Carn d'Olla
El sòl a Ciutat Jardí val cent vegades menys que a Pardinyes
Ros ven el metre urbanitzable a Ciutat Jardí a 135 euros, mentre que Caixa Catalunya li va pagar a més d'11.000 euros el metre quadrat del solar de la Llotja, gairebé cent vegades més car
La Paeria posarà a la venda aquesta setmana un total de 19 parcel-les del polígon SUR-2 de Ciutat Jardí, llegim a la premsa local aquest dissabte. En total seran 4.606 metres quadrats, on s'hi poden edificar xalets i cases adossades i pels quals l'ajuntament demana 842.929 euros, el que representa uns 180 euros per metre quadrat de mitjana. La parcel-la més gran, de 600 metres quadrats, es ven però a 81.000 euros, el que significa 135 euros per metre quadrat.
Aquests preus de 'saldo', que amb tot i això no garanteixen l'èxit de l'operació, necessitada com està la Paeria de 'cash', contrasten espectacularment amb els que Caixa Catalunya va pagar pel solar del costat de la Llotja, 50 milions d'euros que l'alcalde Ros va enterrar en aquest mausoleu, la Llotja, que ara ha esdevingut insostenible.
Es dóna la curiosa circumstància que el solar on s'havien d'edificar dos torres de pisos de gran luxe fa també 4.600 metres quadrats, com les 19 parcel-les que ara sortiran a concurs a Ciutat Jardí. Però hi ha una petita diferència: el metre quadrat d'aquest pati de Pardinyes, que ara és un solar abandonat ple de trastos, li va costar a Caixa Catalunya més d'11.000 euros, el preu més alt pagat mai a Lleida per un solar edificable. Un solar que després de la ruïna de Caixa Catalunya és a mans del 'banc dolent', la Sareb, que qualsevol dia el vendrà a algún fons voltor per quatre rals.
El sòl a Pardinyes, doncs, val cent vegades més que a Ciutat Jardí. L'excusa de que la crisi ha devaluat molt el preu dels solars no s'aguanta, perquè no hi ha cap actiu immobiliari que s'hagi depreciat fins aquest extrem per aquesta causa. No serà que aquells 50 milions que va pagar una Caixa Catalunya presidida llavors per un bon amic de l'alcalde Ros, l'exalcalde de Barcelona, exministre i exprimer secretari del PSC Narcís Serra, van ser un preu polític? Una operació que va escurar encara més els ruinosos comptes de la caixa ara intervinguda per l'Estat? Això és el que està investigant precisament el jutjat d'Instrucció número 30 de Barcelona. El jutge Josep Maria Pijuan podria fer un cop d'ull a aquesta venda de sòl a Ciutat Jardí per adonar-se'n que el 2007 algú potser va aixecar la camisa al Narcís Serra. O potser no.....
Ager Sedetanus
Ros ven el metre urbanitzable a Ciutat Jardí a 135 euros, mentre que Caixa Catalunya li va pagar a més d'11.000 euros el metre quadrat del solar de la Llotja, gairebé cent vegades més car
La Paeria posarà a la venda aquesta setmana un total de 19 parcel-les del polígon SUR-2 de Ciutat Jardí, llegim a la premsa local aquest dissabte. En total seran 4.606 metres quadrats, on s'hi poden edificar xalets i cases adossades i pels quals l'ajuntament demana 842.929 euros, el que representa uns 180 euros per metre quadrat de mitjana. La parcel-la més gran, de 600 metres quadrats, es ven però a 81.000 euros, el que significa 135 euros per metre quadrat.
Aquests preus de 'saldo', que amb tot i això no garanteixen l'èxit de l'operació, necessitada com està la Paeria de 'cash', contrasten espectacularment amb els que Caixa Catalunya va pagar pel solar del costat de la Llotja, 50 milions d'euros que l'alcalde Ros va enterrar en aquest mausoleu, la Llotja, que ara ha esdevingut insostenible.
Es dóna la curiosa circumstància que el solar on s'havien d'edificar dos torres de pisos de gran luxe fa també 4.600 metres quadrats, com les 19 parcel-les que ara sortiran a concurs a Ciutat Jardí. Però hi ha una petita diferència: el metre quadrat d'aquest pati de Pardinyes, que ara és un solar abandonat ple de trastos, li va costar a Caixa Catalunya més d'11.000 euros, el preu més alt pagat mai a Lleida per un solar edificable. Un solar que després de la ruïna de Caixa Catalunya és a mans del 'banc dolent', la Sareb, que qualsevol dia el vendrà a algún fons voltor per quatre rals.
El sòl a Pardinyes, doncs, val cent vegades més que a Ciutat Jardí. L'excusa de que la crisi ha devaluat molt el preu dels solars no s'aguanta, perquè no hi ha cap actiu immobiliari que s'hagi depreciat fins aquest extrem per aquesta causa. No serà que aquells 50 milions que va pagar una Caixa Catalunya presidida llavors per un bon amic de l'alcalde Ros, l'exalcalde de Barcelona, exministre i exprimer secretari del PSC Narcís Serra, van ser un preu polític? Una operació que va escurar encara més els ruinosos comptes de la caixa ara intervinguda per l'Estat? Això és el que està investigant precisament el jutjat d'Instrucció número 30 de Barcelona. El jutge Josep Maria Pijuan podria fer un cop d'ull a aquesta venda de sòl a Ciutat Jardí per adonar-se'n que el 2007 algú potser va aixecar la camisa al Narcís Serra. O potser no.....
Ager Sedetanus
LA MALA SETMANA
El jutge remenarà els papers de
la Paeria, el 2014
La querella per 'l'operació
Llotja' i el 'cas Bárcenas', que escatxiga empreses de Lleida, poden obligar
l'alcalde Ros a donar més d'una explicació
L'any 2014 pot ser realment mogut per a l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, i
no només per les travesses sobre la seva continuïtat al capdavant de la
candidatura socialista a les municipals del 2015 o sobre la seva abraçada de
l'ós amb el cap de l'oposició convergent. Dos investigacions judicials, una
directament i l'altra de retruc, poden provocar-li molts maldecaps quan hagi
d'ensenyar fins l´últim paper de determinades operacions de contractació.
En primer lloc, i com ja vam informar al darrer número de La Quera, la
Paeria haurà d'entregar al jutge Josep Maria Pijuan, titular del jutjat
d'Instrucció número 30 de Barcelona, "l'expedient de licitació i
adjudicació de la finca 5853 ubicada a l’Av. Tortosa s/n de Lleida de 4639,95
m2 amb referència cadastral 3304436CG0130C0001LT, inscrita al Registre de la
Propietat núm. 4 de Lleida, així com contracte formalitzat, i l'expedient de
llicència urbanística sol·licitada i/o obtinguda per a la mateixa finca; certificat del Secretari
municipal sobre la no sol·licitud de llicència, en cas que així fos, i informe
dels serveis tècnics municipals constatant la manca d’inici de les obres".
