LA MALA SETMANA

La Llotja ha costat més de 160 milions d'euros

El president de Caixa Catalunya el 2007, Narcís Serra, podria ser imputat penalment per aquesta 'inversió política' ruïnosa a Lleida

El flamant palau de Congressos de Lleida, la Llotja, ha costat més de 160 milions d'euros als contribuents lleidatans, catalans i espanyols, per molt que l'alcalde, Àngel Ros, artífex del mausoleu, presumeixi de que a Lleida no li ha costat res, aquesta mastaba aixecada en el seu honor i que l'ha de fer passar a la posteritat del malbaratament dels recursos públics. A La Quera (i a cap altre mitjà de comunicació, què curiós) hem anat explicant com es va gestar l'operació per finançar aquesta aventura de l'alcalde Ros a les acaballes de la bombolla immobiliària, i com el 2007 Caixa Catalunya, mitjançant la seva divisió immobiliària i actuant d'intermediària instrumental una petita constructora de Lleida, va desemborsar 50 milions d'euros a la Paeria en concepte de compra del solar que fa xamfrà entre l'avinguda Tortosa i el pont del polígon. Aquests 50 milions van servir per pagar la construcció de la Llotja, però tot i això no en va haver prou, perquè la Paeria hi ha hagut d'afegir més milions pel seu compte, com els 12 de l'impost de Societats amb el que no havia pensat, i altres serrells constructius i d'equipament. Tot això a banda del cost de manteniment i les càrregues derivades de la seva explotació, una sagnia de la que ja hem informat amb detall a La Quera i que tornarem a tractar en un altre número, doncs les pèrdues i l'enginyeria financera desplegada per tapar-les mereixen tot un capítol sencer.

Tenim doncs que en un primer estadi, la Llotja va costar més de 60 milions d'euros, però aquest cost és incomplet si no tenim en compte que els 50 milions que va desemborsar Caixa Catalunya es van aportar mitjançant un crèdit hipotecari concedit a la seva filial immobiliària, Gescat Gestió de Sòl SL, que s'havia de liquidar el passat 31 de març i que en aquests sis anys hauria generat uns 20 milions en interessos. Així, anant sumant, tenim que el cost net de la Llotja sumaria ja més de 80 milions d'euros.

Però encara no hem acabat de sumar, perquè a aquesta estratosfèrica xifra, de moment a càrrec dels impositors de Caixa Catalunya, haurem d'afegir els diners públics que han estat necessaris per tapar l'immens forat provocat per la mala gestió i que ha portat l'entitat a pasar a mans de l'Estat (nacionalitzada) i a punt de desaparéixer, doncs al mercat financer no hi ha cap interés en la seva adquisició. Catalunya Caixa, que va tancar 2012 amb unes pèrdues de 11.856 milions d'euros, ha rebut 14.000 milions d'euros en recursos públics en els dos darrers anys per a poder subsistir, 9.000 dels quals provinents directament del rescat internacional a la banca espanyola.

Solar en mans estrangeres

Doncs als 80 milions que hem esmentat al principi haurem de sumar-hi ara altres 80 milions d'euros dels contribuents amb els que el Frob (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) ha hagut de tapar el forat (principal i interessos) que l'operació Llotja' ha deixat a Caixa Catalunya... (segueix)....

(Aquests són els primers paràgrafs d'un nou reportatge de La Mala Setmana que es publica al número de maig de la revista satírica 'La Quera', als quioscos des d'avui mateix)

HOMILIES

Laputa que us va parir 

Ni la reintroducció de la Formación del Espíritu Nacional franquista ni hòsties. El que pretèn directament el govern del PP és una nova Reconquesta, amb Isabel (Sánchez Camacho) i Fernando (Rajoy) al capdavant de les tropes que han d'espanyolitzar fins la nàusea la terra de parla catalana, com si no ho estigués ja, plenament castellanitzada. A l'anterior número de La Quera advertíem que potser hi haurà algú que cridarà a les barricades més aviat que tard, i ho deiem per la interlocutòria d'un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que disposava que només que un alumne demanés que la classe es fes en castellà, la resta s'havien d'aguantar i seguir-la en la llengua de Cervantes. Des de llavors n'ha passat dos de molt més grosses, encara, tres si hi sumem l'astracanada de les Corts valencianes prohibint que s'empri el terme País Valencià. En primer lloc el parlament d'Aragó ha batejat com a Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (Lapao) el català que es parla a la Franja i el divendres 17 el consell de ministres va donar el vist i plau a la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (Lomce) de l'innombrable ministre Wert. Totes dues iniciatives legals del Partit Popular dirigides a esborrar del mapa el català.

