L'incendi

Tàctiques lamentables

 He entrat al facebook de la Casa Gran del Catalanisme a Lleida i
potser és que no he clicat en el link adequat però no he trobat cap
referència, cap comentari sobre aquest lamentable tacticisme que
Convergència i Unió està protagonitzant en diferents ajuntaments
catalans on deixarà governar a alcaldes que han arribat al càrrec
després de dedicar-se a trinxar la convivència, o es deixarà votar per
partits que fan de l’enfrontament i del foment de l’odi a l’altre el
seu programa electoral.
  Que els de la Casa Gran de Lleida no hi hagin penjat cap comentari,
pregunta, crítica o referència és un detall preocupant. Molts pensàvem
que aquests col•lectius eren una mena de consciència crítica
independent que podia ajudar Mas i els seus a no perdre de vista
aquells valors que van aprendre en la travessa del desert. Ara,
instal•lats en el poder aquells valors són interpretats com miratges
viscuts, com una febre produïda per la set, el cansament i el desgast
de l’oposició. No tot està perdut. Destacats militants d’aquesta
coalició ja han expressat la seva inquietud per com s’està portant
aquest repartiment de cromos que posa excepcions a la regla adoptada
al seu dia de deixar governar la llista més votada. Tot plegat són les
contradiccions del poder. D’una banda el Govern posa una querella
contra Plataforma per Catalunya per xenofòbia però mira cap a un altre
costat en el cas de García Albiol que està imputat per la fiscalia per
un presumpte delicte molt semblant. CiU està atrapada per la premissa
de deixar governar el més votat, però aplica les excepcions en base a
un complicat equilibri que li pot donar una certa rendibilitat
política però que embruta la seva imatge de partit amb valors.
  I no serà perquè CiU no tingui referents ideològics i morals en els
que basar-se per a tenir una actitud favorable al manteniment de la
convivència intercultural al nostre país. El mateix Jordi Pujol va
observar i diagnosticar el fenomen migratori, no com a problema sinó
com a realitat viva en aquesta terra d’acollida que sempre ha estat
Catalunya: “és català aquell que viu i treballa a Catalunya”. Les
reflexions de Pujol coincidien en el temps amb les de Paco Candel, una
altra visió, complementària de la del president. Candel explicava que
aquí els immigrants s’havien catalanitzat perquè ningú els obligava a
renunciar als seus orígens. Es pot dir que les circumstàncies eren
molt diferents i que aleshores, malgrat les crisis econòmiques
cícliques hi havia feina per a tothom. Tan Pujol com Candel però
interpretaven l’emigració des de un humanisme molt bàsic, quan
paraules com agermanament s’escoltaven no només a les esglésies.
   Hi ha un altre referent. Hi havia una dona que no entenia la
política sense moral i pedagogia. Una dona amb valors que avui estic
segur criticaria en veu alta aquest tacticisme. ¿Què en diria avui de
tot això Maria Rúbies?


Pau Echauz