Ni més ni menys que tota la documentació de la venda del solar del costat de la
Llotja, on s'havien de construir dos torres de pisos de superluxe que no s'han
arribat a aixecar mai.
El jutge Pijuan va admetre a tràmit, el passat 1 de
desembre, l'ampliació de la querella que la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)
va presentar contra la cúpula de CatalunyaCaixa, amb l'expresident Narcís Serra
al capdavant, per suposats delictes d'administració deslleial. L’ampliació posa
en mans del jutge instructor la investigació de l’operació creditícia i
immobiliària realitzada per l’entitat per valor de més de 50 milions d’euros,
amb què es va finançar la construcció de la Llotja. Si la Paeria haurà
d'ensenyar els seus papers en l'operació, Narcís Serra també haurà de donar
explicacions sobre els acords adoptats en data 19 de gener i 13 d'octubre de
2010 per consell d'administració de CatalunyaCaixa.
L'alcalde Ros va evidenciar una tranquil·litat
certament tensa el passat dilluns 10 de desembre, quan al dinar amb els
representants dels mitjans de comunicació de Lleida algú li va preguntar si
estava nerviós per la investigació judicial de 'l'operació Llotja'. "No
tinc el més mínim temor", va assegurar després de revelar, potser sense
voler, que feia bens pocs dies que havia parlat amb Narcís Serra, "però
només d'un tema cultural, de música". Ros va afirmar que l'oferta que va
guanyar (rere la qual hi havia Caixa Catalunya) "no era la més elevada
econòmicament. Hi havia ofertes per aquell solar molt més cares", va
reblar com volent desmentir que 50 milions d'euros pels 4.639 metres quadrats
del solar fossin un sobrepreu, un preu polític molt més alt que el de mercat.
Seria interessant, doncs, que les fes públiques, aquestes ofertes més elevades.
L'alcalde va qualificar la venda del terreny com una "operació
excel·lent", que es va fer "de la
manera que més va preservar l'interés públic". Per acabar-ho
d'adobar, Ros va assegurar que prorrogaran tan com faci falta la llicència per
construir les dos torres de pisos: "no tenim cap interés que ningú
s'arruïni. Algún dia es construiran, quan financerament li vagi bé al
propietari", va acabar dient, oblidant que ara el solar està a
l'anomenat banc dolent, la Sareb, i que pot acabar a mans de qualsevol fons
voltor estranger a un preu molt inferior (uns 10 milions d'euros) del que Caixa
Catalunya va pagar el 2007, els 50 milions esmentats, als que s'han de sumar 20
milions més d'interessos.
Dos empreses sota sospita
(Fragment d'un dels reportatges que trobareu al número 29 de La Quera, que surt demà a la venda a tot Catalunya)
HOMILIES
Ros hipoteca Lleida per molts
anys
Els ciutadans de Lleida capital suporten una motxil·la de deute del seu
ajuntament que al pas que anem heretaran els seus besnéts. La Paeria no només
carrega un deute de més de 200 milions d'euros (cada lleidatà, petit, gran,
espanyolista, independentista o federalista, deu ara mateix 1.500 euros a
compte de l'ajuntament), sinó que s'està creant un nou deute, difós o diferit
en el temps, amb les concessions i privatitzacions dels serveis municipals. I
no només dels serveis: la nova caserna de la Guàrdia Urbana la pagarem durant
25 anys a raó d'uns quants milions cada any. Qui governa la Paeria està fugint
d'estudi, de la llosa econòmica que suposa aquest deute i dels interessos que
ens costa -40.000 euros diaris paga la Paeria per atendre aquest forat-.
L'alcalde Ros està practicant el vell esport dels que fugen de les
responsabilitats: Puntada de peu cap endavant a la pilota de l'endeutament, ja
s'ho trobaran. Aquesta tardor ho hem vist amb la privatització de l'enllumenat
públic (altres 14 milions per l'amic Romero Polo, empresa 'pata negra' i de
capçalera de la Paeria) i amb la privatització dels semàfors, que porta afegida
la col·locació de radars caça-multes, de les quals l'empresa concessionària
s'emportarà prop d'un 40% de la recaptació, bon incentiu perquè aquests radars
semblin la bola multiespills d'una discoteca.
Més privatitzacions, quan sabem, i a La Quera ho hem dit mil vegades, que
les concessions del transport urbà, de la recollida d’escombraries, de l’aigua
i dels parquímetres estan suposant una autèntica sagnia per la Paeria, perquè
ningú sembla haver estat controlant el dèficit creixent que han estat generant
any rera any i l’ajuntament tampoc sembla haver fiscalitzat mai l’eficiència
d’aquestes concesionàries. Resultat: només aquestes quatre concessions han fet
un forat de més de 300 milions d’euros al calaix de la Paeria els darrers deu
anys. O dit d’una altra manera, la Paeria els ha hagut d’injectar aquests diners
per tapar el dèficit que totes quatre generen cada exercici. En números rodons,
segons consta als successius pressupostos municipals i sense comptar el darrer
exercici, l’empresa Ilnet (Romero Polo), de neteja i recollida d’escombraries,
ha estat ‘ajudada’ amb prop de 100 milions des que el 2005 va desplaçar Seinsa
de la concessió. Aigües de Lleida ha rebut prop de 100 milions més pels
mateixos conceptes. EYSSA, l’empresa dels parquímetres, n’ha rebut uns 25, de
milions, en aquests darrers deu anys, i Autobusos de Lleida, uns 40 milions
més. Davant d’aquest panorama de concessions ruïnoses, i atenent a l’asfixiant
situació de les finances municipals, l’alcalde Ros ha tret també la tisora i ha
començat a retallar a tort i a dret, com als autobusos, que ha dissimulat amb
un 'redisseny' de la xarxa enguany. El que no pot dissimular, i ja ho vam dir a
La Quera, és que ara fotran fora el 10% dels conductors.
(Aquestes són les Homilies del mes de novembre de La Quera, des d'ahir als quioscos de tot Catalunya)
LA MALA SETMANA
'La Llotja connection', una
operació sota la lupa del jutge
La CUP amplia la querella de la
Fiscalía contra l'anterior cúpula de CatalunyaCaixa en base a les
investigacions de La Quera sobre com es va pagar el Palau de Congressos de
Lleida
Qui fou alcalde de Barcelona i ministre del
Govern de Felipe González, Narcís Serra, està cada vegada més a prop d'haver de
donar explicacions sobre per què l'entitat financera que va presidir del 2005
al 2010, llavors Caixa Catalunya, va entregar 50 milions d'euros a la Paeria
perquè l'alcalde, Àngel Ros, pogués edificar la Llotja, un mausoleu que pretèn
sigui el seu llegat postrer a la ciutat. El passat 15 de novembre, els
representants legals de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) presentàven al
jutjat d'Instrucció número 30 de Barcelona una solicitud d'ampliació de la
querella "contra els membres del Consell
d’Administració de Caixa d’Estalvis de Catalunya -i entitat successora- per la
possible lesió causada al patrimoni societari arran dels acords adoptats
relatius a hipoteca concedida en data 12.03.2007 a la filial de l’entitat
Gescat Gestió del Sòl , SL en garantia d’un préstec de 50.275.000 euros de
capital (més interessos i costes) per un termini inicial fins a 31.03.2010 i
prorrogat posteriorment fins a 31.03.13, per adquirir una finca municipal de
l’Ajuntament de Lleida per un valor molt superior al de mercat, a fi que aquest
ens local financés la construcció del palau de congressos La Llotja", diu
el text de la denúncia.