A l'Aragó s'empra el canvi terminològic per aconseguir aquesta eliminació, a veure si canviant-li el nom aconsegueixen que les 60.000 persones que enraonen ara català a la Franja se n'obliden del que parlen i que no puguin contaminar futures generacions amb el fragatí o les altres denominacions que rep aquí el català. La dreta espanyola més imperialista, que a l'Aragó té arrels que fins i tot no són d'eixe món, pretèn així esborrar del mapa, i mai millor dit, el que considera pancatalanisme, qualsevol gest a favor del català i de la seva pretesa expansió. Anticatalanisme que també promocionen alguns polítics i mitjans de comunicació del Principat actuant com a autèntics 'quintacolumnistes' de l'espanyolisme més ranci, encara que el vernissin de federal. Serà tot el ridícol que volguem, el gest de les Corts aragoneses, però és una declaració de guerra desvergonyida i en tota regla a la comunitat veïna, i un càstic feudal als catalanoparlants aragonesos que pretenien fer de la seva riquesa lingüística una aposta de futur i un estri d'enriquiment cultural i fins i tot professional. Pensem en els que venen a estudiar a Lleida o Barcelona.

Pel que fa a la Lomce, estableix que l'Estat descomptarà a la Generalitat el que costi escolaritzar en centres privats tots aquells nens i nenes que, per voluntat dels pares, hàgin de fer les classes en castellà. Aquesta aberració, una càrrega de profunditat contra la immersió lingüística que tanta cohesió social ha generat a Catalunya des de fa trenta anys, suposa quelcom més que una declaració de guerra. Representa un primer atac amb sang, un primer bombardeig amb víctimes. Trigarem encara molt, a aixecar les barricades? 

(Aquestes són les Homilies de la revista satírica 'La Quera' del mes de maig, que des d'avui teniu ja als quioscos de tot Catalunya)

LA QUERA Número 23

El número 23 de la Quera el trobareu aquest dimecres 22 de maig al quiosc, ben carregat d'humor, articles tafaners, informacions punyents que ningú més gosa publicar i escorregudes de mala llet.

El Dietari de Dutton Paubody per PAU ECHAUZ

Dissabte, 6 d’abril

El dia podria ser remarcable dins del calendari però la ràdio escup una notícia malaguanyada: ha mort Bigas Luna, potser el millor director de cine espanyol dels darrers trenta anys. Envio missatge de dol a Carles Porta, un cop molt dur pel seu mecanoscrit, que s’ha de filmar en paratges lleidatans postnuclears. A mitja tarda els gabinets de premsa de Paeria i Diputació ens recorden que Bigas Luna estimava Lleida –la Paeria ho demostra amb una foto de Bigas amb l’alcalde Ros al Magical, prova inequívoca, concloent- i, és clar, que li faran un homenatge. A la nit torno a patir un síndrome de morbositat veient per no se quantes vegades Bilbao, una peli on el sexe és el concepte i l’obsessió una filosofia.  Gran, genial, Àngel Jové, lleidatà, a qui ningú ha recordat en les notes de premsa laudatòries.

Dilluns, 8 d’abril

Miro la bústia de correu electrònic per comprovar si Paeria i Diputació han enviat sendes notes de premsa lamentant la mort de Sara Montiel i Margaret Thacther i el seu compromís vital amb la Terra Ferma i les seves institucions. Però no, no hi ha fotos de l’alcalde amb Sara Montiel a la Llotja, ni del Reñé ensenyant l’estany d’Ivars a la Dama de Ferro. Ningú ha pensat però en un homenatge a la Montiel dins de la Mostra de Cinema Llatinoamericà, ella, que va triomfar a Mèxic amb una de les grans pelis d’ambient penitenciari, Cárcel de mujeres, i que tenia la nacionalitat mexicana. Sara era un esperit lliure que provocava fumant-se un puro, Margaret, era un esperit liberalitzador que feia malbé el whisky rebaixant-lo amb sifó. En el comiat, tots estimem Sara, musa de Tuset Street. En quant a la ironlady Maggie només la trobaran a faltar els rics.   

Dimecres, 10 d’abril

 Viatge llampec del Príncep Felipe de Borbó, l’hereu de la corona espanyola, al Pallars Jussà, convidat per Endesa per celebrar el centenari de les primeres centrals hidroelèctriques. A la central de Talarn, mentre esperem que Felipe acabi la visita, una remor de comentaris s’aixeca de sobte entre els convidats, unes cinquanta persones. Per la porta apareix, fent-se el discret, l’advocat Miquel Roca i Junyent, l’encarregat pel Rei per a treure a la seva filla de l’embolic en el que l’ha posat el seu marit. Els periodistes cauen sobre ell per demanar novetats sobre la germana del príncep. “Avui no toca”, respon. Roca és membre del Consell d’Administració d’Endesa, per això ha vingut. Però en els grupets de conversa, Roca no entra en gaires detalls, però afirma que en uns cinc mesos com a màxim aconseguiran treure la Infanta del sumari, lliure i sense imputacions. Qui m’ho va explicar em mereix tota la confiança. Per cert, l’advocat va atansar-se al príncep alguna vegada i la cara de Felipe no era alegre precisament. Què coi hi va anar a fer Miquel Roca l’altre dia al Pallars Jussà?

