l'Incendi

Victor Torres

Una de les darreres vegades que vaig parlar amb Víctor Torres va explicar una anècdota que també recull en les seves “Memòries polítiques i familiars”. El 6 d’octubre de 1934, els joves catalanistes de Lleida van anar cap a la Diputació per a proclamar l’Estat Català, i si calia, fer-ho amb les armes que es van repartir. Víctor es va fer amb un pistolot del 9 llarg però quan els soldats van començar a prendre posicions a la ciutat, tots els revoltats van tornar cap a casa seva amb la cua entre cames. En arribar a casa, Màrius, el germà gran, li va demanar que li lliurés la pistola. Es va posar un abric, va creuar la Banqueta i se’n va desfer llençant-la al riu. “En Màrius va evitar que anés a la presó”.

    Víctor Torres no va haver d’esperar gaire per demostrar que estava disposat a donar la vida per defensar les idees que havia mamat des de petit. Va estar lluitant fins que va creuar la frontera, deixant tot sol un germà que construïa jardins de patiment, metàfores del dolor, estrofes de malaltia. Aquí cal recordar la valentia de la germana petita, Núria, que en plena guerra mundial, des de Montpeller, creua clandestinament la frontera i es presenta al sanatori de Puig d’Olena, per passar uns dies amb en Màrius. Quan Víctor Torres, l’any passat, m’ho explicava, s’aturava diria jo que per a assaborir uns moments d’alegria, com un respir entre tanta dissort. “Aquells dies a Puig d’Olena, la Núria va intentar ensenyar-li a en Màrius com es ballaven els ritmes de moda”. Presències i absències.

   Ha estat una vida molt fecunda. De servei i fidelitat, una vida plena. Diuen que “els polítics parlen i els líders, actuen”. Víctor Torres va ser un líder, actor i testimoni d’uns temps interessants, però com a polític, serà recordat per una oratòria exquisida, culta, apassionada però alhora volteriana, perquè Monsieur Torres, havia mamat la cultura i els valors d’una França republicana i democràtica. Víctor Torres ha estat molt generós amb Lleida. Ha estat cabdal per a la recuperació de l’obra i la figura del seu germà i de tota la seva família. Si alguna vegada es materialitza aquell projecte de que la casa de l’Arc del Pont estigui dedicada a Màrius Torres, caldrà ampliar el museu o centre, a tota la família Torres. És la mateixa casa en la que la nit d’un 6 d’octubre de fa uns quants anys, el germà gran de Víctor, va agafar la pistola del jove rebel i la va fer desaparèixer llençant-la al riu.

Pau Echauz