Carn d'Olla



La monocromia política de la Universitat de Lleida

El catedràtic d'història Roberto Fernàndez va assolir el càrrec de rector de la Universitat de Lleida el maig de l'any passat fent un càntic a la neutralitat política, a la independència de la UdL de partits, institucions i cercles de poder de Lleida. Fernández volia distanciar-se, d'aquesta manera, d'un dels retrets més sovintejats que li feien al seu antecessor, el doctor Joan Viñas, a qui reprotxaven un excessiu gregarisme envers l'alcalde Ros, batejat com a rector a l'ombra per no pocs actors vinculats al món universitari. Roberto Fernández va guanyar per àmplia majoria les eleccions a rector enfront Jaume Lloveras, catedràtic d'Agrònoms, a qui es considerava candidat continuista pel que fa a la dependència de la UdL del poder omnímode de la Paeria, tot i que personalment no presentava pas aquest perfil, no així alguns dels membres del seu equip. Doncs un any i quatre mesos després d'aquell canvi al capdavant del despatx de l'ala nord de la planta noble de l’antic Seminari, els fets semblen anar en direcció contrària a aquella proclamació d'independència política i d'obertura a les diferents forces polítiques, socials i econòmiques de la ciutat i de comarques. Un inquietant perfil polític sembla haver-se fet amb les regnes de la institució. Roberto Fernàndez sembla tancat amb una única joguina, d’un únic color polític, al seu despatx.
El passat 26 de juliol, Paco García, fins llavors coordinador de Política Universitària i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida, un càrrec d'encarregat escassament rellevant dins l'organigrama de la UdL, va ser designat pel consell de govern de la UdL nou vicerector de Docència, rellevant Dolors Mayoral, que assumiria les funcions de coordinadora d'Innovació Docent, una altra 'maria' de càrrec. El rector, Roberto Fernández, va justificar aquest cop de mà en l'estructura de direcció pel "repte que tindrà en els propers mesos la Universitat a l'hora d'emprendre la reforma dels graus". Bé, repte o no repte, el cas és que en Paco Garcia, sempre mà dreta del rector Fernández, no és precisament un personatge políticament neutre. Professor de Geografia i exdegà de la Facultat de Lletres, Garcia va ser nomenat el 2006 cap de gabinet de l'acabat d'estrenar departament d'Educació i Universitats de la Generalitat, fruit de la remodelació que va seguir a l'expulsió dels consellers d'ERC del primer tripartit encapçalat pel president Pasqual Maragall. Un any després, al novembre del 2007, Paco Garcia es convertia en el cap de gabinet de l’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros, càrrec que va abandonar sobtadament temps després.
García, ara responsable de ‘filtrar’ el nou professorat que s’incorpora a la UdL, (el perfil, fins i tot polític, dels nous associats i les seves condicions mereixeria un altre article), és o ha estat membre de l’executiva de la federació lleidatana del PSC i va ser el candidat 43 a les llistes d’aquest partit a Barcelona en les eleccions al Parlament del 2010, a més de membre de la comissió sectorial d’Universitats, Recerca i Innovació del PSC. A tall de curiositat podem afegir que el mateix Roberto Fernández va ser secretari d’organització del PSC de Lleida (i també degà de Lletres, com García). Així que els càrrecs orgànics de partit no li són gens desconeguts.

Universitat Progressista de Lleida (UPD)