Dijous, 11 d’abril

  Els diaris locals informen d’una assemblea de gent de la cultura lleidatana. Estan més que emprenyats amb la Paeria, la Diputació i la Generalitat per aquest ordre, però la desídia de l’ajuntament local és lo que majoritàriament els treu de polleguera. M’ho explica Paco Ermengol, perquè no hi vaig poder assistir. Volen fer un manifest i organitzar-se en plataforma. És una bona idea que fa que no perdem l’esperança. Lleida és una ciutat creativa i creadora. Els reunits dimecres a l’Ateneu són gent que excel·leix en els seus àmbits, que sempre han practicat art, música, cine, teatre o poesia des d’una postura rebel rebel, alternativa, però també acostumada a l’elogi i a la ajuda subsidiària. Diuen que les crisis són oportunitats. La Plataforma no s’ha d’acontentar sols en la crítica, ha d’oferir una alternativa per introduir la cultura en la ciutat. I això no s’improvisa. 

(publicat al número 22 de La Quera) Abril 2013

LA MALA SETMANA

La Paeria, una hidra de dos caps

L'ajuntament pagarà prop de 30 milions d'euros enguany només pel seu deute i el de la EMU

El divorci polític entre l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros, i la primera tinent d'alcalde, la Marta Camps, es va evidenciar perfectament el passat 22 de febrer quan Camps es va abstenir, amb quatre regidors més del PSC, en la votació de la moció sobiranista, que van votar a favor l'alcalde i altres nou regidors socialistes. Però aquesta separació ideològica, aquest 'aquí et quedes' polític, ja fa temps que dura i els seus efectes s'escampen, com la boira, per tota la Paeria. Perquè en realitat Lleida té dos ajuntaments. Un, el que acostuma a sortir a les fotos i a la tele, té un alcalde, l'Angel Ros. L'altre, paral.lel, més discret, té una alcaldessa de facto, la Marta Camps, presidenta de l'Empresa Municipal d'Urbanisme (EMU). És ben veritat que quan l'asfíxia financera entra per la porta de la plaça Paeria l'amor polític salta per les finestres que donen a la Banqueta.

L'ajuntament de Lleida està immers en una operativa de maniobres desesperades per no fer fallida. Com a exemples podem esmentar l'avançament tres mesos de la recaptació de l'IBI (un impost que no deixa de créixer per molt que es fraccioni en quatre terminis) perquè no hi ha un ral a la caixa. O les pròrrogues de les concessions municipals -aigua, escombreries, parquímetres, etc,..- i les privatitzacions, com la de l'enllumenat. Pròrrogues temeràries perquè hipotequen el futur de la ciutat i la seva governabilitat. O la maniobra propagandística dels autobusos, un servei que des que es va reprivatitzar el 2002 ha fet un forat a l'ajuntament de prop de 50 milions d'euros. La sagnia no podia continuar i ara la Paeria vol fer-nos passar bou per bèstia grossa venent una reestructuració del servei, que ha començat aquesta setmana, que no és més que una forta retallada de línies i ja veurem si també de personal.

Però tornant a l'Empresa Municipal d'Urbanisme, aquesta s'ha convertit en el braç executor, per a tot tipus de missions, de la Paeria que surt a l'aparador. I entre aquestes missions en destaca una per damunt de totes: l'endeutament. S'ha pogut seguir gastant amb alegria sense fer massa soroll. Així, amb l'EMU s'ha pogut fugir d'estudi de les successives limitacions que ha anat imposant el Govern de Madrid a les febres keynessianes municipals. L'alcalde Ros va heretar un elevat endeutament de la Paeria de l'alcalde Siurana, d'un 130% sobre els ingressos corrents el 2004. Al tancar el 2012 aquest endeutament estava al 89,7%. La veritat crua, però, està en els números absoluts, i és que d'un ben grassonet deute de la Paeria que el 2004 ja rondava els cent milions d'euros s'ha passat als més de 120 vuit anys després. Però a tot això s'hi hauran de sumar els 6 milions que la Paeria va demanar a l'Instituto de Crédito Oficial a l'octubre del 2011 per pagar factures i els 18,7 milions més que el Govern de Madrid va facilitar a l'ajuntament de Lleida ara fa un any també per poder fer front a les factures. A hores d'ara ja torna a tenir-ne al calaix, sense pagar, per 5 milions més....(segueix)

 (Extracte de la primera part del reportatge de la secció 'La Mala Setmana' de la La Quera, en la seva edició d'abril, que està ja als quioscos)

HOMILIES

A les barricades

Un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (ni tribunal, superior? ha!, ni de justícia, ni molt menys de Catalunya) ha dictat una interlocutòria segons la qual si un nen o nena d'una escola de Catalunya demana que la classe sigui en castellà, la resta de companys i companyes hauran d'empassar-se el canvi d'idioma i seguir la lliçó en la llengua de l'imperi. Aquest jutge, pressumptament corrupte, escatxigat en l'afer de les ITV on també hi està emmerdat l'Oriol Pujol Ferrusola, ha decidit que si algú demana explicacions en castellà, l'espècie idiomàtica dominant sigui aquesta, sempre per sobre del català.

