 |
| El número 23 de la Quera el trobareu aquest dimecres 22 de maig al quiosc, ben carregat d'humor, articles tafaners, informacions punyents que ningú més gosa publicar i escorregudes de mala llet. |
LA QUERA Número 23
El Dietari de Dutton Paubody per PAU ECHAUZ
Dissabte, 6 d’abril
El dia podria ser remarcable dins del
calendari però la ràdio escup una notícia malaguanyada: ha mort Bigas Luna,
potser el millor director de cine espanyol dels darrers trenta anys. Envio missatge
de dol a Carles Porta, un cop molt dur pel seu mecanoscrit, que s’ha de filmar
en paratges lleidatans postnuclears. A mitja tarda els gabinets de premsa de
Paeria i Diputació ens recorden que Bigas Luna estimava Lleida –la Paeria ho demostra amb una
foto de Bigas amb l’alcalde Ros al Magical, prova inequívoca, concloent- i, és clar, que li faran un homenatge. A la nit torno a patir un síndrome de morbositat
veient per no se quantes vegades Bilbao,
una peli on el sexe és el concepte i l’obsessió una filosofia. Gran, genial, Àngel Jové, lleidatà, a qui
ningú ha recordat en les notes de premsa laudatòries.
Dilluns, 8 d’abril
Miro la bústia de correu electrònic per
comprovar si Paeria i Diputació han enviat sendes notes de premsa lamentant la
mort de Sara Montiel i Margaret Thacther i el seu compromís vital amb la Terra Ferma i les seves
institucions. Però no, no hi ha fotos de l’alcalde amb Sara Montiel a la Llotja, ni del Reñé
ensenyant l’estany d’Ivars a la
Dama de Ferro. Ningú ha pensat però en un homenatge a la Montiel dins de la Mostra de Cinema
Llatinoamericà, ella, que va triomfar a Mèxic amb una de les grans pelis
d’ambient penitenciari, Cárcel de mujeres, i que tenia la nacionalitat
mexicana. Sara era un esperit lliure que provocava fumant-se un puro, Margaret,
era un esperit liberalitzador que feia malbé el whisky rebaixant-lo amb sifó.
En el comiat, tots estimem Sara, musa de Tuset Street. En quant a la ironlady Maggie només la trobaran a
faltar els rics.
Dimecres, 10 d’abril
Viatge
llampec del Príncep Felipe de Borbó, l’hereu de la corona espanyola, al Pallars
Jussà, convidat per Endesa per celebrar el centenari de les primeres centrals
hidroelèctriques. A la central de Talarn, mentre esperem que Felipe acabi la
visita, una remor de comentaris s’aixeca de sobte entre els convidats, unes
cinquanta persones. Per la porta apareix, fent-se el discret, l’advocat Miquel
Roca i Junyent, l’encarregat pel Rei per a treure a la seva filla de l’embolic
en el que l’ha posat el seu marit. Els periodistes cauen sobre ell per demanar
novetats sobre la germana del príncep. “Avui no toca”, respon. Roca és membre
del Consell d’Administració d’Endesa, per això ha vingut. Però en els grupets
de conversa, Roca no entra en gaires detalls, però afirma que en uns cinc mesos
com a màxim aconseguiran treure la
Infanta del sumari, lliure i sense imputacions. Qui m’ho va
explicar em mereix tota la confiança. Per cert, l’advocat va atansar-se al
príncep alguna vegada i la cara de Felipe no era alegre precisament. Què coi hi
va anar a fer Miquel Roca l’altre dia al Pallars Jussà?
Dijous, 11 d’abril
Els
diaris locals informen d’una assemblea de gent de la cultura lleidatana. Estan
més que emprenyats amb la
Paeria, la
Diputació i la
Generalitat per aquest ordre, però la desídia de l’ajuntament
local és lo que majoritàriament els treu de polleguera. M’ho explica Paco
Ermengol, perquè no hi vaig poder assistir. Volen fer un manifest i
organitzar-se en plataforma. És una bona idea que fa que no perdem l’esperança.
Lleida és una ciutat creativa i creadora. Els reunits dimecres a l’Ateneu són
gent que excel·leix en els seus àmbits, que sempre han practicat art, música,
cine, teatre o poesia des d’una postura rebel
rebel, alternativa, però també acostumada a l’elogi i a la ajuda
subsidiària. Diuen que les crisis són oportunitats. La Plataforma no s’ha
d’acontentar sols en la crítica, ha d’oferir una alternativa per introduir la
cultura en la ciutat. I això no s’improvisa.
(publicat al número 22 de La Quera) Abril 2013
(publicat al número 22 de La Quera) Abril 2013
LA MALA SETMANA
La Paeria, una hidra de dos caps
L'ajuntament pagarà prop de 30 milions d'euros
enguany només pel seu deute i el de la EMU
El divorci polític entre l'alcalde de Lleida, l'Àngel
Ros, i la primera tinent d'alcalde, la Marta Camps, es va evidenciar
perfectament el passat 22 de febrer quan Camps es va abstenir, amb quatre
regidors més del PSC, en la votació de la moció sobiranista, que
van votar a favor l'alcalde i altres nou regidors socialistes. Però
aquesta separació ideològica, aquest 'aquí et quedes' polític, ja
fa temps que dura i els seus efectes s'escampen, com la boira, per tota
la Paeria. Perquè en realitat Lleida té dos ajuntaments. Un, el que
acostuma a sortir a les fotos i a la tele, té un alcalde, l'Angel Ros.
L'altre, paral.lel, més discret, té una alcaldessa de facto, la Marta
Camps, presidenta de l'Empresa Municipal d'Urbanisme (EMU). És ben veritat que quan l'asfíxia financera entra
per la porta de la plaça Paeria l'amor polític salta per les finestres
que donen a la Banqueta.
L'ajuntament de Lleida està immers en una operativa
de maniobres desesperades per no fer fallida. Com a exemples podem esmentar
l'avançament tres mesos de la recaptació de l'IBI (un impost que no
deixa de créixer per molt que es fraccioni en quatre terminis) perquè
no hi ha un ral a la caixa. O les pròrrogues de les concessions municipals
-aigua, escombreries, parquímetres, etc,..- i les privatitzacions,
com la de l'enllumenat. Pròrrogues temeràries perquè hipotequen el
futur de la ciutat i la seva governabilitat. O la maniobra propagandística
dels autobusos, un servei que des que es va reprivatitzar el 2002 ha
fet un forat a l'ajuntament de prop de 50 milions d'euros. La sagnia
no podia continuar i ara la Paeria vol fer-nos passar bou per bèstia
grossa venent una reestructuració del servei, que ha començat aquesta
setmana, que no és més que una forta retallada de línies i ja veurem
si també de personal.
