Carn d'Olla

Decadència

Atenció a aquesta paraula, perquè probablement serà la què definirà els propers anys l’esdevenir de la ciutat de Lleida i rodalies. Decadència perquè ara toca posar la sivella a l’últim trau, i potser fer-ne de nous, de traus, perquè no hi ha un ral. No hi ha un ral però els excessos faraònics d’aquests darrers anys demanen la seua racció de menjar, no ens creurem pas que no necessiten manteniment, que els hem fet i ja està, quiets com estaquirots a cost zero. No, el drama és que no és així. Ara comprovarem com ens vam passar per l’entrecuix el principi d’eficiència que ha de presidir el frontispici de qualsevol inversió pública (i privada) en infraestructures. Amb tot, el més preocupant no és potser mantenir la malifeta, sinó que seguim amb la dèria de la fugida cap endavant: mireu sinó la croada encetada ara per omplir Lleida de grans superfícies comercials, projectes megalòmans als que alguns fien la salvació de la nostra economia, quan el problema és què ningú té un euro per comprar i tampoc produïm gran cosa per a vendre. Projectes que porten anys arrossegant-se, no només per traves administratives, sinó per un simple i planer desinterès dels suposats candidats, que han fet números i Lleida, la petita Lleida, no els surt a compte.

Decadència perquè ara l’obra ciclòpia de la Llotja esdevé insostenible per excessiva, tant pel que fa al contingut com pel que respecta al continent. No havia d’atraure, a més, activitat econòmica al voltant? Doncs mireu davant, a l’avinguda Tortosa, quans baixos ténen posat el cartell de ‘es lloga’ o ‘es ven’. L’última funció de la Llotja s’ha hagut de suspendre perquè no hi ha hagut demanda d’entrades. Algunes altres funcions d’òpera s’han hagut d’omplir regalant centenars de tíquets. Alguns musicals han funcionat. Però amb això no n’hi ha prou per mantenir viu aquest monstre, que té tants metres quadrats com dos camps de futbol de primera divisió. L’aliança amb el Liceu tampoc sembla que funcionarà gaire temps més. El teatre barceloní acaba de despatxar cinquanta persones, ha retallat el sou dels treballadors que queden, tanca al setembre per estalviar, es planteja un nou expedient de regulació d’ocupació i, per més inri, fa propaganda a Lleida per captar abonats, fent competència directa a la seua ‘sòcia’ local, la Llotja. En una ciutat on es comptabilitzen com a congressos fins i tot les primeres comunions serà difícil crear la funció encara que s’hagi pogut pagar l’òrgan en temps de flors i violes. Quan no pot ser no pot ser, i a més és impossible.

Decadència perquè el nostre cofoïsme amb el bony de formigó que separa Balàfia i Pardinyes del centre de la ciutat, quan amb una mica més d’ambició els dos barris haguessin pogut formar part de la continuïtat d’aquest centre urbà, contrasta amb l’empenta de la tuneladora Gerunda, que ara mateix perfora les entranyes de Girona per permetre que el tren d’alta velocitat creui la ciutat per sota. Dos túnels de més de quilòmetre i mig que permetran cohesionar millor l’urbs gironina i evitaran la immensa cicatriu de les vies del tren. Aqui hem optat per tapar-les amb una gegantina ‘tirita’ de formigó. Dos túnels que passaran per sota del riu Ter, així que excuses amb el Segre, cap ni una. Per Lleida ja està bé, el bony.

Decadència perquè tenim un pont de disseny, que ha costat el triple del que costa un pont sense filigranes, i que ens durarà molts i molts anys perquè no es gasta, perquè hi passen quatre gats. Decadència perquè tenim una plaça Ricard Viñes freda, gens acollidora, també caríssima i amb un aparcament soterrani del que l’autoritat competent encara no ha donat cap explicació sobre el seu ús ni respecte la venda de places al famós tercer pis.

Decadència perquè hem aixecat una caserna de la policia local que no és de la ciutat, però que l’haurem de pagar durant 25 anys perquè s’ha fet pel modern sistema del partenariat públic-privat, és a dir, s’ha privatitzat la seu de la Guàrdia Urbana mitjançant una concessió administrativa. Artificis cosmètics per dissimular que el deute de l’ajuntament adquireix cada vegada més característiques d’obesitat mòrbida.

Decadència perquè tenim un aeroport que se’ns ha quedat molt gran només estrenar-lo. Un altre i trist exemple de negació del principi d’eficiència. Una tristor tan immensa com la seua buidor ens produeix la imatge d’un sol avió els divendres i d’un altre solitari aparell els diumenges. Tristor de veure també com l’accés a les pistes, la carretera N-230, segueix sent una ratera, un autèntic fre a qualsevol intent de dinamitzar l’economia de la zona, turisme de la Val d’Aran i aeroport inclosos. Així no anem enlloc.

Decadència perquè el Parc de Gardeny sembla estancat en un preocupant stand by, malgrat hagi facilitat acollida a preus de lloguer rebentats a algunes empreses que d’aquesta manera redueixen el capítol de costos d’explotació. Tot suma, diran alguns. Sobretot llocs de treball, sortosament ja existents, però pocs de nous. Els nous són inframil-leuristes. La gran tecnològica del parc ja ni demana graduats de la Politècnica, malgrat sigui per pagar-los-hi vuit-cents euros, sinó que ja només reclama al seu web titulats d’FP. Deuen pensar que total, per a fer de telefonistes... I tot això passa quan ara s’han de retornar els milionaris crèdits que Madrid va concedir a la Universitat de Lleida i a la Paeria (que formen el consorci) per aixecar les construccions de Gardeny. La UdL, que està ben apurada i en capella per una retallada monumental, ja ha dit que no pot pagar, que no pot tornar els quartos. La Paeria encara no ha badat boca, però amb un deute de 200 milions potser no està per tornar diners a Madrid, sinó potser preparant-se també per esmolar la tisora. Els ciutadans podem seure a la porta de casa perquè en passaran de curioses, els propers temps. Veurem.

Ager Sedetanus.