I què collons passaria si quan s'està fent la classe en castellà, amb mal de ventre per part de 29 dels 30 alumnes de l'aula, un dels infants demana que la vol seguir en català? El protegirà també el Tribunal Superior de Justícia de la colònia de Catalunya? I si aquest marrec, que té la mania d'estimar la llengua de sa mare i son pare, minoritària i maltractada, no ha sortit mai de la seva masia i no ha sentit altra llengua en sa vida que el català? Què collons fot escoltant una classe en castellà? Aleshores li dirien que el castellà l'ha d'haver après per pebrots, perquè a Catalunya es respira, el castellà; perquè te'l foten per la ràdio, per la tele i pels diaris; i al carrer no escoltes res més que castellà; i al pati dels nostres col.legis tan normalitzats gairebé només escoltes que el castellà. Collons, doncs!!! Aquest mateix argument li podem fotre als morros del pare querellant i del jutge de la interlocutòria!! Oi que portant l'argumentació a l'absurd es quan es veu clar el que passa? Doncs passa això, que ni pare, ni jutge ni, per descomptat, subjectes del PP o Ciutadans o d'altres grupuscles ben nostrats i traïdors, no volen reconèixer que el castellà ens penetra a tots els catalans per osmosi social i mediàtica.

Aquest alumne que voldria capgirar la classe de castellà perquè ell no l'entèn sabem que no rebrà l'emparament d'una justícia d'arrel profundament espanyola i espanyolista, encara que s'imparteixi aquí i porti un nom que taca el de Catalunya. Però el més fotut de tot és que tampoc la rebran, aquesta tutel.la efectiva de la justícia, cap dels 600.000 nens i nenes exposats a aquesta arbitrarietat, producte de l'acció judicial d'onze, de només onze famílies. Qualsevol dels 600.000 alumnes de l'escola catalana poden ser-ne víctimes, en qualsevol moment, d'aquesta excrescència jurídica. Així que no us sigui estrany si a partir d'ara i per a fer front a aquesta nova invasió, es comencen a aixecar barricades polítiques i culturals perquè no ens tornin a donar pel sac una vegada més. 

 (Aquestes són les 'HOMILIES' de La Quera d'aquest mes d'abril, que ja podeu trobar als quioscos. La portada la teniu a sota.)

Transparència Reial

LA MALA SETMANA

L'avellana connection


O de com l'exconseller Llena paga, a preu d'or, un informe sobre aquest fruit sec a l'agència de detectius que va espiar al seu rival Àngel Ros i al periodista que va destapar el seu 'pilotasso' urbanístic a les Valls d'Àneu.

L'agència de detectius Método 3, protagonista del recent escàndol d'espionatge que porta de corcó a bona part de la tropa política catalana, va tenir força feina l'any 2007 al voltant de qui llavors era conseller d'Agricultura, Joaquim Llena. No només va fer el famós informe sobre l'avellana, cent folis plens de vaguetats pels quals la conselleria va pagar 30.000 euros, sinó que també es va dedicar a espiar al periodista del diari 'El País' que havia destapat un grapat d'irregularitats urbanístiques a Alt Àneu en què estava implicat el mateix Llena, exalcalde i regidor del municipi. Fa quinze dies, el diumenge 17 de març, 'El País' revelava que l'agència Método 3 havia rebut l'encàrrec, no deia de part de qui, d’esbrinar d'on treia aquest periodista la informació que va fer trontollar Llena al càrrec, però que al final va sortir-se'n net de pols i palla. Concretament, el diari explicava que Método 3 va detallar totes les trucades que havia fet el periodista que signava les informacions que perjudicaven Llena, així com la identitat dels seus interlocutors i el seu signe polític.

Qui podia tenir interès en saber d'on coi treia aquest periodista la informació sobre els tripijocs urbanístics de Quim Llena a Alt Àneu? La pregunta queda de moment sense resposta, però el cert és que aquell mateix any 2007, només quatre mesos després que esclatés l'escàndol que va obligar Llena a dimitir com a regidor d'aquest municipi pallarès, la conselleria d'Agricultura va encomanar a l'agència Método 3 un informe sobre el cultiu de l'avellana a Catalunya. Era només un dels 2.500 estudis que el tripartit va encarregar aquell any a diferents empreses afins als partits que el composaven i en els que es va gastar 31 milions d'euros. Però potser el més estrafolari va ser contractar una agència de detectius per tal de furonar els camps d'avellaners de Tarragona.

'La realitat socioeconòmica de les explotacions dedicades al cultiu de l'avellaner a Catalunya', un plec de papers que en bona part reprodueixen normativa europea, va ser adjudicat a Método 3 mitjançant un procediment de contractació restringit al que es van presentar altres dos empreses....vinculades a Método 3. Però no acaben aquí les curiositats que envolten aquest encàrrec. Qui el va signar va ser la mà dreta de Llena a la conselleria, Mònica Lafuente, cap de gabinet del conseller, quan aquest tipus de treballs acostumen a vehicular-se a través de les direccions generals. Lafuente va signar el contracte el dia 1 d'agost de 2007 amb el director de l'agència, Francisco Horacio Marco Fernández. Sis dies després, el 7 d'agost, la mateixa Mònica Lafuente signava la factura que li presentava Método 3, donant el vist i plau a ingressar 25.863 euros més 4.138 d'IVA en un compte corrent del BBVA a nom de Método 3. Després diran que l'Administració paga tard.
Però, què es va pagar realment amb aquests 30.000 euros?.........


