L'Incendi

Quina llàstima!

La política de la indignació o la indignació de la política. 

Quina llàstima, quina pena, quina ocasió perduda, quin mal rotllo, quina putada! Els lamentables fets de Barcelona són un altre punt i apart dins de l’evolució d’una protesta que cor el perill de anul•lar-se a si mateixa. De la mateixa manera que no es pot posar en el mateix sac a tots els polítics, ni als periodistes, ni als policies, ni als jutges, tampoc podem posar en el mateix sac als indignats. I si l’altre dia criticàvem la duresa inútil de les càrregues policials, avui podem rebutjar, sense embuts, la radicalitat d’uns grups que difícilment podran construir una societat nova si impedeixen el normal funcionament d’un Parlament. És una llàstima, una pena que la indignació s’hagi deixat endur per la ràbia. D’aquí a l’abisme, només hi ha una o dues passes. I tanmateix aquesta fita no pot ser una ocasió perduda, és un luxe que els perdedors no es poden permetre. 
  Una de les possibles raons que explicarien els fets d’ahir és aquesta mania que ha tingut el moviment d’intentar ser alternatius en tot. El primer problema, la primera contradicció rau en el seu caràcter assembleari i la negativa a no tenir representants ni portaveus, veus autoritzades que haurien canalitzat millor el seu missatge. En aquest sentit, el moviment dels indignats podria haver estat anomenat el moviment dels desconfiats. A molts companys periodistes els hi han dit que no parlaven “perquè no enteneu el que diem”. D’altra banda eren conscients de que sense soroll el moviment podia aturar-se. No han sabut reconduir totes les conclusions positives a les que les diferents assemblees havien arribat. Enlloc d’anar a predicar als barris, a cercar més indignats, més gent crítica, unir forces amb d’altres col•lectius socials, fer xerrades, festes, o seguir aprofitant el fòrum de les xarxes, proselitisme, vaja, van preferir forçar la màquina de la presència al carrer. La sacsejada és forta, el descrèdit considerable. Un Parlament és un espai democràtic formal, però la gent que vota va dipositar la seva confiança en els homes i dones del hemicicle i això és un assumpte que democràticament no te cap discussió.
   El descrèdit pot haver caigut sobre els indignats però els problemes que denuncien continuen produint-se. Entre d’altres detalls que cal tenir en compte segueixen fent-se desnonaments i la Creu Roja de Catalunya reconeix que les xifres de les persones a les que té que ajudar per a que puguin menjar cada dia són equiparables a les del final de la guerra, fa setanta anys!. No cal fer esment ni de l’IPC ni de les xifres de l’atur, ni de les retallades, ni de que segueix sense obrir-se l’aixeta del crèdit i que l’única solució que s’adopta per a fer front a la crisi és l’austeritat.
   Però si compartim amb els diputats la seva indignació per no poder accedir amb normalitat democràtica a la seva feina, també creiem que ja sigui a l’escó, al cotxe oficial, al despatx, en la reunió de l’Executiva o en la soledat del dormitori, repassin el que ha passat i es preguntin si de debò van escoltar les primeres protestes i quina conclusió es pot treure de tot plegat. Aquest és un bon moment per a recordar que en les enquestes –ells, els polítics- encara aixequen suspicàcia i desafecció. Són ells els que ara han de reclamar més diàleg, més participació. Ens repetiran que la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes i contestarem que per això mateix, cal democratitzar la democràcia. Representen a tots els ciutadans, a tots, a tot el poble, cal no oblidar-ho.
  I un últim apunt. El conseller Felip Puig no té remei. Si avui som la xerigota de mig món pel trasllat en helicòpter del president Mas al Parlament, Puig hi té bona part de culpa. El passat 27 de maig la va espifiar per massa contundent i ara per massa tou. Si impedir l’accés dels diputats al Parlament és un delicte, com a conseller encarregat de la seguretat, havia de posar tots els elements al seu abast per a impedir la comissió del delicte. Que no defalleixi. Potser a la tercera encerta.


Pau Echauz

2 comentaris:

Anònim ha dit...

no està pas de més donar un cop d'ull a les declaracions dels mateixos indignats al voltant dels fets i succesos d'ahir, i als videos que han penjat al youtube. Crec que no tot el que diuen els diaris i els polítics (que tendeix a ser la mateixa cosa cada dia mes) s'ha de prendre amb una llectura directa.
http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2011/6/15/1308157227451COMUNICADO15J.pdf
Pot ser s'ha comés una errada greu al tractar d'impedir el normal funcionament del congrés, però pot ser la errada més greu ha estat no preveure que en algun moment (mes d'hora que tard) haurien de patir infiltrats (si aquest terme es pot utilitzar amb un moviment tan heterogeni que ningú sap qui està dins o qui està fora) o gent del moviment amb actituds violentes.
Parlant dels diaris... per que no ens hem casi adonat que els darrers 15 dies han estat més que agitats a Grècia? Pot ser per por a l'efecte contagi?
Els polítics s'han d'adonar que no poden seguir ignorant les protestes dels indignats. Han de fer alguna cosa (distinta de repartir pals a destra i sinistra), i ja mateix. Si son tan democràtics com diuen han de fer alguna cosa per a que això es noti... han de fer notar algun canvi, han de demostrar que estan al servei d'aquells que els han votat i no treballen per a si mateixos i per a mantenir un statu quo més proper a la plutocràcia que a la democràcia.

Anònim ha dit...

Penso que estem tots d'acord en que aquests fets malaurats s'han produit per gent (infiltrada o no) que actuava per lliure i al marge de l'assemblea i que aquesta potser ha comés l'errada de càlcul de no preveure mesures per aturar aquestes accions alienes, però que el responsable d'impedir la violència d'uns pocs contra els parlamentaris que jo sàpigui segueix essent Interior que és qui disposa de furgons, mossos i sobretot del monopoli en l'ús de la violència, i si no ha volgut fer un corredor de seguretat per fer passar els parlamentaris encara ningú sap el perquè. El que no estic d'acord amb el Pau és atxacar aquests problemes al caràcter assembleari del moviment, doncs precisament és de l'assemblea com a forma de democràcia genuïna i directa d'on li prové el seu poder i legitimitat, i no veig com el fet de tenir uns quadres dirigents ni portaveus hagués aturat els fets. A banda d'això, informar tothom que sí que s'està fent treball de barris, us convidem a participar a les reunions setmanals a les 20h a les principals places: dimecres Cappont (pl. st joan de mata), dijous Centre Històric-Universitat-Escorxador (pl dipòsit) i divendres Pardinyes-Balàfia-Clot (davant zenkiu). Nosaltres som els últims interessats en que es donin fets com els del parlament, que ara per ara sols beneficien al govern, a la dreta i als mitjans que només volen circ i a qui no els interessa en absolut la nostra feina als barris.