Però tornant a l'Empresa Municipal d'Urbanisme,
aquesta s'ha convertit en el braç executor, per a tot tipus de missions,
de la Paeria que surt a l'aparador. I entre aquestes missions en destaca
una per damunt de totes: l'endeutament. S'ha pogut seguir gastant amb
alegria sense fer massa soroll. Així, amb l'EMU s'ha pogut fugir d'estudi
de les successives limitacions que ha anat imposant el Govern de Madrid
a les febres keynessianes municipals. L'alcalde Ros va heretar un elevat
endeutament de la Paeria de l'alcalde Siurana, d'un 130% sobre els ingressos
corrents el 2004. Al tancar el 2012 aquest endeutament estava al 89,7%.
La veritat crua, però, està en els números absoluts, i és que d'un
ben grassonet deute de la Paeria que el 2004 ja rondava els cent milions
d'euros s'ha passat als més de 120 vuit anys després. Però a tot
això s'hi hauran de sumar els 6 milions que la Paeria va demanar a
l'Instituto de Crédito Oficial a l'octubre del 2011 per pagar factures
i els 18,7 milions més que el Govern de Madrid va facilitar a l'ajuntament
de Lleida ara fa un any també per poder fer front a les factures. A
hores d'ara ja torna a tenir-ne al calaix, sense pagar, per 5 milions
més....(segueix)
(Extracte de la primera part del reportatge de la secció 'La Mala Setmana' de la La Quera, en la seva edició d'abril, que està ja als quioscos)
HOMILIES
A les barricades
Un jutge del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya (ni tribunal, superior? ha!, ni de justícia, ni molt menys
de Catalunya) ha dictat una interlocutòria segons la qual si
un nen o nena d'una escola de Catalunya demana que la classe sigui en
castellà, la resta de companys i companyes hauran d'empassar-se el
canvi d'idioma i seguir la lliçó en la llengua de l'imperi. Aquest
jutge, pressumptament corrupte, escatxigat en l'afer de les ITV on també
hi està emmerdat l'Oriol Pujol Ferrusola, ha decidit que si algú demana
explicacions en castellà, l'espècie idiomàtica dominant sigui aquesta,
sempre per sobre del català.
I què collons passaria si quan s'està fent
la classe en castellà, amb mal de ventre per part de 29 dels 30 alumnes
de l'aula, un dels infants demana que la vol seguir en català? El protegirà
també el Tribunal Superior de Justícia de la colònia de Catalunya?
I si aquest marrec, que té la mania d'estimar la llengua de sa mare
i son pare, minoritària i maltractada, no ha sortit mai de la seva
masia i no ha sentit altra llengua en sa vida que el català? Què collons
fot escoltant una classe en castellà? Aleshores li dirien que el castellà
l'ha d'haver après per pebrots, perquè a Catalunya es respira, el
castellà; perquè te'l foten per la ràdio, per la tele i pels diaris;
i al carrer no escoltes res més que castellà; i al pati dels nostres
col.legis tan normalitzats gairebé només escoltes que el castellà.
Collons, doncs!!! Aquest mateix argument li podem fotre als morros del
pare querellant i del jutge de la interlocutòria!! Oi que portant l'argumentació
a l'absurd es quan es veu clar el que passa? Doncs passa això, que
ni pare, ni jutge ni, per descomptat, subjectes del PP o Ciutadans o
d'altres grupuscles ben nostrats i traïdors, no volen reconèixer que
el castellà ens penetra a tots els catalans per osmosi social i mediàtica.
Aquest alumne que voldria capgirar la classe
de castellà perquè ell no l'entèn sabem que no rebrà l'emparament
d'una justícia d'arrel profundament espanyola i espanyolista, encara
que s'imparteixi aquí i porti un nom que taca el de Catalunya. Però
el més fotut de tot és que tampoc la rebran, aquesta tutel.la efectiva
de la justícia, cap dels 600.000 nens i nenes exposats a aquesta arbitrarietat,
producte de l'acció judicial d'onze, de només onze famílies. Qualsevol
dels 600.000 alumnes de l'escola catalana poden ser-ne víctimes, en
qualsevol moment, d'aquesta excrescència jurídica. Així que no us
sigui estrany si a partir d'ara i per a fer front a aquesta nova invasió,
es comencen a aixecar barricades polítiques i culturals perquè no
ens tornin a donar pel sac una vegada més.
(Aquestes són les
'HOMILIES' de La Quera d'aquest mes d'abril, que ja
podeu trobar als quioscos. La portada la teniu a sota.)
LA MALA SETMANA
L'avellana connection
O de com l'exconseller Llena paga, a preu d'or, un informe sobre aquest fruit sec a l'agència de detectius que va espiar al seu rival Àngel Ros i al periodista que va destapar el seu 'pilotasso' urbanístic a les Valls d'Àneu.
L'agència de detectius Método 3, protagonista del recent escàndol d'espionatge que porta de corcó a bona part de la tropa política catalana, va tenir força feina l'any 2007 al voltant de qui llavors era conseller d'Agricultura, Joaquim Llena. No només va fer el famós informe sobre l'avellana, cent folis plens de vaguetats pels quals la conselleria va pagar 30.000 euros, sinó que també es va dedicar a espiar al periodista del diari 'El País' que havia destapat un grapat d'irregularitats urbanístiques a Alt Àneu en què estava implicat el mateix Llena, exalcalde i regidor del municipi. Fa quinze dies, el diumenge 17 de març, 'El País' revelava que l'agència Método 3 havia rebut l'encàrrec, no deia de part de qui, d’esbrinar d'on treia aquest periodista la informació que va fer trontollar Llena al càrrec, però que al final va sortir-se'n net de pols i palla. Concretament, el diari explicava que Método 3 va detallar totes les trucades que havia fet el periodista que signava les informacions que perjudicaven Llena, així com la identitat dels seus interlocutors i el seu signe polític.
