Carn d'Olla

Marta Camps, alcaldessa de Lleida la tardor del 2014

No les tenia totes. El congrès del PSC de Lleida es presentava costa amunt, perquè 'la banda dels quatre' havia preparat, al més pur estil mao, un terreny minat de mal rotllo amb un candidat paracaigudista llançat des del politburó. Però se n'ha sortit. L'Àngel Ros és des d'avui primer secretari de la federació lleidatana del Partit dels Socialistes de Catalunya. El 71,8% dels vots de més de dos-cents compromisaris l'avalen. No és una victòria a la búlgara però pitjor ha estat a Girona, on el nou primer secretari ho és per només sis vots de diferència. Això sí, alli l'incombustible Quim Nadal segueix sobre el ruquet com a president del partit. Avantatges de tenir una dinastia socialista local. A Lleida ni en Quim Llena ni l'Àngel Ros tenen sang socialista blava, ni per família ni per tradició, doncs el primer era encara més paracaigudista (en deu anys va fer-se amb el poder al partit, venint de fora, alguns diuen que de trucar a la porta d'altres formacions) que el candidat Ordeig i el segon només porta això, uns deu anys fent de polític, tot i que ja estava implicat amb el partit molt abans. Deu anys, però, amb el turbo posat i amb els frens escatxarrats a consciència.
No les tenia totes, l'Àngel Ros, però sabia que un partit tan conservador com el PSC no faria ruqueries ni experiments amb Moët Chandon. I molt menys ara, que està ben desmanegat (com la seva matriu, el PSOE). El PSC, com va patir el mateix Ros en propia carn el passat desembre, fa els experiments amb aigua de litines. Així es va entronitzar en Pere Navarro, representant del sector del partit que encara toca cuixa de poder. La candidatura de'n Ros era massa estupefaent per a uns fumadors de Ducados caducats. Un espectacle similar el vam viure a Sevilla a principis d'aquest febrer. El PSOE va treure el sobret de litines i va elegir l'Alfredo Pérez Rubalcaba enfront d'una Carmen Chacón que prometia al partit una bona temporada sobre el Dragon Kahn. És veritat que va ser una victòria per ben pocs vots de diferència, entre ells el d'un membre de la delegació del PSC que va agafar l'AVE fins a Santa Justa, un tal Àngel Ros.
A Lleida tampoc s'ha volgut fer l'experiment amb xampany, encara que aqui els derrotats són els que conformaven l'anomenat aparell del partit: el primer secretari extingit, algún regidor, i diputades del quaternari, del paleolític i alguna de l'època contemporània.
Pura lògica. Si a Lleida algú té ara poder al PSC, aquest és l'alcalde Ros, no aquest aparell que després de perdre totes les batalles només es reparteix un botí d'actes de diputat/da al Parlament i al Congrés. Per aquest motiu als afores del campus de Cappont, on hi ha hagut l'aquelarre socialista, es parlava del 'vot de la nòmina', del suport donat a l'únic que en aquest moment està en disposició de poder-ne pagar, de nòmines, i bastants dels compromisaris, directa o indirectament, sabien què volia dir, això. Una cosa semblant va passar a les eleccions municipals del maig de l'any passat. Algú va treure la calculadora i va multiplicar les mil sis-centes nòmines de la Paeria i voltants per 10 vots cadascuna. El resultat s'apropava molt i molt al nombre de ciutadans que li van donar la majoria absoluta a l'Angel Ros. Una majoria esquifida però, en termes absoluts. Tan s'hi val, absoluta al cap i a la fi.
Així, mentre els derrotats encomanen armilles antibala a corre cuita tot i les crides a la integració, el triomfador de la nit comença a calcular com administrarà aquesta victòria, pírrica si es vol però que té un component que per al nostre personatge era vital: una jubilació política menys accidentada que la que hagués tingut acabant el seu mandat com a alcalde de Lleida, tal com se li estan posant les coses en tots els ordres. Especialment l'econòmic, doncs l'asfíxia financera de la Paeria, els dos-cents milions de deute i el decret del govern central que ara collarà de debò els ajuntaments morosos, entre altres maldecaps, auguren un mandat municipal bastant galdós, lluny de les flors i violes de quan es podien llançar 50 milions d'euros en fer un mausoleu prop de la fàbrica de pinso de la Guissona i de la futura mesquita.
Una jubilació política més endreçada que passa per controlar, com a primer secretari, qui encapçala la llista al Parlament, al Congrés o al Senat. I també per renunciar a l'alcaldia en favor de la Marta Camps la tardor del 2014 quan, si no implosiona el govern de CiU a la Generalitat, està previst que es convoquin les properes eleccions al Parlament. Si l'alcalde Ros encara es veu amb cor (després del triomf d'avui sembla que ha omplert el dipòsit de querosé) de presentar-se a les primàries (si en Pere Navarro i el seu sanedrí afluixen) per a ser candidat a president de la Generalitat, llavors serà el moment. Però encara que no s'hi vegi amb cor, de donar aquest pas, li serà igual, perquè ell, com a primer secretari, encapçalarà la llista de Lleida al Parlament, amb la qual cosa també deixarà enrere la pesada corona de paer en cap i li encolomarà a la tinent d'alcalde Camps. Serà doncs la seva ajudant de camp qui s'encarregarà de finir el mandat del mal de ventre econòmic. I l'Àngel Ros es jubilarà, pel cap baix, com a il-lustre diputat del Parlament o, en cas de jugar-s'ho tot i treure la grossa, com a molt honorable president de la Generalitat. Lluny, doncs, dels marrameus del Palau de la Banqueta.
Aquest que hem relatat és el més probable dels escenaris que s'albiren després de guanyar la primera secretaria del PSC de Lleida l'Àngel Ros. Molt menys probable és l'opció de repetir com a candidat a l'alcaldia de Lleida la primavera del 2015. Seria un contrasentit, perquè significaria que hauria renunciat (la derrota total és impensable, si encapçala la llista del PSC al Parlament presupossem que sortirà elegit diputat) a la Generalitat i també a seure al Parlament. I encara menys probable, però no descartable del tot, és que com a última ràtio, si tot es perd, pugui desplaçar la candidata vitalícia al Congrés. L'opció 'cementiri d'elefants' del Senat la deixarem oberta també, perquè no se sap mai, però no ens hi jugariem pas res.
Tots aquests escenaris seran possibles, uns més que uns altres, si el PSC de Lleida segueix sent, com fins ara, una bassa d'oli, amb els apunyalaments reglamentais, esclar, però sempre de portes endins. Perquè el 27,2% dels vots del candidat Ordeig no li han servit per fer-se amb la primera secretaria, però qui sap com jugarà aquesta disidència. Haurem de parar l'orella per escoltar si el soroll d'aquesta contestació interna ultrapassa els murs del vell casalot del carrer Blondel.

Ager Sedetanus