(Extracte de la primera part del reportatge de la secció 'La Mala Setmana' de la revista satírica lleidatana La Quera', en la seva edició del mes de març, que des del dimecres passat està ja als quioscos)

HOMILIES

Banquers, jutges, notaris i polítics,
lliureu-vos a la policia

Per què els ciutadans collats per una hipoteca abusiva no poden defensar-se de la voracitat de la banca, dels jutges mercenaris i dels notaris semenfotistes? Per què les immobiliàries poden fer dació en pagament i els ciutadans no? Per què milers de persones van signar una hipoteca sense saber que el preu que pagaven pels diners deixats mai baixaria d’un topall? Per què els ajuntaments encara segueixen cobrant l’impost de plusvàlua als pobres desgraciats desnonats?
Banquers i empleats dels banquers sense escrúpols; jutges que han aplicat la llei interpretant-la a favor del més poderós; notaris que han fet la vista grossa davant unes escriptures carregades d’engany i de verí cap a la part més dèbil, quan la seva obligació era vetllar per la puta fe pública; alcaldes i regidors que han mirat cap un altre costat mentre els més vulnerables de les seves urbs els pagaven un tribut immoral que escarnia encara més la seva misèria. I polítics amb el poder de legislar que durant cinc anys, des que va començar el drama dels desnonaments, no han tingut collons ni ovaris per reformar unes lleis injustes.
Aquest és el panorama que envolta, a Espanya, les legions de desheretats per les hipoteques enverinades i unflades durant la bombolla immobiliària. Només a Lleida, més de cinc mil famílies s’han quedat al carrer (sort n’hi ha hagut de parents, amics i altres refugis), centenars de milers a tot l’Estat.
Ha estat Europa, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, qui ha hagut de fotre-li un mastegot a banquers, jutges i polítics espanyols al decretar que cap persona pot ser foragitada de casa sense sentència judicial i cardar-se el ‘desnonament exprés’ que va aprovar el govern progre d’en Zapatero. Tímidament, els covards del Tribunal Suprem, al veure que des d’Estrasburg els llegien la cartilla, han dit ara que les clàusules que impedeixen baixar d’un cert sostre la quota hipotecària són abusives si estaven amagades. Quina barra!! Així, i fins ara!! Ara, els miserables del govern Rajoy, comencen a bellugar el cul i plantegen que la dació en pagament sigui retroactiva, però només en casos d’extrema pobresa. També, els que vulguin deslliurar-se de l’impost de l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (la plusvàlua de tota la vida) perquè els hi ha arravatat el banc o caixa, hauran de ser pobres de solemnitat. Sobretot, sobretot, protegiu a la banca, malparits. I tapeu-vos el cul i les misèries entre vosaltres, PSOE i PP.
Us hauríeu de lliurar a la policia, banquers, jutges, notaris i polítics, abans que el poble us faci una cara nova.


 (Aqui teniu les 'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de març, que des d'avui podeu trobar als quioscos, carregadeta de temes punyents i de dibuixos esconyants)

LA QUERA DE MARÇ, JA AL QUIOSC!!!

HOMILIES

HAWAA, la veu de les dones àrabs a Lleida

La ciutat de Lleida es va fer tristament famosa, ara fa tres anys, arran de prohibir l'ús del burca, el vel que tapa gairebé tot el cos de les dones musulmanes, als edificis municipals i equipaments públics. El de Lleida va ser el primer ajuntament de tot l'Estat, i potser l'únic, en adoptar aquesta més que qüestionable mesura. A la primavera de l'any 2010, el nom de Lleida va donar el tomb per mig món a causa d'aquesta discutible fita, que ha quedat ofendosament gravada per a la posteritat a la nova notaria global que és Google. Només us cal escriure al cercador dos paraules, 'Lleida' i 'prohibeix', i veureu quina taca d'oli tenim a sobre.

A partir d'avui, la nostra intenció es capgirar aquesta mala fama, perquè volem convertir Lleida en tot el contrari, en la ciutat, en el territori de la tolerància, de la inclusió social i cultural d'un col·lectiu doblement marginat: les dones àrabs. Avui, el lector de La Quera té a les seves mans, també, la revista HAWAA (dona d'Adam), una publicació feta íntegrament per dones de Lleida. Àrabs, musulmanes o no, que s'han constituït en associació cultural per pregonar els seus neguits, les seves inquietuds, les seves capacitats. Una crida al món per tal que se les tingui en compte. Que, si passen desapercebudes moltes vegades, és per la nostra miopia occidental, pels nostres prejudicis de societat opulenta -ara molt menys, però- i tancada en els seus imaginaris. A través de HAWAA aquest col·lectiu de dones valentes, ens volen demostrar que les societats, com més permeables son, més cultes es tornen, més progressen.

HAWAA és la primera revista a l'Estat espanyol feta per dones àrabs, i naix aixoplugada per La Quera gràcies a l'atreviment d'una editorial lleidatana, Pagès Editors, que passa a convertir-se en el primer grup editorial català i espanyol que porta als quioscos una publicació dedicada íntegrament a un col·lectiu que només a les comarques de Lleida el formen més de 18.000 persones. Un grup humà, els àrabs, que està entre nosaltres des de fa anys però amb el que tenim ben pocs vasos comunicants. No deixa de ser paradoxal, doncs, que hagin de ser precisament les dones d'aquests col·lectiu, discriminades per una doble condició o llosa social -masclisme i immigració- les que prenguin la davantera de la integració a través de la cultura, mitjançant una arma tan simple però a la vegada poderosa com una revista.