Qui podia tenir interès en saber d'on coi treia aquest periodista la informació sobre els tripijocs urbanístics de Quim Llena a Alt Àneu? La pregunta queda de moment sense resposta, però el cert és que aquell mateix any 2007, només quatre mesos després que esclatés l'escàndol que va obligar Llena a dimitir com a regidor d'aquest municipi pallarès, la conselleria d'Agricultura va encomanar a l'agència Método 3 un informe sobre el cultiu de l'avellana a Catalunya. Era només un dels 2.500 estudis que el tripartit va encarregar aquell any a diferents empreses afins als partits que el composaven i en els que es va gastar 31 milions d'euros. Però potser el més estrafolari va ser contractar una agència de detectius per tal de furonar els camps d'avellaners de Tarragona.
'La realitat socioeconòmica de les explotacions dedicades al cultiu de l'avellaner a Catalunya', un plec de papers que en bona part reprodueixen normativa europea, va ser adjudicat a Método 3 mitjançant un procediment de contractació restringit al que es van presentar altres dos empreses....vinculades a Método 3. Però no acaben aquí les curiositats que envolten aquest encàrrec. Qui el va signar va ser la mà dreta de Llena a la conselleria, Mònica Lafuente, cap de gabinet del conseller, quan aquest tipus de treballs acostumen a vehicular-se a través de les direccions generals. Lafuente va signar el contracte el dia 1 d'agost de 2007 amb el director de l'agència, Francisco Horacio Marco Fernández. Sis dies després, el 7 d'agost, la mateixa Mònica Lafuente signava la factura que li presentava Método 3, donant el vist i plau a ingressar 25.863 euros més 4.138 d'IVA en un compte corrent del BBVA a nom de Método 3. Després diran que l'Administració paga tard.
Però, què es va pagar realment amb aquests 30.000 euros?.........
(Extracte de la primera part del reportatge de la secció 'La Mala Setmana' de la revista satírica lleidatana La Quera', en la seva edició del mes de març, que des del dimecres passat està ja als quioscos)
HOMILIES
Banquers, jutges, notaris i polítics,
lliureu-vos a la policia
Per què els ciutadans collats per una hipoteca abusiva no poden defensar-se de la voracitat de la banca, dels jutges mercenaris i dels notaris semenfotistes? Per què les immobiliàries poden fer dació en pagament i els ciutadans no? Per què milers de persones van signar una hipoteca sense saber que el preu que pagaven pels diners deixats mai baixaria d’un topall? Per què els ajuntaments encara segueixen cobrant l’impost de plusvàlua als pobres desgraciats desnonats?
Banquers i empleats dels banquers sense escrúpols; jutges que han aplicat la llei interpretant-la a favor del més poderós; notaris que han fet la vista grossa davant unes escriptures carregades d’engany i de verí cap a la part més dèbil, quan la seva obligació era vetllar per la puta fe pública; alcaldes i regidors que han mirat cap un altre costat mentre els més vulnerables de les seves urbs els pagaven un tribut immoral que escarnia encara més la seva misèria. I polítics amb el poder de legislar que durant cinc anys, des que va començar el drama dels desnonaments, no han tingut collons ni ovaris per reformar unes lleis injustes.
Aquest és el panorama que envolta, a Espanya, les legions de desheretats per les hipoteques enverinades i unflades durant la bombolla immobiliària. Només a Lleida, més de cinc mil famílies s’han quedat al carrer (sort n’hi ha hagut de parents, amics i altres refugis), centenars de milers a tot l’Estat.
Ha estat Europa, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, qui ha hagut de fotre-li un mastegot a banquers, jutges i polítics espanyols al decretar que cap persona pot ser foragitada de casa sense sentència judicial i cardar-se el ‘desnonament exprés’ que va aprovar el govern progre d’en Zapatero. Tímidament, els covards del Tribunal Suprem, al veure que des d’Estrasburg els llegien la cartilla, han dit ara que les clàusules que impedeixen baixar d’un cert sostre la quota hipotecària són abusives si estaven amagades. Quina barra!! Així, i fins ara!! Ara, els miserables del govern Rajoy, comencen a bellugar el cul i plantegen que la dació en pagament sigui retroactiva, però només en casos d’extrema pobresa. També, els que vulguin deslliurar-se de l’impost de l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (la plusvàlua de tota la vida) perquè els hi ha arravatat el banc o caixa, hauran de ser pobres de solemnitat. Sobretot, sobretot, protegiu a la banca, malparits. I tapeu-vos el cul i les misèries entre vosaltres, PSOE i PP.
Us hauríeu de lliurar a la policia, banquers, jutges, notaris i polítics, abans que el poble us faci una cara nova.
(Aqui teniu les 'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de març, que des d'avui podeu trobar als quioscos, carregadeta de temes punyents i de dibuixos esconyants)
lliureu-vos a la policia
Per què els ciutadans collats per una hipoteca abusiva no poden defensar-se de la voracitat de la banca, dels jutges mercenaris i dels notaris semenfotistes? Per què les immobiliàries poden fer dació en pagament i els ciutadans no? Per què milers de persones van signar una hipoteca sense saber que el preu que pagaven pels diners deixats mai baixaria d’un topall? Per què els ajuntaments encara segueixen cobrant l’impost de plusvàlua als pobres desgraciats desnonats?
Banquers i empleats dels banquers sense escrúpols; jutges que han aplicat la llei interpretant-la a favor del més poderós; notaris que han fet la vista grossa davant unes escriptures carregades d’engany i de verí cap a la part més dèbil, quan la seva obligació era vetllar per la puta fe pública; alcaldes i regidors que han mirat cap un altre costat mentre els més vulnerables de les seves urbs els pagaven un tribut immoral que escarnia encara més la seva misèria. I polítics amb el poder de legislar que durant cinc anys, des que va començar el drama dels desnonaments, no han tingut collons ni ovaris per reformar unes lleis injustes.
Aquest és el panorama que envolta, a Espanya, les legions de desheretats per les hipoteques enverinades i unflades durant la bombolla immobiliària. Només a Lleida, més de cinc mil famílies s’han quedat al carrer (sort n’hi ha hagut de parents, amics i altres refugis), centenars de milers a tot l’Estat.