La
CUP ampliava així la querella que va formular al setembre la Fiscalía pels
escandalosos sous que s'havien autoadjudicat els directius i les dietes del
president Narcís Serra quan la caixa ja havia necessitat fons públics per no
haver de tancar a causa d'una desastrosa gestió. En aquesta primera querella
s'acusa la cúpula de Catalunya Caixa de delicte d’administració deslleial de
l’article 295 del Codi Penal, castigat amb pena de presó de 6 mesos a 4 anys o
multa del tant al triple del benefici obtingut. La CUP exerceix l’acusació
popular dins les diligències prèvies núm. 3014/2013, incoades arran de
l'esmentada denúncia de Fiscalia contra Narcís Serra, Adolf Todó i altres
membres del Consell d’administració de Catalunya Caixa.
Pendent
de l'admissió a tràmit per part del jutge d'aquesta ampliació de querella,
"La Llotja connection", l'operació política que va permetre
descapitalitzar Caixa Catalunya en desenes de milions d'euros per construir el
Palau de Congressos ubicat a Pardinyes entra ja en fase d'instrucció judicial,
la qual cosa significa que tant Narcís Serra com la propia Paeria hauran de
donar detallada explicació de com es va cuinar aquest transvassament de diners
mitjançant una complicada triangulació de coartades. L’ampliació posa en mans
del jutge instructor la investigació de l’operació creditícia i immobiliària
realitzada per l’entitat per valor de més de 50 milions d’euros, amb què es va
finançar la construcció de la Llotja. L'operació va consistir en l'adquisició
del solar municipal situat davant del palau amb compromís d’edificar-hi dues
torres de pisos de luxe i de gran alçada. El projecte mai s'ha dut a terme.
L'administració deslleial consistiria, doncs, en les decisions de compra del
terreny per un valor molt superior al de mercat i la no execució del projecte,
malgrat saber que suposaria greus perjudicis per l’entitat.
L'únic
beneficiari, la Paeria
Els
querellants consideren que "els acords del Consell d’Administració pels
quals es va concedir aquest préstec a la filial Gescat Gestió del Sòl, SL a 1
d’abril de 2007 i, sobretot, els acords pels quals es va prorrogar en ple 2010,
quan la fusió ja havia tingut lloc i la intervenció del FROB també, poden ser
constitutius d’un delicte d’administració deslleial de l’article 295 del Codi
Penal", afegint acte seguit: "Cal tenir en compte que, en aquest cas,
es tractava d’una operació entre la matriu i la filial del mateix grup, per la
qual cosa la informació de que es disposava devia ser completa i contrastada i,
atesa la quantia de més de 50.000.000 d'euros s’entén que calia actuar amb el
màxim rigor. Així mateix, es conclou que l’únic beneficiari de l’operació ha
estat l’Ajuntament de Lleida, sense la qual no hagués pogut construir el palau
de congressos La Llotja, de grans dimensions i arquitectura emblemàtica o
singular, que depassen la capacitat pressupostària municipal fins i tot d’abans
de la crisi".
"La
pròrroga del préstec a la filial sense garantir aquesta l’inici de les obres
(de les dos torres de pisos al solar annexe), per suposat que no s’adiu a la
realitat de l’entitat a 2010, amb la intervenció pública i un ERO sobre la
plantilla. Però crida més l’atenció que, tampoc a 2007, no sembli segur ni
rigorós apostar per un negoci immobiliari tant poc viable en que l’entitat
acceptava un desemborsament tan gran a canvi d’un terreny que no en valia ni la
meitat, alhora que es sotmetia a unes condicions resolutòries molt estrictes de
l’Ajuntament de Lleida en contrast amb un projecte immobiliari tan
arriscat", conclouen els querellants en la seva qualificació jurídica dels
fets....(segueix)
(Aquest és el reportatge de La Mala Setmana a La Quera del mes de novembre, on trobareu la resta de la informació)
LA MALA SETMANA
La CUP amplia la querella contra el consell de Catalunya Caixa per la Llotja de Lleida
La CUP de Lleida ha presentat aquest passat dijous un escrit d'ampliació de la querella contra el consell de Catalunya Caixa quan estava presidit per Narcís Serra, per l'operació crediticia i immobiliària de la construcció de la Llotja de Lleida, ha assegurat a Europa Press l'advocada de la formació, Esther Sancho.
El partit independentista, que exerceix d'acusació popular en la denúncia de Fiscalia contra Serra i l'exdirector general Adolf Todó, ha assegurat en un comunicat que l'operació, valorada en 50 milions d'euros, va consistir en l'adquisició d'un terreny municipal amb el compromís d'edificar dues torres de gran alçada, un projecte que mai es va fer realitat.
La "administració deslleial" que segons la formació ha d'investigar ara el jutjat, és la presa de decisions en la compra del terreny per un valor molt superior al de mercat i la no execució del projecte, malgrat saber que suposaria greus perjudicis per a l'entitat, a més de l'operació de pròrroga de la hipoteca.
La CUP ha precisat que l'ampliació de la querella es basa en les informacions publicades en la revista de Lleida 'La Quera' sobre les possibles irregularitats de Caixa Catalunya amb les quals l'entitat hauria perdut 80 milions, uns diners que segons Esther Sancho acabarà assumint la ciutadania amb el rescat bancari del FROB.
"Arran de la recerca periodística, la CUP ha elaborat l'ampliació de la querella i l'ha presentat a la ciutat de la justícia de Barcelona", conclou el comunicat.
(De moment només reproduïm la nota d'Europa Press amb el comunicat de la CUP. Al proper número de 'La Quera', l'últim dimecres de novembre, i aquí mateix, al Carajillo Party, us oferirem pèls i senyals de l'empaperada judicial per un dels negocis polítics més foscos que hi han hagut mai a Lleida)
La CUP de Lleida ha presentat aquest passat dijous un escrit d'ampliació de la querella contra el consell de Catalunya Caixa quan estava presidit per Narcís Serra, per l'operació crediticia i immobiliària de la construcció de la Llotja de Lleida, ha assegurat a Europa Press l'advocada de la formació, Esther Sancho.