Cal agraïr el coratge de Pagès Editors i la feina i empenta d'aquesta associació de dones àrabs, alhora que, cal donar les gràcies a Omnium Cultural per fer costat a HAWAA des del primer moment com a eina d'integració cultural. Gràcies a aquesta iniciativa l'àrab i el català conviuran, per primer cop, sobre el paper. Gràcies, també, a l'assessorament de l'Escola Oficial d'Idiomes i a l'ajut d'altres entitats socials de Lleida que han col·laborat per tal que aquest engrescador projecte veu avui la llum. 

 (Aquestes són les 'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de febrer, que des d'avui podeu trobar als quioscos. Parlen d'una altra revista, HAWAA, que va dins La Quera i que és la primera experiència de publicació àrab a Lleida, feta per dones àrabs i escrita en àrab i en català)

El nº19 de La Quera, ja als quioscos!

HOMILIES

Què collons vols, PSC? 

"No volem trencar, no volem marxar, volem continuar junts, però no d'aquesta manera". Aquestes paraules pronunciades pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, el dimecres 23 de gener, després de fer el galdós paper d'espanyolistes irredempts al servei del PSOE i afilerats amb el PP, marquen l'autèntic full de ruta d'un partit que ha perdut el nord nacional. Després de declarar-se a favor del dret a decidir dels catalans, el PSC va trair-se a si mateix al votar no a la declaració de sobirania aprovada per CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP. Els socialistes es van alinear amb el bloc més caspós del nacionalisme espanyol (PP i Ciutadans) al rebutjar un document històric que defineix el poble de Catalunya com un subjecte polític i jurídic sobirà. Una declaració solemne del Parlament que comença el procés per exercir el dret d'autodeterminació i que ha de portar a una consulta sobre el nostre futur polític el 2014.

A les anteriors Homilies vam exigir als diputats de la majoria sobiranista del Parlament que no ens fallessin i, de moment, han complert. Però també els vam advertir que no ens follessin, traint la voluntat majoritària i inequívoca d'aquest país. Doncs el PSC ha optat per fallar-nos i follar-nos alineant-se en el bloc del no a l'autodeterminació de Catalunya. Els socialistes volen que el govern de Madrid, ara del PP, ens doni permís per preguntar-nos què volem ser com a poble. Vol que els defensors de l'imperi espanyol, entre ells el mateix PSOE, ens donin peixet per a sobreviure. Quins collons, PSC! Ganes de tocar-los, argumentant que només val la legalitat espanyola, encara que ens escanyi, als catalans. Argument que només és l'excusa perfecta per a un partit que es destapa com a lerrouxista sobrevingut, amb uns dirigents que prefereixen l'afalac dels militants que creuen en l'Espanya 'una, grande y libre' mentre foragiten qualsevol bri de catalanisme que no sigui el folklòric que tant agrada a Madrid, al PP i al PSOE.

Cinc dels vint diputats socialistes no van voler votar contra la declaració sobiranista, entre ells l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros. Però tampoc van voler votar a favor. No en van tenir prous com per votar sí, si tant els pesava a la consciència que els catalans han de poder dir el que volen ser.  La facció que representa aquest catalanisme socialista de costellada va desobeir així la direcció del partit, que els sancionarà amb 400 euros de multa. Un plat menys de llenties, només. Poca cosa. Quatre dies i tot oblidat. Per a ells, Catalunya només val 400 euros. 

(Aquestes són les 'HOMILIES' de la revista satírica La Quera d'aquest mes de gener, que ja podeu trobar als quioscos amb informacions i articles ben sucosos, de temes dels que ningú en parla a Lleida)

Nadal, Cap d'Any i Repúbliques amb La Quera!

Prepareu-vos per al 2013 amb La Quera! 
Ja és al vostre quiosc, ràpid, que no s'acabaran!