Ha estat Europa, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, qui ha hagut de fotre-li un mastegot a banquers, jutges i polítics espanyols al decretar que cap persona pot ser foragitada de casa sense sentència judicial i cardar-se el ‘desnonament exprés’ que va aprovar el govern progre d’en Zapatero. Tímidament, els covards del Tribunal Suprem, al veure que des d’Estrasburg els llegien la cartilla, han dit ara que les clàusules que impedeixen baixar d’un cert sostre la quota hipotecària són abusives si estaven amagades. Quina barra!! Així, i fins ara!! Ara, els miserables del govern Rajoy, comencen a bellugar el cul i plantegen que la dació en pagament sigui retroactiva, però només en casos d’extrema pobresa. També, els que vulguin deslliurar-se de l’impost de l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (la plusvàlua de tota la vida) perquè els hi ha arravatat el banc o caixa, hauran de ser pobres de solemnitat. Sobretot, sobretot, protegiu a la banca, malparits. I tapeu-vos el cul i les misèries entre vosaltres, PSOE i PP.
Us hauríeu de lliurar a la policia, banquers, jutges, notaris i polítics, abans que el poble us faci una cara nova.
(Aqui teniu les 'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de març, que des d'avui podeu trobar als quioscos, carregadeta de temes punyents i de dibuixos esconyants)
HOMILIES
HAWAA, la veu de les dones àrabs a Lleida
La
ciutat de Lleida es va fer tristament famosa, ara fa tres anys, arran de
prohibir l'ús del burca, el vel que tapa gairebé tot el cos de les dones
musulmanes, als edificis municipals i equipaments públics. El de Lleida va ser
el primer ajuntament de tot l'Estat, i potser l'únic, en adoptar aquesta més
que qüestionable mesura. A la primavera de l'any 2010, el nom de Lleida va donar
el tomb per mig món a causa d'aquesta discutible fita, que ha quedat
ofendosament gravada per a la posteritat a la nova notaria global que és
Google. Només us cal escriure al cercador dos paraules, 'Lleida' i 'prohibeix',
i veureu quina taca d'oli tenim a sobre.
A
partir d'avui, la nostra intenció es capgirar aquesta mala fama, perquè volem
convertir Lleida en tot el contrari, en la ciutat, en el territori de la
tolerància, de la inclusió social i cultural d'un col·lectiu doblement
marginat: les dones àrabs. Avui, el lector de La Quera té a les seves
mans, també, la revista HAWAA (dona d'Adam), una publicació feta íntegrament
per dones de Lleida. Àrabs, musulmanes o no, que s'han constituït en associació cultural per
pregonar els seus neguits, les seves inquietuds, les seves capacitats. Una
crida al món per tal que se les tingui en compte. Que, si passen desapercebudes
moltes vegades, és per la nostra miopia occidental, pels nostres prejudicis de
societat opulenta -ara molt menys, però- i tancada en els seus imaginaris. A
través de HAWAA aquest col·lectiu de dones valentes, ens volen demostrar que
les societats, com més permeables son, més cultes es tornen, més progressen.
HAWAA
és la primera revista a l'Estat espanyol feta per dones àrabs, i naix
aixoplugada per La Quera gràcies a l'atreviment d'una editorial lleidatana, Pagès
Editors, que passa a convertir-se en el primer grup editorial català i espanyol
que porta als quioscos una publicació dedicada íntegrament a un col·lectiu que
només a les comarques de Lleida el formen més de 18.000 persones. Un grup humà,
els àrabs, que està entre nosaltres des de fa anys però amb el que tenim
ben pocs vasos comunicants. No deixa de ser paradoxal, doncs, que hagin de ser
precisament les dones d'aquests col·lectiu, discriminades per una doble
condició o llosa social -masclisme i immigració- les que prenguin la davantera
de la integració a través de la cultura, mitjançant una arma tan simple però a
la vegada poderosa com una revista.
Cal
agraïr el coratge de Pagès Editors i la feina i empenta d'aquesta associació de
dones àrabs, alhora que, cal donar les gràcies a Omnium Cultural per fer
costat a HAWAA des del primer moment com a eina d'integració cultural. Gràcies
a aquesta iniciativa l'àrab i el català conviuran, per primer cop, sobre el
paper. Gràcies, també, a l'assessorament de l'Escola Oficial d'Idiomes i a
l'ajut d'altres entitats socials de Lleida que han col·laborat per tal que
aquest engrescador projecte veu avui la llum.
(Aquestes són les
'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de febrer, que des d'avui
podeu trobar als quioscos. Parlen d'una altra revista, HAWAA, que va dins La Quera i que és la primera experiència de publicació àrab a Lleida, feta per dones àrabs i escrita en àrab i en català)
HOMILIES
Què collons vols, PSC?
"No volem
trencar, no volem marxar, volem continuar junts, però no d'aquesta
manera". Aquestes paraules pronunciades pel primer secretari del PSC, Pere
Navarro, el dimecres 23 de gener, després de fer el galdós paper
d'espanyolistes irredempts al servei del PSOE i afilerats amb el PP, marquen
l'autèntic full de ruta d'un partit que ha perdut el nord nacional. Després de
declarar-se a favor del dret a decidir dels catalans, el PSC va trair-se a si
mateix al votar no a la declaració de sobirania aprovada per CiU, ERC, ICV-EUiA
i un diputat de la CUP. Els
socialistes es van alinear amb el bloc més caspós del nacionalisme espanyol (PP
i Ciutadans) al rebutjar un document històric que defineix el poble de
Catalunya com un subjecte polític i jurídic sobirà. Una declaració solemne del
Parlament que comença el procés per exercir el dret d'autodeterminació i que ha
de portar a una consulta sobre el nostre futur polític el 2014.
A les anteriors
Homilies vam exigir als diputats de la majoria sobiranista del Parlament que no
ens fallessin i, de moment, han complert. Però també els vam advertir que no
ens follessin, traint la voluntat majoritària i inequívoca d'aquest país. Doncs
el PSC ha optat per fallar-nos i follar-nos alineant-se en el bloc del no a
l'autodeterminació de Catalunya. Els socialistes volen que el govern de Madrid,
ara del PP, ens doni permís per preguntar-nos què volem ser com a poble. Vol
que els defensors de l'imperi espanyol, entre ells el mateix PSOE, ens donin
peixet per a sobreviure. Quins collons, PSC! Ganes de tocar-los, argumentant
que només val la legalitat espanyola, encara que ens escanyi, als catalans.