El partit independentista, que exerceix d'acusació popular en la denúncia de Fiscalia contra Serra i l'exdirector general Adolf Todó, ha assegurat en un comunicat que l'operació, valorada en 50 milions d'euros, va consistir en l'adquisició d'un terreny municipal amb el compromís d'edificar dues torres de gran alçada, un projecte que mai es va fer realitat.
La "administració deslleial" que segons la formació ha d'investigar ara el jutjat, és la presa de decisions en la compra del terreny per un valor molt superior al de mercat i la no execució del projecte, malgrat saber que suposaria greus perjudicis per a l'entitat, a més de l'operació de pròrroga de la hipoteca.
La CUP ha precisat que l'ampliació de la querella es basa en les informacions publicades en la revista de Lleida 'La Quera' sobre les possibles irregularitats de Caixa Catalunya amb les quals l'entitat hauria perdut 80 milions, uns diners que segons Esther Sancho acabarà assumint la ciutadania amb el rescat bancari del FROB.
"Arran de la recerca periodística, la CUP ha elaborat l'ampliació de la querella i l'ha presentat a la ciutat de la justícia de Barcelona", conclou el comunicat.
(De moment només reproduïm la nota d'Europa Press amb el comunicat de la CUP. Al proper número de 'La Quera', l'últim dimecres de novembre, i aquí mateix, al Carajillo Party, us oferirem pèls i senyals de l'empaperada judicial per un dels negocis polítics més foscos que hi han hagut mai a Lleida)
LA MALA SETMANA
La bombolla immobiliària paga el sous de la Paeria
La plantilla, que ha augmentat un terç des del 2004, cobra pel fet que la
pressió fiscal sobre l'habitatge s'ha disparat a Lleida
Si els valors cadastrals dels habitatges i terrenys urbans de Lleida
capital s'ajustessin a la realitat del mercat o, simplement, tornessin als que
regien abans de la revisió del 2005, la Paeria no podria pagar el sous dels
seus prop de 1.500 empleats. Així de simple. Gràcies a la ja esclatada bombolla
immobiliària, doncs, es poden pagar les nòmines de l'Ajuntament. La pressió
fiscal sostinguda i augmentada any rera any sobre els immobles de la ciutat ha
permés que la recaptació per IBI hagi crescut en paral·lel a l'increment de
l'anomenat capítol 1 del pressupost de la Paeria, el que reflexa les
retribucions als empleats municipals. Així, l'any 2004, primer del mandat de
l'alcalde Àngel Ros, el pressupost preveia una recaptació per l'Impost de Béns
Immobles de 24,1 milions d'euros, mentre que les despeses de personal estaven
taxades en 29,2 milions. Als pressupostos del 2013, la recaptació per IBI ja
puja a 51,1 milions d'euros (més del doble, en només nou anys), mentre que el
cost de les nòmines s'enfila fins els 55,2 milions d'euros (1,2 pels alts
càrrecs).
La proporció entre ambdòs capítols es manté, però s'ha de tenir en compte
que l'IBI és l'únic apartat recaptatori que ha augmentat en aquesta sideral proporció,
el mateix que passa amb les despeses de personal, que ja representen prop del
40% de la despesa de la Paeria, quan el 2004 les nòmines només suposaven el
28%. I això que enguany s'ha posat el fre, per primera vegada, a aquest
apartat, doncs al pressupost anterior, el del 2012, es van preveure 57,3
milions per a pagar sous.
S'entèn, doncs, que el govern municipal sigui totalment refractari a
atendre reclamacions respecte una possible rebaixa de l'IBI (enguany s'anuncia,
per primer cop, la seva 'congelació'). I se suposa que deu d'estar tremolant
si, com es demana des de diferents sectors polítics, econòmics i socials, el
govern de Madrid cedeix i les properes revisions cadastrals serveixen no per
augmentar encara més el valor fiscal d'uns habitatges sobrevalorats arrel de la
bombolla immobiliària, sinó per corregir sobrevaloració i adequar els valors a
la realitat del mercat, perquè molts immobles valen ara menys de la meitat del
que costaven el 2005....(segueix)(Aquest és un primer fragment del reportatge de La Mala Setmana del número d'octubre de La Quera, que dimecres podeu trobar ja als quioscos de tot Catalunya)
LA MALA SETMANA
Fotem el camp d'una puta vegada
Crònica del 2025, un escenari que
potser no està tan allunyat d'una realitat perfectament possible
Any 2025. Els presidents de les comunitats autònomes, uns ens feudals que
s'agrupen sota un estat anomenat Espanya protesten davant el govern de Madrid perquè els
carrers dels seus pobles i ciutats estan cremant. La virolla no arriba per
mantenir els milers de mestres, metges i infermeres, policies i bombers que
tenen a sou i en abundància. Tampoc no els arriba per pagar els llibres i els
ordinadors portàtils a les escoles. Els mandamasos andalusos i extremenys, al
seu torn, esbufeguen al despatx del president espanyol, a la Moncloa, perquè no
saben com garbellar la legió d'aturats que col·lapsen els menjadors socials. A
Andalusia l'índex d'atur ja ha arribat al 48% de la població activa. A
Extremadura ja supera el 40%. Només un 20% d'aquests parats perceben
la misèria en què ha deixat el subsidi d'atur el govern central, després d'una
dotzena de retallades perquè tampoc té un ral per assegurar aquesta bossa de
beneficència. Hi han hagut revoltes al carrer i enfrontaments violents entre
indígenes i immigrants magribins i africans del sud. La gent de l'est d'Europa
i Amèrica del Sud ja fa temps que ha tocat el dos, veient que aquí començaven a
estar pitjor que als seus països.
El president gallec, al seu torn, renega del seu homòleg a Madrid perquè fa
deu anys que Galícia no rep un euro per mantenir la xarxa de carreteres que a
principis de segle va estendre's com els braços d'un pop. El tren d'alta
velocitat ja fa uns quants anys que és aturat per manca de manteniment i de
recursos per subvencionar els quatre viatgers que portava cada dia de Madrid a
Santiago de Compostel·la. El president murcià i el valencià blasmen contra el
capitost capitalí i el seu govern perquè el corredor ferroviari que els havien
promès que recorreria la costa mediterrània s'acaba a la gran estació de
mercaderies d'Amposta, nova de trinca i que concentra la recepció de
mercaderies que el nou Estat català exporta a Europa. També n'estan farts
d'haver de pagar al peatge d'Ulldecona per creuar fins a França, i tips dels
aranzels que han de dipositar cada vegada que porten productes al moll
ferroviari d'Amposta.