HOMILIES

No ens falleu, no ens folleu

Què collons espera la majoria sobiranista del nostre Parlament per executar la voluntat majoritària d’un poble? Sou vuitanta-set, coi, els que us heu juramentat per tal que aquest país sigui lliure d’una punyetera vegada! Majoria absoluta! I, si s’hi afegeixen els titafreda del grup del peix bullit, doncs encara més!
‘No ens falleu’, titulava El Punt Avui l’endemà de les eleccions del 25 de novembre. Han passat vint-i-tres dies i encara no heu respost a aquesta voluntat majoritària d'aquests més de dos milions de catalans majors d’edat i amb dret a vot que ho hem deixat ben clar: volem una Catalunya independent, volem deslligar-nos d’una puta vegada d’Espanya, volem agermanar-nos amb els estats lliures d’Europa, no volem anar un dia més de bracet amb els fatxendes, lleganyosos, casposos i plens de mocs de Madrid i d'arreu de l’imperi espanyol. Volem tenir bon veïnatge amb la població civilitzada de l’altre costat de l’Ebre, ser solidaris amb ells i intercanviar-nos el que faci falta per tal que tots puguem viure millor. Però lluny d’una cony de vegada de l’urpa de la metròpoli colonial, de la gomina funcionarial borbònica, del bigotet retallat rere el taulell on ens riboten lleis, drets i la nostra economia feta malbé per aquesta infecciosa dependència.
No ens falleu! Perquè, estorats, veiem que esteu més preocupats per repartir-vos les cadires del poder que per fer realitat la voluntat d’aquest poble. No ens falleu perquè ens temem que, dels indiscutibles resultats d'aquestes eleccions, només en surti una proposta de calendari. Quan, ara més que mai, estem delerosos de referèndum. Ansiem la consulta que ha de validar, o no, el nostre procés cap a la independència.
Per tot plegat, us exigim també que no ens folleu, que tot i el desconcert dels guanyadors i la fal·lera dels segons i tercers, feu el favor d’emetre missatges definits per aquests més de dos milions de catalans que us hem donat el mandat de tirar endavant per la drecera sobirana, digueu-ne estat propi, independència, interdependència europea o com collons us plagui. Però enfileu l’agulla, mandrosos, perquè si no, us pot passar com a la tropa del president que ho fiava tot a l’empenta de la històrica explosió de desig nacional de l’11 de setembre oblidant-se que, per follar bé, s’ha d’estar ben humitejat. I el poble, de vegades, s’asseca de tant esperar. S'irrita fart que li donin tant pel cul.

(Homilia publicada al nº 18 de la revista satírica La Quera, que des d'avui ja podeu trobar als quioscos de Lleida, ben carregada de continguts punyents)

Carn d'Olla

'Ros Style'
 
 La cara més gran de la campanya. El rostre més immens dels cartells electorals. No apareix, com el candidat de CiU i president de la Generalitat, obrint els braços com en Moisès, però li fa la competència en la lliga del culte a la persona. L’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, és la nota més dissonant d’una campanya electoral de transcendència històrica que, això no obstant, a Lleida i gairebé a tot Catalunya es caracteritza per un to absolutament monòton. L’article sembla ja venut abans que les paperetes penetrin el cony de metacrilat.
El candidat Ros pontifica entre els culs de la resta d’aspirants a cadira a l’antic polvorí de la Ciutadella i cavalca un cavall impossible, el seu partit, mentre crida la seva mercaderia política, una caricatura de ciutat, com el barri pijo de Gangnam, bastida a cop de mànega de bitllets, ara, per cert, ben seca i amb el dipòsit hipotecat.
Ros és, sense cap mena de vacil-lació, l’estrella del pop polític local en aquesta campanya ensopida. Fracassat el seu intent d’assalt a la primera secretaria del PSC el desembre passat, desarborat el vaixell que el menava a les eleccions primàries per escollir el candidat del PSC a la Generalitat, el cap de llista Ros ha hagut de conformar-se amb això, una capçalera de tropa que fa dos anys va rebutjar perquè es volia dedicar ‘en cos i ànima’ a fer de paer en cap de la ciutat de Lleida i a la que ara s’ha enganxat com si fos un pont de plata que l’allunyarà del pou de les finances municipals.
L’alcalde Ros es va fer el desmenjat mentre el festejaven per ser primer candidat, com si fos una excentricitat que el primer secretari del partit a Lleida encapçalés la llista. Potser ja li xiulava l’oïda, albirant els insondables i/o esfereïdors resultats que el PSC pot gavellar en aquests comicis. Les enquestes l’assenyalen com el ‘genet solitari’ dels socialistes lleidatans. Vaja, que només sortiria el-legit ell i el PSC perdria els altres dos diputats que ara té per Lleida.
Si aquests pronòstics es materialitzen el diumenge 25, podrem fer literatura política durant una bona temporada. Perquè en principi voldrà dir que la campanya personalista de l’alcalde, el ‘Ros Style’, no haurà quallat gens ni mica entre una ciutadania que potser ja està tipa de grandeses i ara voldria una mica més de realitat, de gestió d’anar per casa, on rauen els problemes reals. Uns ciutadans que veuen amb estupefacció com la Paeria viu a crèdit, endeutada fins la punta del parallamps i obligada a plans de sanejament financer imposats pel Govern de Madrid si vol rebre calerons per pagar les milers de factures pendents (de les que s’han acumulat a partir de l’1 de gener d’enguany ningú no en parla). Els divuit mil vots que li van donar la majoria absoluta ara fa divuit mesos, enmig d’una abstenció rècord del 51%, la més alta de les capitals de l’Estat, li haurien fet el salt.
Pont de plata per marxar a l’exili daurat del Parlament a viure la senectud política si no decideix, com ja ha deixat caure, tornar-se a presentar a les eleccions municipals del 2015. L’escenari, però, s’endevina certament diferent, atès que un resultat d’aquesta tràgica magnitud desmuntaria tot d'una l’hegemonia de 31 anys de socialisme al Palau dels senyors de Sanaüja.
La veritat és que alguns politòlegs d’horta especulen que a l’alcalde Ros li faria fins i tot patxoca quedar-se sol, com a diputat del PSC per Lleida. No hem d’oblidar que qui el segueix, l’Òscar Ordeig, imposat com a segon a la llista, va ser l’espàrring que els amicals companys del partit li van posar al quadrilàter del congrés de la federació lleiadatana del PSC, a principis d’any, per fer-li la guitza en la seva cursa a la primera secretaria.