Argument que només és l'excusa perfecta per a un partit que es destapa com a
lerrouxista sobrevingut, amb uns dirigents que prefereixen l'afalac dels
militants que creuen en l'Espanya 'una, grande y libre' mentre foragiten
qualsevol bri de catalanisme que no sigui el folklòric que tant agrada a
Madrid, al PP i al PSOE.
Cinc dels vint
diputats socialistes no van voler votar contra la declaració sobiranista, entre
ells l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros. Però tampoc van voler votar a favor. No
en van tenir prous com per votar sí, si tant els pesava a la consciència que
els catalans han de poder dir el que volen ser.
La facció que representa aquest catalanisme socialista de costellada va
desobeir així la direcció del partit, que els sancionarà amb 400 euros de
multa. Un plat menys de llenties, només. Poca cosa. Quatre dies i tot oblidat.
Per a ells, Catalunya només val 400 euros.
(Aquestes són les 'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de gener, que ja podeu trobar als quioscos amb informacions i articles ben sucosos, de temes dels que ningú en parla a Lleida)
Nadal, Cap d'Any i Repúbliques amb La Quera!
.jpg) |
| Prepareu-vos per al 2013 amb La Quera! Ja és al vostre quiosc, ràpid, que no s'acabaran! |
HOMILIES
No ens falleu, no ens folleu
Què collons espera la majoria sobiranista del nostre Parlament per executar la voluntat majoritària d’un poble? Sou vuitanta-set, coi, els que us heu juramentat per tal que aquest país sigui lliure d’una punyetera vegada! Majoria absoluta! I, si s’hi afegeixen els titafreda del grup del peix bullit, doncs encara més!
‘No ens falleu’, titulava El Punt Avui l’endemà de les eleccions del 25 de novembre. Han passat vint-i-tres dies i encara no heu respost a aquesta voluntat majoritària d'aquests més de dos milions de catalans majors d’edat i amb dret a vot que ho hem deixat ben clar: volem una Catalunya independent, volem deslligar-nos d’una puta vegada d’Espanya, volem agermanar-nos amb els estats lliures d’Europa, no volem anar un dia més de bracet amb els fatxendes, lleganyosos, casposos i plens de mocs de Madrid i d'arreu de l’imperi espanyol. Volem tenir bon veïnatge amb la població civilitzada de l’altre costat de l’Ebre, ser solidaris amb ells i intercanviar-nos el que faci falta per tal que tots puguem viure millor. Però lluny d’una cony de vegada de l’urpa de la metròpoli colonial, de la gomina funcionarial borbònica, del bigotet retallat rere el taulell on ens riboten lleis, drets i la nostra economia feta malbé per aquesta infecciosa dependència.
No ens falleu! Perquè, estorats, veiem que esteu més preocupats per repartir-vos les cadires del poder que per fer realitat la voluntat d’aquest poble. No ens falleu perquè ens temem que, dels indiscutibles resultats d'aquestes eleccions, només en surti una proposta de calendari. Quan, ara més que mai, estem delerosos de referèndum. Ansiem la consulta que ha de validar, o no, el nostre procés cap a la independència.
Per tot plegat, us exigim també que no ens folleu, que tot i el desconcert dels guanyadors i la fal·lera dels segons i tercers, feu el favor d’emetre missatges definits per aquests més de dos milions de catalans que us hem donat el mandat de tirar endavant per la drecera sobirana, digueu-ne estat propi, independència, interdependència europea o com collons us plagui. Però enfileu l’agulla, mandrosos, perquè si no, us pot passar com a la tropa del president que ho fiava tot a l’empenta de la històrica explosió de desig nacional de l’11 de setembre oblidant-se que, per follar bé, s’ha d’estar ben humitejat. I el poble, de vegades, s’asseca de tant esperar. S'irrita fart que li donin tant pel cul.
(Homilia publicada al nº 18 de la revista satírica La Quera, que des d'avui ja podeu trobar als quioscos de Lleida, ben carregada de continguts punyents)
Què collons espera la majoria sobiranista del nostre Parlament per executar la voluntat majoritària d’un poble? Sou vuitanta-set, coi, els que us heu juramentat per tal que aquest país sigui lliure d’una punyetera vegada! Majoria absoluta! I, si s’hi afegeixen els titafreda del grup del peix bullit, doncs encara més!
‘No ens falleu’, titulava El Punt Avui l’endemà de les eleccions del 25 de novembre. Han passat vint-i-tres dies i encara no heu respost a aquesta voluntat majoritària d'aquests més de dos milions de catalans majors d’edat i amb dret a vot que ho hem deixat ben clar: volem una Catalunya independent, volem deslligar-nos d’una puta vegada d’Espanya, volem agermanar-nos amb els estats lliures d’Europa, no volem anar un dia més de bracet amb els fatxendes, lleganyosos, casposos i plens de mocs de Madrid i d'arreu de l’imperi espanyol. Volem tenir bon veïnatge amb la població civilitzada de l’altre costat de l’Ebre, ser solidaris amb ells i intercanviar-nos el que faci falta per tal que tots puguem viure millor. Però lluny d’una cony de vegada de l’urpa de la metròpoli colonial, de la gomina funcionarial borbònica, del bigotet retallat rere el taulell on ens riboten lleis, drets i la nostra economia feta malbé per aquesta infecciosa dependència.
No ens falleu! Perquè, estorats, veiem que esteu més preocupats per repartir-vos les cadires del poder que per fer realitat la voluntat d’aquest poble. No ens falleu perquè ens temem que, dels indiscutibles resultats d'aquestes eleccions, només en surti una proposta de calendari. Quan, ara més que mai, estem delerosos de referèndum. Ansiem la consulta que ha de validar, o no, el nostre procés cap a la independència.
Per tot plegat, us exigim també que no ens folleu, que tot i el desconcert dels guanyadors i la fal·lera dels segons i tercers, feu el favor d’emetre missatges definits per aquests més de dos milions de catalans que us hem donat el mandat de tirar endavant per la drecera sobirana, digueu-ne estat propi, independència, interdependència europea o com collons us plagui. Però enfileu l’agulla, mandrosos, perquè si no, us pot passar com a la tropa del president que ho fiava tot a l’empenta de la històrica explosió de desig nacional de l’11 de setembre oblidant-se que, per follar bé, s’ha d’estar ben humitejat. I el poble, de vegades, s’asseca de tant esperar. S'irrita fart que li donin tant pel cul.