Canya als catalans
Les presidentes de les dos castelles, i el seu correligionari aragonès,
explosius i carregats de flaire mesetari, proposen mesures més enllà de pidolar
calés a Madrid, que també en necessiten i molts. En primer lloc perquè volen
reobrir el pas de Canfranc per poder exportar la seva pobra producció primària
directament a Europa, sense haver de donar negoci als cada vegada més revoltats
bascos o pagar peatge per creuar fins a la Jonquera. El port de València queda
massa lluny i no està prou preparat per les mercaderies. El tren d'alta
velocitat Madrid-València fa anys que també està aturat per ruïnós, i mai va
preparar-se per portar altra cosa que no fossin estiuejants, polítics o
funcionaris subvencionats. Les castellanes i l'aragonès plantegen bloquejar la sortida
de qualsevol gènere per les duanes de Fraga i Vinaròs, i proposen fer pagar als
catalans una taxa de cent euros només trepitjar Espanya en concepte de despeses
de duana i d'aportació al manteniment d'unes carreteres on fa anys que no s'hi
ha dipositat un pegat d'asfalt. Recorden que l'any 2013 ja es va aplicar una
taxa similar als gibraltarenys que creuaven cap a La Línea, cap a Espanya. La
idea fa patxoca al president del govern, i un parell dels seus ministres,
presents, esclaten de satisfacció. Un d'ells és l'encarregat de l'Exèrcit, que
fa temps que proposa mesures contudents contra els secessionistes bascos, ara
en plena 'guerra' per la independència del seu territori, alliçonats pel que va
passar fa deu anys al nordest de l'Estat al qual encara pertanyen i on
reten homenatge al seu monarca, Felip VI. La presidenta de Castella i Lleó
aprofita per recordar-li al ministre de la Guerra que ha de complir la seva
promesa de rescatar, al preu que sigui, el grup de setze 'soldats espanyols'
detinguts fa dos mesos a Barcelona pels Mossos d'Esquadra després d'assaltar el
Palau Marc, la seu del departament de Cultura, per proclamar que 'Cataluña es
España'. La líder castellana nega que hi hagués agressions als funcionaris i a la
consellera del departament, ni de bon tros amenaces de mort. El ministre no bada
la boca. Un assessor li xiuxiueja a l'orella que hi ha més d'un centenar
d'aquests 'valents' detinguts a les presons catalanes per 'actes de patriotisme
espanyol', i que el seu alliberament es negocia 'en paquet' amb la
Generalitat.
Espanya truca a la porta altra vegada
El president del govern central els plora, també. La diplomàcia espanyola
està negociant encara l'encaix d'Espanya a la Unió Europea, d'on va ser
descavalcada provisionalment quan fa deu anys es va quedar escapçat el seu
Producte Interior Brut -un 21%- per la secessió d'una d'aquelles comunitats
autònomes, farta fins i tot de rebre aquesta denominació ofenosa. Brussel·les
considera que un Estat que perd de cop un de cada cinc euros que genera la seva
activitat econòmica i que veu fugir un dels seus principals finançadors, ha de
passar altra vegada per l'adreçador, no fos que hagués de ser incorporat al
grup de països de l'Est que han completat l'Europa dels 29 i que ara reben
fons comunitaris per sobreviure, com li va passar a Espanya l'any 1986. L'estat
29, Catalunya, va entrar ja fa una colla d'anys amb els deures fets i la
factura pagada, amb Europa, a bastament. Ara li va bé, pagant deutes anteriors,
encara, però concentrant un desenvolupament fabril, agroindustrial, científic i
tecnològic que la situen a la primera divisió europea de les societats que
poden treballar sense penyores pel benestar dels seus ciutadans, cohesionades i
lliures.
Ager Sedetanus
(La Mala Setmana del número 26 de La Quera, que a partir d'avui ja teniu als quioscos!!)
HOMILIES
Mentiu a les enquestes!!!
Mentiu a les enquestes. No digueu mai la veritat. Si us pregunten quin
partit voteu, digueu el contrari, o un de 'friqui'. Si us pregunten quin cotxe
preferiu, digueu-ne un altre, no el dels vostres somnis. Si volen saber a quin
supermercat compreu, digueu-ne un altre. Quan vulguin saber quins productes
gasteu, foteu-li la llista dels que no heu provat mai. Quan a Google, o a
Yahoo, o a qualsevol altre invent d'aquests, us demanin dades personals,
foteu-li pel broc gros, mentiu, maquilleu les vostres preferències, digueu que
viviu al poble del costat, que us agrada el blanc quan badeu amb el negre. Quan
al Facebook hagueu d'expressar preferències, cliqueu tot el contrari, i
poseu-vos d'acord amb els amics i amigues perquè sàpiguin que ho feu per fotre
al sistema, no a ells. Així també participaran a la samfaina que ha de capgirar
la utilització que en fan els poderosos, de les xarxes socials. Mentiu als
enquestadors telefònics de qualsevol mena, sobretot als que fan enquestes
polítiques. Les grans empreses de serveis també es mereixen una bona enganyifa.
Gasos, telefòniques, llums i altres herbes els hem de tornar bojos, ja que ens
la claven sense misericòrdia cada mes. Sempre que per qualsevol mitjà us
preguntin dades i gustos, preferències i tendències, foteu-los-hi ben
pentinades, per l'escaire. No afluixeu. Si fem això molta gent, molt de temps,
farem que comencin a canviar les coses. Aquestes mentides, les que direm a les
enquestes de qualsevol mena, són revolucionàries. Mentir a les enquestes és un
mètode tan o més revolucionari que traure els calerons dels bancs. Tant de bo
poguéssim fer les dos coses alhora per donar un tomb al sistema, però el
primer, el mentir, és més senzill, menys arriscat, més 'viral' que l'anar a
l'oficina a traure uns quants bitllets. Acabaríem així amb una societat
demoscòpica i, de retruc, amb la partitocràcia que ens mana, que fa i desfà a
les nostres costelles. Recordeu que els partits actuals, que la podrida
política d'aquest país en general, vaja, funciona a cop d'enquesta. A les
votacions ja s'ho trobarien. Ara que el moviment del "15-M" ha estat
integrat pel sistema, ara que aquell brot de revolució s'ha assecat, a La Quera
en proposem un de nou, d'instrument revolucionari. Provem-ho?
(Les Homilies del número 26 de La Quera, que demà dimecres ja trobareu als quioscos. Passeu-ho!)
EL CONSULTORI MÉS SUCÓS
Doctor Libido
L'estiu és una estació (climatològica, que
no de tren) on el sexe s'esvalota i els animalons com nosaltres els
humans (bé, deixem-ho així, no furonem més en la nostra miserable
condició) intentem donar-nos plaer més sovint del que és costum (o
miracle) la resta de l'any. Però la calorada d'aquestos mesos estiuencs
ens acostuma a fer la punyeta quan volem fotre un clau amb el parent,
la parenta o les dos coses alhora. Així que atenent les nombroses consultes
que ens han arribat a La Quera reclamant que ressuscitem l'exitós consultori
del Doctor Líbido, que ja ens va il·luminar els baixos amb els seus
inestimables consells als primers números d'aquest corc satíric lleidatà,
avui torna a les nostres pàgines amb unes quantes recomanacions sobre
les alteracions sexuals durant la canícula. Aquí teniu el que pregunten
els tres angoixes que hem sel.leccionat i les respostes del nostre mai
ben ponderat sexòleg.