I els altres il-lustres?

Mentre l’alcalde Ros sobresurt per la mida de la seva cara a la cartelleria electoral, la resta de candidats lluiten per fer-se un raconet a la premsa, ràdio i teles locals. El primer espasa de CiU, l’Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell, pertany a la família Evax (no es nota, no es mou, no traspassa) per ordres emanades del carrer Còrsega de Barcelona. L’encontre es juga en clau catalana, nacional, i no fos que a comarques féssim un set a l’estelada amb alguna sortida de to, encara que a l’educat Batalla una sortida de to se li hauria d’extreure mitjançant tortura. CiU ensuma deu diputats a Lleida i aquesta trempera els té garratibats.
Pel que fa als d’Esquerra Republicana, el tsunami independentista pot fer que el candidat Cosconera, que branda com a pedigrí polític haver estat alcalde repetidament reelegit de la Babel lleidatana, esdevingui un triomfador, tot i que els focs dels bons resultats no cauteritzaran pas les ferides d’un Carmel Mòdol que plora pels camps de Montoliu el ‘sorpasso’ que li han muntat els assemblearis del seu partit.
Respecte del Partit Popular, la ‘Dolo’ López podria imantar tots els votants que fa trenta cinc anys van donar fama a Lleida com la tercera ciutat més fatxa de la península ibèrica, després de València i ‘Fatxadolid’, un triangle que sortia ben dibuixat als mapes dels que encara marcàven els carrers i barris de Lleida segons fossin ‘Zona Nacional’ o no. La pàtria espanyola està en perill i les oligarquies del sud i del centre entren en pànic davant la possibilitat de la secessió de Catalunya, així que empunyaran, de moment, només el vot.
I per acabar, els camarades de la samfaina ecosocialista s’han decidit aquesta vegada per una candidata, la Sara Vilà, de qui exploten, a la cartelleria, la seva vis glamurosa i seductora per denunciar les retallades. Això ho fan els candidats de la dreta i els envien a picar gel a Sibèria fins la propera glaciació.
 
Ager Sedetanus

(Article publicat a la revista La Quera de novembre, dedicada a les eleccions del 25-N)

Síndrome d'abstinència

La Quera també vota

Busca al teu quiosc el darrer número de la Quera. El tamany ja saps que no importa.

Carn d'Olla

Oblidem-nos de Veterinària, a la UdL

L'any 2008, l'autoritat acadèmica del segon tripartit i la Universitat de Lleida signaven un conveni segons el qual trenta titulats del nou grau en Ciència i Salut Animal que començava a impartir-se a la UdL podrien passar automàticament a Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i fer aquesta carrera amb dos cursos més. 
Aquell conveni ja va nàixer tarat, perquè hom va veure que es tractava de donar pedigrí a una titulació, el grau de Ciència i Salut animal que s'estrenava al campus d'Agrònoms i que van gestar, entre altres 'pares' i 'mares', grans integradores de porcí que necessitaven a les seves granges mà d'obra alternativa i més barata que els veterinaris.
La tara d'aquell conveni va esclatar com una butllofa de pus fa unes setmanes, al trascendir que la facultat de Veterinària de la UAB no estava pas disposada a acceptar aquesta porta falsa d'entrada a una titulació que té et seu prestigi ben guanyat a tot Europa. 
Davant aquest rebuig manifest, la Generalitat, concretament el secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà, ara ja del govern convergent, va traure pit i va dir que el conveni es faria complir. L'excusa era que el rector de l'Autònoma hi estava a favor i que es contempla una doble titulació, dues vies per assolir ser veterinari a Catalunya.
Doncs llegides aquestes afirmacions de'n Castellà, la decana de la facultat de Veterinària de l'Autònoma, Reyes Pla, va publicar divendres passat en un web especialitzat (cliqueu l'enllaç, més avall, que no té desperdici), una carta on demolidorament explicita que si la Generalitat i la UdL volen encolomar-los cada curs trenta graduats en Ciència i Salut Animal perquè acabin sortint fets uns veterinaris, gairebé hauran de passar per sobre del seu cadàver, del dels membres del claustre i del dels professionals del ram.
La degana atribueix el conveni del 2008 a una pressió política territorial i advoca per concentrar els estudis de Veterinària, com cal, on són ara, a l'Autònoma, sobretot tenint en compte que cada curs només entre 5 i 7 estudiants lleidatans s'hi matriculen. Per aquesta demanda, deu pensar més d'un, no cal pas una facultat de Veterinària a Lleida, ni ara ni als anys 80, quan es va esmunyir aquest somni o, segons qui ho digui, miratge.

 Ager Sedetanus

http://argos.portalveterinaria.com/noticia/8843/MUNDO-UNIVERSITARIO/La-UAB-se-equivoco-al-firmar-los-convenios-para-reconocer-automaticamente-un-numero-fijo-de-creditos-a-los-egresados-de-CSA.html