(Homilia publicada al nº 18 de la revista satírica La Quera, que des d'avui ja podeu trobar als quioscos de Lleida, ben carregada de continguts punyents)
Carn d'Olla
'Ros Style'
La cara més gran de la campanya. El rostre més immens dels cartells electorals. No apareix, com el candidat de CiU i president de la Generalitat, obrint els braços com en Moisès, però li fa la competència en la lliga del culte a la persona. L’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, és la nota més dissonant d’una campanya electoral de transcendència històrica que, això no obstant, a Lleida i gairebé a tot Catalunya es caracteritza per un to absolutament monòton. L’article sembla ja venut abans que les paperetes penetrin el cony de metacrilat.
El candidat Ros pontifica entre els culs de la resta d’aspirants a cadira a l’antic polvorí de la Ciutadella i cavalca un cavall impossible, el seu partit, mentre crida la seva mercaderia política, una caricatura de ciutat, com el barri pijo de Gangnam, bastida a cop de mànega de bitllets, ara, per cert, ben seca i amb el dipòsit hipotecat.
Ros és, sense cap mena de vacil-lació, l’estrella del pop polític local en aquesta campanya ensopida. Fracassat el seu intent d’assalt a la primera secretaria del PSC el desembre passat, desarborat el vaixell que el menava a les eleccions primàries per escollir el candidat del PSC a la Generalitat, el cap de llista Ros ha hagut de conformar-se amb això, una capçalera de tropa que fa dos anys va rebutjar perquè es volia dedicar ‘en cos i ànima’ a fer de paer en cap de la ciutat de Lleida i a la que ara s’ha enganxat com si fos un pont de plata que l’allunyarà del pou de les finances municipals.
L’alcalde Ros es va fer el desmenjat mentre el festejaven per ser primer candidat, com si fos una excentricitat que el primer secretari del partit a Lleida encapçalés la llista. Potser ja li xiulava l’oïda, albirant els insondables i/o esfereïdors resultats que el PSC pot gavellar en aquests comicis. Les enquestes l’assenyalen com el ‘genet solitari’ dels socialistes lleidatans. Vaja, que només sortiria el-legit ell i el PSC perdria els altres dos diputats que ara té per Lleida.
Si aquests pronòstics es materialitzen el diumenge 25, podrem fer literatura política durant una bona temporada. Perquè en principi voldrà dir que la campanya personalista de l’alcalde, el ‘Ros Style’, no haurà quallat gens ni mica entre una ciutadania que potser ja està tipa de grandeses i ara voldria una mica més de realitat, de gestió d’anar per casa, on rauen els problemes reals. Uns ciutadans que veuen amb estupefacció com la Paeria viu a crèdit, endeutada fins la punta del parallamps i obligada a plans de sanejament financer imposats pel Govern de Madrid si vol rebre calerons per pagar les milers de factures pendents (de les que s’han acumulat a partir de l’1 de gener d’enguany ningú no en parla). Els divuit mil vots que li van donar la majoria absoluta ara fa divuit mesos, enmig d’una abstenció rècord del 51%, la més alta de les capitals de l’Estat, li haurien fet el salt.
Pont de plata per marxar a l’exili daurat del Parlament a viure la senectud política si no decideix, com ja ha deixat caure, tornar-se a presentar a les eleccions municipals del 2015. L’escenari, però, s’endevina certament diferent, atès que un resultat d’aquesta tràgica magnitud desmuntaria tot d'una l’hegemonia de 31 anys de socialisme al Palau dels senyors de Sanaüja.
La veritat és que alguns politòlegs d’horta especulen que a l’alcalde Ros li faria fins i tot patxoca quedar-se sol, com a diputat del PSC per Lleida. No hem d’oblidar que qui el segueix, l’Òscar Ordeig, imposat com a segon a la llista, va ser l’espàrring que els amicals companys del partit li van posar al quadrilàter del congrés de la federació lleiadatana del PSC, a principis d’any, per fer-li la guitza en la seva cursa a la primera secretaria.
I els altres il-lustres?
Mentre l’alcalde Ros sobresurt per la mida de la seva cara a la cartelleria electoral, la resta de candidats lluiten per fer-se un raconet a la premsa, ràdio i teles locals. El primer espasa de CiU, l’Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell, pertany a la família Evax (no es nota, no es mou, no traspassa) per ordres emanades del carrer Còrsega de Barcelona. L’encontre es juga en clau catalana, nacional, i no fos que a comarques féssim un set a l’estelada amb alguna sortida de to, encara que a l’educat Batalla una sortida de to se li hauria d’extreure mitjançant tortura. CiU ensuma deu diputats a Lleida i aquesta trempera els té garratibats.
Pel que fa als d’Esquerra Republicana, el tsunami independentista pot fer que el candidat Cosconera, que branda com a pedigrí polític haver estat alcalde repetidament reelegit de la Babel lleidatana, esdevingui un triomfador, tot i que els focs dels bons resultats no cauteritzaran pas les ferides d’un Carmel Mòdol que plora pels camps de Montoliu el ‘sorpasso’ que li han muntat els assemblearis del seu partit.
Respecte del Partit Popular, la ‘Dolo’ López podria imantar tots els votants que fa trenta cinc anys van donar fama a Lleida com la tercera ciutat més fatxa de la península ibèrica, després de València i ‘Fatxadolid’, un triangle que sortia ben dibuixat als mapes dels que encara marcàven els carrers i barris de Lleida segons fossin ‘Zona Nacional’ o no. La pàtria espanyola està en perill i les oligarquies del sud i del centre entren en pànic davant la possibilitat de la secessió de Catalunya, així que empunyaran, de moment, només el vot.
I per acabar, els camarades de la samfaina ecosocialista s’han decidit aquesta vegada per una candidata, la Sara Vilà, de qui exploten, a la cartelleria, la seva vis glamurosa i seductora per denunciar les retallades. Això ho fan els candidats de la dreta i els envien a picar gel a Sibèria fins la propera glaciació.