Benaurat Dr. Líbido:
A la meva dona li sua molt la cosa i jo em pensava
que estava humida. I veig que no és el mateix una humitrat que l'altra.
Com puc diferenciar les humitats, doctor? Per la textura, per l'olor
o pel sabor?
Aleix Castells, Llardecans
Indecís Aleix, tú el que necessites és un gat. Un senyor gat, a poder ser mascle, que ensumi l'engonal de la teva parenta. Si és bó fent la seva feina, que ho són gairebé tots, els gats, desseguida sabràs d'on prové l'humitat. Si veus que el gat fot un bot, arrufa el nas, els pèls del bigoti se li destrempen i acte seguit fuig a la carrera fent marrameus, hauràs de ser diplomàtic amb la teva dona i recomanar-li una bona passada pel rentafruites. El gat haurà detectat que la humitat és en realitat suor covada, probablement amb habitants i amb certs graus d'acidesa. Els felins reaccionen igual davant el peix, segons sigui el seu estat, així que fixa-t'hi bé perquè en saben un colló, de gat i d'ensumar suors a l'entrecuix. Si per contra el gatot no es vol moure de les cuixes de la teva dona, o dels seus peus, o del seu cul, o de com coi estigui posada, i fot una rialla d'orella a orella, pots estar ben segur que allí hi ha marro, que hi ha humitat de la bona, de la que, si no ets gaire ruc, et farà relliscar tan prompte us poseu d'acord en com i on posar-vos a la feina. I el gat que miri, així agafarà pràctica per anar ensumant altres dies i donar-te la satisfacció d'encertar el que tú, gamarús, ets incapaç d'endevinar ni que te la foti als morros, la figa.
Respectat Dr. Líbido:
A l'estiu suem molt la meva dona i jo i em fa
una mica de mania. L'altra nit vaig agafar l'hule de la taula de la
cuina, vaig fer-li un forat al mig i el vaig posar entre els dos. Ella
es va emprenyar molt. Vosté creu que s'ha enfadat per foradar-li l'hule,
o per cobrir-la amb això? L'estiu se'm fa llarg, doctor. Què puc fer?
Didac Ribes, El Poal.
Maniàtic Dídac, el primer que has de fer és deixar en pau l'hule. Si jo fos la teva dona -Déu me'n lliuri de per vida!!- ja t'hauria fotut una cara de mans. Seràs ruc! L'hule rellisca i és calorós, no ho sabies? En aquests casos el millor és un sac de pinso de la Cooperativa Agropecuària de Guissona, que és de paper i fa més o menys la mateixa olor que els vostres cossos marrans. Ruc!! Foteu-vos una bona dutxa tots dos i folleu com a desesperats, però nets, collons!! La propera consulta d'aquest caire te la contestarà ta mare!
Trempat Dr. Líbido:
Dissabte a la nit feia calor a Alguaire, on vivim,
i la meva dona i jo vam provar de fer-ho a la banyera. Ens vam adonar
que no hi cabem, els dos. Va entrar ella primer, i li quedava un braç,
una cama i una popa fora. Jo també estic una mica grassonet i no va
haver-hi manera. Vam acabar a la gespa del jardí, però els gossos
no van para de lladrucar i m'ha estat impossible fer res. Què faig,
doctor, m'empesco una banyera tipo piscina? Porto els gossos a la canera
municipal? O espero a l'octubre per fer un cacau?
Guifré Rodamilans, Alguaire.
Molsudet Guifré, a veure, anem a pams. En primer lloc, oblida't de la banyera. Però fins i tot per rentar-vos! Tu i la teva dona us heu de fotre a la secla, al canal de Pinyana, que el teniu ben a prop. Allí us renteu, si no us enxampa el secler, i podeu provar de fotre un clau. Ara, a la temperatura que baixa l'aigua potser no se t'aixecarà la siguela. Pel que fa a la gespa, no foteu el ruc, que rellisca i a sobre et deixa el cul verd. Els gossos és normal que us fotin la tabarra. L'estrany és que no s'escollonessin al veure les vostres maniobres. Fes-me cas, ni piscina-banyera, ni abandonis els gossos ni esperis a l'octubre: aneu a dalt del Sas, busqueu un bancal acabat de llaurar i foteu-vos unes bones rebolcades de matinada, que allí corre l'airet, a la nit. Vigileu, però, que un avió no se la foti abans d'arribar a l'aeroport si el pilot us veu fer massa tombs.
(El consultori sexual del Dr. Libido, una secció que La Quera recupera en la seva edició Especial Estiu que ja teniu al quiosc)
HOMILIES
La Lleida bruta
Ha estat necessari un aiguat considerable la nit
del dissabte 13 de juliol per posar en evidència el que molts lleidatans
venim observant, i pocs denunciant perquè no tenim altaveus, respecte
del manteniment de la ciutat. Carrers principals com la Rambla Ferran,
Acadèmia, avinguda del Segre o altres, que semblaven mar obert. Centenars
d'aparcaments i baixos de cases inundats, amb la impotència dels particulars
dibuixada a les xarxes socials (oblideu-vos de qualsevol denúncia als
mitjans de comunicació 'oficials'), la mateixa estació de Renfe plena
d'aigua, i un llarg etcètera. La Paeria intenta desviar l'atenció emparant-se
en la força de la natura, però no explica que ja fa uns quants anys
que els embornals de Lleida, els desguassos, no han estat sanejats convenientment.
Aqualia, l'empresa concessionària del cicle integral de l'aigua a la
ciutat des que aquest servei es va privatitzar (com molts altres serveis) està
sotmesa a una cura d'aprimament de la concessió (com els autobusos,
els parquímetres, etc, etc,...) perquè l'ajuntament no té un ral
i prou feines té per pagar les mil cinc-centes nòmines de la casa.
Així que a menys diners dedicats a greixar una concessionària que
fins ara anava farta (Agualia és de Fomento de Construcciones y Contratas,
FCC, però aviat en sentireu parlar, de la 'guerra' de la francesa -abans
catalana- Agbar per fer-se amb el servei d'aigües de Lleida i de quin
aliat principal té per guanyar-la), menys esforços en el manteniment.
