El Dietari de Dutton Paubody per PAU ECHAUZ

Dissabte, 6 d’abril

El dia podria ser remarcable dins del calendari però la ràdio escup una notícia malaguanyada: ha mort Bigas Luna, potser el millor director de cine espanyol dels darrers trenta anys. Envio missatge de dol a Carles Porta, un cop molt dur pel seu mecanoscrit, que s’ha de filmar en paratges lleidatans postnuclears. A mitja tarda els gabinets de premsa de Paeria i Diputació ens recorden que Bigas Luna estimava Lleida –la Paeria ho demostra amb una foto de Bigas amb l’alcalde Ros al Magical, prova inequívoca, concloent- i, és clar, que li faran un homenatge. A la nit torno a patir un síndrome de morbositat veient per no se quantes vegades Bilbao, una peli on el sexe és el concepte i l’obsessió una filosofia.  Gran, genial, Àngel Jové, lleidatà, a qui ningú ha recordat en les notes de premsa laudatòries.

Dilluns, 8 d’abril

Miro la bústia de correu electrònic per comprovar si Paeria i Diputació han enviat sendes notes de premsa lamentant la mort de Sara Montiel i Margaret Thacther i el seu compromís vital amb la Terra Ferma i les seves institucions. Però no, no hi ha fotos de l’alcalde amb Sara Montiel a la Llotja, ni del Reñé ensenyant l’estany d’Ivars a la Dama de Ferro. Ningú ha pensat però en un homenatge a la Montiel dins de la Mostra de Cinema Llatinoamericà, ella, que va triomfar a Mèxic amb una de les grans pelis d’ambient penitenciari, Cárcel de mujeres, i que tenia la nacionalitat mexicana. Sara era un esperit lliure que provocava fumant-se un puro, Margaret, era un esperit liberalitzador que feia malbé el whisky rebaixant-lo amb sifó. En el comiat, tots estimem Sara, musa de Tuset Street. En quant a la ironlady Maggie només la trobaran a faltar els rics.   

Dimecres, 10 d’abril

 Viatge llampec del Príncep Felipe de Borbó, l’hereu de la corona espanyola, al Pallars Jussà, convidat per Endesa per celebrar el centenari de les primeres centrals hidroelèctriques. A la central de Talarn, mentre esperem que Felipe acabi la visita, una remor de comentaris s’aixeca de sobte entre els convidats, unes cinquanta persones. Per la porta apareix, fent-se el discret, l’advocat Miquel Roca i Junyent, l’encarregat pel Rei per a treure a la seva filla de l’embolic en el que l’ha posat el seu marit. Els periodistes cauen sobre ell per demanar novetats sobre la germana del príncep. “Avui no toca”, respon. Roca és membre del Consell d’Administració d’Endesa, per això ha vingut. Però en els grupets de conversa, Roca no entra en gaires detalls, però afirma que en uns cinc mesos com a màxim aconseguiran treure la Infanta del sumari, lliure i sense imputacions. Qui m’ho va explicar em mereix tota la confiança. Per cert, l’advocat va atansar-se al príncep alguna vegada i la cara de Felipe no era alegre precisament. Què coi hi va anar a fer Miquel Roca l’altre dia al Pallars Jussà?

Dijous, 11 d’abril

  Els diaris locals informen d’una assemblea de gent de la cultura lleidatana. Estan més que emprenyats amb la Paeria, la Diputació i la Generalitat per aquest ordre, però la desídia de l’ajuntament local és lo que majoritàriament els treu de polleguera. M’ho explica Paco Ermengol, perquè no hi vaig poder assistir. Volen fer un manifest i organitzar-se en plataforma. És una bona idea que fa que no perdem l’esperança. Lleida és una ciutat creativa i creadora. Els reunits dimecres a l’Ateneu són gent que excel·leix en els seus àmbits, que sempre han practicat art, música, cine, teatre o poesia des d’una postura rebel rebel, alternativa, però també acostumada a l’elogi i a la ajuda subsidiària. Diuen que les crisis són oportunitats. La Plataforma no s’ha d’acontentar sols en la crítica, ha d’oferir una alternativa per introduir la cultura en la ciutat. I això no s’improvisa. 

(publicat al número 22 de La Quera) Abril 2013