Ager Sedetanus
(Article publicat a la revista La Quera de novembre, dedicada a les eleccions del 25-N)
La Quera també vota
 |
| Busca al teu quiosc el darrer número de la Quera. El tamany ja saps que no importa. |
Carn d'Olla
Oblidem-nos de Veterinària, a la UdL
L'any 2008, l'autoritat acadèmica del segon tripartit i la Universitat de Lleida signaven un conveni segons el qual trenta titulats del nou grau en Ciència i Salut Animal que començava a impartir-se a la UdL podrien passar automàticament a Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i fer aquesta carrera amb dos cursos més.
Aquell conveni ja va nàixer tarat, perquè hom va veure que es tractava de donar pedigrí a una titulació, el grau de Ciència i Salut animal que s'estrenava al campus d'Agrònoms i que van gestar, entre altres 'pares' i 'mares', grans integradores de porcí que necessitaven a les seves granges mà d'obra alternativa i més barata que els veterinaris.
La tara d'aquell conveni va esclatar com una butllofa de pus fa unes setmanes, al trascendir que la facultat de Veterinària de la UAB no estava pas disposada a acceptar aquesta porta falsa d'entrada a una titulació que té et seu prestigi ben guanyat a tot Europa.
Davant aquest rebuig manifest, la Generalitat, concretament el secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà, ara ja del govern convergent, va traure pit i va dir que el conveni es faria complir. L'excusa era que el rector de l'Autònoma hi estava a favor i que es contempla una doble titulació, dues vies per assolir ser veterinari a Catalunya.
Doncs llegides aquestes afirmacions de'n Castellà, la decana de la facultat de Veterinària de l'Autònoma, Reyes Pla, va publicar divendres passat en un web especialitzat (cliqueu l'enllaç, més avall, que no té desperdici), una carta on demolidorament explicita que si la Generalitat i la UdL volen encolomar-los cada curs trenta graduats en Ciència i Salut Animal perquè acabin sortint fets uns veterinaris, gairebé hauran de passar per sobre del seu cadàver, del dels membres del claustre i del dels professionals del ram.
La degana atribueix el conveni del 2008 a una pressió política territorial i advoca per concentrar els estudis de Veterinària, com cal, on són ara, a l'Autònoma, sobretot tenint en compte que cada curs només entre 5 i 7 estudiants lleidatans s'hi matriculen. Per aquesta demanda, deu pensar més d'un, no cal pas una facultat de Veterinària a Lleida, ni ara ni als anys 80, quan es va esmunyir aquest somni o, segons qui ho digui, miratge.
Ager Sedetanus
http://argos.portalveterinaria.com/noticia/8843/MUNDO-UNIVERSITARIO/La-UAB-se-equivoco-al-firmar-los-convenios-para-reconocer-automaticamente-un-numero-fijo-de-creditos-a-los-egresados-de-CSA.html
L'any 2008, l'autoritat acadèmica del segon tripartit i la Universitat de Lleida signaven un conveni segons el qual trenta titulats del nou grau en Ciència i Salut Animal que començava a impartir-se a la UdL podrien passar automàticament a Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i fer aquesta carrera amb dos cursos més.
Aquell conveni ja va nàixer tarat, perquè hom va veure que es tractava de donar pedigrí a una titulació, el grau de Ciència i Salut animal que s'estrenava al campus d'Agrònoms i que van gestar, entre altres 'pares' i 'mares', grans integradores de porcí que necessitaven a les seves granges mà d'obra alternativa i més barata que els veterinaris.
La tara d'aquell conveni va esclatar com una butllofa de pus fa unes setmanes, al trascendir que la facultat de Veterinària de la UAB no estava pas disposada a acceptar aquesta porta falsa d'entrada a una titulació que té et seu prestigi ben guanyat a tot Europa.
Davant aquest rebuig manifest, la Generalitat, concretament el secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà, ara ja del govern convergent, va traure pit i va dir que el conveni es faria complir. L'excusa era que el rector de l'Autònoma hi estava a favor i que es contempla una doble titulació, dues vies per assolir ser veterinari a Catalunya.
Doncs llegides aquestes afirmacions de'n Castellà, la decana de la facultat de Veterinària de l'Autònoma, Reyes Pla, va publicar divendres passat en un web especialitzat (cliqueu l'enllaç, més avall, que no té desperdici), una carta on demolidorament explicita que si la Generalitat i la UdL volen encolomar-los cada curs trenta graduats en Ciència i Salut Animal perquè acabin sortint fets uns veterinaris, gairebé hauran de passar per sobre del seu cadàver, del dels membres del claustre i del dels professionals del ram.
La degana atribueix el conveni del 2008 a una pressió política territorial i advoca per concentrar els estudis de Veterinària, com cal, on són ara, a l'Autònoma, sobretot tenint en compte que cada curs només entre 5 i 7 estudiants lleidatans s'hi matriculen. Per aquesta demanda, deu pensar més d'un, no cal pas una facultat de Veterinària a Lleida, ni ara ni als anys 80, quan es va esmunyir aquest somni o, segons qui ho digui, miratge.
Ager Sedetanus
http://argos.portalveterinaria.com/noticia/8843/MUNDO-UNIVERSITARIO/La-UAB-se-equivoco-al-firmar-los-convenios-para-reconocer-automaticamente-un-numero-fijo-de-creditos-a-los-egresados-de-CSA.html
Carn d'Olla
La monocromia política de la Universitat de Lleida
El catedràtic d'història Roberto Fernàndez va assolir el càrrec de rector
de la Universitat
de Lleida el maig de l'any passat fent un càntic a la neutralitat política, a
la independència de la UdL de
partits, institucions i cercles de poder de Lleida. Fernández volia
distanciar-se, d'aquesta manera, d'un dels retrets més sovintejats que li feien
al seu antecessor, el doctor Joan Viñas, a qui reprotxaven un excessiu
gregarisme envers l'alcalde Ros, batejat com a rector a l'ombra per no pocs
actors vinculats al món universitari. Roberto Fernández va guanyar per àmplia
majoria les eleccions a rector enfront Jaume Lloveras, catedràtic d'Agrònoms, a
qui es considerava candidat continuista pel que fa a la dependència de la
UdL del poder omnímode de la
Paeria, tot i que personalment no
presentava pas aquest perfil, no així alguns dels membres del seu equip. Doncs
un any i quatre mesos després d'aquell canvi al capdavant del despatx de l'ala
nord de la planta noble de l’antic Seminari, els fets semblen anar en direcció
contrària a aquella proclamació d'independència política i d'obertura a les
diferents forces polítiques, socials i econòmiques de la ciutat i de comarques.