Traducció: els embornals ja els netejarà la pluja. Igualment passa
amb el servei de neteja viària. La concessionària Ilnet ja fa molt
de temps que no neteja regularment, ni molt menys amb aigua a pressió,
la majoria dels carrers de Lleida. Aquest fet es tradueix en merda enganxada
a les voreres i la calçada, un fenòmen que feia molts anys que no
s'observava a la capital del Segre, una ciutat abans mitjanament neta. Es
dona el cas també que en determinats barris aquesta absència de neteja
integral de la via pública està generant una creixent preocupació
i una potencial amenaça a la salut pública. Hi ha determinats col·lectius
d'immigrants que ténen el costum (mal costum) d'escopir al terra sistemàticament.
El resultat és un còctel vomitiu. Arrel d'aquesta realitat alguns
ciutadans s'han col·locat, a l'entrada dels seus domicilis, catifes
impregnades amb desinfectant, com les que es posen a les granges per
evitar la transmissió de qualsevol malaltia als animals. Us pot semblar
exagerat, però és tal com us ho expliquem. Un indicador de que vivim
a la Lleida bruta.
(Aquestes són les
Homilies de l'Especial Estiu de la revista satírica La Quera, que des
d'ahir teniu ja als quioscos de tot Catalunya)
LA MALA SETMANA
Com està la 'maria', mare de Déu!
El sistema d'integració del porcí arriba al cultiu de la marihuana,
que s'escampa per Lleida i tot Catalunya
Fa un parell d'anys, al setembre del 2011, els Mossos d'Esquadra sorprenien
tothom anunciant una operació de pel·lícula: mitjançant una sèrie
de vols amb helicòpter havien descobert que, alguns camps de blat de
moro dels voltants de la ciutat i la plana de Lleida, amagaven uns cercles
d'una verdor molt diferent al color palla del panís a punt de recollir.
Eren plantacions de marihuana que creixien dissimulades al centre dels
panissars i que es regaven al mateix ritme. Els conreadors només hi
havien d'anar a controlar que tot anés bé i a recollir les plantes
quan tocava. S'ha de dir, però, que els Mossos d'Esquadra havien jugat
amb avantatge ja que el pastís de la marihuana s'havia descobert gràcies
a una competició de globus aerostàtics que, a finals de setembre,
va veure la plana de Lleida des del cel.
Aquesta forma de producció de la 'maria' a escala industrial (el
cultiu de la destinada a l'autoconsum donaria per uns quants articles
més), per al seu comerç (tràfic de drogues, en argot del Codi Penal)
ha passat, però, a la història donada la facilitat com es
descobreix, l'alt risc de ser robada pels que s'ensumen que al mig d'un
panissar hi ha el que hi ha, i la seva baixa productivitat. D'un temps
cap aquí, s'està imposant el sistema d'integració, com el que impera
a la ramaderia del porcí, per als cultius de cànnabis en interiors.
Les organitzacions de traficants a gran escala faciliten les llavors
i els estris necessaris i passen a recollir la collita quan el 'pagès'
la té a punt i seca.
L'allargament de la recessió econòmica, amb el drama de l'atur que
porta aparellat, ha propiciat que nombroses persones s'hagin enrolat
en el negoci de producció domèstica de la marihuana, una realitat
que els Mossos saben que s'escampa però que no poden controlar perquè
sorgeix com bolets als llocs més inesperats.
Cultius d'alt rendiment
Així, disposar d'un espai mitjanament segur per fer créixer les plantes i un mínim de perícia en el seu maneig garanteix una renda considerable al 'pagès' sobrevingut. Els espais poden ser des de cellers, baixos de cases, grans magatzems on s'hi construeixen cubs més petits a l'interior o, fins i tot, contenidors de camió o de vaixell, els anomenats TEU, que fan uns 15 metres quadrats. I, pel que fa al substrat, n'hi ha de terra, d'arlita o hidropònics, només amb aigua.
El conreador només ha d'estar disposat a vigilar el creixement de
les plantes, a mantenir els llums encesos nit i dia (làmpades de sodi,
generalment 400 vats per metre quadrat), a fer funcionar el sistema
de ventilació forçada i a dissimular el màxim possible que, en aquell
lloc, s'hi amaga una indústria productora de grifa o marihuana.
L'organització, que recollirà aquesta producció i que probablement
la farà arribar en grans quantitats a països del nord d'Europa, encara
que bona part es consumeix també a l'Estat, s'encarrega d'aportar tots
els estris necessaris, des de les llavors fins a les làmpades. En alguns
casos, fins i tot, paga la factura de la llum, un dels principals indicis
que poden portar a descobrir la plantació de marihuana.... (segueix).
Ager Sedetanus
(Extraxte del reportatge de La Mala Setmana que es
publica al número Especial Estiu de la revista satírica 'La Quera', que podeu trobar als
quioscos de tot Catalunya des d'ahir dimecres)
La Quera Especial Estiu!
 |
| LA QUERA nº 25 Especial Estiu
44 pàgines!
29 col·laboradors literaris!
38 dibuixants!
Més color, més humor, més canya!
Des d'avui al teu quiosc!
|
Carn d'Olla
La Paeria va renunciar a recuperar el solar amb què va 'pagar' la Llotja
Va consentir que no s'apliquessin les condicions resolutòries de l'escriptura de compravenda en favor de Caixa Catalunya
Si la Fiscalia o la comissió del Parlament de Catalunya constituïda fa ben poc per investigar els 'pufos' a bancs i caixes fan bé la seva feina trobaran, en l'anomenada 'operació Llotja', la venda del solar annex a la mastaba de l'Avinguda Tortosa (venda que segons la Paeria va servir per pagar-la, la Llotja) un sucós compendi d'enginyeria financero-política que, com vam dir a l'anterior número de La Quera, podria suposar més d'un maldecap pel llavors president de l'entitat, l'exvicepresident del govern socialista de Felipe González i exalcalde de Barcelona, Narcís Serra.
La Paeria té molt d'interès en fer empassar a la ciutadania que la construcció de la Llotja no va costar un euro a l'ajuntament i que, aquest palau, ha tingut cost zero pel contribuent. Si atenem aquest raonament, la Paeria dóna un valor també zero al solar municipal annex a la Llotja que va vendre per pagar el flamant edifici. Així que com a mínim al contribuent lleidatà li ha costat el valor d'aquest solar. Un valor que va ser unflat convenientment per assolir la xifra que es necessitava, uns 50 milions d'euros, per aixecar la piràmide de Pardinyes.
Així, l'empresa municipal Centre de Negocis i Convencions SA, titular de la Llotja i solar annex, va traure a concurs la venda d'aquest terreny de 4.639,95 metres quadrats per un mínim de licitació de 37.829.827 euros (32,6 milions més 5,2 d'IVA). El preu de sortida ja era un símptoma de que l''operació Llotja' anava sobrevoltada i fregant el paroxisme immobiliari. Perquè l'any 2007, segons les dades del ministeri de Fomento, el preu màxim del sòl a Lleida ciutat havia arribat a 734,2 euros el metre quadrat. Ja sabem que les estadístiques oficials estan bastant lluny de la realitat de l'oferta i la demanda, però la Paeria posava a la venda aquell solar a 8.200 euros el metre quadrat, onze vegades més que el preu oficial de mercat.
