 'a la búlgara' i ha hagut un 17% de desafectes) cantant la Internacional, tampoc l'ha ajudat massa. Algú s'imagina l'Àngel Ros cantant la Internacional? Sort que no va aixecar el puny esquerra, com l'Iceta. La cara de'n Ros era tot un poema, i evidenciava tot el que estem dient: decepció i fracàs. Només cal veure amb quin entusiasme aplaudia des de la mesa quan es van posar tots drets. La imatge és impagable. Podria protagonitzar el clàssic exercici d'agudesa visual: qui de tots els presents aplaudeix amb més convicció? Gent que hi va estar, en aquest dotzé congrés del PSC (per cert, ple de cotxes oficials amb xòfer a la porta, dels alcaldes, se suposa) expressen en privat, perquè la vida segueix, que l'estat anímic del candidat Ros no fa endevinar un periode precisament pacífic al capdavant del govern municipal a Lleida.
Perquè ara torna derrotat davant els seus conciutadans. I torna a Lleida enmig d'un escenari que podriem qualificar de peripatètic. Sobretot perquè tindrà una fiscalització que fins ara no ha patit. Tindrà un malson al capdavant de la subdelegació del Govern, la Inma Manso, la portanveu del PP a la Paeria i la seva oposició més crítica i cridanera. Torna Ros a Lleida quan ha d'afrontar una situació econòmica també crítica a la Paeria. Amb els proveïdors trucant a la porta per poder cobrar i amb un pressupost retallat pel 2012 i sense cap inversió, tret d'unes quantes minúcies de l'ajuntament B, l'Empresa Municipal d'Urbanisme, i remanents d'altres anys. Amb grans projectes que s'hauran d'apedaçar, com el parador del Roser, que ara obeeix al seu nom: parat (de la situació financera de l'empresa pública que el fa, Paradores Nacionales, i del paper en l'assumpte de qui va ser director de Turespaña, l'ara regidor Fèlix Larrosa, en parlarem en un proper Carn d'Olla). O GlobalLleida, un trencaclosques que porta tres anys arrossegant-se i que pot acabar com el rosari de l'Aurora sobretot si, com es preveu, l'Antoni Brufau, el seu president, 'cau' de la presidència de Repsol amb l'entrada del PP al Govern de Madrid. Al capdavall, va ser el Govern del PSOE qui el va empényer a la presidència d'una de les empreses espanyoles més endeutades. O el Pla de l'Estació, una aventura on la Paeria ha gastat i ha avançat molts milions que ara no retornen. O la caserna de la Guàrdia Urbana, que pagaran els nostres néts, i pel que es veu cada vegada més cara. O el manteniment d'un palau insostenible com la Llotja, o futurs 'palaus' buits com el Magical, situat en un Parc de Gardeny que tampoc es pot pagar. Però de tot això en parlarem un altre dia.

Ager Sedetanus