Però el perfil polític monocolor no s’acaba amb la mà dreta del rector. Roberto Fernández té especial estimació pels Honoris Causa d’un determinat segment ideològic. Fa pocs mesos, era investit doctor el periodista Iñaki Gabilondo, un prestigiós comunicador que venia a proporcionar pedigrí a la titulació de Comunicació i Periodisme Audiovisual, la nineta dels ulls de Lletres, perquè salva el departament de la indigència. El proper doctor (cerimònia al febrer), serà el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, metge de primera formació i reconegut politòleg i sociòleg. Res a dir sobre la seva vàlua, però la seva adscripció ideològica fa que els seus postulats permetin obertament el debat. Navarro va ser el primer rector de la Universitat Progressista de Catalunya, un ‘invent’ del primer tripartit (2004) per contrarestar la massa burgesa i nacionalista Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, i que ara arrossega les cames a l’acabar-se la subvenció del Govern. Hi ha qui diu que la UdL podria aixoplugar, aquesta universitat dels ‘progres’.
Tampoc s’acaba aquí, la monocromia política de la UdL. Josep Borrell, exministre d’Obres Públiques amb Felipe González, expresident del Parlament Europeu i frustrat candidat a la presidència del Govern per part del PSOE per culpa d’unes males companyies que s’enriquien a costelles de l’erari públic, és ara el flamant president de la Càtedra Repsol de Competitivitat i Desenvolupament Regional que s’ha creat a la UdL gràcies al vincle amb el mollerussenc Antoni Brufau, un home de la Caixa president de Repsol. Borrell, de la Pobla de Segur i reconegut jacobí, era fins el passat 9 de juny president també de l’Institut Universitari Europeu de Florència (Itàlia), però va tenir que deixar el càrrec perquè es va ‘oblidar’ de declarar els 300.000 euros d’honoraris que havia cobrat de l’empresa energètica sevillana Abengoa, on forma part del seu consell assessor. Brufau, també president de GLOBALleida, el consorci que pretén agabellar els ens de promoció econòmica de les institucions lleidatanes, entre elles la UdL, té els dies comptats al capdavant de Repsol perquè el govern del PP ja ha encomanat el seu relleu, no endebades va ser catapultat al càrrec pel seu ‘progressisme’ pel primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, d’infausta memòria.
Josep Borrell, prologuista de l’últim llibre-panegíric de l’alcalde Ros, serà també l’encarregat de presidir d’aqui uns dies la cerimònia d’obertura de curs de la UdL, al costat d’un rector, Roberto Fernàndez, que ha monopolitzat aquests tipus d’actes públics als dos principals ajuntaments socialistes de Lleida. A les Festes de Maig va llegir el pregó a la Paeria (depressa i corrents, perquè va ‘fallar’ el primer convidat, preicsament l’Antoni Brufau), i la passada Diada va ser el pregoner a Tremp, feu de l’assessor del grup socialista de la Diputació de Barcelona, Víctor Orrit, i defensor a capa i espasa de la presència de l’exèrcit espanyol al Pallars. Cap altre ajuntament de Lleida l’ha cridat, al rector Fernández.

Ager Sedetanus




Homilies

La Quera ja és als quioscos de Lleida! L'edicio d'octubre de la revista satírica lleidatana porta, per primera vegada a Lleida, una llarga entrevista amb la dona que ha liderat el resorgiment de l'ndependentisme català, i l'impressionant convocatòria de la manifestació de la Diada. Aqui en teniu un tast, de La Quera d'aquest mes:


Passi-ho bé, Espanya!
 
L'edició de la Quera d'aquest mes d'octubre conté una entrevista que pocs mitjans de comunicació catalans s'han aturat a fer. La Carme Forcadell, una lingüista que presideix l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és el rostre visible de la força de la ciutadania catalana que ha dit prou a l'escanyament que Catalunya pateix a mans d'Espanya. Una força que es va evidenciar a la Diada, quan més d'un milió i mig de catalans van cridar independència pels carrers de Barcelona. L'entrevista a la Carme Forcadell esdevé així un fidel retrat del català conscienciat a qui l'única sortida és deslligar-se d'una punyetera vegada d'Espanya, d'un Estat on la seva llei de lleis té preceptes tan intangibles i intransigents per als pobles que hi viuen, com aquest: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles". Indisoluble? Indivisible? L'article 2 de la Constitució espanyola és un atemptat en tota regla contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, un atac contra un dels pilars fonamentals del dret internacional. Si hi sumem l'article 8, que atribueix a les forces armades la garantia de la unitat territorial de l'Estat, hem arribat al cap del carrer del desori jurídic amb què aquest Estat encotilla un poble com Catalunya. És la Constitució, la carta magna votada per una majoria de catalans el 1978, l'aturador que el govern de Madrid i el principal partit de l'oposició volen emprar contra les ànsies d'una bona part dels catalans de ser independents d'Espanya. La independència de Catalunya és, doncs, inconstitucional. Arribats fins aqui, hi ha dos camins: reformar la Constitució perquè el procés per assolir Catalunya la seva sobirania encaixi en la legalitat espanyola; o enviar a pastar fang Constitució i Estat i tirar pel dret amb la declaració unilateral d'independència. Un govern intel-ligent triaria la primera opció, però des de Madrid i també des dels seus satèl-lits catalans, ja se'ns amenaça amb un altre Casas Viejas a càrrec de la Guàrdia Civil, o amb un ofec econòmic que ens farà patir, sobretot perquè sagnarà la ferida de l'espoli fiscal: ens han fotut els cuartos i ara no ens en volen tornar ni una part. Aquesta és la resposta, l'amenaça d'un país predemocràtic. Espanya no és una democràcia des del moment que no permet que un poble que es considera nació pugui votar en referèndum si vol disoldre els vincles polítics que el lliguen a aquest Estat-cotilla que és Espanya. Perquè si el resultat d'aquesta consulta democràtica és una voluntat política inequívocament independentista el camí cap a l'Estat propi està més que obert. Haurà arribat l'hora de dir passi-ho bé, Espanya!