Segurament, tenia esperances que l'adjudicatari fos generós, i així va ser. El contracte se'l va adjudicar una petita empresa constructora de Lleida, Promociones y Contratas Cerbat SL que, segons la Paeria, va pagar per aquest solar 49.531.912,65 euros. ¡¡¡Dotze milions més dels que demanava de sortida l'empresa municipal!!! ¡¡Una petita constructora de Lleida pagava 11.000 euros el metre quadrat per un solar on havia d'aixecar dos torres amb un total de 204 pisos!! Prop de 300.000 euros de repercussió del sòl en cada pis. Per tal que ens fem una idea de la desproporció d'aquests preus, com ja hem anat informant a La Quera, El Corte Inglés va pagar en aquelles dates 24 milions d'euros per un solar de 39.000 metres quadrats a un lloc privilegiat de Mataró, en ple centre urbà, on aixecarà ara el seu centre comercial (que Lleida ni ensuma). Això vol dir poc més de 600 euros per metre quadrat. I tornant a l'empresa, Cerbat, aquesta va declarar aquell any al registre mercantil un esquifit moviment de 25.000 euros.
On era, doncs, el misteri? Com una promotora insignificant es podia permetre el luxe de pagar 11.000 euros el metre quadrat per un solar de Pardinyes, proper a la fàbrica de pinsos de la Guissona i a la llavors futura mesquita de Lleida, i aixecar 204 pisos de luxe? Doncs el misteri es desvetlla ben aviat, ja que qui en realitat comprava el solar per aquesta astronòmica xifra era Gescat Gestió de Sol SLU, empresa de Caixa Catalunya que, al seu torn, també controlava Cerbat a través de la seva filial immobiliària Procam. En resum, qui entregava prop de 50 milions d'euros a la Paeria, a través del Centre de Convencions i Negocis, era la Caixa de Catalunya governada llavors per l'exministre socialista Narcís Serra.
Si aquesta operació ja feia un tuf polític que marejava, nogensmenys tupinaires van ser els moviments posteriors. Tenim que Cerbat havia estat una promotora tan generosa que havia pagat 12 milions més dels desorbitants 37 que demanava la Paeria pel solar que fa xamfrà amb el pont del polígon. És curiós, perquè amb aquesta 'generositat' la Paeria aconseguia els 40 milions (en números rodons) que va costat l'obra de la Llotja, i els 10 milions més que va haver de pagar d'impost de societats. Un impost, que com tothom sap, satisfà sempre l'empresa que hi guanya amb la venda, mai el comprador. La jugada, doncs, va ser rodona.
Un solar que podia tornar a ser de tots els lleidatans
Però no es tanca pas aquí, la cuina de 'operació Llotja'. L'escriptura de compravenda se signa el 12 de març del 2007. El mateix dia, Gescat Gestiò de Sol SLU (qui en realitat compra) hipoteca el solar (finca número 5853, llibre 98 de Lleida) en garantia d'un préstec de 50.275.560 euros que li concedeix la seva entitat mare, Caixa Catalunya. Vaja, que la tenidora de sòl de la caixa presidida pel socialista Serra sembla que no té cash i ha de recórrer a la caixa matriu de la plaça d'Antonio Maura, dominada llavors per la socialista Diputació de Barcelona. Caixa Catalunya 'es creu' també que aquest solar del barri de Pardinyes de Lleida val el potosí que en demana la Paeria, i molt més.
El contracte de compravenda té, però, una curiositat que dóna títol a aquest article. Segurament, la Paeria volia ser generosa amb Caixa Catalunya atenent aquesta 'entrega' de l'entitat d'estalvis (ara a la ruïna) per la ciutat de Lleida....(segueix)
Ager Sedetanus
(Extracte d'un nou reportatge d'investigació sobre l'anomenada 'Operació Llotja' que podeu trobar al número de juny de 'La Quera', a la venda als quioscos des d'ahir dimecres)
La Mala Setmana
Lleida, 'low cost city'
Una allau de grans superfícies de
productes barats, arquitectònicament infumables, envaeixen els polígons que la
crisi ha deixat buits d'habitatges mentre el comerç local del centre i,
sobretot dels barris, viu asfixiat
Lleida està adoptant, amb una velocitat
insospitada, el model de suburbi de ciutat nord-americana. Un model de
creixement basat en l'obertura de més i més hipermercats de productes ben
barats i que s'han convertit en els terminals de sortida de les immenses
exportacions de productes xinesos. Lleida està copiant, potser sense ser-ne del
tot conscient, l'estil 'Wal Mart', la cadena de supermercats més gran del món i
que té colonitzats els suburbis de tots els Estats Units amb preus imbatibles,
qualitat indigesta i nuls drets laborals pels seu milió llarg de treballadors.
Si, fins que va començar la crisi, una
immobiliària de Lleida marcava en realitat les línies mestres per on s'havia
d'expandir la ciutat, tot i el Pla General Municipal d'Ordenació Urbana ara,
l'urbanisme el marquen les multinacionals de la gran distribució i del consum
'low cost', de baix cost, com les cadenes de menjar ràpid i similars. És
l'anomenat model de les 'zones mortes', grans espais d'aparcament i grans
corredors d'asfalt que uneixen aquets hipermercats que semblen tots iguals.
Només canvien el nom i els colors, perquè la base arquitectònica és sempre la
mateixa. Grans cubs de materials efímers, barats i ràpids de construir i que,
en cas de deslocalització, serviran per a qualsevol altra activitat de poc
valor afegit. Deslocalització, hem dit, perquè aquests negocis aixequen el vol
tan prompte com la direcció central, ubicada generalment en un altre país,
considera que l'activitat ja no és rendible.
Tenim tants quartos, els lleidatans?
Refredada una mica la febrada municipal
per El Corte Inglés, el que hem anat veient aquests darrers mesos és una
autèntica colonització dels polígons que han quedat buits d'habitatges i
negocis degut a la crisi. La zona de Copa d'Or és paradigmàtica de tot plegat.
Tot tipus d’activitat 'low cost' (supermercats, hotels, etc..) s'ha apoderat
d'una àrea d'expansió urbana on paradoxalment no hi ha veïns o, si n'hi ha, són
a certa distància. Així que l'ús de l'automòbil es fa imprescindible per anar a
aquestes meques del consum barat. Així, fora de l'horari comercial, podem veure
immensos pàrquings desèrtics, escampats entre els monòtons cubs que allotgen
els hipermercats.... (segueix)
Ager Sedetanus
(Aquests
són els primers paràgrafs d'un nou reportatge de La Mala Setmana que es
publica al número de juny de la revista satírica 'La Quera', que podeu trobar als
quioscos des d'ahir dimecres)
.jpg)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)