Carn d'Olla

Culte a la personalitat

Dissabte passat vam assistir a les cerimònies de constitució dels nous ajuntaments sorgits de les eleccions del passat 22 de maig o dels pactes posteriors que acostumen a refregir les voluntats ciutadanes amb l'oli brut, encara que legal, dels partidismes. Però un d'aquests cerimonials té una lectura bastant més profunda, tota una mina per als sociòlegs de la política. Parlem de la reentronització que es va materialitzar al palau de la Paeria mentre alguns joves escombraven la plaça, disconformes amb un sistema que permet tantes abjeccions en nom de la democràcia. Més simbolismes, impossible. Però anem a pams. Dins el palau no s'havia vist mai una presa de possessió dels nous muníceps tan freda, tan despullada d'emocions, diuen els que hi van estar i n'han vist unes quantes. L'assistència institucional, la justeta, i cap excés pel que fa a afluència d'amics, coneguts i saludats. De ciutadans anònims, cap. I tret dels familiars, sobretot els dels nous regidors, de la resta, escassa passió pel fet que s'estava vivint, tot i que té certa rellevància si es considera que almenys quatre o cinc dels el.lectes seran els que portaran les regnes de la ciutat els propers quatre anys.

El perquè d'aquest escenari pansit té segurament respostes variades, però n'hi ha algunes que no es poden defugir. Alguns dels que hi van assistir ho van percebre: surava l'ambient un tuf de culte a la personalitat, en una cerimònia derivada d'unes eleccions formulades més en clau de plebiscit que de tria real. Pel que fa al culte a la personalitat, els sociòlegs tindran ben presents els manuals de Max Weber i de Schumpeter. Les tesis de Weber ens expliquen perfectament certs lideratges, ens parlen de la importància de l'educació, però educació política, de l'ètica calvinista, de la importància també de la religió i d'altres aspectes i discursos que segur que els sonen, oi? En aquest cas no cal que la religió sigui monoteista, politeista o panteista, doncs la mateixa revolució francesa va ser un bon exemple de com la noció religiosa de certes virtuts cíviques esdevé de vegades és més perillosa que l'entrega a la fe divina. Un culte a la personalitat que no està massa lluny de la mecànica cartesiana del despotisme il.lustrat. Els sona, també, oi? Un culte a la personalitat, una glorificació del líder que només es pot desenvolupar on hi ha funcionaris a càrrec de controlar la seua intermediació amb les masses: editors, periodistes, radiodifussors, censors, educadors i formadors d'opinió. La cita no és nostra. És una descripció que es pot trobar a molts manuals de sociologia política, així que cadascú en pot treure les reflexions que vulgui.

Deixem de banda el culte a la personalitat, si això és possible o si a Lleida capital no és un oxímoron, i centrem-nos en la segona part de l'argument dels assistents a la cerimònia, la formulació plebiscitària de les eleccions a Lleida ciutat. Ja hem dit en aquest mateix blog (veieu 'Democràcia de baixa qualitat', del 27 de maig) que Lleida va assolir, el 22 de maig, el tristíssim rècord de ser l'única capital de província de l'Estat on la participació no havia arribat al 50% del cens electoral, perquè només havíen votat el 49,81% dels electors. Aixó no havia passat mai a una capital de província espanyola en democràcia, i Lleida ha tingut que ser la primera. Van votar només 45.565 lleidatans dels 91.471 que tenien dret a vot. I la majoria absoluta aconseguida per la força política guanyadora reposa sobre 18.864 vots, l'espectacular 42,07% dels emesos, però només el 20,6% del cens electoral i només el 13,7% del total de la població, però això no compta.

No cal anar a comparar els resultats electorals de Lleida ciutat amb la resta de l'Estat, sinó que la comparació amb la resta de la demarcació provincial reforça també la deriva plebiscitària de què parlàvem. Hem d'anar a dos petits pobles, i amb llista única, que desmotiva molt més l'anar a votar, per trobar índex de participació més baixos: Sudanell, amb un 38,05% del cens, i els Omells de Na Gaia, amb un 49,22%. La resta dels 231 municipis de la província, excepte Lleida, han superat a bastament, alguns fins arribar i tot al 100% (Tarrés, Prullans, Sarroca de Bellera, El Cogul i Farrera), el 50% de participació. S'ha de dir també que a la Seu d'Urgell, el 2007, només va anar a votar el 45,64% del cens, però enguany ja s'ha normalitzat amb un 54,72%. Així, doncs, amb aquesta combinació de culte a la personalitat i rècord de baixa participació a unes eleccions titllades de plebiscitàries, quina emoció es volia? Ni la dels afectes.

Tot això succeia portes endins del palau de la Paeria, però fora la cosa anava d'un altre pal. Un grup dels anomenats indignats feia una performance escombrant allò que en bona part s'estava representant a dins i a més desobeïnt les instruccions de l'alcalde, que els havia advertit, pels canals habituals, que no ho fessin. Després els va renyar, pels mateixos canals habituals, per no ser respectuosos....amb què, amb qui? El contrast potser no està entre la pompa i circumstància interior i el desgavell exterior sota la mirada perdonavides de l'autoritat uniformada, sinó en l'imaginari de les idees que també surava per allí: la democràcia directa no hi tenia res a fer en aquesta festa. Torneu a llegir els autors que hem esmentat abans i ho veureu. El discurs, doncs, de la lluita contra l'atur, contra la fractura social, i no només de l'alcalde, sembla més un sofisma que un projecte o un programa creïble i realitzable. L'atur està al carrer, i les fissures socials també. I augmentant. Només cal sortir del palau i baixar del cotxe oficial per a comprovar-ho. Calen moltes més coses que bones paraules i intencions per a intentar posar-hi remei abans que els traumatòlegs socials diagnostiquin la definitiva fractura.

Ager Sedetanus