Un inquietant perfil polític sembla haver-se fet amb les regnes de la
institució. Roberto Fernàndez sembla tancat amb una única joguina, d’un únic
color polític, al seu despatx.
El passat 26 de juliol, Paco García, fins llavors coordinador de Política
Universitària i Relacions Institucionals de la
Universitat de Lleida, un càrrec
d'encarregat escassament rellevant dins l'organigrama de la
UdL, va ser designat pel consell de
govern de la UdL nou
vicerector de Docència, rellevant Dolors Mayoral, que assumiria les funcions de
coordinadora d'Innovació Docent, una altra 'maria' de càrrec. El rector,
Roberto Fernández, va justificar aquest cop de mà en l'estructura de direcció
pel "repte que tindrà en els propers mesos la Universitat a l'hora
d'emprendre la reforma dels graus". Bé, repte o no repte, el cas és que en
Paco Garcia, sempre mà dreta del rector Fernández, no és precisament un
personatge políticament neutre. Professor de Geografia i exdegà de la
Facultat de Lletres, Garcia va ser
nomenat el 2006 cap de gabinet de l'acabat d'estrenar departament d'Educació i
Universitats de la Generalitat,
fruit de la remodelació que va seguir a l'expulsió dels consellers d'ERC del
primer tripartit encapçalat pel president Pasqual Maragall. Un any després, al
novembre del 2007, Paco Garcia es convertia en el cap de gabinet de l’alcalde
de Lleida, l’Àngel Ros, càrrec que va abandonar sobtadament temps després.
García, ara responsable de ‘filtrar’ el nou professorat que s’incorpora a la
UdL, (el perfil, fins i tot polític,
dels nous associats i les seves condicions mereixeria un altre article), és o
ha estat membre de l’executiva de la federació lleidatana del PSC i va ser el
candidat 43 a
les llistes d’aquest partit a Barcelona en les eleccions al Parlament del 2010, a més de membre de la
comissió sectorial d’Universitats, Recerca i Innovació del PSC. A tall de
curiositat podem afegir que el mateix Roberto Fernández va ser secretari
d’organització del PSC de Lleida (i també degà de Lletres, com García). Així
que els càrrecs orgànics de partit no li són gens desconeguts.
Universitat Progressista de
Lleida (UPD)
Però el perfil polític monocolor no s’acaba amb la mà dreta del rector.
Roberto Fernández té especial estimació pels Honoris Causa d’un determinat
segment ideològic. Fa pocs mesos, era investit doctor el periodista Iñaki
Gabilondo, un prestigiós comunicador que venia a proporcionar pedigrí a la
titulació de Comunicació i Periodisme Audiovisual, la nineta dels ulls de
Lletres, perquè salva el departament de la indigència. El proper doctor
(cerimònia al febrer), serà el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu
Fabra, Vicenç Navarro, metge de primera formació i reconegut politòleg i
sociòleg. Res a dir sobre la seva vàlua, però la seva adscripció ideològica fa
que els seus postulats permetin obertament el debat. Navarro va ser el primer
rector de la
Universitat Progressista de Catalunya, un ‘invent’ del primer
tripartit (2004) per contrarestar la massa burgesa i nacionalista Universitat
Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, i que ara arrossega les cames a
l’acabar-se la subvenció del Govern. Hi ha qui diu que la UdL podria aixoplugar, aquesta
universitat dels ‘progres’.
Tampoc s’acaba aquí, la monocromia política de la UdL. Josep Borrell,
exministre d’Obres Públiques amb Felipe González, expresident del Parlament
Europeu i frustrat candidat a la presidència del Govern per part del PSOE per
culpa d’unes males companyies que s’enriquien a costelles de l’erari públic, és
ara el flamant president de la Càtedra
Repsol de Competitivitat i Desenvolupament Regional que s’ha
creat a la UdL
gràcies al vincle amb el mollerussenc Antoni Brufau, un home de la Caixa president de Repsol.
Borrell, de la Pobla
de Segur i reconegut jacobí, era fins el passat 9 de juny president també de
l’Institut Universitari Europeu de Florència (Itàlia), però va tenir que deixar
el càrrec perquè es va ‘oblidar’ de declarar els 300.000 euros d’honoraris que
havia cobrat de l’empresa energètica sevillana Abengoa, on forma part del seu
consell assessor. Brufau, també president de GLOBALleida, el consorci que pretén
agabellar els ens de promoció econòmica de les institucions lleidatanes, entre
elles la UdL, té
els dies comptats al capdavant de Repsol perquè el govern del PP ja ha
encomanat el seu relleu, no endebades va ser catapultat al càrrec pel seu
‘progressisme’ pel primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, d’infausta
memòria.
Josep Borrell, prologuista de l’últim llibre-panegíric de l’alcalde Ros,
serà també l’encarregat de presidir d’aqui uns dies la cerimònia d’obertura de
curs de la UdL,
al costat d’un rector, Roberto Fernàndez, que ha monopolitzat aquests tipus
d’actes públics als dos principals ajuntaments socialistes de Lleida. A les
Festes de Maig va llegir el pregó a la Paeria (depressa i corrents, perquè va ‘fallar’
el primer convidat, preicsament l’Antoni Brufau), i la passada Diada va ser el
pregoner a Tremp, feu de l’assessor del grup socialista de la Diputació de Barcelona,
Víctor Orrit, i defensor a capa i espasa de la presència de l’exèrcit espanyol
al Pallars. Cap altre ajuntament de Lleida l’ha cridat, al rector Fernández.
Ager Sedetanus
Homilies
La Quera ja és als quioscos de Lleida! L'edicio d'octubre de la revista satírica lleidatana porta, per primera vegada a Lleida, una llarga entrevista amb la dona que ha liderat el resorgiment de l'ndependentisme català, i l'impressionant convocatòria de la manifestació de la Diada. Aqui en teniu un tast, de La Quera d'aquest mes:
Passi-ho bé, Espanya!
L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!
L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)